la violència de la comunicació no violenta (II)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.

Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme

Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.

Un dels problemes que sovint es passen per alt de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la, privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment inferior. La CNV s’autoanomena (o el senyor que la va crear l’anomena) la forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són “naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés que col·loca la mirada occidental i blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir formes diferents de comunicació i de “no-violència”.

Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”, imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”. És més, aquelles que tinguem capacitats i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals” i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats. Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades “violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot, acabar d’assentar-la.

Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural” faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer, una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar (com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment individualista.

Finalment, apartant-nos una mica de la “naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera “neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior text. Segons la CNV per a comunicar el teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant, sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és, per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava exercint sobre mi.

Share

que la ràbia i la frustració em serveixin d’alguna cosa: de mudança emocional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.

L’altre dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho tot, algunes vegades simplement no podem.

Sento ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones, les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).

Se’ns omplen els espais de bullying i egos, penya.

Sento ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no et trepitgin.  Hi ha alguna forma de destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de destruir tot això?

No sé si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura, no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot és molt més complex que el que vomitem.

Però més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen moltíssimes coses més.

Quan parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.

Estic de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi ha.

Share

l’art de lligar i consumir

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)

En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.

No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista,  com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.

Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.

L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.

Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.

Share

de l’exclusió en les relacions a l’exclusió en discursos i espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*

*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).

Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).

Moltes d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.

A part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt, especialment perquè costa veure l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent, ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment: no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és contextual. Però el problema segueix sent estructural.

No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.

Ens agrada parlar de deconstruccions, de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències, comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de problemàtiques.

Es parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i “habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens pot empoderar. En aquests casos és molt fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells), sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context. I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona, quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.

La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat (allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.

Se’ns diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I, seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.

I què passa, per exemple, quan es vol deconstruir l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas, d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que, per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix des del mateix punt. És més, quan el teu accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit, l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes, degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa seguretat ens els afectes.

Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.

Una altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE, aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple, aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i desitjar-les molt. Tampoc vivim igual els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.

Tot això que he comentat fins ara, a més, també afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat. Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic, carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de “lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques, però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó precisament qüestionar-lo i qüestionar els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.

També he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per, per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.

Sé que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà, sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por, com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional (que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte, això és només una forma d’apropiació.

Share

bisexualitat: entre la visibilitat, l’assimilació, la negació i la desorientació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

avís de contingut: monosexisme, bifòbia, esborrat, estereotips, assimilació, normativitat, llenguatge capacitista

Tot i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”, tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges alternatius als missatges mainstream que solen omplir tot el dia. La majoria dels missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un veritable empoderament.

Sabem que el monosexisme es basa en l’esborrat de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament havia de perpetuar el binari de gènere: les bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error, desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per aquest motiu per al que normalment l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.

Però el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals. No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”, esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures. Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones. No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals, naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més, no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?

Ens trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes, perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme. Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent expulsades als crits de “no sou prou queer”, fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients feministes.

Segueixo sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i identificacions que no sé com portar. Per a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel fet de no ser monosexual.

Les orientacions, al cap i a la fi, han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme, el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també. No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure i expressar la bisexualitat supuren.

A vegades he reclamat estereotips, o derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de “totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda, ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.

Share

als caçadors d’unicorns

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més  (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.

No-estimats caçadors d’unicorns,

començaré presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia, també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.

Podria seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc “neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc. Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap interès en conèixer-vos.

Permeteu-me també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions, prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres. Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me, sé del que parlo.

També m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives, de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.

També vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.

Les dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.

Mereixem no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu. Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més. Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.

Espero que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo m’he quedat molt a gust.

Share

sóc bisexual, confosa i indecisa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.

Amb el temps, l’existència de la bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).

El monosexisme –del qual la bifòbia és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre, que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).

La nostra forma d’analitzar i descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a nosaltres.

Tot això, que és molt simbòlic, ens fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què necessitem.

Com no hem d’estar confoses sota aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat, depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens inestabilitza?

Com de complicat és nedar en aquest mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol, com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés, que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats i de poder.

Recordo inclús amb dolor teràpies on la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.

