la meva bisexualitat és un “desfase”

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme

El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.

Aquesta no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis, i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari. Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.

Jo vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”. En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica. També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.

Sí, d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una persona neurotípica.

No vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I allà es va acabar. Temporalment, és clar.

Moltes activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que no ho saben o sentin que potser.

Per mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava, i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic segura de que no he sigut l’única.

Però aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció. Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat. Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció, realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques. No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada ser així.

Em flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos, és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos, estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui al de “despreciable”.

Però a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza, especialment en lo econòmic i relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una fase, però la meva porta sent un gran desfase des del primer dia.

Share

taula rodona guarreem fusió – divendres 6 d’abril

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Aquest divendres dia 6 d’Abril participaré a la taula rodona de Guarreem Barcelona, on es parlarà de com ens afecten els discursos i els ambients no monògams i sexpositive i kinky a persones que ens travessen diferents eixos d’opressió. Aquest cop jo participaré parlant més sobre asexualitats, arromanticismes i neurodivergències, però també es parlarà de plurisexualitats, de gèneres no binaris, de por/fòbia social i de diversitat de cossos. Us deixo l’esdeveniment de facebook.

Lloc: La Raposa de Pole Sec, c/ Tapioles, 47, Barcelona

Dia i hora: divendres 6 d’Abril a les 19h

 

Un plaer per a mi compartir taula amb aquestes persones i de col·laborar amb aquest grup que acaba d’aparèixer per Barcelona (Guarreem Barcelona) i que pinta tant i tant interessant. Us deixo el cartell de tots els esdeveniments del mes d’Abril (el que queda de mes fan dos esdeveniments més!).

 

Share

organitzar-nos per a tenir-nos en compte sense haver de follar totes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avis de contingut: al·losexisme, sexecentrisme, sexe, menció de traumes i violència patriarcal

 

Quantes vegades he sentit allò de ‘si ens organitzem follem totes’? Porto escoltant (no contínuament, però sí amb certa freqüència) aquest eslògan (i de molt semblants) des de fa bastant de temps. Un eslògan que sempre que l’escoltava em cremava per dins. Em molestava aquesta ‘obligatorietat’ en  la que semblava en que totes havíem de follar (i sobretot desitjar follar). Sempre que això em passava em callava en silenci i pensava que la molèstia era deguda a que el patriarcat no em deixava alliberar-me.

Sembla quel’alliberament ha de portar (per nassos) a un desig sexual considerablement acceptable en quantitat (quantia estipulada en algun lloc que mai he entès quin és) per a totes i amb unes necessitats semblants; o sigui, que el que és normal és ‘desitjar’, i que l’alliberament consisteix simplement en buscar aquest desig, treure’l, mostrar-lo i portar-lo a la pràctica: follar totes. Finalment, el discurs crític i feminista li posaria l’’afegit’ de com ens organitzem, com deixem de competir, que siguem cooperatives, que trenquem estructures de gènere, d’orientació, de sexualitats, de pràctiques, que parlem de cures… però hem de follar totes. Em travessava, em feia mal, i jo girava l’esquena a aquelles sensacions qüestionant-me constantment la meva reacció adversa. ‘Estic fatalment limitada pel patriarcat’, em deia, mentre em mirava incrèdulament sospitant que alguna cosa no anava bé en tot aquest argument que jo mateixa em dedicava.

Durant una bona època vaig relacionar tot allò que sentia als traumes que arrossegava degut a agressions i violències que havia patit anteriorment. Tot tenia més sentit així: vaig creure que aquesta suposada limitació que em generava el patriarcat venia fomentada, no només per l’educació patriarcal, sinó també per la seva violència directa. Durant temps vaig lluitar contra aquesta possible conseqüència dels traumes, sense adonar-me que fins i tot en el cas hipotètic de que haguessin sigut els traumes els que m’haguessin portat fins aquest punt, lluitar contra això és suposar que tenir un desig sexual que es podria interpretar com inferior al que s’ha estipulat com a ‘normal’ (en un marc patriarcal, òbviament) és negatiu i una cosa a canviar de per sí mateixa.

Haig d’admetre que sigui quin sigui el motiu pel qual el meu desig sembla ‘inferior’, o que té uns filtres diferents i més grans als estipulats com a ‘normals’, ha fet que necessiti una confiança molt alta amb una persona abans de sentir certs tipus d’atraccions, cosa que m’ha ajudat a defensar-me de possibles situacions extremadament violentes. A més, que una persona que ha patit algun trauma hagi de veure’s ‘obligada’ a afrontar-se amb la sensació d’haver de tenir certs tipus de desitjos és altament violent i poc curós (aquí es barreja també la poca cura i sensibilitat amb la que es tracten els traumes en els discursos sexpositive més normatius, fins i tot amb discurs feminista).

Ja des de fa un temps m’he acceptat com a no al·losexual, en algun punt de l’espectre de la grisasexualitat. No m’ha estat fàcil aquesta identificació, ja que d’atracció en sento, i sí que puc sentir-ne molta, juntament amb molt de desig, tot i que no em passa tampoc molt sovint. El que he entès és que tinc un filtre molt elevat en les meves atraccions, no em sento atreta cap a gaires persones, i el meu filtre és molt mental (té a veure amb les connexions o certes atraccions mentals que pugui tenir i que construeixi). També em canvia amb el temps, i he tingut èpoques de molt poc desig, seguides d’èpoques amb molt més desig.

Un dels problemes que em trobo més sovint és que en la nostra forma de relacionar-nos el sexe pot ser un indicador de jerarquia: tenir sexe amb una persona pot implicar la possibilitat d’acabar dedicant-li més temps, més cures, més compromís o més importància. Degut a això, quan una persona amb qui jo mantinc una relació molt important (sense que sigui una relació sexual) ha començat a tenir una relació sexual amb una altra persona, solc tenir por a sentir-me desplaçada i deixada de costat. A vegades em pregunto quanta part de desig que moltes tenim podria estar barrejada amb el desig de poder ser considerada, reconeguda i tinguda en compte. És per això, que aquest ‘hem de follar totes’ em travessa encara més.

El problema no radica en el desig d’alliberament per a poder tenir molt de sexe, si és això el que es desitja. Per a mi el problema està en suposar que totes hem de tenir el mateix tipus de desig, i creure que si el nostre desig és un altre, és un problema. L’alliberament sexual (així com també l’afectiu) ha de passar per a que totes puguem viure els nostres desitjos sense el temor estructural de que és alguna cosa dolenta: sigui en la quantitat que sigui. No seria més crític organitzar-nos per a tenir-nos totes en compte sigui el que sigui el que compartim entre nosaltres? Inclús totes aquelles amb les que no follem, ni amb les que tenim relacions romàntiques o de parella, relacions altament jerarquitzades, invisibles i oblidades.

Share