plurisexualitats i estereotips VI: plurisexuals i traïdores al sistema patriarcal

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el sisè i últim d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el cinquè aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia, sexisme i cissexisme

Aquest és el sisè i últim text que escric per parlar sobre els estereotips que s’assignen a les persones bisexuals i d’altres plurisexualitats. He deixat per últim l’estereotip de la traïció perquè crec que és un estereotip del que és molt difícil reapropiar-se i poder-ne sentir inclús cert orgull. Si més no, a qui li agrada que li diguin que és una traïdora? No obstant, a la vegada, és un estereotip que pot ser molt potent i empoderant i és per això que tanco aquesta sèrie amb aquest estereotip: la traïció. Les persones bisexuals (juntament amb la resta de plurisexualitats) som considerades traïdores. La traïció és una característica que constantment se’ns imposa allà on estem: per part de les nostres relacions afectives, familiars o a la feina. Inclús s’estén a través dels moviments LGBTI+ on també se’ns considera traïdores del propi col·lectiu. Allà on anem, és igual, la càrrega de la traïció sempre ve amb nosaltres: sempre es creu que enganyarem, que no sabrem portar a terme compromisos, siguin els que siguin.

Però per què es té tanta obsessió en atribuir-nos la traïció? Aquest estereotip no se’ns assigna pas a l’atzar. Les persones plurisexuals podem representar una amenaça pel patriarcat i per moltes estructures, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat o al cis-tema. És una amenaça a l’heterosexisme, al sexisme, al cissexisme, a la monogàmia, i també, inclús, al capacitisme (pel fet de ser considerades persones confoses, com ja he tractat en anteriors textos, com aquí). Podríem dir, que, en conseqüència, la por que es té a nosaltres és perquè podem suposar una traïció al sistema: som éssers que contaminem barreres que s’han imposat per separar els mons més privilegiats (com són l’heterosexualitat i la masculinitat) dels exclosos (la no heterosexualitat i la feminitat i altres alternatives a la masculinitat), per a que es pugui seguir perpetuant el privilegi.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. El que em fa més gràcia és per què no se’ns diu que també podem escollir ser plurisexuals, que és el que finalment la majoria escollim ser. Però el problema no és l’elecció en sí mateixa (si escollim una cosa o una altra, tot i que òbviament les conseqüències d’escollir una cosa o una altra són molt diferents), el problema principal en el nostre cas és tenir la possibilitat de poder escollir, això es veu que molesta.

Per què poder escollir suposa un problema? El discurs majoritari que pretén fer-nos acceptar la no-heterosexualitat ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa innata que no es pot canviar, i que per tant s’ha d’acceptar. Però així només reproduïm la idea de que l’homosexualitat és en sí un problema, i que l’únic motiu que tenim per acceptar-la és perquè no es pot canviar. Bàsicament és resignació, no acceptació. La possibilitat d’elecció a qui més mal fa, per tant, és a l’heterosexualitat ja que es qüestiona directament el seu privilegi: segons el pensament heterosexual i patriarcal, si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. Que existeixin éssers que tot i poder escollir no escullin aquest costat és posar l’heterosexualitat i el seu privilegi en una posició totalment qüestionable.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada. I, de pas, també amenaça i posa en perill la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona.

Sí, les persones plurisexuals podem ser unes traïdores. No dic que ho siguem només pel fet d’existir, tot depèn de com ens situem, clar està. Però tenim entre les nostres mans el poder d’elecció; un poder d’elecció de traïció a un sistema que jerarquitza, violenta i discrimina. Podem contaminar la barrera, podem saltar-la, podem qüestionar-la, podem posar en entredit quins privilegis atorga i podem destruir-la. Sí, som plurisexuals i podem escollir ser traïdores al sistema patriarcal.

Share

sobre poder i dominació en els nostres espais crítics

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 18 de març. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Aquest text és el tecer d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: poder, dominació, instrumentalització, manipulació, menció d’ansietat, capacitisme, menció d’estructures de poder, privilegis, agressions, salut mental, violència, menció de por, sentiment de culpa, càstig.

Fa temps que tinc ganes de parlar de coses de les que sé que ens costa parlar, però que sé que és un tema que ens està rondant a moltes i algues persones ja han començat a parlar-ne. Els motius pels quals ens costa tractar el tema són variats: perquè tenim por a les conseqüències de parlar-ho, por a l’exposició emocional i mental que suposa, però també perquè tenim por a carregar-nos tot allò que tant ens ha costat construir en espais crítics, feministes i de lluita social (eines, discursos, vincles). També hi juga un paper molt important el poder, tant sigui perquè tenim por a perdre’l o a renunciar a la possibilitat d’una posició superior, o bé perquè volem aconseguir aquesta posició superior. A més, tenim por a que ens trepitgin o a ser excloses (aquest últim ve a ser un dels motius pels quals moltes seguim el corrent sense qüestionar-nos coses que ens piquen).

Però la realitat ens explota a la cara, i no podem permetre’ns ignorar molt del mal que ens estem fent, els poders que estem generant, els guayismes i les conseqüències de tot això, entre les que es troben problemes de salut mental, socials/relacionals, econòmics, d’aïllament. Problemes contra els quals suposadament estem intentar lluitar.

Al meu voltant des de fa temps persones parlen de situacions diferents però que tenen moltes coses en comú: per un costat, la utilització de discursos com a eines que acaben generant certes violències, tant sigui exclusions, assetjament o esborrats, i per un altre costat, la instrumentalització dels discursos només per obtenir poder. Normalment és una barreja complicada de les dues i el que finalment tenim és un exercici de poder que no és mai contemplat quan parlem d’estructures socials perquè s’han generat especialment al voltant dels nostres discursos i dels nostres espais –moviments socials, activismes socials, feminismes, queer/LGBTI+, no-monogàmies…– tant físics com virtuals, on s’hi inclouen les xarxes socials.

