tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share

taller ‘parlem de tècniques de dominació’ dissabte 19 de gener a Blanes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Aquest dissabte dia 19 de gener estaré a Blanes a l’Ateneu Popular Sa Fera Ferotge dinamitzant el taller “Parlem de tècniques de dominació“. El taller l’organitza l’Assemblea Antipatriarcal Sa Pedra Foguera. Hi haurà també pintxos vegans. Ens veiem dissabte!

Adreça: Carrer de Mas Enlaire, 3, 17300 Blanes, Girona

Hora: 18h

Share

plurisexualitats i estereotips: no existir, existir o existir entremig com a éssers híbrids

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

font de la imagte

Aquest text és el quart d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí, el cinquè aquí i el sisè i últim aquí.

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, al·losexisme, eradicació, esborrat, esterotips

Segons l’imaginari social les plurisexualitats no existeixen. En realitat es diu que la bisexualitat no existeix, i a les demés plurisexualitats ni tant sols se les anomena, se les esborra encara més. A la vegada, aquest imaginari també ens diu que totes les persones som en realitat bisexuals (esborrant d’aquesta manera l’especificitat de la violència que rebem) i, per fer-ho encara més rodó, el mateix imaginari afegeix que les persones bisexuals som meitat heterosexuals i meitat homosexuals. En resum: ningú ho és, totes ho són i som mig-mig altres coses. Part de la reacció del col·lectiu bisexual ha sigut buscar maneres de defensar-se’n cridant fortament que existim i que no som meitat-meitat res, que som 100% bisexuals. Però quin tipus d’identitat, orientació o opció estem creant amb això? Som realment 100% alguna cosa que ens representa a totis? El problema de generar aquest tipus de discurs és que no analitza ni va més enllà per intentar entreveure quina és la problemàtica que ocasionem que fa que se’ns llegeixi com a éssers híbrids que a la vegada no existim i que formem part de totes les persones.

La famosa escala de Kinsey exemplifica molt bé aquest entramat tan complicat i a la vegada tan simple. Kinsey, intentant visibilitzar la pluralitat de l’atracció sexual va acabar, sense ell adonar-se’n, reproduint la mateixa idea que acabo de plantejar (i per tant la falta de pluralitat): va crear una escala del 0 al 6, on totes estem en algun punt, on 0 representa “exclusiva” heterosexualitat i 6 “exclusiva” homosexualitat. La resta de punts acaben representant escales de suposada mescla. Tot i que Kinsey anomena molts dels estats intermedis com “bisexualitat”, en realitat la seva forma de representar-ho és com un estat combinatori d’hetero/homo, i de fet és així com quasi sempre es presenta en l’actualitat. Totes les persones, després de respondre un qüestionari, traiem un número en l’olimpíada monosexista (i al·losexista, ja que no considera la possibilitat de no sentir-te atreta cap a ningú ni cap gènere) en la que se’ns situa en algun punt d’aquesta escala.

Aquesta escala acaba reproduint tot l’imaginari social junt: en aquesta escala només estan representades les monosexualitats (les bisexuals no existim), acaba demostrant que la majoria cauen entremig dels dos extrems i que molt poques són exclusivament monosexuals (totes som bisexuals), i que aquestes persones que estan “entremig” poden, en realitat, representar la seva sexualitat com a combinació dels dos extrems (som mig heterosexuals i mig homosexuals).

Us podríeu imaginar una escala que, en comptes d’anar de “totalment” heterosexual a “totalment” homosexual, passant per totes les escales de suposada “bisexualitat” (com és l’escala de Kinsey), anés de “totalment” asexual (sense atracció cap a cap gènere) a  “totalment” omnisexual (atracció cap a tots els gèneres), passant per la “suposada” monosexualitat (només atracció cap a un gènere), i tot el ventall de plurisexualitats fins a arribar a l’omnisexualitat? O bé passar de l’atracció on és molt important el gènere (la monosexualitat) a on és totalment indiferent (pansexualitat o asexualitat)? O de totalment asexual a totalment hipersexual? Aquests exercicis s’han plantejat anteriorment (no he trobat les referències, però existeixen estudis que ho plantegen) i ens ajuda a entendre que veiem les orientacions sexuals de forma totalment construïda. Per què veiem la bisexualitat com un pas entre mig de les dues monosexualitats i no veiem, per exemple, ser monosexual com una cosa que està de camí entre l’asexualitat i la bisexualitat, pansexualitat o l’omnisexualitat? En realitat, si veiem les plurisexualitats com meitat i meitat les dues monosexualitats reconegudes (heterosexualitat i homosexualitat) és perquè culturalment l’únic que reconeixem com a estats possibles són aquestes dues monosexualitats.