Per això, crec que la millor lluita contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte de cures cap a la nostra salut mental.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

lateralitat creuada, no n’hi ha per tant?

per Kai Guerrero

en castellà aquí

Avís de contingut: neurocapacitisme

A mi em van diagnosticar amb lateralitat creuada als 5 anys. Abans d’explicar-vos en què m’afecta o  va afectar i per què ho considero una neurodiversitat vull deixar clar què és:

No tinc ni idea dels termes mèdics, no sóc experte, ni he estudiat res relacionat amb això, però de manera simplificada seria el següent.

El nostre cervell es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Cada un amb les seves funcions i, normalment, un predomina sobre l’altre. Això fa que tinguis preferència en utilitzar una part del teu cos sobre l’altra. Aquest concepte es diu lateralitat i és el que determina si ets equerrane o dretane. Queda definit quan fem els 5 anys aproximadament. Si la part del teu cervell que és més dominant concorda amb la part del teu cos que és més dominant, tens una lateralitat homogènia o homolateral, independentment de si equerrane o dretane. Seràs dretane de mà, d’ull i de motricitat en general i dominarà l’hemisferi esquerre, per exemple.

És a dir, com diu wikipedia: “La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. L’exemple més popular és la preferència per utilitzar la mà dreta o ser dretà. “

La lateralitat creuada o heterogènia és quan no hi ha una homogeneïtat de dominació. Per exemple: tens l’ull dominant dretà i el braç esquerrà. O domina el teu hemisferi dret però en el teu cos domina la part dreta. Això afecta a l’aprenentatge del llenguatge i de les matemàtiques, a la capacitat analítica, lògica, de comprensió i concentració, a la percepció espai-temporal, a l’equilibri, etc.

“La lateralitat (creuada) es considera un trastorn neurofisiològic (del sistema nerviós): els influxos nerviosos que procedeixen de cada costat del cos i que haurien de confluir en els costats oposats del cervell no circulen ordenadament.”

Això és difícil de detectar, en part perquè és una cosa bastant poc coneguda i en part és perquè els símptomes s’associen al fet que la persona és maldestra, deixada, passota o que no estudia o s’esforça prou.

Els símptomes s’acostumen a detectar a l’infància, encara que no exclusivament (i es poden atenuar mitjançant teràpia). Marco en cursiva els símptomes que tenia i ja no tinc i en negreta les característiques o símptomes que encara tinc en major o menor mesura. Moltes d’aquestes dificultats les he pogut compensar a força de teràpia i molt d’esforç, encara que altres em segueixen causant problemes, simplement he après a viure amb elles. He recopilat els símptomes de diferents webs citades al final de l’article i he afegit i modificat segons la meva experiència:

Llenguatge i aprenentatge:

-Dificultats per a les matemàtiques

– Dificultat de l’aprenentatge mecànic i raonament lògic.

-Dificultats en l’ordenació de la informació codificada com la sintaxi, pensament lògic, memorització o matemàtiques.

-Dificultat en l’automatització de la lectura, l’escriptura o el càlcul.

Confusions dreta-esquerra Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicació i la divisió.

-Dificultats per a la comprensió.

-Problemes de comunicació i relació.

-Dificultats en el llenguatge oral: fluïdesa, llegir en veu alta, comprensió lectora i retenció de la informació.

-Parla poc fluida, la persona s’ensopega habitualment en parlar.

-Dificultat per tenir un discurs ordenat.

-Costa expressar amb paraules les idees que es tenen al cap.

-Por a parlar en públic.

-Dificultats en el llenguatge escrit: Invertir lletres, síl·labes, números a l’escriure. Escriure en format “mirall”.

-Llegir seguint la línia del text amb el dit o amb el punt de llibre.

-Acostar molt els ulls al llibre o la pantalla.

– Moure el cap en llegir en lloc de moure els ulls.

Perdre el fil en llegir, saltar-línies o fins i tot paràgrafs.

-Llegir sense assabentar-se de què s’ha llegit.

-Tenir dificultats en copiar un text d’una pissarra o un llibre.

-Lletra il·legible.

Concentració i memòria

– Dificultat per seguir amb una tasca durant un temps prolongat.

-Incapacitat de realitzar dues tasques a l’hora que altra gent fa de forma mecànica. Per exemple: Escoltar la ràdio i cuinar alhora.

-Incapacitat de mecanitzar accions com rentar-se les dents cada dia. -Dificultat en recordar accions rutinàries i interioritzar-les.

-Haver de treballar més hores que qualsevol persona neurotípica per aconseguir els mateixos resultats.

-Problemes de memòria

-No seguir la lectura d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una conversa, encara que t’interessi molt.

-Poca “efectivitat”. No centrar-se en una acció. Això causa problemes escolars i laborals.