Ja sabem que les estructures socials de poder que ens trobem “fora” dels nostres espais es repeteixen dins d’ells. Sabem que el masclisme, el racisme, l’heterosexisme, entre moltes altres estructures, estan presents. Els eixos principals de les nostres lluites són, precisament, aquestes estructures. No obstant, dins d’aquestes lluites han emergit noves estructures, que són aquelles que ens atorguen certs reconeixements i poder en aquests mateixos espais: el guayisme, aquella tendència a destacar i generar cert domini a través del ser “guai” sota els paràmetres definits pels nostres activismes socials –com per exemple, estar construïda, dominar el discurs, obtenir atencions degut al domini d’aquest discurs, produir discursos com si fossin productes de consum, famosejos i divinejos. Evidentment es barregen altres estructures menys visibles i reconegudes com són el fet de tenir certs tipus de carismes o bé la capacitat de poder dominar tot això (capacitats comunicatives, emocionals o intel·lectuals). I tota la resta segueixen el corrent, perquè anar-hi en contra és buscar-te l’aïllament o enfonsar-te.

És complicat entendre en quins moments hi ha hagut un desig de poder sobre altres persones o bé hem confós l’empoderament personal amb un exercici de poder cap a aquestes altres, aprofitant-se moltes vegades de privilegis i de situacions que en mols discursos no es contemplen. El problema és que un dels molts dogmes que hem après a repetir-nos és que dóna igual el que facis sobre un persona que té un privilegi concret sobre tu perquè això (suposadament) mai és violència, oblidant moltes més parts del context d’aquella persona i d’altres eixos que li puguin estar travessant que no veiem (o que no volem veure). La salut mental és un d’ells. Entenc que davant de certes situacions hem hagut d’aprendre a deixar d’empatitzar amb les persones que ens violenten i que tenen més privilegis, i entenc que és vital que segueixi sent així en molts casos. Però, no obstant, hem fet un salt i hem passat a desitjar que es deshumanitzi totalment a qui considerem que té un cert privilegi sobre nosaltres.

Hem confós acompanyament a les violentades o agredides amb un exercici de multiplicar qualsevol desig de qui hagi patit la violència. Qualsevol, sense qüestionar-ho, ni contextualitzar-ho. La meva pregunta és: això és acompanyament? A la vegada tenim por a tot el que se’ns pot arribar a demanar quan es senyala a una altra persona com a agressora, arribant al punt de que, si veiem que podem, intentem mirar cap a una altra part deixant de costat totalment a la pròpia agredida. Les dues cares de la mateixa moneda tenen conseqüències totalment contràries al que suposadament volíem obtenir.

Tot això ho dic amb dolor després d’haver estat anys intentant esquivar els intents de manipulació per part d’un home que volia qüestionar-me aquests discursos pel seu propi benefici. Cada vegada que algú em parlava de qüestionar-ho l’ansietat se’m disparava. M’ha costat acceptar que aquestes eines puguin estar sent utilitzades també per a generar poder. Però és que el poder s’aprofita moltes vegades de qualsevol fissura que troba i és per això que és molt important repensar-nos constantment i estar molt alerta. Crec que un dels problemes principals ha sigut convertir part d’aquestes eines i discursos en dogmes i no contextualitzar-los mai. Sí, hem generat dogmes, creences que van més enllà del que hauria de tenir un espais que es digui a sí mateix crític. Aquests dogmes els hem creat per revertir aquells altres que ens imposen les estructures de poder, però al cap i a la fi són dogmes que no es poden qüestionar, que no es poden contextualitzar segons la situació.

Altres dogmes que hem creat són, per exemple, que si una persona diu que s’ha sentit agredida significa que ho ha estat (sense haver-nos parat a reflexionar o definir què volem dir amb “agressió”), o bé també que tot el que demani una persona que s’ha sentit agredida va a missa (i mai millor dit). Amb això no vull dir que haguem de fer tot el contrari, com passa fora dels nostres espais, on no es creu a les agredides i no se les acompanya. Ens ha costat molt que se’ns escolti, se’ns cregui i se’ns acompanyi.

El que hem de replantejar-nos és què vol dir acompanyar i escoltar, perquè revertir totalment un poder que fora no tenim d’aquesta manera implica atorgar un poder molt gran. I tot poder que s’atorgui té el perill de ser desitjable i utilitzat més enllà de les situacions per les que s’ha construït, sigui a través d’un procés conscient o inconscient. He vist i viscut de molt a prop com s’instrumentalitzaven aquests dogmes per a destruir a persones, o per venjança degut a situacions que res tenien a veure amb l’acusació que s’estava fent (gelosia, per exemple). He vist com es mentia, s’inventaven agressions, o bé s’aprofitaven algunes d’existents per a generar encara més poder sobre una persona. Segueixo creient que coses com certs vetos o certes formes de tractar les agressions són importants i necessàries. Però no sempre ni de totes les maneres, ni atorgant aquest total i absolut poder.

Hem basat bona part dels nostres discursos en el sentiment de culpa i en el càstig. No ens sona això a alguna cosa? Sense adonar-nos hem caigut en la mateixa trampa amb la que el sistema en el que vivim ens violenta dia rere dia. No crec que les persones oprimides haguem d’estar sempre fent pedagogia, crec que és una cosa que hem de poder escollir, el moment i el lloc, l’exposició i com ens auto-cuidem, i si realment ho volem fer. No obstant, sabem que vivim en el món que vivim i és per aquest motiu que algunes o moltes fem activisme, i pedagogia l’haurem de fer. Caure sempre en atacar-nos, castigar-nos o jugar a fer-nos sentir culpables de tot no té res de revolucionari. El canvi més revolucionari ha de passar per altres vies.

Una cosa que dóna molt de poder en els nostres espais és dominar el discurs, saber en tot moment com utilitzar-lo. Crec que qui té el privilegi de saber i poder dominar certs discursos té un poder més gran dins dels nostres espais. He vist com es manipulaven els discursos sobre cures per aconseguir més atencions i afectes. He vist manipular els discursos de “no pots deixar una relació així com així perquè això és capitalisme i consum de cossos” per a que hi hagi persones que no puguin deixar relacions de maltractament o xungues, o que eren incompatibles. He vist maltractar molt a persones i tapar-ho totalment acusant-les de capacitistes si senyalaven maltractament. He vist com es manipulava també el discurs del tone-policing per excusar assetjament i atacs sense cap mena de cura cap a persones que cometien algun error típic de quan no estem suficientment formades. He vist, de fet, manipular i utilitzar qualsevol discurs. A vegades em fa pànic escriure, donar un taller o una xerrada, perquè ho he vist manipular tot.

Finalment, i no menys important, també he vist i he viscut la hipocresia de la generació de discurs només pel consum de les oients i lectores i per pur protagonisme i guayisme de les productores, amb un gran buit al mig on es generaven esborrats, manipulacions, ghostings, llum de gas o competició, per part de les mateixes que parlaven i es guanyaven la fama parlant de cures, d’horitzontalitat, de cooperació o de companyerisme.

Escric tot això no només per parlar de les demés, sinó que aprofito per revisar-me, fer autocrítica i responsabilitzar-me. Escric tot això amb una mica de por, però a la vegada amb les ganes i amb l’esperança de que algun dia deixem de fer-nos mal. A vegades ho veig, m’entristeixo i tinc ganes de fugir corrent. Altres vegades agafo forces i intento entendre com podria moure’m al voltat de tot el que sento una farsa. Dues vegades a l’any m’agafen crisis i ganes de deixar aquest tipus d’espais. Però després miro al meu voltant i, quan em fixo més enllà de tot allò que el poder intenta esborrar, en el fons veig coses a les que agafar-me: companyes que construeixen coses cada dia, amb molta cura i sense esperar res més que un veritable canvi social. I és en aquests moments en els que agafo aire i força i decideixo seguir.

Share

trobada d’activisme plurisexual del passat 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Com ja vaig anunciar aquí, el passat 17 de febrer vam estar a la seu de COGAM a Madrid parlant sobre activisme plurisexual i monosexisme. Us deixo el vídeo de la taula rodona on apareixem (per ordre): Carlos, Manuel, Esdras, Joss i jo.

Share

vull recollir experiències per crear referències en espais on tinguin/serveixin menjar

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: menjar

Fa poc vaig escriure un text sobre la meva experiència havent de seguir unes certes restriccions alimentàries i com això m’afectava el meu dia a dia movent-me en espais de tota mena, especialment aquells on hi havia menjar. Després d’alguns comentaris i missatges que vaig rebre de persones que els ressonava l’experiència m’he decidit en intentar crear algun tipus de referències  per a espais que tinguin menjar i que vulguin ser sensibles a les realitats de moltes.

Tot i que la idea ha començat a partir de la problemàtica sentida degut a restriccions alimentàries, vull també poder afegir i tenir en compte a altres problemàtiques que no tenen perquè ser degudes a “problemes de salut” d’aquest tipus, sinó també a com ens relacionem amb el menjar persones neurodivergents, diverses funcionals o discapacitades. És probable que m’estigui deixant realitats i col·lectius, espero poc a poc anant afegint a totes les que pugui. Si tens problemes amb com es gestiona el tema del menjar en espais, si sents que tens algun tipus de vivència amb el menjar que creus que s’ha de tenir en compte i t’hi sents reflectida pel motiu que sigui, també m’agradaria que et poguessis sentir inclosa en aquesta “crida” que faig.

Aquest text és per fer una crida a que totes les que sentin tenir certes necessitats que hagin de ser contemplades en llocs on tenen menjar m’enviïn per correu electrònic quines són les problemàtiques i com creuen elles que es podrien tenir en compte o s’arreglarien. En el cas de que no sapigueu com es podrien tenir en compte ni contemplar les problemàtiques podeu escriure’m també, potser entre més d’una persona podem trobar alguna solució inclusiva. Podeu escriure’m a wuwei.activismedesorientat@gmail.com.

La idea és que si es creen unes referències a partir d’aquí, aquestes estiguin en constant construcció i no sigui definitiu per a res, sinó que es vagi podent adaptar segons l’experiència (de les afectades). Gràcies a totes les que vulgueu ajudar-me  i vulgueu participar-hi. Espero les aportacions i aniré al meu ritme, no sé quan ho tindré fet (segurament trigaré bastant de temps). La idea és que ho puguem debatre a partir d’un primer esborrany.

Share

xerrada sobre no-monogàmies a Girona el 18 de març

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El proper dilluns dia 18 de març, a les 18h, estaré a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, parlant sobre no-monogàmies des d’una perspectiva crítica, feminista i responsable. La xerrada serà divulgativa, per introduir conceptes bàsics. Ens veiem dilluns a Girona!

Dia: 18 de març
Hora: 18h
Lloc: Biblioteca Carles Rahola (C/ Emili Grahit, 4C, 17002 Girona)

Share

rapidesa, capitalisme relacional i acumulacions d’afectes

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 6 de febrer. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

Avís de contingut: capitalisme relacional, capacitisme, misautismia, consum, objectificació, competitivitat, apropiació

Vivim en un sistema de contradiccions constants. El capitalisme ens obliga a anar ràpid, a utilitzar el que ens envolta i deixar-ho sense més, a consumir, i a la vegada no ens permet canviar com ens agradaria o com necessitem, ni li agraden els processos, perquè hem de ser el que ens mana ser, per ser productives i reproductives, per explotar-nos i encaixar-nos en una jerarquia. Vivim en un sistema basat en metes, el capitalisme esborra els camins, el gaudi dels moments, del compartir. Metes, canvis a cops, forçats, astaticitats també forçades i jeràrquiques, fluir que no és en realitat fluir, que no és adaptable a ningun context que no sigui el del seu consum, de l’explotació o l’objectificació. És un fluir que és més aviat un arrossegar-se en un corrent anti-persona. I això no ens afecta igual a totes, sinó que afecta molt més a aquelles que no encaixem en molts cànons que no ens permeten seguir aquest ritme quan ens movem, quan treballem, quan ens relacionem.

Per algunes coses, especialment aquelles coses que estan vinculades a la relació amb el que ens envolta, sóc una persona lenta. Sóc autista, i m’he adonat de que la meva lentitud està relacionada amb això. I no ho dic com si fos una cosa negativa en sí mateixa, de fet m’estic enamorant d’això a mida que més entenc com funciono. Seria una cosa meravellosa si no fos per tot l’aspecte estructural i social en el que m’haig de moure. La càrrega negativa apareix, per un costat, per com percep la nostra societat la lentitud: socialment és considerat un defecte, una incapacitat. Per un altre costat, la negativitat s’incrementa molt més quan jo mateixa vull i necessito moure’m en aquest sistema: no és només una qüestió de “mala imatge”, és una qüestió de que tot al meu voltant m’acaba col·locant en una posició inferior on tot em costa molt més. Vivim en un sistema altament competitiu on hi ha poc espai per al temps i per als processos. El sistema es basa en la rapidesa, en qui més ràpid va és qui s’endú els premis. Hi ha privilegis que et permeten anar més ràpid (tenir diners, ser blanca, encaixar en els rols de gènere, ser prima, tenir carisma, etc.) però a tot això s’ha d’afegir la pròpia rapidesa o lentitud de cada persona: estem parlant també de capacitats (i discapacitats).

