Categoria: activisme/militància

traumes, addiccions i inclusivitat en les nostres lluites

traumes, addiccions i inclusivitat en les nostres lluites

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 10 de novembre. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

contingut: traumes, estrès post-traumàtic, addiccions, abús d’alcohol i altres drogues, estructures de poder, menció de maltractament 

Fa uns mesos que no tinc cap desig de beure alcohol. No és la primera vegada que passo èpoques sense beure, la diferència és que aquesta vegada no em ve de gust. Les anteriors vegades, m’aguantava les ganes. Ara no em ve gens de gust i és una sensació estranya per a mi. I meravellosa. L’última vegada que vaig beure va ser el passat 7 de març i la ressaca del 8 va ser èpica, com moltes de les que he tingut al llarg de la meva vida. Ha sigut una llarga vida vinculada a l’alcohol, ja que portava des dels 15 anys amb un desig incontrolable de beure. D’això ja fa 25 anys i ara puc, per primer cop, mirar enrere i reconèixer no només l’addicció psicològica a l’alcohol – mai n’he tingut de física -, sinó a moltes altres drogues, que han sigut un eix molt marcat en la meva vida. En el fons, sempre he sabut que tenia alguna debilitat a les addiccions – on hi incloc la nicotina i la cafeïna -, no només perquè m’era molt fàcil enganxar-m’hi – excepte amb l’alcohol -, sinó també per algun altre motiu que em cridava a consumir. Era un crit que portava dins. Era un crit que no sabia com callar. Era l’estrès post-traumàtic. He trigat molts anys en descobrir-ho, entendre-ho i poder-ho tractar o lidiar-ne. 

El meu “problema”, no obstant, s’estenia més enllà del sortir de festa. La necessitat era àmplia perquè aquell crit, aquella inquietud, era constant i era especialment punxant en situacions socials, sobretot en les relacions que encara no coneixia suficient, o amb les que encara no hi tenia suficient confiança, però també amb tot el que considerava “normalitat” fora de quan estava sola a casa meva o a la meva habitació. Era una problemàtica que em perseguia en moltes situacions diàries i que res tenien a veure amb aquelles de les que se sol parlar i que se solen tractar quan parlem del problema del consum d’alcohol i altres drogues en els nostres espais. 

Quan es parla sobre el consum d’alcohol i altres drogues se sol fer per tractar el problema dels excessos en espais de festa i com això no solament reprodueix un cert tipus de consumisme, sinó també violències. Però sembla que les addictes – o les que han tingut un vincle de consum diferent i més proper al que es veuria com una addicció – hagin de ser persones estranyes que no es troben en els nostres espais. Ni elles ni els seus problemes. Y encara menys volem veure que els seus problemes tenen un vincle que els uneixi a les problemàtiques que volem tractar en els nostres espais, com les agressions, el masclisme, el capacitisme o qualsevol de les violències estructurals que ens travessen cada dia. En el meu cas, el problema el tenia també en assemblees, en trobades amb molta gent, en tallers, en classes, etc., o simplement quan quedava amb una amiga per prendre un simple “cafè” o inclús per intimar en qualsevol de les seves variants. I el seu origen es trobava en les agressions que he patit d’adolescent – i que s’han estès després d’adulta – pel fet de no ser un home i ser autista. La meva màxima por i alarma: les relacions, el meu espai menys segur. 

He fet bastantes teràpies al llarg de la meva vida. Vaja, no tota la meva vida. Vaig començar als 17 anys, no amb molt d’èxit. Aquella teràpia es va trencar un dia quan vaig sortir de la consulta de la psiquiatra cridant. Uns mesos abans, ja havia deixat la medicació de cop en contra de la recomanació de la psiquiatra i aquell dia vaig deixar, per tant, també les sessions de teràpia amb la psicòloga. Després he intentat fer teràpia altres vegades. No de forma continua. Algunes amb més èxit que altres, però la majoria sense anar molt al fons de la qüestió. 