-Despistes, oblidar on s’han deixat les coses o si s’ha fet o no una acció rutinària com tancar amb clau la porta.

Motricitat:

-Deficiències motores i funcionals. És a dir, caure molt, ensopegar constantment etc.

– Inestabilitat psicomotriu (problemes d’equilibri)

-Dificultat o impossibilitat per conduir o ballar, nedar, anar en bicicleta, patinar, caminar recte o sense ensopegar, esports en general.

-Ser maldestre a nivell psicomotriu. Es pot veure en fer manualitats, capacitat de dibuixar, per exemple. També problemes per agafar un llapis, una forquilla, etc.

-Reaccions lentes, reflexos lents.

-Apretar molt el llapis en escriure.

Percepció Espai-Temps

-Dificultat en calcular quant de temps es triga en realitzar una tasca o en arribar a un lloc.

-Desorientació

-No tenir interioritzat què és l’esquerra i què la dreta.

-Problemes en ordenar espai i organitzar objectes.

-Dificultat en organitzar el temps i les tasques.

– Distingir línies rectes de les que no ho són (simetria)

– Dificultat en calcular distàncies

De peque, amb tot just 5 anys, la meva profe es va adonar que era incapaç de passar per una porta sense donar-me contra els marcs, que em costava caminar i ensopegava amb tot. Així que després de molts tests em van diagnosticar lateralitat creuada.

Tinc el record molt clar d’haver de esforçar-me especialment per aixecar els peus, per caminar. La gent no entenia que no era automàtic per a mi aixecar els peus al caminar o que caminar recte no entrava dins de les meves facultats.

Em va costar molt aprendre a escriure. La meva lletra era il·legible i, com he marcat en la llista, escrivia les lletres a l’inrevés, en forma de mirall o canviava síl·labes. L’ortografia i la gramàtica no s’em ficaven al cap, en cap dels idiomes que sé. I això que m’he fet filòlogue, però vaja, no ens enganyem, ho vaig fer per la poesia. El que és veritat és que m’ha costat bastant més esforç no fer faltes d’ortografia que a una persona neurotípica. Vaja, aquí també intervé el tema del classisme, però és una altra història.

També, a part de ser “maldestre” que no era més que un símptoma de la lateralitat creuada i que em va causar (i em causa) bastantes ferides físiques, no era capaç de nedar o anar en bici, o patins. Avui dia puc evitar certes activitats perquè sé que la meva falta de coordinació em posaria en perill. Al final aquest tipus d’activitats, com conduir, requereixen d’una coordinació ull-cos que jo no tinc. Vaig anar a teràpia durant anys per “reeducar el meu cos” per ser capaç de fer totes aquestes coses, encara que altres segueixo sense poder fer-les segons la norma o em presenten una major dificultat. No tenia problemes de parla, però sí d’organització del discurs. Al final, tot això té a veure amb l’ordre, amb situar l’ordre de les coses. Per això potser em vaig fer poeta, aquí la meva caos era un avantatge, em podia expressar més lliurement. A causa de la LC vaig desenvolupar miopia, però es va poder corregir amb teràpia.

Tot això ha causat problemes d’autoestima bastant profunds, evidentment.

Els meus problemes motrius i de memòria són evidents per a qui em coneix, com la meva incapacitat d’organitzar l’espai o ubicar-me en el temps (sempre arribo aviat, no sé calcular el temps). També em costa molt ubicar els records en un espai temporal.

No m’acostumo a desorientar en ciutats i carrers, però això és perquè he desenvolupat molt la meva observació i m’aferro a detalls que em donen pistes per ubicar-me.