Per a mi connectar amb altres persones requereix un temps. I en aquest “connectar” hi caben moltes formes de connexió: mentalment, emocionalment (afectiva o romànticament), sexualment, o per compartir qualsevol cosa. Com sigui, és igual, saber si una persona m’agrada, em cau bé, em ve de gust compartir unes coses o unes altres, em costa un temps que sol ser superior al que li costa a la resta. Aquesta lentitud és deguda a molts factors que acaben influint a la meva baixa velocitat: per exemple, moltes vegades em saturo per les coses que estic sentint i necessito separar-me d’elles per poder gestionar-me i per poder comprendre com em sento (abans no ho feia així, i la intensitat em portava a arrossegar-me a llocs que vull evitar); a la vegada, també moltes vegades em costa reconèixer les coses que sento en el moment (necessito temps per saber què he sentit amb una persona o què és el que puc estar sentint); també em passa que m’és difícil processar moltes de les coses que les persones em diuen o comparteixen amb mi, i també tinc una certa tendència a l’ansietat social que em dificulta passar molt de temps amb persones que no conec o que conec poc.

Degut a aquesta lentitud moltes vegades en el món de les relacions em sento com anant en bicicleta en una carrera de Fórmula 1: jo vaig tranquil·lament pedalejant mentre em van passant cotxes a tota pastilla pel meu costat (aquesta metàfora està inspirada en una de semblant que em va expressar fa un temps la Laura, una persona amb qui tinc un vincle proper). Imagineu-vos un esdeveniment d’un cap de setmana on totes tenim l’oportunitat de conèixer persones noves amb una certa afinitat i “connectar”. Doncs jo aniria pedalejant i totes em passarien corrent com una bala pel costat. Això no només fa que jo sempre quedi enrere, sinó també que senti angoixa i ansietat, com sempre m’ha passat quan vaig en bicicleta pel carrer d’una ciutat: em sento vulnerable, despullada, molt més fàcilment “atropellable”. El que passa és que no només sento no arribar mai als llocs o arribar-hi tard, sinó que quan hi arribo totes, que hi ha arribat molt més abans amb el seu cotxàs, ja estan massa ocupades amb altres persones. El temps és finit i les atencions també. L’exclusió és òbvia.

Però aquesta exclusió no només passa quan ets lenta, també sol passar quan no tens un cos normatiu, quan tens altres discapacitats, quan no ets tan guapa, quan no ets carismàtica, etc. De fet a mi em travessen més coses que la lentitud. No es només exclusió pel fet de ser així (gorda, lletja, discapacitada), compte, d’això és més fàcil parlar-ne, de que t’excloguin “directament” per no encaixar amb la norma estètica establerta. És més complex que això. És també, com estava comentant en el meu cas, perquè tota la resta et passen sempre al davant, amb els seus cossos, la seva forma normativa de connectar, els seus carismes, i quan tu hi arribes, al ser el temps i l’afecte que totes podem realment compartir una cosa finita (sí, tots els recursos ho són), és més fàcil ser excloses de forma “indirecta” i menys òbvia. No és sempre una exclusió directa, sinó més aviat que no hi arribes perquè altres et passen sempre al davant.

Això passa en la monogàmia, i es pot multiplicar molt més en el poliamor i en altres no-monogàmies sempre que aquestes s’expressin sota la mateixa forma capitalista de funcionar. La monogàmia es basa en la competició per veure quina persona aconsegueix estar en la posició privilegiada per l’afecte d’una persona (la parella). Hi ha moltes que creuen que la competició s’acaba quan trenques amb la idea de l’exclusivitat i “permets” que les persones puguin tenir més d’una relació sexeafectiva. Però aquesta idea és ingènua. Ho és perquè creure que una vegada totes pugem relacionar-nos amb totes estarem en la mateixa posició d’igualtat és la mateixa trampa ideològica liberal de que es pot ser lliure sense trencar amb les condicions socials de desigualtat. O sigui, que tinguem la possibilitat de tenir més relacions sexeafectives no incrementa la possibilitat de que a les excloses ens “toqui” alguna cosa, sinó que si no es trenquen les relacions desiguals el que es propicia és que algunes acumulin més afectes mentre que les altres ens dediquem a acompanyar-les (sentint-nos a vegades explotades) i mirar-les des de fora. És agafar la monogàmia i multiplicar encara més alguns dels seus efectes. En aquest cas inclús algunes ens quedaríem en una situació d’encara més competició i més vulnerabilitat que en la monogàmia, ja que en la monogàmia al menys quan aconsegueixes l’afecte d’algú la competitivitat disminueix una mica i no permet una acumulació tan gran per part d’algunes.

També passa amb altres tipus de relacions que no són contemplades quan es parla de monogàmies o poliamors. Per exemple, jo tinc un nebot de tres anys i m’he adonat de que no puc vincular-me amb ell quan estem una bona part de la família junta (o al menys quan estan alguns membres concrets). Hi ha constantment una lluita competitiva (inconscient) per acaparar la seva atenció i és una lluita que a mi em col·loca sempre fora (també pel fet de ser autista, però s’hi afegeix el classisme). Això, si jo no li posés ningun tipus de remei i esforç per la meva part (com crec que estic fent des de fa poc), faria que jo a la llarga no acabés podent generar un vincle tan proper amb ell i quedés, per tant, exclosa de les seves atencions. Però és un esforç que a vegades em fa sentir anar contracorrent i lluitant contra coses molt difícils de lluitar en el sistema que vivim: jo no puc comprar-li milions de joguines, n puc portar-lo en cotxe a llocs diferents perquè no tinc cotxe (tampoc és que vulgui fer aquestes coses, de fet detesto aquesta forma de comprar atencions, però explicar-li això a un nen de 3 anys).

La cooperació i trencar amb la competitivitat, tenint en compte el que comentava anteriorment, no és només una qüestió de no competir de forma conscient amb altres persones pels nostres amors, afectes o relacions del tipus que siguin, sinó que és prendre consciència també dels factors que ens col·loquen en punts desiguals. He comentat en aquest text el cas específic de la velocitat, que per mi és una de les metàfores del capitalisme que em ressona en com visc les relacions, però també hi ha molts altres factors que es veuen afectats per aquestes múltiples exclusions i fan que moltes quedin descartades en un sistema competitiu i d’acumulació d’afectes.