La nostra cultura i les nostres estructures llegeixen i interpreten a les persones plurisexuals com éssers híbrids. Ser híbrides és part de la nostra forma d’estar i existir en un sistema monosexista que sempre ens llegeix a través d’aquesta mirada monosexual. Formem part dels dos mons i a la vegada de cap. Per això existim i no existim. Som totes però no som cap. Som meitat i meitat. Som frontera entre dos mons que no haurien de poder tocar-se. Contaminem la frontera. Una frontera construïda per a mantenir el privilegi i el poder heterosexual. I per aquest motiu molestem.

Share

espais: allà on les relacions s’expressen

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: incompatibilitats, menció d’estructures, possibles violències i agressions

Ja he comentat en més d’un text que una de les meves principals preocupacions són les relacions: com ens relacionem és la base de moltes de les violències que vivim i de les estructures de poder, així com també és a través d’elles on obtenim part de les nostres necessitats amb el nostre entorn. De fet tampoc cal que ho hagi de dir explícitament, ja que es pot veure per quines són la majoria de les temàtiques que solc tractar. Però les relacions no es donen en el buit, ja que si nosaltres mateixes (com sentim, com estem, com som i esdevenim) ja depenem en certa mesura de les nostres relacions, també depenem del nostre context i estructures socials, i això implica que també dependrà de l’espai on aquestes relacions i nosaltres ens movem. Espais i relacions es generen mútuament, les unes a les altres i viceversa.

Degut a això, els espais, la seva generació, cura i gestió ha esdevingut també una preocupació per a mi, ja que els espais són per on ens movem i on ens relacionem i, per tant, depèn de com s’organitzen o es munten ens podrem relacionar d’unes formes o d’unes altres. Ens relacionem a través dels espais. Un espai, però, no és només el que hi ha entre quatre parets: pot ser també exterior, pot ser temporal, un procés, un grup virtual, etc. Espai és tot allò on les relacions ocorren d’una forma concreta i per uns motius concrets, i on també hi posem certes referències (tant de forma explícita com de forma implícita): per exemple una mateixa habitació pot representar dos espais diferents per a dues persones diferents que l’utilitzen amb motivacions diferents.

Fa dos anys i mig, a les I Jornades Desorientades que vam organitzar la Colectiva Desorientada a Madrid, un company d’activisme bisexual, el Xurxo, va proposar un taller sobre espais i monosexisme. Es veu que ell i l’Elena, arquitectes totes dues, portaven temps tractant aquesta temàtica. Va ser en aquell moment quan se’m van obrir els ulls davant del “descobriment” de que la distribució de tot tipus d’espais reprodueixen estructures de poder. Ja sé que moltes ja ho sabien abans, i de fet en aquelles jornades vaig veure com algunes ja havien tractat el tema específicament amb el masclisme i el patriarcat (la repartició de les estances d’un típic pis estan pensades per a reproduir i perpetuar la monogàmia cishteropatriarcal). O sigui, que no va ser un gran descobriment per la humanitat, sinó per a mi, clarament. Però per a mi va ser emocionant.

Més endavant, una persona propera a mi, la Laura, va obrir també un debat en la nostra xarxa relacional sobre les incompatibilitats: hi ha relacions que no són compatibles. Va posar un exemple per a que s’entengués: si una persona necessita cridar i una altra necessita silenci, aquestes dues persones no són compatibles en un mateix espai en el moment en que apareixen les dues necessitats. Normalment resolem aquest problema privilegiant només una de les dues opcions, potser la més acceptada socialment (i en aquest exemple depèn moltes vegades dels privilegis que tindran cada una d’aquestes persones) i una de les dues ha d’acabar aguantant-se les seves necessitats. Per exemple, a vegades és habitual que es privilegiï que ha d’haver silenci, perquè ignorem que el fet de cridar pugui ser una necessitat important per algú en un moment determinat, així com la de necessitar silenci. No obstant, jo he viscut moltes vegades la inversa, especialment quan era jo la que necessitava calma i silenci però l’altra persona menystenia la meva necessitat ridiculitzant-la perquè ell era un senyor amb tots els privilegis existents i havia de fer el que li sortís dels nassos. Aquest exemple es pot estendre a casos molt més complexos que no pas silenci/soroll, o sigui no només sensorials, sinó també emocionals o de qualsevol tipus.

Aquestes incompatibilitats també s’han de tenir en compte quan generem espais per a que ens facin poder existir més compatiblement: o sigui, seguint amb l’exemple que comentava abans, aquestes dues persones podrien conviure sempre que quan apareguin les necessitats incompatibles poguessin estar en estances separades amb referències diferents, i seguirien podent compartir d’altres maneres i cuidant-se de forma indirecta. En comptes de generar referències que hem de seguir totes sempre en el mateix espai, que és el que crec que moltes vegades errem i confonem amb fer vida “no-infividualista”, a vegades hem de generar diferents espais amb diferents referències. Clarament hi haurà coses que sí que seran comunes de tots els espais, però no tenen perquè ser tots iguals per a que hi tinguin cabuda diferents necessitats.

