bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, bifòbia, esborrat, estereotips, assimilació, normativitat, llenguatge capacitista

Tot i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”, tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges alternatius als missatges mainstream que solen omplir tot el dia. La majoria dels missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un veritable empoderament.

Sabem que el monosexisme es basa en l’esborrat de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament havia de perpetuar el binari de gènere: les bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error, desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per aquest motiu per al que normalment l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.

Però el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals. No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”, esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures. Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones. No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals, naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més, no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?

Ens trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes, perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme. Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent expulsades als crits de “no sou prou queer”, fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients feministes.

Segueixo sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i identificacions que no sé com portar. Per a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel fet de no ser monosexual.

Les orientacions, al cap i a la fi, han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme, el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també. No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure i expressar la bisexualitat supuren.

A vegades he reclamat estereotips, o derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de “totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda, ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.

Share

2 thoughts on “bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *