pausa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit prendre’m un temps de pausa en l’activisme. Això vol dir que temporalment deixo d’escriure al blog, de dinamitzar tallers i de fer xerrades. Els motius són molt variats, i alguns d’ells no em ve de gust compartir-los, però d’altres sí: necessito descansar, autocuidar-me, temps per a mi, temps per les meves relacions i energia per a altres projectes.

Avisaré quan em reactivi. Fins aleshores!

Share

bifòbia i activisme: una lluita contra la LGBTfòbia parcial

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: menció d’heterosexisme, al·losexisme, intersexantagonisme i cissexisme; relat sobre monosexisme en els activismes LGBTI+ i queer, utilització del sufix -fòbia per a parlar de violència estructural

el motiu pel qual s’ha utilitzat el sufix -fòbia per parlar de violències estructurals en aquest cas ha sigut pràctic, ja que originalment aquest article l’havia escrit per un mitjà més generalista on contextualment necessitava utilitzar aquest sufix 

 

‘LGBTIfòbia’ és una expressió que s’està utilitzant des de molts col·lectius de persones LGBTI+ (lesbianes, gais, bisexuals, trans, interesexuals, entre d’altres) per a referir-nos a les violències que rebem pel fet de pertànyer a algun o alguns d’aquests grups (lesbofòbia, homofòbia, bifòbia, transfòbia, intersexfòbia, per exemple). Tot i que la LGBTIfòbia és més violenta fora dels entorns LGBTI+, aquestes violències no només es viuen fora d’aquests col·lectius, també les vivim constantment en els nostres entorns.

Utilitzar una abreviació com aquesta (LGTBIfòbia) des del meu punt de vista és problemàtic: primer perquè sempre ens estarem deixant lletres (i per tant violències), com per exemple la A d’asexualitat (i per tant l’asexfòbia) o altres plurisexualitats que no són la bisexualitat (com la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres); i, per un altre costat, tot i que la seva intenció inicialment és la de mostrar més violències més enllà de l’homofòbia, posa a totes les violències que patim les persones del col·lectiu en un marc de semblança i igualtat que amaga que cada una de les discriminacions per cada lletra és diferent, funciona de formes totalment diferents i és travessada de forma diferent a cada una. El que s’obvia amb tot això és que algunes estem discriminades degut a pertànyer a alguna d’aquestes lletres mentre a la vegada tenim privilegis en relació amb les violències que viuen altres lletres i per tant podem exercir violència cap a elles. Aquestes violències poden ser exercides per persones de dins del propi col·lectiu: persones cisgènere (plurisexuals, gais o lesbianes) poden reproduir transfòbia, homes gais i plurisexuals exercint masclisme (i per tant lesbofòbia) sobre dones lesbianes i plurisexuals, persones no intersexuals apropiant-se del discurs contra la intersexfòbia, etc.

Un d’aquests múltiples exemples és la bifòbia que és exercida i reproduïda per les persones monosexuals del col·lectiu (aquelles que se sentin atretes cap a un sol gènere). Parlar, a més, de ‘només’ bifòbia, amaga que existeixen més orientacions plurisexuals a part de la bisexualitat on existeix una atracció cap a més d’un gènere (com les pansexuals o les polisexuals). Més que de bifòbia, a mi m’agrada parlar de monosexisme, l’estructura que oprimeix i discrimina a aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, que engloba altres orientacions plurisexuals, o aquelles que no es defineixin amb cap etiqueta, i també inclou violències més simbòliques que la ‘bifòbia’ no recull.

La majoria de les vegades el monosexisme és invisibilitizat i menyspreat en les lluites LGBTI+. Aquest menyspreu no només es dóna en activismes LGBTI+ més normatius, institucionals o assimilacionistes, sinó també ocorre en els grups o col·lectius més radicals, queer o (suposadament) més crítics. No és coincidència, ja que la negació de la seva pròpia existència és la base del monosexisme: la negació de l’existència de la possibilitat de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere és una característica del monosexisme i s’acaba reproduint també en una negació de les nostres violències que patim. En el marc del monosexisme les plurisexualitats no són reconegudes com a existents: socialment se’ns veu (quan se’ns vol veure) com a meitat heterosexuals i meitat homosexuals, i per tant com a persones que patim un 50% d’homofòbia i un 50% de privilegi heterosexual. D’aquesta forma es nega l’existència d’una discriminació diferenciada i que té un funcionament i mecanisme diferent (per exemple, la no existència o l’assignació d’estereotips com que som inestables, no sabem el que volem, som promíscues o que som infeccioses).