Però és que és més profund encara, la psicòloga li va explicar a la meva mare el següent, jo ho adapto una mica: La gent neurotípica té a la ment un munt de calaixos amb etiquetes que els diuen on s’ubiquen les accions que han de dur a terme i en quin ordre. Ho saben de memòria i ho automatitzen. Saben la seva ubicació i en quin moment obrir-los i tancar-los. Les persones amb lateralitat creuada tenen aquests calaixos sense les etiquetes i no se’n recorden en quin ordre obrir-los i què hi ha en ells, han d’aprendre de memòria i buscar maneres de no oblidar-ho. La meva manera de pensar i el meu món interior també es veuen regits per això. Per això  s’em coneix com a una persona caòtica, poc racional, amb problemes d’entendre el pensament lògic (com les ciències, però també el discurs acadèmic). Acostumo a expressar-me i pensar des d’un lloc més emocional perquè no filo els meus pensaments d’una forma ordenada. Això no vol dir que no hagi après amb els anys a adaptar-me als discursos i la forma neurotípica, però no deixa de ser un adaptació per la meva pròpia supervivència. Per això per a mi a + b = c m’és difícil d’entendre. Perquè quan he entès a i em poso a entendre b ja he oblidat el que era la a i per què és allà i per què estan en aquest ordre i quin sentit té tot plegat. Un exemple pràctic: Jo cada dia m’he de recordar activament de rentar-me les dents. La meva ment no ho té automatitzat, perquè el calaix de “1. Rentar-se les dents” no tinc ni idea d’on és. Així que he de fer un esforç diari per no oblidar-ho i per no oblidar que després he de posar-li menjar al gat. Tenir una rutina per a mi és molt difícil, encara que en el meu cas la necessito. Però no automatitzo les accions, no tenen un ordre espai-tempsl a la meva ment. És igual si cada dia vaig a la mateixa hora al mateix lloc. Cada vegada he d’intentar recordar i calcular a quina hora sortir de casa (sempre m’equivoco) i com arribar.

Però tinc els meus trucs i estratègies. I això és el que he fet tota la meva vida. Intentar buscar maneres de recordar-me de quan i en quin ordre es fan les coses i intentar entendre el món amb la lògica de les persones neurotípiques que tenen la facilitat de mecanitzar tots els seus actes i no haver de pensar en ells contínuament. Per això dic que sóc despistade, perquè per a mi és molt fàcil oblidar quines coses fer, ON i QUAN he deixat les coses, quan vaig fer o vaig deixar de fer o dir X (per això em repeteixo tant) etc.

Algunes coses sí que les he mecanitzat. La lectura, l’escriptura, el caminar (més o menys, perquè la meva tendència segueix sent no aixecar els peus) etc. Però m’ha costat més que a persones neurotípiques.

El tema és que quan parlo d’això o ho vull nomenar com a part de la meva diversitat funcional i mental la gent es riu de mi o ho minimitza. No sembla important, no sembla rellevant. Em diuen exagerade, que no n’hi ha per tant. La incomprensió és molt invalidant. Alhora això forma una gran part de mi, encara que jo pugui amagar-ho, maquillar-ho o el que sigui. La gent no sap l’esforç que faig cada dia per no donar-me cops contra fanals, motos, portes i altres objectes, per pujar i baixar escales sense que suposi un perill mortal, per no oblidar-me de rentar-me les dents, dutxar-me, fer-me el llit o esmorzar, o sigui de mantenir unes rutines o obligacions. No m’és tan fàcil ubicar-me en general en el món. Tot això ha afectat moltíssim la meva autoestima i la meva confiança, perquè en la meva infància tots aquests símptomes eren més evidents i més aguts, perquè estaven sense gestionar i tampoc els sabia amagar o dissimular. Això em provocava sentir-me diferent, sentir fracàs, sentir-me inferior i est * pide, perquè clar si no se’t dóna bé la lògica i el pensament racional, el teu pensament no és vàlid i tu vals menys. I encara sento aquesta sensació d’inferioritat per no entendre o no poder expressar-me d’una manera lògica i acadèmica o, que si ho faig, no es correspongui amb els meus pensaments. És frustrant que, a més, aquest esforç per encaixar en el món no es vegi traduït en resultats i com de fàcil és rendir-se i no voler sortir de casa, ni moure, ni ballar, ni nedar, ni anar en bici, ni caminar per no fer el ridícul, ni parlar en públic, ni estudiar, ni escriure, ni dibuixar, ni voler viure amb ningú perquè odien que t’oblidis de que has de tirar de la cadena. Sí, això tampoc ho tinc mecanitzat.

A més, és que la gent s’irrita fàcilment per les teves “distraccions” i falta d ‘ “organització”, i ho entenc, perquè pot comportar problemes. El que passa és que la gent es creu que tot això ho faig per falta d’interès o ganes. Per això hi ha conflictes i que em puguin veure com una persona “poc eficient” o “mandrosa” per al capitalisme, que es cregui que passo de tot o que no faig les coses per desconsideració, quan la realitat és que no me’n recordo de fer-les. “Però si has de treure la caca del gat cada dia! Com pot ser que no t’en recordis?! “. Doncs perquè tinc problemes amb automatitzar les accions, el que deia. Per això intento fer les coses a l’instant, perquè si ho deixo per després no m’en recordaré, potser en dies o potser definitivament. En el cas del gat, m’en recordaria perquè Oskar (el nom del gat amb el que visc) es queixaria i llavors em donaria compte del que passa. Però no sempre passa això. Tinc agenda i em serveix, però recordar mirar l’agenda és una altra cosa a automatitzar. És tot un món.

