avís de contingut: apropiació, consum, instrumentalització
S’omplen xerrades, debats, comentaris, articles, i activitats de tot tipus. Tenim, les que hem tingut el privilegi de viure en una ciutat plena d’aquestes coses i d’uns moviments socials prou importants, un ventall molt gran d’ofertes de totes les temàtiques i de tots els colors. Algunes temàtiques inclús s’han convertit en negoci, i moure’s entre la supervivència quan vius l’opressió i el perill de caure en la voluntat i desig de treure’n un profit (econòmic o social) és un procés molt complicat.
Tradicionalment el profit sempre ha estat per part de les persones amb privilegis a costa de les opressions d’altres, explotant-les a molts nivells. No obstant, ara les coses semblen complicar-se bastant, tot i que està clar que qui pot treure’n més profit seran les que tinguin més privilegis, no tenen perquè ser directament els privilegis des dels quals normalment se’n treia profit (les heterosexuals sobre les no heterosexuals, els homes sobre les dones, les cis sobre les trans, les blanques a les no blanques, etc), sinó més aviat s’hi sumen d’altres, com les capacitats comunicatives, carismàtiques i socials. És més fàcil, per exemple, treure un profit parlant sobre feminismes si ets una dona amb unes capacitats comunicatives més elevades, tens carisma i no tens ansietat social, i si acumules molts dels altres privilegis (ets blanca, cis, etc). Algunes, tenint aquests privilegis, poden apropiar-se fàcilment de discursos que es generen de forma col·lectiva, i les xarxes són un bon lloc per observar i apropiar. Entenc que algunes persones hagin volgut sensibilitzar les seves professions (com algunes terapeutes), però l’altre costat de la balança és que algunes d’aquestes temàtiques també s’han professionalitzat. Així com, per tant, les nostres opressions.
El problema és que en un ambient d’aquest tipus és molt fàcil caure en una espècie de mercat dels discursos i de les atencions. On hi ha molta atenció i molta gent, hi ha públic i hi ha mercat. La producció de discursos i el seu consum, moltes vegades acrític i amb una tendència important al divineig segons les necessitats de cada una, va molt més enllà de les altes esferes dels espais alternatius: a vegades és simplement omplir amb comentaris absurds assemblees, o portar a terme accions per auto-centrar-nos en el que podem obtenir i en com ens col·loca tot això en una escala més elevada d’un cert guaisme, que s’aparta de la motivació original que suposadament estem “venent”. És precisament això: es venen, literalment, intencions, discursos i motivacions. Però això és com quan compres qualsevol producte: moltes vegades el que es compra acaba sent fum, un buit, només paraules que queden molt bé, o bàsicament mentides. He vist, literalment, seguir consumint coses que sabem conscientment que són mentides, i sembla donar-nos igual, només perquè si no ho fem tampoc podrem formar part dels grups més privilegiats dins dels espais alternatius.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 21 de octubre. Podeu veure l’original en castellà aquí .
Avís de contingut: monosexisme, estereotips, masclisme, heterosexisme
El meu cos, la meva ment, i tot el meu sentir, porten des de que vaig néixer canviant, mudant. No vull imposar què és més natural i què no. Tot el que pugui ocórrer i ocorri, és natural. Les coses “bones” i les “dolentes”. El que està bé o no està bé no té res a veure amb que sigui més o menys natural, té a veure amb la ideologia de cada una. Molta gent greu que els canvis tenen més tendència a produir-se, i a ser més “naturals”, quan ets petita, i que quan ens fem grans tendim a ser més rígides, menys canviants.
Aquesta
no ha sigut la meva experiència. Jo sempre he sigut conscient dels meus canvis,
i gràcies a ells he sobreviscut i he pogut sortir de moments complicats de la
meva vida. La vida per a mi és canvi. Sempre m’he sentit jo mateixa com una
espècie de procés. No fa falta que ningú em digui que m’estic posant
filosòfica, jo ja sé que em poso així molt sovint, pot ser que sigui una de les
poques coses que no han canviat en mi des de que tinc consciència, i des de que
amb cinc anys la meva gran preocupació era comprendre si tot el que veia i
sentia era real o no i què era el “jo” i aquella veu que ressonava dins el meu
cap. Però amb tot això tampoc vull donar la impressió de que sóc un ésser que
sap molt o que es coneix molt i sap bé el que vol o sent. Al contrari.