El que sí que estem veient en els últims anys és un petit (suposat) reconeixement de l’existència de la bifòbia en l’activisme LGBTI+ més institucional, normatiu i assimilacionista. Aquest reconeixement és, però, una trampa, ja que es basa sobretot en un intent d’assimilar-nos que  utilitza o bé un tipus de bifòbia com ‘meitat homofòbia’ o bé s’accepta com un conjunt d’estereotips que simplement s’han de negar: una lluita que parteix més d’un rentat de cara de la bisexualitat que no pas d’una crítica real al monosexisme i dels seus mecanismes. En aquest tipus d’activisme s’hi inclou també l’activisme normatiu específicament bisexual. Basar l’activisme únicament en la negació rotunda dels estereotips que se’ns assigna el que fa és generar dins del col·lectiu un rebuig i discriminació cap a aquelles que compleixen amb els estereotips (plurisexuals promíscues, confoses, indecises o que estan en fases o flueixen).

Aquest tipus d’activisme, a més, sol imposar una sola possible identitat, la bisexual, negant la possibilitat d’altres identitats plurisexuals, l’opció de no etiquetar-se, o la possibilitat de veure la pròpia sexualitat com canviant o fluida. Aquesta obligatorietat a l’estaticitat, a no poder reproduir estereotips o bé a només poder-se representar amb una identitat, és monosexisme: el monosexisme no només ens assigna estereotips, sinó que atorga a aquests una càrrega negativa, i a més imposa que la sexualitat no pot canviar o ser més diversa.

Existeix, però, un activisme contra el monosexisme amb una perspectiva crítica, no assimilacionista i transversal, que procura no excloure a persones que estan discriminades per altres tipus de violències. Aquest activisme, per tant, també inclou moltes altres identitats que no són la bisexual i que també són travessades pel monosexisme, o aquelles que no s’etiqueten i que també els afecta el monosexisme. Aquest activisme no ataca els ‘mites’ (ja que les persones promiscues, o les inestables, o les confoses, no som mites), sinó que es reapropia dels estereotips no estigmatitzant-los, assenyalant d’on provenen i a la vegada abraçant l’existència de les persones que els reprodueixen. Aquest és un activisme que hauria de tenir encaix dins de la resta d’activismes crítics, tot i que moltes vegades aquells activismes crítics LGBTI+ (queer) s’obsessionin en negar-nos una i una altra vegada.

 

 

Si vols ajudar a mantenir aquest espai, pots fer donatius aquí

Si vols saber més sobre el motiu dels donatius, clica aquí.

Share

sistema de donatius econòmics a través d’aquest blog

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La meva dedicació a l’activisme durant els últims anys ha sigut múltiple: he participat en col·lectius, he escrit articles d’opinió en diaris i a la vegada escric al meu blog, faig tallers pel meu compte, xerrades, etc. L’activisme s’ha convertit en una de les meves principals motivacions i en un dels eixos més importants de la meva vida perquè travessa totalment com gestiono les meves relacions, decisions, projectes més enllà de l’activisme, emocions i vivències. Podríem dir que a l’activisme li dedico quasi la meva vida, tant emocionalment com en quantitat de temps.

Tot i que és un tipus de feina que el faig amb molta motivació i encantada, em suposa un esforç i un temps notable. De fet moltes d’aquestes tasques són incompatibles amb moltes feines que em permetrien obtenir una remuneració mínimament bona per viure, però que em suposen un esforç molt gran de temps i emocional. M’agradaria posar un exemple del que em suposa a mi de cost de preparació d’algunes de les coses que normalment faig: per a que us feu una idea, preparar la xerrada de memòries d’una C va suposar per part meva una dedicació de més de 100 hores, o la xerrada de monosexisme que vaig fer a les I Jornades Desorientades on la dedicació va ser plena (d’una jornada laboral) durant un mes i mig.

A més a més, molt bona part del meu activisme és per a mostrar i parlar d’estructures, violències i situacions que a mi m’han afectat (i m’afecten) i que m’han posat en situacions molt vulnerables, fins a afectar la meva situació econòmica (vaig explicar-ho en aquest article fa uns mesos). A la vegada també he observat que hi ha persones que es serveixen del que escric per a muntar altres xerrades, tallers o inclús classes, on hi treuen moltes vegades un benefici econòmic (que jo no em trec).