Seguint una mica aquest fil, i introduint un tema molt més complex, podria ser interessant pensar com tenir en compte relacions que necessiten no existir, persones que necessiten no trobar-se o necessiten certes distàncies. Com gestionem les cures a persones que necessiten una distància d’una altra persona i a la vegada no volem excloure a l’altra persona és tot un tema. Aquí no estic dient que ens haguem d’obligar a conviure amb els nostres agressors, no estic parlant de temes d’aquest tipus, sinó de relacions realment incompatibles fins a l’extrem de necessitar no existir. Evidentment no tinc la resposta, i suposo que dependrà de molts factors i de les necessitats de cada una. Però és per a mi una proposta més a llençar per debatre i tenir en compte.

Anant més enllà, també seria interessant pensar com es gestionen les agressions, de forma molt més múltiple que la dels protocols que es plantegen sovint, però en aquest text no vull entrar en aquest tema, ja que m’agradaria parlar-ho en d’altres on vull tractar-lo específicament (torno a insistir que no em refereixo a obligar a conviure agressors amb agredides, sinó plantejar els protocols de forma molt més extensa i com es gestionen els espais al voltant d’això).

Degut a que és en els espais on es generen les relacions i on esdevenen totes les dinàmiques, és molt important entendre com es creen i com es gestionen, com es posen les referències, les barreres, les separacions, com s’organitzen. Entendre quin és el context i necessitats de cada persona i de cada relació (tant les relacions una a una com d’entre més persones o grupals). Com es beneficien o no les jerarquies, la competició (no només individual, sinó també relacional) o bé el consum relacional. Els espais haurien d’estar distribuïts i organitzats per acuidar-nos i deixar de dominar-nos, per tenir-nos en compte, també en la nostra multiplicitat. Com s’inclou i com s’exclou, no només a persones, sinó també a les opcions que puguem tenir. Haurien de poder ser crítiques amb quin tipus d’inclusió o exclusió es produeix. Han de poder ser sensibles a les diverses relacions i en com ens sentim amb elles. Saber posar i treure contorns, que puguin canviar segons el moment i que siguin sensibles a estructures i necessitats. Han de poder ser també, per tant, transformables i canviables.

Share

canvi en les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

He canviat el contingut de la pestanya “tallers/xerrades”. Aquest és el nou contingut:

Fins ara organitzava jo mateixa alguns tallers que anava fent regularment quan tenia suficients persones inscrites. He decidit deixar d’organitzar-los per motius molt diversos. No obstant, el que tinc ganes de fer és crear activitats, tallers o xerrades als espais, col·lectius o grups que ho vulguin i m’ho demanin. Puc fer-les sobre qualsevol de les temàtiques que tracto en el blog. Per a resumir-ho una mica, les temàtiques que solc tractar són: relacions (cures, consum relacional, jerarquies, dominació, competitivitat, exclusió, inclusivitat, etc), no-monogàmies, anarquia relacional, estructures de poder, tècniques de dominació, bisexualitat i altres plurisexualitats, neurodivergències/ capacitisme, etc. Si hi ha alguna cosa de la que hagi parlat en algun  moment (encara que sigui de passada) que no he inclòs a la llista però que us agradaria que tractés, també. Estic oberta a parlar de tot allò que em travessi i sempre des d’un punt de vista crític; el que segur que no faré és dinamitzar o parlar des del privilegi o de coses que no em travessen (per exemple, de racisme).

No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar).

El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot d’afinitat, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social, crítica i/o de lluita política.

Normalment les activitats les faig a Barcelona tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar formes).

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grup de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Tot i que ja no realitzaré els tallers que organitzava de forma periòdica, els deixo aquí descrits per si alguna persona, col·lectiu o espai volen que els realitzi. Estic oberta a fer-los, el que no faré és organitzar-los periòdicament com feia fins ara. Són aquests dos:

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:“Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“
Share

2018: un fort agraïment i unes sinceres disculpes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís decontingut: menció de maltractament, ferides, por, frustració, ràbia, dolor, instrumentalització

No sóc de les que fan balanços quan s’apropa el cap d’any. Sóc de les que ho fan pel seu aniversari. Tinc l’avantatge de que el meu aniversari cau a la tardor, i jo sóc molt de gaudir de cada un dels significats de les estacions de l’any (com a bona amant del taoisme), d’allò del que cada una de les estacions ens aporta en relació als processos que vivim segons un cicle anual que corresponen al naixement (primavera), la vivència i creixement (estiu), la reclusió i reflexió (tardor) i la mort (hivern). La transformació de totes les coses. La tardor és una època on comença la reflexió i la reclusió per a preparar-nos per la mort de parts dels processos durant el hivern i pel naixement de nous a la primavera. Aquest any, però, està sent molt especial, i tot el balanç que estic fent des del meu aniversari, que va ser el mes de novembre, s’està encara allargant i s’està ajuntant amb un balanç anual, d’aquests de gener a desembre, que m’està recorrent pensaments, cos i emocions i que també agafarà bona entrada de l’hivern.