Simplement sóc una rallada de la vida, sense més. Cada una té lo seu.
Jo
vaig sortir de l’armari com a bisexual de forma molt confosa. De fet, vaig
sortir de l’armari amb una amiga i amb mi mateixa a la vegada. Li vaig dir a la
meva amiga “escolta, vull dir-te una cosa”, i ella em va contestar “el què?”.
En aquell moment no sabia ni el que li anava a dir. “Que sóc bisexual”, li vaig
dir. I mentre ho vaig dir la sorpresa vaig ser jo. Segurament més que ella. No
hi va haver cap raonament anterior, ni una crisi existencial, ni un dubte
mentre veia el món passar. Res, va sortir, així. Però a partir d’aquell moment
sí que vaig començar a rallar-me, com sempre, intentant entendre’m una mica.
També va començar una època molt complicada en la meva vida, perquè és el que
té l’adolescència, i més sent una persona femenina, bisexual i autista. Però
fins aleshores la meva vida havia sigut suposadament heterosexual. O no. No ho
va ser. Em vaig adonar en aquell moment, rebuscant en el meu passat, que jo
quan era preadolescent era més lesbiana que una altra cosa.
Sí,
d’això em vaig adonar en aquell moment. O sigui, quan vaig començar a fixar-me
en persones d’una forma més conscient, ho feia bàsicament amb nois. I
m’atreien. Però abans de començar a experimentar-me sexualment, la meva
atracció era cap a noies només. I permeteu-me que sigui així de binària, no
tenia més opcions en aquell moment. Jo no tenia ni idea de que el que sentia
era atracció, o excitació. Òbviament aquí estaven el masclisme i
l’heterosexisme ballant-li a la meva vida. Però no només això, també estava el
problema de ser autista, i molts sentiments meus em van ser vetats des de
petita, una cosa que ha fet que al llarg de la meva vida hagi hagut
d’emmascarar masses coses de mi i imitar tot el que m’envoltava, més que una
persona neurotípica.
No
vull que això es llegeixi com que la meva orientació “verdadera” i “natural” és
la lèsbica i que després amb tota la pressió social em vaig tornar més heterosexual
i/o em vaig quedar al mig. No és això. Tampoc vull que es llegeixi que vaig
passar una fase sense importància. Les fases existeixen, són importants, tant
com el que interpretem com a “no-fases”. A mi m’agraden i són parts importants
de la meva vida. Però vaja, tampoc ens pensem, perquè la meva bisexualitat en
aquell moment va acabar sent una fase també. La violència a la que vaig estar
sotmesa els dos següents anys va fer que em tanqués en una relació monògama amb
un home. Creia que així estava més segura. Al menys això és el que sentia. I
allà es va acabar. Temporalment, és clar.
Moltes
activistes bisexuals s’obsessionen en dir que si tens una relació monògama amb
una persona d’un gènere concret això no et converteix en monosexual, o sigui en
heterosexual o en lesbiana, que segueixes sent bisexual, sense matisos, sense
contextos. Jo era una d’aquestes persones que no paraven de repetir-ho. Però
crec que depèn de cada una, què voleu que us digui. O sigui, el que crec és que
no té per què, i tampoc hem d’obligar a la gent a que sí segueixi sent-ho. Les
persones canviem i les nostres experiències també. També les estructures que
ens travessen. Les experiències i els contextos són diferents per cada una. Hi
haurà les que sentin que sí, hi haurà les que sentin que no, i hi haurà les que
no ho saben o sentin que potser.