Jo no sóc monògama, i vaig decidir no ser monògama en un acte de voler ser conscient dels meus privilegis i de poder d’alguna forma aprendre a desprendre’m d’ells. Per a mi la monogàmia es basa en la propietat, el consum i la competitivitat, i em declaro fortament anti-monogàmia. Per a mi ser no monògama implica trencar amb la propietat per passar a compartir-nos, ajudar-nos, cooperar, no només en l’àmbit sexeafectiu, sinó en tots els àmbits: la idea de comunitat/s. La meva sorpresa va ser veure un món suposadament no monògam i alternatiu que no era molt diferent i que multiplicava el que ja teníem. Per a mi totes aquelles vivències que moltes vegades ens venien com a poliamors no són alternatives sinó altres versions, una mica més liberals, de la monogàmia.

Si trenquem amb la propietat, hem d’aprendre a compartir-nos, no a acumular-nos. Si trenquem amb el consum, hem d’aprendre a respectar-nos, no a col·leccionar-nos. I si trenquem amb la competitivitat, hem d’aprendre a cooperar i a entendre de quins punts partim cada una, hem de frenar, deixar espai per las veritables processos, no seguir volent ignorar que partim de posicions desiguals, ignorant els nostres contextos i les estructures socials que ens envolten i travessen. I hem de voler-nos veure, a totes. També a aquelles a les que no solem voler veure perquè estem sempre massa ocupades i preocupades pensant en quina serà la propera presa a la que guanyarem com a trofeu per la nostra col·lecció.

Share

taula rodona sobre bisexualitat, plurisexualitats, bifòbia i monosexisme el 17 de febrer a Madrid

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El diumenge dia 17 de febrer estaré a Madrid participant d’un esdeveniment organitzat pel grup de bisexuals de COGAM. A les 14h farem una trobada/dinar informal per parlar sobre activismes bisexual i plurisexual (porta’t dinar!)i després a les 18h participaré en una taula rodona amb altres 3 activistes (Joss, Esdras i Manuel). Ens veiem a Madrid!

Adreça: Calle Puebla, 9 (Local), Madrid (Metro Callao)

Hora: 14h dinar informal, 18h taula rodona

Share

plurisexualitats i estereotips V: bisexualitat i promiscuïtat, bretxes a la monogàmia i al consum relacional

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text és el cinquè d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí, el segon aquí, el tercer aquí , el quart aquí i el sisè i últim aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 4 de gener. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, panfòbia, estereotips, promiscuïtat, consum relacional, consum sexual, monogàmia

Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats, com les pansexuals) estem en constant lluita contra un munt d’estereotips que se’ns assignen. De fet la violència que solem rebre és bastant simbòlica i envoltada de molts misteris a resoldre; moltes vegades impossible de detectar, i per tant molt difícil de lluitar contra ella. Una violència que, tot i ser simbòlica, acaba afectant molt les nostres vides, com per exemple a la nostra salut mental, a la pèrdua de relacions afectives, a la inestabilitat laboral (i per tant econòmica) i/o, en el cas específic de les dones i persones femenines, a una exposició més gran a la violència sexual.

Un d’aquests molts estereotips és el de la promiscuïtat (juntament amb la inestabilitat, la indecisió, la infecció o la traïció). Moltes reaccionem davant d’un estereotip com aquest negant la possibilitat de que les persones bisexuals puguem ser promiscues (també anomenant-lo “mite”, com si fos irreal), i inclús ho fem aquelles que ho podríem ser o que ho hem sigut. Negat la possibilitat de la promiscuïtat en les plurisexualitats estem negant una bona part de persones de la nostra comunitat, o a nosaltres mateixes. I no solament les neguem, sinó que moltes vegades les responsabilitzem de la violència que rebem i de la pròpia assignació d’un estereotip com aquest, especialment si ets dona: “per culpa de les dones bisexuals promiscues, a la resta se’ns senyala també com a promiscues i acabem patint un munt de violència sexual”. Una gran estratègia del patriarcat per desviar l’atenció de qui realment és responsable del masclisme i les violacions: la culpa, com sempre, de la víctima.

Tots els estereotips de les plurisexualitats s’han construït al voltant de la mirada monosexual: segons aquesta mirada només existeixen dos estats possibles, l’heterosexual i l’homosexual, i tot el que surti d’aquestes dues possibilitats s’expressarà com a combinació d’elles. Mirada dual, mirada monosexista. D’aquesta manera, entre totes les combinacions possibles, les persones bisexuals som vistes com el doble de sexuals, ja que som la suma de la sexualitat de cada un dels estats considerats com existents: som la suma de la sexualitat d’una persona heterosexual i la d’una persona homosexual, som el doble de sexuals. D’aquí prové l’estereotip de la nostra promiscuïtat.

Vista d’aquesta forma, no sembla l’orientació sexual una eina de consum sexual? Si sent heterosexual consumeixes X i sent homosexual Y, és obvi que sent bisexual consumiràs X+Y (a més suposant una mirada totalment binària del gènere). El capitalisme relacional ha tingut també influència en la construcció conceptual d’una cosa com és l’orientació sexual (com l’ha tingut amb el gènere, la raça, les capacitats, etc).

A traves de la seva mirada, les persones ens convertim en objectes que han de ser desitjats i utilitzats per la satisfacció de qui ens mira (tant sigui per convertir-la en una parella, com simplement en un consum d’un altre tipus, en aquest cas sexual). Dins d’aquesta visió, l’orientació sexual és l’eina a través de la qual ens dirigim a les demés per consumir-les. I si no, d’on surten expressions com “t’agrada tant el peix com la carn”? (Expressió que no només denota consum, sinó a més és extremadament especista).

Vull, no obstant, diferenciar el consum sexual de la promiscuïtat o del fet de tenir relacions sexuals amb persones amb qui no es mantenen relacions afectives de cap tipus; el consum té a veure amb el procés d’objectificació i de no consideració de l’altra persona com un ésser que també desitja i que pot tenir voluntats pròpies que s’han de tenir en compte més enllà de les nostres, té a veure amb el respecte dels consentiments i de la cura i responsabilitat de com ens relacionem amb algú o com ens allunyem d’algú. Es poden tenir relacions “només” sexuals i/o de curta durada sense que siguin de consum (igual que es poden tenir relacions no sexuals i de llarga durada que siguin de consum emocional o intel·lectual). És molt fàcil caure en la trampa sexòfoba de culpar a les persones que tenen relacions sexuals fora del que s’ha estipulat com una quantitat “normal” i senyalar-les com responsables del consum sexual, de la mateixa manera que voler culpar a les bisexuals promiscues de la violència sexual exercida sobre totes les dones bisexuals.