El motiu pel qual no anava al fons de la qüestió era una barreja entre el tipus de teràpia – que no em funcionava -, el meu tancament per parlar de certs temes i la falta de formació per part de terapeutes en teràpia feminista i en trauma. Les teràpies, per defecte estan construïdes des d’un paradigma individualista on no es tenen en compte ni les estructures socials, ni la gestió col·lectiva, ni com afectem també a la resta durant els nostres processos terapèutics. A la vegada, a més, intenten fer-te encaixar millor dins del sistema: has de trobar sempre la forma d’adaptar-te per seguir sent un ser productiu i consumidor. 

Tot això feia que em tanqués de forma inconscient. Part del meu tancament era produït per la por a la incomprensió, la por a la culpabilització. I era una por que no anava molt desencaminada, com ja vaig comprendre una vegada quan en una de les teràpies em van culpabilitzar pel maltractament que vaig rebre per part d’un home: em van dir que el que jo havia patit era degut a haver decidit no ser monògama i per ser una suposada “ingènua” i “crèdula”, ja que segons aquella terapeuta el meu agressor era molt bona persona, però no sabia relacionar-se molt bé i jo li ho havia posat molt fàcil. 

No va ser només això, la teràpia va consistir en una lectura constant de la situació diferent a la meva vivència i en com construeixo relacions: la meva terapeuta suposava que em vaig enamorar d’algú que no em corresponia, sense més. La realitat era molt diferent, ja que el maltractament fora de les relacions romàntiques no és acceptat i la mirada no feminista no li permetien veure les dinàmiques de dominació i masclistes que es portaven a terme en la relació, tot i que no fos una relació romàntica. 

Ara he entès moltes coses sobre les teràpies, sobretot en l’últim procés terapèutic en el que m’he submergit i en el que he aconseguit, com he comentat a l’inici, deixar de tenir ganes de consumir alcohol. La teràpia ha de ser feminista, així com també anticapacitista, antiheterosexista, antiracista, i molts anti-etcèteres. I jo hi afegiria explícitament anticapitalista, tot i que suposo que degut a la falta de teràpies sensibles això sembla ser demanar massa. El que vull dir és que no és suficient que la terapeuta sigui, per exemple, feminista, sinó que la teràpia també ho ha de ser i, a més, ha d’anar travessada per una mirada estructural i no-individualista, sensible a altres violències estructurals, com és l’heterosexisme, el racisme o el capacitisme. Es necessita, també, més formació en trauma. Per sort a l’estat espanyol cada vegada sembla que hi hagi més accés a aquest tipus de formació. Però el buit fins ara era gegant. 

No vull fer d’això una crítica directa a totes les terapeutes, sé que hi ha algunes que volen fer les coses d’una altra manera. Parlo del que he viscut de forma més general i del que crec que milloraria en quant a col·lectiu o comunitat d’una forma àmplia: necessitem incloure això en grups d’ajuda mútua, en les nostres assemblees, i en les nostres cures comunitàries. 

Estic farta de discursos d’empoderament que es pressuposen feministes i s’obliden de les persones que hem patit traumes que, sovint, ens col·loquen a les traumades a la caixa de les que no sabem empoderar-nos per no ser suficientment bones activistes d’una forma altament capacitista. Passa, per exemple, amb els discursos sobre empoderament sexual en no-homes que s’obliden de les que han patit traumes sexuals. Com volen que deixi de sentir aquella forta necessitat de beure en un entorn que em culpabilitza o em fa sentir inferior per no poder moure’m degut a tot allò contra el que estem lluitant? A algunes els semblarà estrany, jo ho porto vivint des de sempre. A més, necessitem una cura no individualista, perquè el perill de tot això també és que actualment la major part del discurs sobre trauma prové del discurs anglosaxó amb una mirada moltes vegades més liberal de la que a mi m’agradaria. Necessitem tenir els nostres espais per parlar d’això. Necessitem parlar d’això en els nostres espais. I necessitem també anar en compte en com de fàcil es pot apropiar aquest discurs, i cuidar-lo una mica més. 