Per
mi aquesta retòrica té una forta base monògama, amb tot el rollo de que la
bisexualitat només sembla poder-se demostrar fora de la monogàmia, sembla que a
totes ens espanti tant aquesta idea que volem aferrar-nos a aquesta identitat
fixa del nostre ésser. En el meu cas, durant aquells onze anys de relació
monògama amb un home vaig passar per vàries fases: en algunes d’aquelles fases
seguia sentint-me atreta per dones, però tampoc m’importava i no ho expressava,
i tampoc sentia ser bisexual, així que el monosexisme no m’afectava; en algunes
altres fases sí que m’afectava i sí sentia la necessitat d’expressar certs
sentiments; i en altres fases simplement em sentia heterosexual. És així. I estic
segura de que no he sigut l’única.
Però
aquestes múltiples fases van passar també. Vaig deixar aquella relació. I la
meva atracció, o al menys com jo la percebo, es va complicar. Els eixos de la
meva atracció no són el gènere. Però per no fer-ho simple, que seria massa
fàcil, tampoc vull dir que el gènere no compta per a res en la meva atracció.
Diguem que no filtro totalment ningun gènere, i em puc arribar a sentir atreta
per una persona de qualsevol gènere. Però sí que és veritat que hi ha gèneres
que filtro més que altres. Això no va començar sent així fa quasi deu anys quan
vaig deixar aquella relació. En realitat, no filtrava res en el gènere. Però hi
ha certes coses que vaig anar aprenent, i certes experiències que també van
canviar les meves atraccions. Em vaig tornar selectiva amb algunes coses, i el
meu propi cos també, de fet, una de les meves fases va ser l’asexualitat.
Durant dos anys vaig deixar de sentir atracció, i crec que va ser una benedicció,
realment necessitava allò. Necessitava deixar de sentir certes coses per
curar-me de moltes altres. Ara sóc al·losexual. I bisexual. Actualment, els
meus eixos d’atracció són més complexos que el gènere, i es dibuixen i
desdibuixen a través també de posicions polítiques, activistes i ideològiques.
No és només la meva ment que decideix això, és també tot el meu cos. I m’agrada
ser així.
Em
flipa molt quan hi ha gent que afirma amb total rotunditat que la bisexualitat
no és una fase. O que qualsevol des/orientació tampoc ho és. Sembla com que
necessitem posar-li èmfasis a això, ja que les fases i els canvis en el nostre
context social no valen res. Però és irònic, aquest context social i
estructural no ens permet canviar segons les nostres necessitats i contextos,
és una cosa prohibida, vol fixar-nos en algunes caixes per jerarquitzar-nos,
estigmatitzar-nos, col·locar-nos en algun lloc, sigui el de productiva, sigui
al de “despreciable”.
Però
a la vegada ens obliga a un constant fluir canviant que ens inestabilitza,
especialment en lo econòmic i
relacional. Una espècie de fluir que és més aviat un arrossegament estructural
que mai saps on et portarà. I a les més vulnerables sol arrossegar-les als
llocs més precaris. És veritat que hi ha un discurs en pro de les fases i dels
fluirs que és bastant liberal, que esborra totalment les estructures que ens
afecten i que simplement es sumen a una confusió apolítica intencionada. Però
el contrari no hauria de passar per negar els nostres canvis. Davant de tot
això prefereixo pensar en altres vies. La vostra bisexualitat podrà no ser una
fase, però la meva porta sent un gran desfase
des del primer dia.
Aquest text és el segon i últim text al voltant dels punts problemàtics de la comunicació no violenta. El primer el podeu llegir aquí.
Avís de contingut: CNV, capacitisme, neurocapacitisme, positivisme, racisme, individualisme
Fa un temps vaig escriure un text on parlava sobre els punts problemàtics de la comunicació no violenta (CNV), que el podeu llegir aquí. M’estalviaré la introducció sobre aquest tipus de comunicació, ja que ja ho vaig fer en aquell text. Aquest nou l’escric com a continuació per poder afegir alguns punts més de la CNV que em semblen problemàtics i que no vaig poder tocar en l’altre text per la limitació de caràcters que tenia degut a que es va publicar en un mitjà.