El consum relacional i sexual va molt lligat a la monogàmia, una altra estructura molt paral·lela al monosexisme i que també posa la mirada a unes formes molt concretes de relacionar-nos. La monogàmia ens diu que només ens podem sentir atretes per una persona; el monosexisme per un gènere. La monogàmia ens diu que quan ens sentim atretes per una persona aquesta atracció i aquest tipus de relació ha de complir totes les nostres necessitats: romàntiques, afectives, sexuals, etc. El monosexisme ens diu que hem de sentir atracció romàntica, afectiva, sexual, estètica, etc, cap a un sol gènere. La monogàmia ens diu que si ens “agraden” dues persones hem d’escollir, igual que fa el monosexisme on has d’escollir un sol gènere. La monogàmia ens diu que tenir relacions sexuals i romàntiques amb més d’una persona és excés, anomenant-la promiscuïtat i carregant-la de conceptes negatius. El monosexisme ens diu que si tens relacions sexuals i romàntiques amb més d’un gènere ets… promiscua.

L’orientació sexual ha sigut una eina (entre moltes) que s’ha sumat a la monogàmia per poder perpetuar el matrimoni patriarcal monògam entre un home i una dona (a través d’una assignació de gènere al néixer) que s’uneixen per tenir descendència (una descendència propietat de l’home). En aquest marc és on es construeixen tot de teories científiques i imaginaris socials per crear els dos rols de gènere duals i totalment diferenciats on existia una complementarietat: dos gèneres que es buscaven un a l’altre i una vegada s’havien trobat ja no necessitaven res més per completar-se.

Les teories científiques van “arreglar” el problema de l’homosexualitat encaixant-la en la malaltia, on la complementarietat es buscava en el mateix gènere assignat ja que psicològicament s’era del gènere “equivocat” (contrari des del punt de vista dual). D’aquesta manera, la bisexualitat (i òbviament la resta de plurisexualitats) s’esborraria per poder mantenir la monogàmia (com també el privilegi heterosexual): imaginem-nos haver d’acceptar, segons aquestes teories de la complementarietat, a éssers que necessitessin a més d’un gènere per completar-se… tiraria per terra totes les teories, així com també la monogàmia. D’aquí també surt l’estereotip de la promiscuïtat, juntament amb la nostra no-existència ja que les teories van intentar esborrar-nos i eradicar-nos. Segons la monogàmia monosexista som unes promiscues no existents: molt contradictori però aquest punt de vista travessa constantment les nostres vides.

L’existència de les persones bisexuals posa en qüestió la monogàmia a través d’un estereotip com el de la promiscuïtat. Això és una bretxa a les estructures. Aquest qüestionament, no només sobre l’obligatorietat en la quantitat de relacions romàntiques i sexuals que podem tenir, sinó també qüestiona a tota l’estructura i el consum sexual del que parlava al principi. Se’ns llegeix com a promiscues perquè existint posem en perill la imposició d’una forma relacional insensible i jeràrquica. La monogàmia no ens permet teixir relacions horitzontals ni solidàries, sensibles a les nostres necessitats, desitjos, ni a les estructures que ens travessen. D’aquesta manera posem en valor tot allò que la monogàmia i el capitalisme relacional ens treuen: un món relacional sensible i que ens té en compte a totes des de la nostra multiplicitat, les nostres diferències i les nostres responsabilitats cap a les altres.

Share

tècniques de dominació: l’exercici de poder, també als nostres espais

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: dominació, poder, menció de masclisme, cissexisme, especisme, edaisme, racisme

Aquest text es va publicar al número 466 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Les tècniques de dominació són part de les meves obsessions des de fa cinc anys. El dia que el Miguel (company d’activisme) me les va presentar, de cop moltes coses que portaven passant-me desde feia temps van començar a tenir sentit. Des d’aleshores m’he dedicat a intentar entendre-les, a entendre els contextos en els quals s’expressen, a aprendre a no exercir-les i a intentar trobar eines per a defensar-me’n.

Berit Ås, feminista crítica noruega, política i professora de psicologia social, va introduir les també anomenades tècniques de Hérsker en el seu manifest “Master Supression Tecniques”, on descrivia quines són les pautes del comportament masclista i les tècniques que s’empren per menystenir el paper de la dona dins de les tasques de grup. Tot i que aquestes tècniques es van presentar en el context del masclisme, també s’apliquen en altres estructures.

Cap de nosaltres se salva d’estar aplicant-les. Totes som receptores i emissores perquè ens hem educat en un context social que es relaciona a través d’elles. La nostra cultura es basa en la dominació, les apliquem en moltes situacions diàries, com per exemple en situacions on no volem sentir-nos culpables per alguna cosa que hem fet o bé tenim por de donar una imatge negativa de nosaltres mateixes. En alguns tallers sobre aquest tema les participants comenten que tenim una manera de relacionar-nos que es basa en “a veure qui guanya”, ja que si no intento guanyar jo en una situació donada, serà l’altra qui em dominarà: o domines o ets dominada. A més, per poder dominar utilitzem les estructures de poder que tenim a mà: estructures socials ja existents (com masclisme, heterosexisme, cissexisme, racisme, capacitisme, etc.) o bé altres específiques dels nostres espais o entorns. Per aquest motiu, tot i que totes som receptores i emissores d’aquestes tècniques, no totes estem en la mateixa posició.

En els nostres espais crítics, feministes, activistes, de militància i alliberats, seguim reproduint aquestes tècniques. Les apliquem en relacions personals, en assemblees i en trobades de tota mena. És important adonar-nos que utilitzar-les, a part de ser fàcil, és moltes vegades un mecanisme inconscient per sentir-nos menys desapoderades. El problema és si aquest desapoderament és perquè algú està exercint poder sobre tu o si és perquè no tens el poder sobre altres.