Ha sigut un any especial, intens, diferent, amb molts naixements i moltes morts de processos que portava arrossegant feia temps i que no em deixaven quasi respirar. Ha sigut un any transformador, calmat i a la vegada agitat. Ha sigut un any que vaig començar emocionalment tocada: just acomiadava el 2017 amb la mort del gat amb el que vaig compartir 18 anys de la meva vida. Els últims mesos de l’any van ser durs i els vaig viure al meu llit fent-li companyia. La promesa que li vaig fer va ser que aconseguiria parlar de tot allò del que no se m’havia permès parlar durant tant de temps, que deixaria de callar tant dolor i tant procés de tancament de ferides. Feia ja un temps que portava curant-me de les conseqüències d’una relació nefasta, de maltractament. Ja vaig dedicar el 2017 a treure’m de sobre aquella relació i a començar a llepar-me algunes ferides. El 2018 començaria el que seria l’última part d’aquell procés, la cicatrització i la cura: acabar de treure’m tot el pes que portava a sobre per la invisibilització, menyspreu i avergonyiment que aquesta persona havia fet de mi.

He superat l’angoixa constant i l’estrès posttraumàtic que no em permetien caminar per alguns dels barris de Barcelona. He calmat part de la por a les relacions, la frustració, que més m’aturava, des de l’estima cap a aquesta por, des de l’acceptació. He fet de la ràbia un farcell que ja no carrego de forma pesada, sinó que utilitzo i focalitzo en espais que no són el meu cos, ni el meu cap, ni les meves emocions. He reconnectat amb mi mateixa, m’he retrobat, m’he abraçat, de debò. He pogut veure la vida sense aquell vel constant de dolor que sempre es ficava entre jo i tot el que observava i que em tocava. I m’he adonat,després d’aquesta neteja, que la ciència (espai que havia compartit amb qui m’havia enfonsat) és un espai on vull tornar (sempre des de la meva perspectiva crítica, òbviament).

Ha sigut l’any on m’he descobert de formes que desconeixia. O més aviat, de formes que no acceptava de mi o que jo mateixa m’amagava. Des defeia temps ja havia comprès que jo no era neurotípica. Des d’adolescent sabia que tenia un funcionament que no era considerat gaire “normal”, tot i que no vaig arribar a cap diagnòstic psiquiàtric perquè sempre acabava enfadant-me (i barallant-me fortament) amb les meves psiquiatres i mai els donava temps a que em poguessin diagnosticar amb res (sí que els donava temps a medicar-me molt, òbviament, aquestes no perden mai el temps en aquest sentit). Des de fa uns pocs anys que vaig conèixer l’activisme de persones neurodivergents que em va fer sentir, sense saber molt bé perquè, certa pau i tranquil·litat amb mi mateixa. He acceptat discapacitats i he pogut assenyalar causes estructurals que no em permetien abraçar-les. Finalment, aquest any, ha sigut l’any en que m’he començat a identificar una mica més, m’he despertat a mi mateixa, i se m’ha obert tot un món. De cop moltes coses tenen sentit, he acceptat limitacions i funcionaments que tinc que fan que pugui gestionar molt millor la meva vida.

Ha sigut l’any de curar-me, d’estimar-me i on he pogut aprendre a situar-me. Aquest, per tant, ha estat un any on he après a cuidar-me, i a començar a tenir espai de debò per a aprendre (i poder) cuidar més bé a les altres. He hagut d’aprendre també com s’instrumentalitzen conceptes com són les cures, i he hagut d’intentar entreveure, apartant molta merda generada en forma de discursos utilitaristes, què significa cuidar. Ha sigut també des d’aquest punt on he sigut conscient del dolor que he pogut provocar a altres. Crec que la millor forma de tancar l’any és, no només demanant perdó, sinó a més, i sobretot, reparant i reparant-me. Al menys començant a prendre’n consciència; però per fer que la consciència no quedi en només això, consciència i pensaments, sinó que també siguin fets, canvis que es materialitzin en el possible sense caure en utilitzar aquella constant excusa que ens posem sobre les múltiples contradiccions que sempre totes tenim.