Un dels problemes que sovint es passen per alt
de la CNV és la voluntat d’universalitzar-la,
privilegiant-la i col·locant les demés opcions en una posició estructuralment
inferior. La CNV s’autoanomena (o
el senyor que la va crear l’anomena) la
forma “natural” de comunicar-se i connectar entre les persones; segons el
creador d’aquest tipus de comunicació, les demés formes de comunicar-se no són
“naturals” i són violentes. Com a alternativa, els seguidors de la CNV que no
l’anomenen la forma “natural” de comunicar-se, l’anomenen l’”eina neutra”, que
acaba tenint el mateix efecte. D’aquesta manera esborra totalment la vessant cultural, no només de la comunicació i
dels diferents estils de comunicació, sinó també del que es considera i es viu
com a violent, que pot ser diferent segons el context i la cultura. Aquesta
tàctica de dir què és més natural el que pretén és donar-li una situació de privilegi, universalitzant-la: un procés
que col·loca la mirada occidental i
blanca al centre i obvia que altres cultures i paradigmes poden construir
formes diferents de comunicació i de “no-violència”.
Per un altre costat, aquesta mateixa visió pretén també universalitzar unes capacitats
comunicatives concretes, fent que s’acabin considerant més “naturals”,
imposant-nos-les i discapacitant a totes aquelles que no tenim la mateixa
facilitat per comunicar-nos de la manera que la CNV estipula com a “natural”.
És més, aquelles que tinguem capacitats
i necessitats comunicatives diferents, se’ns col·loca en la posició de “no-naturals”
i “violentes”, com és a les persones neurodivergents o amb altres discapacitats.
Això no només ho fa la CNV, ja existeix la idea, a través del capacitisme, de que les persones amb
necessitats comunicatives diferents no som aptes per tenir relacions “sanes” i
se’ns cataloga normalment com a persones “no aptes” i moltes vegades
“violentes”. La CNV només fa que reproduir la mateixa idea i, fins i tot,
acabar d’assentar-la.
Seguint amb el paradigma de la “naturalitat”, la CNV creu que el “donar de forma natural”
faria que totes les necessitats quedessin cobertes. Segons aquesta, totes
les necessitats queden cobertes quan no obligues res a ningú i només es fan les
coses que cada una desitja fer de forma “natural”. És com allò del “fluir”. Es suposa, per tant, que totes les tasques
sempre quedaran cobertes perquè sempre hi haurà persones que les vulguin fer,
una cosa que és fàcil de sentir i naturalitzar quan hi ha hagut tasques que
sempre te les han fet les altres i ni tant sols fa falta haver-ho d’apreciar
(com per exemple quan ets un home i certes tasques de la llar o de cures cap a
un sempre t’han estat cobertes amb més facilitat). Obvia la construcció social de la “naturalitat” en la voluntat de
realitzar certes tasques, les desigualtats socials, i obvia que si cadascú
només fa les tasques que “naturalment” vol fer és possible que hi hagi tasques
que ningú voldrà fer i que s’haurà de trobar una solució compartida/col·lectiva
a com fer-les. Normalment aquest tipus de tasques s’encarreguen de forma
sistemàtica persones de col·lectius minoritzats i/o explotats, a les que se les
ha col·locat en una posició per a que sembli que “naturalment” escullin fer
aquestes tasques. Per aquest motiu la CNV deixa fora la responsabilitat
compartida i col·lectiva. La CNV es basa en un paradigma totalment
individualista.