La meva falta de concentració tampoc és per falta d’interès. M’interessa molt la nostra conversa, però la meva atenció es desvia i sé que és una merda, intento que no passi, però té a veure amb tot això que estic explicant i no amb que no m’interessis tu.

Jo mateixa passo d’explicar a tothom això. Em limito a dir que sí, que sóc maldestre, que sóc despistada, que sóc de ment més abstracta, que la lògica no és el meu fort, que em costa l’ortografia, que sóc un desastre, que sóc desorganitzada, que sóc desordenada, que sóc dispersa etc. És més fàcil. Perquè si dic que tinc lateralitat creuada em diuen que això és una excusa, que m’arrepenjo en això per no “millorar com a persona” (quin concepte de merda, realment). Em diuen que m’aferro a això per justificar els meus defectes. Doncs si sabessin quant m’esforço perquè aquests “defectes” desapareguin i quants traumes i falta d’autoestima m’han ocasionat, potser no m’ho dirien. Però la gent no sap res d’això i quan ho explico ho subestimen. Per això he volgut explicar-ho aquí més extensament.

És la primera vegada que escric seriosament sobre això, així que em sento vulnerable. Però volia visibilitzar-ho, perquè conec més gent que té LC, diagnosticada o no, i es senten com una merda i es culpabilitzen per ser “un desastre”.

Crec que queda clar per què és una neurodiversitat. Més enllà que sigui un tema genètic o no, el nostre cervell és  diferent i amb això les nostres capacitats i limitacions són diferents a les normatives i vistes com a desitjables, sobretot pel capitalisme. Al final vull dir que també em travessa el capacitisme per tot això i sé que per a altres persones pot semblar que són nimietats, però influeixen en la meva vida i em travessen cada dia.

Que tu no ho vegis és una altra cosa.

Per acabar, com postdata, volia emfatitzar que en totes les webs que he consultat, a part del llenguatge i les idees capacitistes, es fa molt d’èmfasi en com corregir les dificultats de llenguatge i motricitat, perquè semblen més urgents. Perquè són més productives per al sistema. En canvi el tema de la mecanització de les accions i els problemes d’ubicació espai-temporals, sembla que es tracten com a aspectes menys importants. Perquè clar, són temes que afecten la persona i no afecten tant a la teva productivitat i efectivitat. Al final interessa el que interessa, encara que el problema de mecanització i la falta d’ubicació espai-temporal m’hagin marcat més i em afectin molt més que el escriure en forma de mirall o donar-me cops (encara que també sigui una cosa important i que m’afecta, òbviament), però és que es veuen com anècdotes en comparació a no saber escriure bé o no saber fer una divisió. Ah, segueixo sense saber fer divisions, que consti.

Espero que tot això us hagi servit d’alguna cosa o tingueu més informació o curiositat.

I si no, tant és, jo m’he quedat a gust.

(1) http://lateralidad.com/que-es-el-trastorno-de-lateralidad/

Fonts consultades: (VIGILEU: CAPACITISME A TOTES, LOGO DE PUZZLE, LLENGUATGE CAPACITISTA)

http://lateralidad.com/

https://www.psicodiagnosis.es/areaclinica/trastornosenelambitoescolar/queeslalateralidadcruzada/

http://ikusilateralidad.com/lateralidad/

http://www.juguetes.es/lateralidad-cruzada-implicaciones-problemas-actividades-para-mejorar/

http://www.elisaribau.com/lateralidad-cruzada/

http://www.ceril.cl/index.php/articulos?id=319

Share

la violència de la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

en français ici

Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials

La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.

He vist utilitzar aquesta eina comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions.

La responsabilitat

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant. El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.

Un dels exemples que utilitza la CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat: fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota coerció no és escollir lliurement.

Finalment, moltes vegades persones utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.

L’objectivitat

Segons la CNV, per comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a l’altra intencions, desitjos o emocions.

No obstant això, per defecte, el que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant, aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és important.

Aquest raonament, a més, no ens permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de subjectives.

L’empatia

Finalment, una de les estrelles de la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu l’assenyalada a assenyalar-la a ella.

He vist manipular moltes vegades a través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que utilitza aquesta eina.

Share