Vull demanar disculpes a totes aquelles a les que inconscientment vaig culpar de tot el que em passava; a aquelles que vaig doldre cada vegada que fortament em queixava i que es podrien haver sentit atacades; a totes aquelles de les que em vaig allunyar, a les que no vaig saber com cuidar, a les que vaig descuidar; a les que vaig esquitxar amb la meva ràbia mal direccionada. A totes aquelles que en el meu camí d’aprenentatge vaig poder fer mal. No parlo des del sentiment insuportable de culpa, ni des de la victimització de qui utilitza això per fer-se la guai. No. És un acte sincer que traspassa aquesta pantalla o aquest paper i comença a materialitzar-se en forma de canvis, a  partir d’aquí i a partir d’ara.

Share

la multiplicitat de la violència monògama

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: violència monògama, apropiació, exclusió, consum, invisibilització, esborrat, agressions físiques i verbals, tècniques de dominació i manipulació, violència institucional i estructural, estereotips, discriminació

Voler parlar de violència monògama és complicat ja que, per un costat, primer hem d’aconseguir poder parlar de la monogàmia com una estructura de poder (no tant només com un recompte de número de relacions de parella i/o sexuals), i a la vegada també hem de parlar de la violència d’una forma més àmplia que no pas només d’agressions físiques o verbals. La violència simbòlica, per exemple,és també un tipus de violència, que col·loca a qui la rep en una posició vulnerable respecte a d’altres; una posició que pot acabar també afectant en molts àmbits: l’econòmic, l’emocional, el mental i la salut de forma general.

La dificultat de parlar de la violència que genera la monogàmia parteix del fet de que no funciona de la mateixa manera quela majoria de les estructures i per això molt sovint, fins i tot dins de la complexitat de parlar sobre estructures, aquesta és difícil de mostrar. La majoria d’estructures tenen un grup privilegiat que compleix unes característiques (per exemple, els homes, les cigènere, les blanques, les primes, etc) i un grup oprimit amb unes altres característiques (per exemple,les no heterosexuals, les neurodivergents, les trans, etc). La violència en aquestes estructures s’acostumaria a produir des del grup privilegiat cap al grup oprimit de formes múltiples (moltes vegades no resulta simple fer aquesta separació totalment binària, i pot ser molt més complex que això, però per aque ens entenguem ara podem simplificar el funcionament així). La diferència (i el que ho complica també més) és que en la monogàmia els grups de privilegiades i oprimides no són fàcils de dibuixar o descriure i, de fet es generen diferents tipus de grups d’opressores i d’oprimides, diferents eixos.

El primer cop que intentem entreveure la monogàmia com una estructura de poder solem veure com a grup privilegiat a les persones monògames (enteses com les persones que tenen pràctiques monògames, que només estan obertes a tenir una relació de parella i sexual) i a les oprimides com aquelles que practiquen no-monogàmies (aquí hi hauria un ventall molt ampli de filosofies relacionals i no totes es veurien afectades per aquest eix de la mateixa manera). Tot i que evidentment existeix una mala imatge de les pràctiques no monògames i una certa discriminació i impediments estructurals i institucionals i, per tant, existeix el privilegi cap a aquelles que practiquen la monogàmia, l’estructura monògama és molt més complexa i genera privilegis i opressions demoltes més maneres.

Per exemple, anant més enllà d’això, Na Pai va apuntar en el seu text “Desmuntant la cultura de la monogàmia” que en aquesta estructura de poder les mateixes persones que oprimien eren oprimides: l’opressora i l’oprimida eren les components de la parella que pel fet de “posseir-se” l’una a l’altra s’oprimien mútuament. Aquest és un altre eix diferent al plantejat anteriorment i també una forma de funcionar i de violentar de la monogàmia, i un plantejament que em va ajudar una mica més i millor a entendre la monogàmia com a estructura de poder. No obstant, a aquests plantejaments també seguia faltant-los alguna cosa que no permetia entreveure algunes violències que surten de la monogàmia i de la nostra forma d’estructurar relacions, com per exemple l’amatonormativitat, que esborra relacions fora de la parella i invisibilitza violències que van més enllà de la parella.

L’autori del text “Lo contrario del amor es la amistad” va ser absolutament genial assenyalant l’amistat com l’alteritat de la parella i per tant, va mostrar un eix on es podia veure a aquesta alteritat com aagredida i oprimida per les jerarquies relacionals que col·locaven a la parella en una posició privilegiada. Això va ser per mi un punt d’inflexió en el aprofundiment per entendre tot aquest entramat estructural. Aquell canvi a l’hora de veure els estats d’oprimida i opressora en l’estructura monògama em va fer adonar de que la violència que la monogàmia exercia era molt més complexa, i em va ajudar a entendre moltes violències invisibles que portava patint des de feia anys.