Finalment, apartant-nos una mica de la
“naturalitat” i endinsant-nos en les tècniques de dominació, la CNV pot utilitzar-se molt fàcilment per
a manipular les emocions de l’altra persona. La problemàtica afegida de
considerar-la, a més, una “eina neutra” el que fa és esborrar tota influència i
utilització que se li pugui fer a través de les estructures de poder o
l’exercici de poder. Res escapa de les ideologies, i tot allò que es considera
“neutre” té la tendència a esborrar i amagar aquesta influència, per, altre
cop, universalitzar-la. La CNV diu que no has de responsabilitzar a l’altra del
que sents i et passa quan ho expresses. Això ja ho vaig comentar en l’anterior
text. Segons la CNV per a comunicar el
teu sentir, ho has de fer de manera que no responsabilitzes a l’altra, només tu
n’ets responsable. No obstant, no responsabilitzar a l’altra persona de forma
explícita no significa que no li facis sentir aquesta responsabilitat o no la
facis sentir culpable, especialment quan es tenen certs privilegis respecte la
persona a qui li ho dius. És una tàctica molt fàcilment utilitzada per acabar
fent sentir culpable a l’altra persona sense haver-ho fet explícit i, per tant,
sense ser tu la persona responsable del seu sentiment de culpa. Pots
expressar-li com et sents i sense responsabilitzar-la a ella, ella mateixa se’n
senti responsable. D’aquesta manera moltes vegades es pot aconseguir que
l’altra persona faci o senti el que tu vols sense haver-li-ho demanat. Això és,
per tant, una tècnica de dominació, i l’he vist fer servir moltes vegades. Jo
mateixa ho he fet per a defensar-me de tècniques que una altra persona estava
exercint sobre mi.
Escric això saltant-me varis dels costums que normalment tinc a l’escriure aquí. La primera és que no vaig a revisar el text. La segona és que serà molt més emocional que racional, no vull passar això que vull vomitar a través de cap anàlisis, tot i que al final una mica d’anàlisis sempre hi ha. La tercera és que vaig a penjar-ho sense pensar molt quan ni el context en el que ho faig. Tinc bastantes coses escrites que em fa mandra penjar. Les penjaré, perquè tampoc és que no m’agradin, sinó que em sento molt banal, sense tan sols saber què vull dir amb això. Segurament hi haurà per aquí algun canvi de rumb quan acabi de penjar tot el que tinc. Ja es veurà.
L’altre
dia llegia com algú es queixava de la falta de cures a través de la suposició
de que qui no es vulnerabilitzava en les relacions, o qui fuig de certes
situacions, és per una falta de compromís o bé perquè li va molt allò de fluir
per la vida deixant enrere qualsevol consideració cap a les demés. Podria ser
cert, però igualment em va fer mal. La por a vulnerabilitzar-se i a abraçar les
vulnerabilitats de les altres no sempre correspon a formar part del més elevat
de les jerarquies dins d’un sistema de consum de relacions. A vegades és al
revés, les que estan per sota també són travessades per la por a la
vulnerabilitat, per motius precisament contraris: el trauma porta a la por al
rebuig, la por a que et tractin malament, la por a que trepitgin (com altres
vegades t’ha passat) les teves vulnerabilitats. Despullar-se no és fàcil. Haver
sigut consumida et converteix a vegades en algú que fuig de qualsevol
possibilitat de que et torni a passar. També estan aquelles que han sigut
infinitament rebutjades i que això les ha vulnerabilitzat encara més. No vull
aquí parlar més de masculinitat. Estic parlant d’aquestes coses, sempre
oblidades. Fa mesos que em pregunto què han suposat per a mi les drogues en
molts moltes de la meva vida, i per algun motiu l’alienació quan alguna cosa et
fa mal pot ser més que necessària. No sempre estem preparades per suportar-ho
tot, algunes vegades simplement no podem.
Sento
ràbia cap com funcionen molts aspectes relacionals, també en ambients súper
alternatius. Com es ridiculitzen fàcilment situacions suposant que se està
sempre ridiculitzant el privilegi, i no sempre és així. Mesurem a les persones,
les mesurem segons la seva capacitat carismàtica, la seva capacitat
deconstructiva, la seva capacitat de suposadament complaure, fent una suposada
crida a les cures. No té res de cures mesurar a la gent. Amb això no vull dir
que no haguem de treballar-nos coses, no és això. A mi m’atrauen certes
ideologies i la voluntat. Però hem fet d’això un exercici de capacitat, de
mesura absoluta, i de conseqüent ridiculització del que no travessi certes
expectatives. Mesurem a la gent. Com quan ens mesuraven a l’escola a través del
bullying, a través també d’una ridiculització, d’una invisibilització, d’una
violència sistemàtica capacitista (i no capacitista també).
Se’ns
omplen els espais de bullying i egos, penya.