Aquests van ser els motius pels quals vaig decidir fer taquilla inversa quan vaig començar a fer tallers a través d’aquest espai. La taquilla inversa en els tallers em permet poder rebre una ajuda econòmica per seguir mantenint l’espai i l’activisme que faig i a la vegada permet que persones que no poden pagar el taller també puguin venir, ja que la taquilla inversa no posa un preu pel taller i cada persona posa el que creu, vol i pot.

Tot i així, sento que fer només la taquilla inversa en els tallers invisibilitza molta altra feina que faig que no es materialitza en un taller o una xerrada, i és tot el temps dedicat a escriure, per exemple, i a generar cert discurs a través del blog. Degut a tot això, i intentant ampliar la possibilitat de que qui vulgui i pugui faci aportacions i donatius que em permetin seguir mantenint aquest espai i l’activisme que faig pel meu compte, he decidit posar a la pàgina algun mètode per fer donatius.

Tinc pendent mirar amb calma moltes possibilitats sobre quin sistema posar per a que les persones puguin fer donatius. Mentre ho decideixo, però, he decidit posar el sistema de Ko-fi, que tot i que no és el meu preferit (per motius diversos) és el que de moment faré servir mentre estudio tranquil·lament altres possibilitats. Tindré fix un link  com aquest:

a la dreta de la pàgina per a que les persones que entrin puguin fer el donatiu. També el posaré al final de cada una de les entrades per a que es recordi l’existència d’aquesta possibilitat.

Share

presentació de La Trobada, nou projecte cooperatiu a Barcelona

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Vull aprofitar l’entrada d’avui per presentar-vos un projecte en el que estic: La Trobada, un nou projecte cooperatiu a Barcelona. El projecte consisteix principalment en un espai on s’oferiran activitats de tot tipus per a tractar opressions, fent èmfasi en les interseccions i l’activisme transversal.

L’espai estarà obert a que siguin les pròpies usuàries les que puguin proposar activitats, sempre que es parli, sobretot, en primera persona, des de l’experiència de viure aquestes opressions.

Un dels nostres propòsits també és el de crear xarxa i facilitat la cooperació i l’intercanvi econòmic per enfortir l’activisme múltiple, especialment a la ciutat de Barcelona i en el teixit del districte de Sant Martí, on ens ubicarem.

En els propers mesos posarem en marxa aquest espai, però ja desde la setmana que ve començarem a oferir activitats en Ca L’Isidret gràcies al suport de la Taula Eix Pere IV.

En podeu seguir, de moment a twitter i a facebook. El nostre correu electrònic és latrobadabcn@gmail.com. Properament també presentarem el nostre web i tindrem telèfon de contacte.

Farem la presentació del nostre projecte el divendres dia 11 de Maig, a les 19h, a Ca l’Isidret. L’entrada serà gratuïta però farem taquilla inversa per a poder recaudar diners per a poder finançar part del projecte. A més, hi haurà pica pica vegà. Us hi esperem!

  • Presentació de la Trobada: Xerrada i activitat sobre activisme transversal
  • Dia i hora: 11 de Maig a les 19h
  • Lloc: Ca l’Isidret, c/ Paraguai, 2, Barcelona (Metro Sant Martí, L2)

Aquí teniu l’esdeveniment de facebook.

 

Share

instrumentalització dels marges: històries i emocions des de dins del món de l’activisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: abús de poder, instrumentalització de discursos crítics, exercici de poder, manipulació, tècniques de dominació, falta de cures

 

El món de l’activisme és on he aconseguit trobar cert confort, la meva xarxa afectiva, persones que construeixen relacions de forma políticament més conscient (o que almenys en volen parlar i tractar); és on he trobat els meus espais segurs, les bombolles de supervivència. Ara bé, el món de l’activisme també pot arribar a ser un espai múltiple on la hipocresia i la violència es disfressen constantment de discursos crítics: persones criticant la competitivitat portant a d’altres a situacions altament competitives i utilitzant tècniques de dominació per a excloure i esborrar, mentre ens omplim la boca parlant d’inclusivitat i violència simbòlica. I no estic parlant dels homes masclistes en espais de militància (això també ho he patit): estic parlant d’altres identitats i d’altres tipus de representacions en els nostres feminismes i entorns crítics sobre relacions (espais estesos també a les xarxes).