Molts dels nostres traumes són polítics perquè venen travessats per les estructures i tot el que ens vulnerabilitza. Tenim una responsabilitat conjunta i social amb les persones afectades, i no només quan hi tenim relacions d’amistat, romàntiques o sexuals. La nostra inclusivitat en aquest aspecte és, per tant, crítica, feminista i s’ha de tenir en compte en el procés de cuidar-nos a totes. Nosaltres també volem formar part del procés col·lectiu de lluita i de batalla des dels nostres cossos. Necessitem tenir-hi accés. La inclusivitat de les nostres emocions i dels nostres símptomes són també un acte de rebel·lia que ens permet, una vegada més, revolucionar els nostres espais i empoderar-nos. I curar-nos. 

Share
de tornada

de tornada

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

contingut: menció d’estrès post-traumàtic, ansietat, por, maltractament, consum i agressions

Fa uns mesos vaig decidir allunyar-me de certes formes de fer activisme. Degut a això vaig decidir tancar aquest blog amb la intenció de no tornar-hi (aquí ho vaig explicar). La meva motivació era complexa (hi havia diferents motius i barrejats) i crec que va ser una decisió encertada pel moment que estava vivint. Allunyar-me’n i fer-ho sense la sensació de ser temporal m’ha ajudat a prendre perspectiva i a curar-me moltes coses. M’ha permès endinsar-me millor en el procés terapèutic en el que estava. Després de tots aquests mesos de teràpia i ressituar-me en moltes de les coses que havien sigut importants en la meva vida, he estat pensant molt què fer amb aquesta necessitat que tant sovint tinc d’escriure o de fer certs tipus d’activitats que feia anteriorment. He pogut, de fet, (re)connectar amb la motivació que em movia, o he pogut comprendre-la de forma més genuïna. La (re)connexió emocional no ha estat fàcil, però m’ha permès comprendre. Ara, però, des d’un altre prisma. He estat capbussada en un procés terapèutic molt important i que m’ha donat moltes eines per poder comprendre’m i entendre què vull fer i com ho vull fer. 

Els motius per escriure aquest text són dos. El primer és fer un procés de sinceritat, no només cap a qui vulgui llegir-ho sinó també cap a mi mateixa, per exposar quines han sigut les dificultats i què em va portar a sentir-me com em vaig sentir, així com també com em sento ara i el perquè d’aquestes diferències. El segon motiu, per un altre costat, és expressar la meva tornada i el context d’aquesta, intentant ordenar una mica què és el que estic buscant amb tot això. La sinceritat, en aquest cas, no ve motivada pel fet de creure que anteriorment no havia sigut sincera, sinó per poder exposar coses de les quals no era conscient anteriorment així com explicar parts del meu procés terapèutic que m’han portat a ressituar-me i redefinir-me per tornar a un punt que no és exactament el mateix d’abans, sinó a un altre punt que jo sento diferent. 

Un dels motius pels quals vaig tancar això va ser degut a sentir-me perduda en quant a les meves motivacions, mentre a la vegada no aconseguia gestionar gaire bé moltes de les coses contradictòries que veia i vivia: em molestava com es gestionaven o manipulaven certs discursos de forma superficial, però el que em molestava no eren aquelles contradiccions que moltes vegades des de posicions que creiem d’autoritat discursiva critiquem com, per exemple, no aconseguir tenir els tipus de relacions perfectament no-monògames, no ser la persona perfectament feminista, comprar un dia en una d’aquelles cadenes on et vas prometre que no compraries per motius ètics, o coses per l’estil, sinó, per exemple, coses com usar constantment la paraula i el concepte de l’anticapitalisme per a generar-te un discurs que beneficia d’alguna manera la teva postura no-monògama i donar-li de pas una excusa política a comportaments altament consumistes però després que te la bufi que a la teva veïna la desnonin. Eren aquestes contradiccions les que més em dolien. Que, en el fons, més que contradiccions són més aviat manipulacions. O bé dedicar-te a parlar constantment de conceptes relacionals trencadors mentre d’amagat trepitges a altres per a generar poder sobre elles de forma més aviat sistemàtica. M’era molt difícil separar algunes de les experiències viscudes amb tot l’entorn en general, segurament degut al propi estrès post-traumàtic que arrossegava des de feia molts anys. I, també, em va generar molta desconfiança cap a mi mateixa, per por a estar fent jo el mateix. Necessitava revisar-me i separar emocions d’alguna manera. 