Sento
ràbia cap a la lluita d’egos que realment a vegades no sé com pot parar-se si
ens autoproclamem crítiques i anti-jerarquies. Els egos estan allà. A vegades
no fa falta tan sols fer un zoom o apartar-se per veure-ho. Estan allà. I això
genera una gran bola de desitjos que pujar-se a més carros. O simplement una
necessitat de supervivència que acaba generant més egos ja només per a que no
et trepitgin. Hi ha alguna forma de
destruir aquests carros? De veritat ho pregunto. És una pregunta fotudament
sincera. Podem fer molta autocrítica, i deixar de fer certes coses, ignorar
també el que veiem i sentim sobre el que fem. Però hi ha alguna forma de
destruir tot això?
No sé
si és certa distància pel fet de viure més lluny, o no sé si és certa sensació
pesada cada vegada que m’hi apropo i observo. No vull deixar-ho tot i abandonar
una part del que sento important. Però hi ha ambients que em saturen. Perquè molt
guai tanta deconstrucció, però després no hi ha qui es posi a parlar ni a
tractar el que realment està per sota. Com si pel fet d’estar oprimides faci
que no hi hagi res ni ningú per sota. Només ens mirem el melic i els nostres
discursos, a vegades buits perquè només es materialitzen en ambients molt
concrets i de formes classistes i de fotuda exclusió. Instrumentalitzaem la
pobresa, la precarietat. Creiem sempre que som les més precàries perquè quasi
mai ens parem a mirar per cap avall. No volem mirar avall perquè això ens
posaria en una situació de privilegi que no volem acceptar. Que al final en
tots els activismes es repeteix sempre la metàfora de repetir-nos allò de que
la classe mitja no existeix (podem utilitzar aquest concepte en qualsevol estructura,
no només l’econòmica) perquè no volem veure’ns com més privilegiades que les
demés. I ja sé que no existeix. Però alguna cosa hi ha que ens sustenta més que
a altres, i hi ha que estan més fotudes que nosaltres. O, podríem dir, que tot
és molt més complex que el que vomitem.
Però
més enllà d’això, també està el no voler veure lo molt que fan algunes
persones. Ens creiem molt guais perquè sumem quantes merdes ens travessen, pensant
que això ens fa més importants. Però invisibilitzem molts curros dins dels
nostres ambients que són fotudament invisibles perquè no els reconeixem com
importants. No. És més important qui agafa un micro o qui escriu que qui mou el
seu maleït cul i posa el seu cos, o la seva responsabilitat a través de lo més
emocional. No estic dient que totes les que agafen un micro o escriguin no
posin el seu cos en res. El que vull dir és que hem creat una jerarquia de
tasques que només destaca i només reconeix unes tasques, i no li atorga tanta
importància a qui materialitza el discurs, les que fan tasques que ningú vol
fer o les que fan fotudament alguna cosa. Això a vegades s’apropa a l’explotació
i de com aquell curro que fan moltes és utilitzat per qui enalteix el seu ego. Parlem
molt de la invisibilització de les cures, però crec que s’invisibilitzen
moltíssimes coses més.
Quan
parlo de curros, però, tampoc vull caure en el capacitisme. Ja sé que no totes
podem fer les mateixes coses. Ni en el classisme, no totes tenim accés al
mateix. No critico qui no el posa de la forma que se suposa o es pot esperar
que posi. Critico a les que s’aprofiten del curro d’altres. Això mateix és el
que em dol. O les que no volen veure-ho. O les que es creuen que una cara
agradable i un discurs potent són més importants que tot lo demés. Critico a
les que no volen veure-ho o ho amaguen. Critico la jerarquia dels egos. El reconeixement
sempre acaba sent vertical. Per molt anti-jerarquies que ens mostrem.
Estic
de mudança, gent. I quin fotut gust dóna això. Encara que dolgui. És el que hi
ha.