Per tant, podríem destacar tres eixos diferents d’opressores/oprimides per l’estructura monògama: l’eix pràctiques monògames/pràctiques no monògames, l’eix component de la parella/component de la parella, i finalment l’eix parella/amistat (o resta de relacions). Cada un d’aquests eixos expressaria la violència exercida de formes diferents. M’agradaria en aquest text poder començar a posar nom a algunes d’aquestes violències, tot i que no pretén aprofundir-ne molt, al menys per ara. El que faré, per tant, és donar algunes idees superficials sobre com crec jo que s’expressa cada una d’aquestes violències en cada un d’aquests eixos.

En quant a la violència monògama que vivim les persones amb pràctiques no monògames,aquesta sol ser, per una part, institucional: impossibilitat per accedir a molts dels privilegis que té l’estructura monògama que s’obté amb el matrimoni, o derivats com la parella de fet, com són aspectes econòmics o aspectes legals sobre la criança, o bé també permisos per viure i treballar. També es pot expressar a través de com es solen distribuir els espais pensats per a parelles monògames (les distribucions, per exemple, dels pisos, sol centrar les relacions en un tipus de família nuclear). Per un altre costat, també existeix un tipus de discriminació a través de l’assignació d’un tipus d’imaginari social negatiu (com estereotips) sobre les persones amb pràctiques no monògames: portadores d’ITS, persones amb les que no es pot confiar,que no es comprometen, inestables, immadures, etc (de fet s’assemblen molt als estereotips assignats també a les persones bisexuals). Aquest tipus d’imaginari social és un tipus de violència simbòlica que no s’ha de minimitzar, doncs pot produir problemes de salut mental, així com també dificultats per trobar feina o perdre la feina o relacions afectives (en el cas de que es surti de l’armari). No obstant, no afecta igual a totes, ja que per exemple les dones podrien patir una càrrega molt més violenta quan es veuen associades a tot aquest imaginari, i els homes no es veurien tant afectats ja que les pràctiques no monògames els són més acceptades socialment; o bé les bisexuals que ja tenim aquesta càrrega d’estereotips, o bé les persones racialitzades que també hansigut assenyalades a través de la mirada europea blanca com a persones de cultures promíscues i no monògames. O sigui, al ser una estructura de poder, s’ha de tenir en compte també la intersecció amb altres estructures i que no afecta a totes de la mateixa manera.

Com comentava anteriorment, les components de la parella poden exercir-se mútuament també un tipus de violència monògama. La parella, com a construcció social que afavoria especialment als homes per apropiar-se de les dones, parteix del concepte de propietat. L’apropiació genera dins de la mateixa parella desempoderament, explotació i falta d’autonomia. Aquests mecanismes acaben generant violència de molts tipus: des d’agressions físiques (arribant a assassinats, especialment feminicidis), control i vigilància, exigències i apoderament sobre el cos, ment i emocions de l’altre, violència verbal, manipulació, tècniques de dominació per a que no puguis compartir amb altres persones, passant per generació de relacions de poder (anomenades comunament “relacions de dependència”), afavorint també problemes de salut (especialment mental). Tot i que normalment l’apropiació es dóna més en un sentit que en un altre (sobretot de part de l’home cap a la dona), es pot acabar generant també certa violència monògama per part de les dues cap a les dues en diferents graus segons molts altres eixos (la transversalitat i interseccionalitat un altre cop).

Finalment, el tipus de violència que s’acaba exercint des de la parella cap a les relacions externes a la parella, les “alteritats”, també és un altre tipus de violència monògama. Aquesta, s’expressa més com a invisibilització i esborrat degut a que el reconeixement relacional està centralitzat en la parella (o parelles principals) i, per tant, s’esborra el de les demés relacions (que no siguin familiars). Les relacions fora de la parella acaben sent invisibles, no reconegudes, aquelles que queden als marges de les cures, el temps, o el ser tingudes en compte; són les relacions que reben normalment les conseqüències de les jerarquies de les relacions. Aquestes relacions també acaben caient en el consum, especialment de part dels dos components de la parella, l’explotació degut a la invisibilització del que s’obté d’elles sense no tornar-ho a canvi. Exemples d’aquest tipus de violència són que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la pròpia relació amb expressions com l’”altre”, o l’”amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o que se les recorda que “només” són amistats (col·locant-les en una posició on no puguin demanar res si ho necessiten), o bé que intentin demostrar que no ets ningú perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació o que no se t’escolti quan estàs intentant expressar algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona, siguin quins siguin, sense tenir sensibilitat contextual i del moment. També s’expressa com a exclusió de totes aquelles que no encaixem amb els cànons corporals, emocionals o mentals (gordes, lletges, amb menys carisma, neurodivergents, amb diversitats funcionals o discapacitades, etc).