No sé si realment em vaig desviar de la motivació que em va portar a escriure, o simplement no m’havia parat a pensar molt bé quines eren aquestes motivacions. O sigui, sí, però no totalment. Necessitava espai per a la reflexió, allunyant-me emocionalment de moltes coses. Necessitava respirar i comprendre què volia fer i perquè. Sense les interferències de quan ets dins i no saps quina part de tu s’està deixant portar i quina no. Perquè també crec, a més, que moltes vegades ens deixem portar per alguns discursos sense reflexionar-los, no només per poder formar part dels espais, sinó també per les pròpies dinàmiques en les relacions. Alguns d’aquests espais s’acaben convertint en guettos o espais amb discursos molt sectaris amb poc espai per a certs tipus de diferències. Entenc que hi ha diferències impossibles, que crec que no cal llistar, però a vegades sembla que no hi hagi espai per a les “petites” diferències, o per a certes contradiccions o, fins i tot, per a poder-nos relaxar una mica en la nostra constant deconstrucció, així com a les equivocacions. A vegades jutgem massa ràpid algunes coses, posant-les en sacs als quals no pertanyen. Espero que això no sigui apropiat per persones amb privilegis com a excusa per exercir violències, com sol passar. Especialment senyors (matxis) i maltractadors. Estic massa acostumada a que senyors en general i en particular maltractadors aprofitin aquestes crítiques per al seu benefici. Això no va per ells, ni va per aquí la cosa. Parlo d’altres coses, com les contradiccions de les que parlava al paràgraf anterior o bé no preocupar-se per la veïna de 80 anys desnonada perquè és massa monògama, no és feminista, no entén sobre certes ideologies polítiques o bé no sap el que és una persona bisexual. 

Les dinàmiques de poder en molts dels espais també em provocaven molta aversió. De fet era un tema recorrent que tenia en els meus escrits, especialment durant l’últim any o els últims dos anys. No sabia com gestionar el que sentia. A més, el problema va ser al final que quan les compartia m’he vist exposada a tornar-les a sentir per les mateixes persones que, de fet, m’utilitzaven per gestionar les seves merdes apropiant-se de les meves pròpies queixes. Sé que sembla molt complicat el que acabo d’exposar, ho és. Però ho he viscut repetides vegades. L’any passat va ser especialment un any on vaig acabar sentint molta desconfiança, que es va barrejar amb la desconfiança que ja carregava en les relacions en general, degut a passades relacions de maltractament, de consum i d’agressions. No obstant, una cosa que he guanyat durant la teràpia ha sigut poder reconèixer les alarmes i els mecanismes a temps i ara sé com focalitzar la meva desconfiança sense que l’acabi aplicant a tot o a res. 

Les dinàmiques de poder que comentava, a més, van fer que necessités fer un pas enrere per por a estar caient jo mateixa en elles. Vaig a ser sincera, és molt difícil sobreviure a certs ambients i fer certs tipus d’activisme més visible si no participes d’aquestes dinàmiques. Ho he comprovat jo mateixa. Si no hi participes o bé el que fas no arriba o bé et poden literalment enfonsar. Jo mateixa en algun moment vaig caure en certes dinàmiques que detesto. I això em va fer sentir encara pitjor. Perquè jo no he vingut aquí per això. He necessitat revisió, aprendre a situar-me sense morir en l’intent, així com també comprendre, com ja deia anteriorment, quins són els motius per escriure i fer certes activitats. Fins que no ho he tingut clar he preferit no fer cap pas. No vull entrar en aquestes dinàmiques, vull centrar-me en les meves motivacions i seguir amb elles de forma conscient, apartant-me de tot allò que, no només no m’agrada, sinó que contradiu altament el meu propi discurs (així com el de moltes). 