(avís de contingut: individualisme, capitalisme de relacions, objectificació, consum, manipulació, mentides)
En el mercat de les relacions, comprar, vendre, apropiar-se i consumir són la base de la majoria de les aproximacions entre persones que volen o pretenen tenir una relació sexual, afectivosexual o romàntica amb altres persones. Dóna igual el format: pot ser a través d’aplicacions, de xarxes socials, en ambients de festa, en ambients informals més tranquils, en ambients formals, a la feina o en trobades casuals a la plaça del barri. El paradigma del “lligar”, juntament amb el de “caçar”, és només qüestionat quan parlem de masclisme o de monogàmia, però el procés va molt més enllà. Està, òbviament, travessat per estructures com el masclisme, però no s’atura aquí perquè l’impregna el paradigma individualista i capitalista a través del qual veiem a les persones que ens envolten com a objectes.
No suporto el concepte de “lligar”. Cal dir, però, que quan dic que no suporto el concepte de lligar no em refereixo a que no suporto que la gent tingui cert interès en altres persones, en voler-hi compartir coses concretes, i s’hi apropi per veure si l’altra persona també pot correspondre aquest interès. Tampoc em refereixo a que sentir-se atreta cap a alguna persona, sigui sexualment i/o romànticament, és un acte de per sí consumista, com tampoc que t’agradi una persona i li ho facis saber. No fotem, no és això. Tampoc tinc res en contra de certs processos una mica ritualístics d’apropament. El que no suporto és bona part del procés que està totalment acceptat en el que l’altra persona esdevé un producte de consum més. El procés de compra, venta, consum i acumulació. I el que més em sorprèn ja no només és el procés de veure a l’altra com un producte més, és també el desig de ser triada com a tal, comprada o consumida on acceptes parts del joc de forma bastant conscient, ignorant, de pas, a qui no ens tracta d’aquesta manera suposant que no estarà interessada en nosaltres. Sembla com si “si no hi jugues és que no tens cap interès en les demés”. Caiem en la competició per veure qui aconsegueix més atencions, qui aconsegueix més premis, qui aconsegueix col·leccionar més relacions, o simplement més rollos, qui aconsegueix ser enganyat una vegada i una altra o qui aconsegueix enganyar més. Ens transformem temporalment i a estones en altres persones, en personatges que creem per poder formar part d’aquest circ.
Tampoc em refereixo aquí al fet de que si m’apropo a algú per tenir-hi només sexe estic tractant a l’altra com un producte de consum. No té perquè. O sigui, moltes vegades sí, però no és el sexe en sí, és el com, i és per com s’instrumentalitza el sexe en les nostres estructures, especialment per part del masclisme. Però insisteixo amb que no és a través d’una relació exclusivament sexual perquè moltes creuen que l’objectificació està només en el sexe o en la curta durada de les relacions i no amb com ocorre el procés d’apropament i/o allunyament. A vegades el que és objectificador és el procés d’enganyar a l’altra persona per tenir-hi sexe (una cosa molt acceptada en processos de lligar, i és aquí on volia anar a parar), o bé apropar-se a algú només per aconseguir que et faci els deures de classe, o bé estar consumint emocionalment a algú durant anys de la teva vida.
L’acte de lligar està fortament relacionat amb els processos d’objectificació, de consum, de competició i d’obtenció de premis, trofeus, propietats, o productes que utilitzarem pel propi benefici. És un acte on es pretén normalitzar, i normalitza, allò de que “la finalitat justifica els mitjans”, i la finalitat és, això, l’objectiu final, que pot ser tant purament sexual com podria ser romàntic, i l’aconseguiment d’un premi/trofeu final que et permet escalar socialment o obtenir alguns beneficis. És un acte on la persona desapareix i esdevé un producte més. On nosaltres també esdevenim un producte més, tot també depenent de quines siguin les nostres posicions relatives de privilegis en comparació amb les altres. A més, poder aconseguir aquests premis no és un procés on totes hi tinguin el mateix accés: només les que aconsegueixin tenir una sèrie de privilegis podran entrar més fàcilment en el joc, tant si caces com si ets caçada.