Es podria dir, per tant, que la violència monògama, i la monogàmia com a estructura de poder, funciona de formes molt múltiples, no només per les diverses formes que té d’expressar-se, sinó també per la diversitat d’eixos que presenta. Per tant, es poden entreveure violències en un ventall molt ampli, que passa des de la discriminació pel fet de tenir pràctiques no monògames, passant per la violència de la possessió de la parella, acabant pel consum, esborrat, invisibilització i exclusió de les persones de fora de les parelles principals.

Share

experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text és el segon d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el tercer aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share

alcohol i altres drogues com a forma de sobreviure al neurocapacitisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: alcohol, drogues, addicció, neurocapacitisme, misautismia, dolor, acceptació social, rebuig, por a la pèrdua de relacions, menció de síndrome d’abstinència

 

El que relato en aquest text és la meva experiència personal i no implica ni significa que totes les persones travessades pel neurocapacitisme hagin de viure el mateix. De fet hi ha experiències molt diferents, i totes les experiències són mereixedores de ser tingudes en compte. També, òbviament, dependran del neurotipos. Això no treu que la vivència sigui en molt bona part estructural, i és que cada una vivim les estructures de forma diferent segons molts altres factors de les nostres vides.

 

L’adolescència per a mi (igual que per a moltes) va ser una època de total i absolut trontoll emocional, sobretot en quant a com vivia tota la informació que m’arribava del que m’envoltava i de les relacions. Ara entenc moltes més coses de mi, especialment gràcies al feminisme i a l’activisme de moltes persones neurodivergents que m’ha ajudat a entendre’m fora de la neurotipicitat. Entenc i sé que l’adolescència per a totes sol ser un gran desgavell, però quan et travessen certes estructures pot arribar a fer-se un de més gran. Degut a les exigències socials, a que vaig aprendre sobre mi mateixa i sobre el meu funcionament a través de paràmetres que realment no em representaven ja que jo no funcionava com el que era estipulat com a “normal” i, per tant, degut al fet de no haver tingut temps d’auto-coneixença, al fet de que el meu cap sentia diferent, processava diferent i vivia tot el que li arribava de forma diferent, el neurocapacitisme va afectar molt bona part de la meva vida. En el meu cas les relacions socials i la vivència amb el meu cos, amb el meu cap i les emocions es van fer bastant insuportables. Només sentia dolor i una necessitat molt gran de tapar-lo. Vaig començar a consumir drogues i alcohol envoltada d’aquell neguit, i ràpidament vaig començar a tenir problemes d’abús d’aquestes substàncies (especialment alcohol) i una addicció bastant elevada.

Les meves anades i vingudes amb totes les meves addiccions han sigut complicades, estant barrejades moltes vegades amb episodis molt complexos de la meva vida: he tingut períodes on he deixat completament tot tipus de substància addictiva (també sucres, tes i cafès), i altres moments on he consumit fins a punts extremadament preocupants i on sóc conscient que quasi m’hi ha anat la vida. Tota la meva problemàtica, òbviament, es barrejava amb la gran normalització que hi ha en el consum d’alcohol i d’altres drogues (però sobretot alcohol) en molts tipus d’espais, com els espais de festa, també en celebracions o en el dia a dia. Tot i així, no vull desviar-me del meu problema ja que tot el que a mi m’ha passat en relació amb les drogues ha anat més enllà de la problemàtica del consum en espais on està socialment acceptat: he anat beguda a l’institut, he consumit drogues considerades més “dures” entre setmana per anar a classe a la universitat, he begut per poder sortir al carrer a caminar i interaccionar “normalment” amb gent, etc.

Poc a poc, i sobretot, com he comentat al principi, gràcies a llegir i escoltar a activistes neurodivergents, m’he adonat de quines han sigut les causes del meu problema amb el consum de certs tipus de substàncies. Les causes estan molt relacionades amb el neurocapacitisme que he patit des de sempre i que ara he aconseguit posar-li nom. Com comentava a l’inici del text, des d’adolescent totes les interaccions amb el meu entorn em suposaven un dolor constant, no només psicològic, sinó també emocional i físic. Ara he entès que aquest dolor era provocat per no entendre (o no acceptar) que el meu funcionament era diferent, obligar-me a interaccionar i relacionar-me com s’ha estipulat socialment que s’ha de fer, i no acceptar les meves diferències i sensibilitats sensorials. No era capaç de treure’m aquest dolor de cap manera i hi havia drogues que al produir-me cert plaer tenien la capacitat de treure’m aquest dolor, encara que fos per calmar-me temporalment. No vull, però, que tot recaigui en una qüestió d’auto-acceptació, com si jo fos l’única responsable d’aquell procés, ja que aquesta no acceptació provenia d’una no acceptació social i que jo vaig a aprendre del meu “exterior”.