Finalment, a totes les desconfiances relacionals que ja he comentat, es va sumar desconfiança degut a certes vivències personals i relacionals bastant dolentes per com s’apropaven algunes persones dins d’ambients activistes i dels moviments socials. No entenia moltes vegades la motivació amb la que la gent s’apropava a mi, i encara menys amb la que s’allunyaven després, i això em generava ansietat i por. O bé, algunes vegades, vaig sentir que no es tenia en compte com em sentia i se’m posaven sobre la taula problemes per resoldre que no havien de ser meus. Això he pogut millorar-ho també molt a través de la teràpia, i em sento molt més tranquil·la per poder detectar aquestes coses a temps. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Cal dir que part de l’estrès post-traumàtic que ja tenia degut al que ja comentava feia que em costés molt confiar amb la gent i amb les relacions degut a que sentia tota relació com una potencial relació de maltractament o font de possibles agressions. O bé, passava de la total desconfiança a la total confiança per intentar millorar el meu estat, cosa que tampoc ajudava perquè em feia caure novament en situacions desagradables. No sabia com confiar perquè no sabia com identificar cada situació. Això em generava un estat d’angoixa constant. He après a identificar les situacions dolentes i les alarmes a temps, també a identificar l’ansietat i els bloquejos i a situar-los on toca. Això m’ha permès poder-me relacionar d’una forma millor per a mi, i a poder compartir, confiar i a la vegada defensar-me i protegir-me. I això és aplicable també a tots els estats de desconfiança que he descrit anteriorment. 

He decidit que vull tornar a escriure i a fer certes activitats. Això sí, serà de forma menys intensa, menys freqüent (vull dedicar més temps a fer i menys a escriure), molt més conscient i motivada. Seguiré utilitzant aquest mateix espai, ja que començar-ne un de nou em representa massa feina de molts tipus i, com ja he dit, vull tenir més temps per “fer” coses en comptes de dedicar-ne tant a escriure sobre elles. Faré una mica de neteja, segurament trauré alguna cosa que ja no m’agradi o amb la que no m’hi identifiqui. Alguns escrits els reescriuré i els tornaré a penjar. No torno amb més força que mai, només amb més consciència de les meves motivacions i de com vull fer-ho, i amb una altra energia, més confiada, més tranquil·la. Gràcies a totes les que heu seguit al meu voltant d’una manera o d’una altra. Gràcies per permetre’m tornar a confiar i ajudar-me a entendre que ens podem relacionar realment d’altres maneres. No em fa falta que siguem moltes, això va d’una altra cosa. Això va de començar a construir, i no només de deconstruir, o de destruir. Gràcies, de tot cor. 

Share

tancament

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Deixo d’escriure textos en aquest blog i en altres mitjans. Els motius són variats i no els exposaré tots. Bàsicament vull seguir fent els meus activismes d’altres formes i estar d’altres formes i en altres llocs. També porto bastant de temps en crisis constant sobre com ens movem i com utilitzem certs mitjans. Hi ha molts textos, de fet, escrits en aquest espai on es pot percebre. No tanco el blog en sí, el deixo a la xarxa, però sí tanco també la possibilitat de que altres persones hi escriguin. També deixo les xerrades, i els tallers i les activitats que feia relacionades amb aquest espai. No descarto dinamitzar activitats (junt amb altres persones) que tinguin a veure amb els col·lectius on em pugui moure a partir d’ara.

També estic deixant d’identificar-me de moltes coses que creia molt revolucionàries però amb les que també he entrat en crisi: especialment les no-monogàmies, però també entorns “queer”, etc. No pels mateixos motius que les persones cis heterosexuals i/o monògames, òbviament, ni tampoc pels mateixos motius que moltes feministes que exclouen dones trans, persones no binàries i/o plurisexuals. Té més a veure amb l’individualisme, el consum relacional, la competitivitat, el protagonisme i l’ús de discursos crítics només per la venta i consum.