Les tècniques de dominació

La invisibilització és una de les tècniques més utilitzades, on es tracta d’esborrar l’altra persona, el seu missatge, emocions, necessitats o desitjos. Hi ha moltes formes d’invisibilitzar: no deixar que arribi el seu missatge tallant-la, fent soroll sobre la seva veu o tapant el que escriu, cridant l’atenció de les altres perquè posin l’atenció en una altra banda, ignorant o fent que s’ignorin les seves necessitats o desitjos, etc. He observat molt aquesta tècnica per part de persones dels moviments socials que, per destacar, n’invisibilitzen d’altres que puguin estar fent alguna cosa semblant: fer-li el buit en grups de debat, tapar els seus comentaris amb els propis, intentar destacar amb algun tipus de notícia en el moment en què l’altra feia alguna cosa, etc. I tot això decorat a través d’un discurs antiexclusió o anticompetitivitat.

Una tècnica que està relacionada amb l’anterior és la d’amagar informació, que consisteix a amagar informació a altres persones que sigui important perquè elles puguin prendre decisions, tenir certa autonomia o poder en la seva pròpia vida. Està relacionada amb la invisibilització, perquè quan invisibilitzem alguna cosa o persona estem amagant-la a altres. S’amaga informació quan no es posa sobre la taula tota la informació necessària per a prendre una decisió en una assemblea. S’amaga informació quan no mostres a una de les teves relacions una cosa que és important perquè ella pugui prendre decisions sobre la pròpia relació (normalment per por a perdre-la). S’amaga informació quan en un conflicte o problema que afecta tres persones, primer se soluciona només entre dues d’elles i la tercera se la fa partícip al final, quan ja s’han pres moltes de les decisions.

Una tècnica molt utilitzada per fer que el missatge, les necessitats o els desitjos de l’altra es percebin menys importants és la ridiculització. Aquesta tècnica utilitza l’imaginari cultural que hi ha al voltant de persones que formen part d’un col·lectiu determinat i que negativitzen la seva imatge, com per exemple els estereotips. Utilitzant aquest imaginari, rebaixa la seva imatge a una d’inferior perquè el que expressin o sentin es menystingui. La infantilització és un tipus de ridiculització, no perquè els infants o les criatures siguin éssers inferiors,sinó perquè socialment són considerades inferiors. Altres formes de ridiculitzar són, per exemple, ressaltar el tipus de roba de l’altre (com se sol fer amb les persones que porten una roba que no encaixa amb el seu gènere o amb el gènere assignat), comparar l’altra amb conceptes, coses o éssers que siguin considerats inferiors (com quan comparen un grup de dones amb un galliner, utilitzant l’especisme que considera els animals no humans éssers amb menysvalor). Es ridiculitza també persones migrades pel seu accent.

Una característica que ens travessa a les persones de grups minoritzats és un constant sentiment de culpa, especialment a persones femenines. A part de ser un sentiment que arrosseguem, també és una tècnica de dominació. És molt fàcil fer sentir culpable a una persona que forma part d’un d’aquests grups perquè ens han fet creure que som les responsables del que patim i dels mals que reben les persones amb més privilegis. Se’ns fa sentir culpables en els nostres espais de militància quan posem sobre la taula els problemes que ens travessen fent-nos sentir que ocupem un espai que no tenim dret a ocupar.

Aquesta última tècnica va molt unida a la del doble vincle, que consisteix a fer sentir malament o culpable a l’altre faci el que faci, tant si fa el que se li demana com si fa el contrari. Per exemple, quan a una dona se l’acusa de negligir les cures a les seves filles perquè passa massa hores a la feina, però també se l’acusa de negligir la feina quan dedica més temps a les seves filles. A les dones trans se les culpabilitza (a través d’un discurs transmisogin) de reproduir els rols de gènere (i per tant de reproduir misogínia) quan s’operen o quan són femenines, però si no ho fan   se les acusa de tenir privilegis d’home. No ens sona també a doble vincle quan es diu a persones migrades que són gandules si no treballen o bé se les acusade robar-nos la feina quan ho fan?

El doble vincle, fer sentir culpable, laridiculització, amagar informació i invisibilitzar, són les cinc tècniques que va introduir Berit Ås en el seu manifest. Més endavant, en una entrevista de ràdio, ella mateixa va introduir-ne un parell més: cosificació i comportament agressiu i violent. A més a més, les participants en els tallers que altres activistes i jo hem dinamitzat, n’han aportat moltes més, entre les quals tenim: falsa empatia, apropiació indeguda, estereotipar i essencialitzar, inclusió excloent, exotificar, argument d’autoritat o crítica intangible. I en podríem anar afegint més.

Context i apoderament

S’ha de matisar que les tècniques de dominació són contextuals (com passa sempre que parlem de poder i estructures). Moltes vegades, quan estem en una situació de desapoderament l’única manera de defensar-nos de tècniques com aquestes o de situacions opressives és utilitzar-les de tornada. Jo ho vaig haver de fer quan estava en una situació de dominació a la feina per part del meu cap. Per tant, davant d’una situació on s’aplica una tècnica no és suficient analitzar només la tècnica, sinó també el context: les persones (tant la que l’exerceix com la que la rep), les estructures que hi ha presents i la situació concreta que s’està donant.

Com ens podem defensar d’aquestes tècniques? No tinc la resposta. De l’única tècnica de la qual he après a defensar-me és la de la invisibilització, on la millor tècnica de contrapoder és visibilitzar. Tot i no saber gaire bé com defensar-me’n, assenyalar les tècniques m’ha apoderat força. Si la persona que l’ha exercit ho ha fet sense ser-ne conscient i sense que la seva intenció fos dominar, pot ser una bona idea parlar-ne per aprendre a no exercir-les, perquè crec que el més important és aprendre a deixar d’exercir-les. Però quan estem davant d’una persona que ens vol dominar, intentar que aprengui a no exercir-les és una tasca quasi impossible (almenys puntualment en aquella situació). No obstant això, una se sent tan bé dient-li a aquesta persona que t’està intentant dominar i a més posar-li un nom a la tècnica, que com a primer pas cap a l’apoderament no està gens malament.

Share

quan el llenguatge, les estructures i la gent esborren constantment les meves relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, monogàmia (estructura monògama), amatonormativitat, sexecentrisme, dualisme de gènere, esborrat

El llenguatge és l’eina que utilitzem per poder expressar el que sentim, el que pensem, el que volem o el que necessitem. També és el que utilitzem quan volem parlar de les nostres relacions, de com ens relacionem i del que sentim respecte a elles. No obstant, com ja he comentat anteriorment vàries vegades, el llenguatge ha sigut construït a través de les estructures socials que ens envolten, i per tant, no només fa que sovint pugui ser directament opressiu (masclista, heterosexista, racista, capacitista, etc), sinó que a més pot no permetre poder expressar experiències diferents a la norma o al privilegi: el llenguatge comú moltes vegades implica perdre’ns totes les alternatives i les nega sistemàticament.