A part del dolor, m’he adonat de que tinc certa ansietat social que moltes vegades no em permetia suportar el dia a dia, especialment la relació constant (i sense mesura segons com em sentia) amb companyes i amigues i en esdeveniments socials. Ara mateix en aquestes situacions quan m’angoixo o tinc ansietat solc marxar del lloc on sóc per poder-ho gestionar (a vegades amb frustració perquè m’agradaria poder-hi ser i amb la por de perdre relacions en el camí d’haver de marxar dels llocs). També, per prevenir aquestes situacions d’ansietat, solc organitzar la meva agenda per poder tenir moments i dies per a mi i no socialitzar en excés per a ser capaç de poder-ho fer en altres moments. No obstant, això abans no ho coneixia i a més pensava que no seria acceptada per les demés (no només ho pensava, la meva experiència m’ho demostrava), i moltes vegades acabava utilitzant l’alcohol com a ansiolític per a fer-me aguantar situacions socials que em produïen ansietat. També m’he adonat de que en trobades socials fumava molt més, no només per ansietat social, sinó també per amagar els meus stims: o sigui, com que la majoria de stims no són “acceptables” però l’acte de fumar sí, el que feia era substituir-los i utilitzava l’acte de fumar com a stim amagat a ulls de les demés persones.

L’alcohol també m’ajudava a semblar de cara a altres persones més neurotípica; o sigui, més normal. He après que això és un tipus de camuflatge. Davant de la meva desconeixença sobre el tema el que sentia és que l’alcohol m’ajudava a “desinhibir-me”, que és el que se sol dir. Ara, reflexionant bé moltes de les situacions on sentia la necessitat de beure, m’he adonat de que beure m’ajudava a emmascarar molts dels meus trets no neurotípics per semblar més acceptable; en realitat en aquella època que no coneixia la meva no neurotipicitat, simplement sentia que em convertia en una persona més “normal”. D’aquesta manera sentia que podria aconseguir actuar com s’espera de tota persona, una cosa que a mi em costava molt ser-ne capaç i pensava que necessitava treballar-me més. Fer-ho em costava un sobreesforç molt gran, esforç que l’alcohol suavitzava. Aquests processos s’ajuntaven amb una por molt gran a ser exclosa i a ser rebutjada. Jo em forçava i m’obligava a trobar maneres de no passar més per aquelles processos de rebuig i d’exclusió, i el consum d’alcohol formava part de tot aquell desig d’acceptació.

Tot això, juntament amb tenir una facilitat molt gran per enganxar-me a qualsevol droga degut al meu funcionament (més aviat de forma física, no m’estic referint a addició purament psicològica o emocional), acabava per arrossegar-me molts cops a pous d’on em costava molt sortir. Tinc una dificultat molt elevada (comparada amb altres persones) per deixar certes substàncies (també la cafeïna, no tot és un problema amb drogues menys acceptades socialment) i els símptomes dels síndromes d’abstinència que solc tenir són bastant forts. Amb el temps he aconseguit comprendre’m, acceptar-me i entendre com gestionar situacions d’abstinència, i cada cop sortir-me’n més bé. Però això ho he après amb el temps, com tota la resta.

Mai he sabut on col·locar-me davant dels discursos pro-drogues o anti-drogues. A mi les drogues, a part de tot el que he explicat, m’han aportat coses molt bones, així com d’altres de desastroses. Crec en el consum d’aquestes substàncies per l’ús que cada persona li pugui trobar sempre que intenti (com amb tot) compartir els espais de forma responsable (tema complex de tractar, ja ho sé). Per altra banda, simpatitzo amb una part del discurs anti-drogues, especialment per com gestionem els nostres espais, tant de festa com no de festa, i el consum acrític, sense cap mena de reflexió sobre com influeixen amb el nostre entorn i l’obligatorietat que imposen aquests espais a consumir-les sense moltes alternatives. Tot i així, ambdós discursos cauen moltes vegades en el neurocapacitisme (igual que molts discursos sobre el consum de medicaments, siguin o no drogues), especialment el discurs anti-drogues. Per això necessitava compartir la meva experiència. No ens serveix de res fer crítiques cap al consum de drogues que estiguin obviant una part de les persones que tenim tantes dificultats per moure’ns per qualsevol espai fent-nos sentir moltes vegades culpables del nostre propi consum. Certament la resposta als problemes que tenim moltes que ens travessa el neurocapacitisme no tindrien perquè passar per les drogues. Segurament no. Però no ens serveix de res criticar el consum de drogues per a tapar els nostres problemes amb totes aquestes vivències si no generem primer uns espais i relacions menys neurocapacitistes. I amb això últim encara ens queda moltíssima feina per fer.

Share