Dit això, ha sigut un plaer. Ens veiem d’altres formes i en altres llocs, virtuals i no virtuals.

Share

vendre intencions i motivacions: el mercat dels discursos i les atencions

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: apropiació, consum, instrumentalització

S’omplen xerrades, debats, comentaris, articles, i activitats de tot tipus. Tenim, les que hem tingut el privilegi de viure en una ciutat plena d’aquestes coses i d’uns moviments socials prou importants, un ventall molt gran d’ofertes de totes les temàtiques i de tots els colors. Algunes temàtiques inclús s’han convertit en negoci, i moure’s entre la supervivència quan vius l’opressió i el perill de caure en la voluntat i desig de treure’n un profit (econòmic o social) és un procés molt complicat.

Tradicionalment el profit sempre ha estat per part de les persones amb privilegis a costa de les opressions d’altres, explotant-les a molts nivells. No obstant, ara les coses semblen complicar-se bastant, tot i que està clar que qui pot treure’n més profit seran les que tinguin més privilegis, no tenen perquè ser directament els privilegis des dels quals normalment se’n treia profit (les heterosexuals sobre les no heterosexuals, els homes sobre les dones, les cis sobre les trans, les blanques a les no blanques, etc), sinó més aviat s’hi sumen d’altres, com les capacitats comunicatives, carismàtiques i socials. És més fàcil, per exemple, treure un profit parlant sobre feminismes si ets una dona amb unes capacitats comunicatives més elevades, tens carisma i no tens ansietat social, i si acumules molts dels altres privilegis (ets blanca, cis, etc). Algunes, tenint aquests privilegis, poden apropiar-se fàcilment de discursos que es generen de forma col·lectiva, i les xarxes són un bon lloc per observar i apropiar. Entenc que algunes persones hagin volgut sensibilitzar les seves professions (com algunes terapeutes), però l’altre costat de la balança és que algunes d’aquestes temàtiques també s’han professionalitzat. Així com, per tant, les nostres opressions.

El problema és que en un ambient d’aquest tipus és molt fàcil caure en una espècie de  mercat dels discursos i de les atencions. On hi ha molta atenció i molta gent, hi ha públic i hi ha mercat. La producció de discursos i el seu consum, moltes vegades acrític i amb una tendència important al divineig segons les necessitats de cada una, va molt més enllà de les altes esferes dels espais alternatius: a vegades és simplement omplir amb comentaris absurds assemblees, o portar a terme accions per auto-centrar-nos en el que podem obtenir i en com ens col·loca tot això en una escala més elevada d’un cert guaisme, que s’aparta de la motivació original que suposadament estem “venent”. És precisament això: es venen, literalment, intencions, discursos i motivacions. Però això és com quan compres qualsevol producte: moltes vegades el que es compra acaba sent fum, un buit, només paraules que queden molt bé, o bàsicament mentides. He vist, literalment, seguir consumint coses que sabem conscientment que són mentides, i sembla donar-nos igual, només perquè si no ho fem tampoc podrem formar part dels grups més privilegiats dins dels espais alternatius.

Share

que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin.  Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

Share

bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, bifòbia, esborrat, estereotips, assimilació, normativitat, llenguatge capacitista

Tot i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”, tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges alternatius als missatges mainstream que solen omplir tot el dia. La majoria dels missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un veritable empoderament.

Sabem que el monosexisme es basa en l’esborrat de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament havia de perpetuar el binari de gènere: les bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error, desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per aquest motiu per al que normalment l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.

Però el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals. No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”, esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures. Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones. No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals, naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més, no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?

Ens trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes, perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme. Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent expulsades als crits de “no sou prou queer”, fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients feministes.

Segueixo sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i identificacions que no sé com portar. Per a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel fet de no ser monosexual.

Les orientacions, al cap i a la fi, han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme, el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també. No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure i expressar la bisexualitat supuren.

A vegades he reclamat estereotips, o derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de “totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda, ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

Posted on by wuwei

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

Posted on by wuwei

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share