De cara a la galeria tot són somriures i discursos que queden i sonen molt bé, però que es buiden constantment amb el fer del dia a dia. I, finalment, l’objectificació total d’una nova identitat: les fans (tranquil·les, això ho amagarem dient que en espais crítics no existeixen aquestes figures, que això va de ser totes molt horitzontals i així no tenim perquè responsabilitzar-nos de la idea de que el nostre poder l’aconseguim a costa de la força múltiple d’aquestes identitats a les que moltes vegades utilitzem, explotem i objectifiquem).

Necessito desfogar-me. Però a la vegada també necessito oblidar-me de tot això i deixar enrere aquestes emocions que em desperta el món de l’activisme. He estat els últims mesos plantejant-me seriosament deixar-lo, totalment, esborrar-ho tot, desaparèixer i (re)fer la meva vida al marge de tot aquest món que en alguns casos (no sempre) pretén fer-nos creure que es preocupa pels marges quan en realitat molt sovint el que fa és instrumentalitzar-los. I, tot i que deixar-ho hagués estat també una decisió encertada (l’auto-cura és important), finalment he decidit quedar-me (una altra decisió igual d’encertada).  I a més, per un altre costat, també necessito responsabilitzar-me, òbviament, perquè de res serveix assenyalar i fer creure que totes som lliures d’aquesta farsa.

Sentir hostilitat, invisibilització i esborrat, i altres tècniques de manipulació com ghostings, llum de gas, ninguneig… la manipulació, el poder i les tècniques de dominació estan a l’ordre del dia en els nostres entorns mentre a la vegada no parem de parlar i criticar les jerarquies, la competitivitat, o el consumisme relacional. És molt difícil conviure amb aquests mecanismes ja que són molt difícils d’assenyalar, només es senten, travessen, es fan invisibles i parlar-ne es fa molt difícil. Persones, que tot i formar part d’un discurs contra-poder, exerceixen (i exercim?) poder i generen (i generem?) clubs exclusius on només s’accepten persones que, o bé tenen ‘més’ poder i poden ajudar a ‘flotar’ més, o bé són persones que es situen ‘per sota’ i ajuden a pujar o sustentar a l’altre a mantenir una posició de poder. Clubs exclusius on, qui no juga al joc és expulsada (utilitzant, evidentment, totes les tècniques a les que he fet referència anteriorment).

No vull dir tampoc que el món de l’activisme sigui exactament com l’’exterior’, el ‘normal’ o exactament igual que el ‘sistema’ i no s’estiguin realment construint (o intentant construir) alternatives contra-poder: de fet en aquest món he trobat moltes persones crítiques, espais de seguretat, he pogut respirar de tota la violència que he viscut fora d’aquests entorns, he pogut apoderar-me d’una relació de maltractament i és on he conegut aquelles persones amb les que tinc ara mateix un vincle més proper i a la vegada amb una sensibilitat política. Però tot això no treu que en aquests espais es reprodueixin també mecanismes d’exercici de poder sobre d’altres, una reproducció que moltes vegades arrossega a moltes més. El problema és que aquesta ‘reproducció’ va disfressada amb un discurs que es fa passar per revolucionari per apropiar-se d’espais crítics.

Tot i això, he decidit quedar-m’hi: l’activisme s’ha tornat un eix principal en la meva vida, m’ha ajudat a relacionar-me d’una forma més sensible, més crítica, i autocrítica. No vull deixar-ho, però tampoc vull seguir que tot aquest joc m’ofegui. Segurament algunes pensaran que el que s’ha de fer és lluitar contra tot això que està passant dins els nostres cercles, i raó no els falta. Però també hem de mesurar capacitats, forces, temps i energia: hem de seguir movent-nos en el dia a dia, sobrevivint en un món ple de violència, i a moltes no ens queden forces per obrir tants fronts, amb tot el risc de vulnerabilitzar-nos més just en un entorn on les nostres vulnerabilitats són menys i són més sostingudes. És per aquest motiu que he decidit prendre un cert tipus de posició que per un costat em permeti seguir tenint energia per a poder seguir fent l’activisme que a mi m’agrada i em motiva, i per un altre costat mantenir un equilibri de l’auto-cura i la responsabilitat compartida i col·lectiva. Això sí, mantenint especialment l’auto-crítica i evitant els paranys. És per aquest motiu que també sento la necessitat d’allunyar-me emocionalment de certes actituds i a la vegada apropar-me una mica més a qui deixem quasi sempre als marges.

Share