Sovint sento les meves relacions esborrades. I no només esborrades, sinó també substituïdes per altres “coses” que no les representen. El que vull dir amb “substituïdes” és que es canvien les importàncies que jo els hi dono, que es canvien les seves característiques, que expressen emocions que no són les que jo realment sento. O sigui, que no només no són, sinó que a més esdevenen altres coses. I és un problema que a vegades no minva excessivament en espais on podríem sentir-nos més segures de que això no passaria; per exemple, molts espais feministes i LGBTIA+ solen ser monosexistes, cosa que ens porta a invisibilizar molt bona part de la meva forma de relacionar-me. El llenguatge té part de responsabilitat en això, però a més, també la té la forma que tenim de construir conceptualment tot el que expressem, i una cosa alimenta a l’altra. Les persones que parlen des de fora de la meva experiència, vull dir, solen imposar-me no només el llenguatge, sinó també la seva forma de veure i de dividir el món, que també pot ser en bona part estructural.

El llenguatge comú del paradigma monosexual (heterosexual/homosexual) divideix les relacions entre “homosexuals” o bé “heterosexuals”. Les persones bisexuals (i d’altres plurisexualitats) al no sentir-se representades per aquesta forma de dividir les relacions (o més aviat al sentir-se esborrades) acostumen a criticar-la dient que les relacions no tenen orientació, només les persones, i que per això no podem dir que una relació entre dues dones és lèsbica sinó que, simplement, és una relació entre dues dones, ja que això esborraria l’orientació de la que fos bisexual (en el cas de que una d’elles ho fos). Però per a mi aquesta resposta és bastant reduccionista i no representa el que moltes vegades sento quan m’esborren d’aquesta manera (ja que jo m’identifico com a bisexual o polisexual). La qüestió és que aquesta forma de dividir les relacions el que fa és simplificar les relacions com si només estiguessin travessades per qüestions romàntiques i/o sexuals i per qüestions de gènere (que les seves característiques es basen en si el gènere és “diferent” o “igual”) i suposa gèneres binaris, ja que comunament no es veu relació heterosexual com relació entre persones que no siguin home/dona.

Jo sí que crec que hi ha persones no monosexuals (bisexuals o d’altres plurisexualitats) que tenen relacions heterosexuals i/o relacions homosexuals, però no totes, ni això és així per defecte, i hi ha qui no ho sentim ni ho vivim així. Què passa quan la importància del que està ocorrent no gira al voltant del gènere de les dues persones sinó altres eixos? Què passa quan hi ha altres factors que tens en compte i que poden ser en aquella relació més importants o pesar més? Què passa amb els gèneres no binaris? O, també, què passa quan no bases les teves relacions (en quant a importància) en les romàntiques i sexuals? Això últim és important, perquè “relació heterosexual o homosexual” és un paradigma basat en les relacions sexuals o de parella.

Podem veure, aleshores, que el paradigma monosexual és altament monògam, no només pel que ja estava comentant, sinó també perquè rau en la idea de que ens hem de sentir atretes tant romànticament com sexualment pel mateix gènere: el gènere de l’altra persona ens completa/complementa d’alguna manera (l’orientació sexual es va crear conceptualment per a perpetuar aquesta monogàmia cisheterosexual, acceptant desviacions considerades “malaltes”, on ens hem de sentir atretes romànticament i sexualment cap a la mateixa persona i per tant cap a un sol gènere). Així la monogàmia utilitza una estructura més per col·locar les relacions romàntiques i sexuals en la part més alta de la piràmide relacional. Què passa quan no et sents atreta romànticament i sexualment pels mateixos gèneres? O què passa quan no centres les teves relacions en les parelles i a més hi ha la possibilitat de que tinguis més d’una relació sexeafectiva, afectiva o sexual amb gèneres diferents? Vius relacions lèsbiques? Heterosexuals? Skoliosexuals? Podria ser que sí, però podria ser que no, i que la teva forma de relacionar-te en comparació cada una de les relacions no es basi en tot això. En el meu cas moltes vegades gira molt més al voltant de les neurodivergències que al voltant del gènere, o d’altres factors que dependran de cada relació i persona.

Més enllà del gènere, com ja estava comentant anteriorment, el fet de que gairebé sempre que es parli de relacions es faci al voltant de les relacions romàntiques i sexuals em dificulta molt parlar de les meves relacions importants, o en general de les meves preocupacions, ja que jo no centro les meves relacions en aquest tipus de jerarquies; o sigui, que per defecte no solc col·locar les relacions romàntiques i sexuals en una escala més important pel fet de ser d’aquest tipus, i els meus criteris d’importància solen ser diferents i variats segons el moment i el context. I és igual com jo ho expressi, quan resulta que has de moure’t en grups i debats, tot el vocabulari tendeix a centrar-se en importàncies diferents a les meves i a esborrar altre cop les meves relacions: cada cop que dic “relació”, “cures” o “comunicació”, aquestes ressonen en només un tipus de relació en les quals jo no estic (únicament) pensant i intentant expressar i totes les que no són de parella queden automàticament esborrades. Fins i tot quan he parlat de vivències de maltractament ha sigut sovint esborrat tot aquell que he viscut fora de les relacions de parella o similars.

Amb tot això sento que moltes de les sensibilitats que m’orienten o em desorienten en les meves relacions no estan reflectides en tot aquest vocabulari, llenguatge o forma de conceptualitzar, i fan que, a la vegada i sense adonar-me, m’orienti, em fixi o flueixi cap a una forma de relacionar-me que no és la que vull. Tinc tendència a relacionar-me i a sentir-me atreta per persones segons moltes sensibilitats que no sempre les travessa el gènere, a vegades són altres factors contextuals. No per una qüestió fetitxista (compte, perquè això passa molt), sinó més aviat per una qüestió de supervivència i sensibilitat. Algunes diran que el desig no pot expressar-se així, que una no el pot “controlar”. Però jo no parlo de control, jo parlo de qüestionar-se i de sensibilitzar-se fins al punt de que hi ha coses que en el fons ja és impossible que m’atraguin.

Share