sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

canvi en les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

He canviat el contingut de la pestanya “tallers/xerrades”. Aquest és el nou contingut:

Fins ara organitzava jo mateixa alguns tallers que anava fent regularment quan tenia suficients persones inscrites. He decidit deixar d’organitzar-los per motius molt diversos. No obstant, el que tinc ganes de fer és crear activitats, tallers o xerrades als espais, col·lectius o grups que ho vulguin i m’ho demanin. Puc fer-les sobre qualsevol de les temàtiques que tracto en el blog. Per a resumir-ho una mica, les temàtiques que solc tractar són: relacions (cures, consum relacional, jerarquies, dominació, competitivitat, exclusió, inclusivitat, etc), no-monogàmies, anarquia relacional, estructures de poder, tècniques de dominació, bisexualitat i altres plurisexualitats, neurodivergències/ capacitisme, etc. Si hi ha alguna cosa de la que hagi parlat en algun  moment (encara que sigui de passada) que no he inclòs a la llista però que us agradaria que tractés, també. Estic oberta a parlar de tot allò que em travessi i sempre des d’un punt de vista crític; el que segur que no faré és dinamitzar o parlar des del privilegi o de coses que no em travessen (per exemple, de racisme).

No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar).

El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot d’afinitat, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social, crítica i/o de lluita política.

Normalment les activitats les faig a Barcelona tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar formes).

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grup de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Tot i que ja no realitzaré els tallers que organitzava de forma periòdica, els deixo aquí descrits per si alguna persona, col·lectiu o espai volen que els realitzi. Estic oberta a fer-los, el que no faré és organitzar-los periòdicament com feia fins ara. Són aquests dos:

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:“Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“
Share

experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text és el segon d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el tercer aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share

espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el primer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El segon està aquí el tercer aquí.

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

actualització dels tallers, xerrades i activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He actualitzar i canviat la pestanya que abans es deia “tallers” i ara es diu “tallers/xerrades/activitats”. Informació que copio aquí també:

 

Com comento després, ofereixo i faig alguns tallers ja preparats sobre unes temàtiques concretes (podeu veure més a baix la descripció i els continguts). A vegades també he fet i faig xerrades que he preparat per algunes jornades o que he programat jo mateixa.

A més, estic també oberta a propostes o a que em convidin a fer altres activitats de qualsevol de les temàtiques que toco en el blog, tant sigui xerrades, tallers o participar en taules rodones. Puc tractar temes molt variats que poden anar des de la dominació (entesa com a dominació en el plànol relacional diari i habitual, no en el BDSM/sexual) i estructures de poder, relacions, no-monogàmies, anarquisme relacional, cures, plurisexualitats i bisexualitat, discurs crític sexpositive, neurocapacitisme, entre d’altres que us hagi pogut inspirar alguna de les temàtiques que he tractat tant al blog com a les meves activitats.

No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos (com per exemple en els tallers ja preparats) estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar).

El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot ideològica o d’afinitat política, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec  que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social o de lluita política.

Normalment les activitats les faig a Barcelona, ciutat on visc actualment, tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar maneres).

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grupo de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Finalment, com he comentat anteriorment, realitzo alguns tallers de forma periòdica (a mida que tinc prou gent apuntada interessada). Són els que hi ha llistats a continuació amb una descripció dels objectius de cada taller i una descripció més detallada clicant sobre del títol de cada taller. Quan n’hi hagi de “nous” s’aniran afegint aquí a la llista i s’anunciaran en una entrada nova del blog.

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:

    “Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.

    L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.

    Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“

 

[imatge: resultat d’un dels tallers “deconstruir contextos per construir relacions” – llista en un paper penjat a la paret sobre característiques de les persones (físic, caràcter, classe social, ideologia, ètnia, etc), i d’idees al voltant del compromís (obligació, sacrifici, vulnerabilitat, etc)]

Share

sobre el preu, donatius i la filosofia del blog i les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit fer alguns canvis en aquest espai (no només el blog en sí mateix, sinó també les activitats). Ho aniré posant poc a poc perquè no puc dedicar-li tant de temps com feia abans, però a la vegada m’agradaria explicar el perquè d’un dels canvis.

He reflexionat algunes coses al voltant de como vull enfocar el tema de la suposada taquilla inversa dels tallers, xerrades, activitats, etc. Hi havia dos motius pels quals posava la taquilla inversa: el primer és per poder pagar els gastos que em suposa mantenir l’espai del blog i les pròpies activitats; el segon motiu és molt complex i ve sobretot degut a la sensació (o més bé el fet) de l’explotació que patim les activiste en certs ambients, especialment de les no-monogàmies, i era per donar l’oportunitat d’equilibrar que hi hagi persones que treguin profit econòmic del treball que fem moltes gratuïtament (això és molt complex, dóna per parlar molt sobre el tema i no vull exposar-me molt més per aquí).

No obstant, donant-li moltes voltes, prefereixo només compensar la primera. Finalment, sent més fidel a la meva filosofia i/o forma de pensar/sentir, deixaré de posar “preu” i “taquilla inversa”, i simplement posaré que és gratuït i obert a que si algú vol pugui fer algun donatiu (explicant explícitament per a que són els donatius, mantenir l’espai del blog i les activitats, etc). Sé que les dues formes s’assemblen (o al menys inconscientment la meva forma de veure la taquilla inversa era més com un donatiu), però filosòficament o paradigmàticament no ho són.

A la vegada també trauré els donatius del blog que, tot i que tenien la mateixa filosofia els mitjans no em convencen.

Poc a poc aniré canviant alguns d’aquests aspectes en les informacions que hi ha al blog. També posaré més informació sobre certes polítiques que tinc a l’hora de donar certes activitats i d’acceptar o no invitacions. Em ve de gust deixar clares certes coses més clares al blog. Quan actualitzi la informació penjaré una entrada explicant-ho.

Aprofito per donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat alguna vegada amb alguna aportació, tant econòmica, com emocional o també amb aportacions amb experiències o reflexions, així com totes aquelles amb les que he compartit en activitats d’altres col·lectius/grups/persones/espais, o de forma més personal i amb les que anem creixent i generant coneixement col·lectiu). Gràcies, de tot cor.

 

[imatge: 2 notes on està escrit “Agraïr crear espais tant còmodes i respectuosos on deconstruir-nos i seguir desaprenent” i “Simplement gràcies a totes per venir i compartir aquesta estona i aquestes relfexions”.]

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

pausa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit prendre’m un temps de pausa en l’activisme. Això vol dir que temporalment deixo d’escriure al blog, de dinamitzar tallers i de fer xerrades. Els motius són molt variats, i alguns d’ells no em ve de gust compartir-los, però d’altres sí: necessito descansar, autocuidar-me, temps per a mi, temps per les meves relacions i energia per a altres projectes.

Avisaré quan em reactivi. Fins aleshores!

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share