Aquest “lligar” és un procés on es normalitza la mentida, la manipulació, el cridar l’atenció. Consisteix en “aconseguir convèncer” a l’altra persona que tingui un tipus concret de relació amb tu (sigui sexe, sigui una relació més romàntica, sigui només atencions, sigui el que sigui). I voler convèncer passa per no voler veure realment a la persona que tenim davant i no tenir en compte què vol, què sent o què necessita. I no estem parlant de voler convèncer a l’altra persona en un debat polític sobre el canvi climàtic. Estem parlant de voler convèncer a l’altra persona per a que, per exemple, tingui sexe amb tu.
avís de contingut: monogàmia, estructura monògama, gordofòbia, pressió estètica, capacitisme, neurocapacitisme, i menció de més estructures de forma general, exclusió, exclusió relacional, consum relacional, masculinitat, llenguatge capacitista*
*(tot i que jo preferiria utilitzar paraules com “discapacitat/s” o “discapacitades”, en aquest text faig servir “diversitat funcional”, i a més ho diferencio de les neurodivergències. ho faig per una qüestió de comprensió, ja que moltes persones que van a llegir-lo no saben del debat ni les posicions que hi ha al respecte d’aquestes paraules i tampoc sabrien a què em refereixo quan dic “persones discapacitades”, ja que es té una idea molt diferent d’aquests termes. el vocabulari que faig servir normalment fa que algunes vegades no sigui tan comprensible (o almenys com a mi m’agradaria) i a vegades faig una mica de malabars comprensió-inclusió-no opressió depenent del context, la temàtica sobre la que escric i la gent que crec que podria llegir-lo).
Fa un temps Kai va escriure aquest text en aquest blog parlant sobre com intersecciona la gordofòbia amb la deconstrucció de l’amor romàntic i de la monogàmia, i, tot i que a mi no em travessa la gordofòbia, alguna cosa em va sacsejar. Al cap d’un temps vaig escriure aquest altre text per parlar de com molts dels discursos sobre comunicació quan es parla de relacions i no-monogàmies exclouen a les persones que tenim necessitats i sensibilitats diferents a les estipulades com a normals, com ens passa a les neurodivergents. A més a més, també, fa bastant de temps que hi ha persones queixant-se de com les no-monogàmies les exclou, o més aviat, explicant com senten que no poden viure’s en elles i senyalant molts dels aspectes liberals de moltes de les formes de portar-les en pràctica (de fet les més visibles, inclús en ambients crítics i alternatius).
Moltes
d’aquestes queixes se solen ignorar i no veure’s com a veritables problemes. No
estic parlant, però, de masclisme. Crec que el masclisme en les no-monogàmies
és una de les poques crítiques que sí han guanyat més acceptació i el feminisme
cada vegada és més present (no sempre, però una mica sí, i si creieu que no, imagineu-vos
per la resta de coses). També és possible que tot allò de la crítica al “consum
de relacions” també estigui arribant, tot i que moltes vegades és més aviat un
postureig de repetició de paraules que mola molt dir perquè queda molt bé.
A
part d’això, la resta de crítiques crec que s’han intentat passar per alt,
especialment perquè costa veure
l’entramat d’estructures i de privilegis, més enllà de quan existeix només la
violència estructural que estem acostumades a analitzar: quan no tens un
cos normatiu, ets grassa, tens alguna diversitat funcional, ets neurodivergent,
ets considerada lletja, tens estrès post-traumàtic, no ets carismàtica, etc; i
això sumant-li a tota la resta que també poden fer que se t’exclogui relacionalment:
no ets blanca, no ets cis, ets pobre, etc. Costa veure-ho quan el problema esdevé més aviat per una
exclusió de les problemàtiques que moltes vivim a través de les relacions. Se
solen veure com queixes puntuals, no estructurals. No vol dir que si et travessa
alguna d’aquestes coses estàs automàticament exclosa, és més complex i és
contextual. Però el problema segueix sent estructural.
No crec que el problema sigui de les no-monogàmies per se, el problema ja el tenim en la monogàmia, i hem heretat la seva filosofia relacional, multiplicant les seves nocives conseqüències. No l’hem alliberat, l’hem fet, en molts casos, més liberal, una forma de col·leccionar relacions sexuals i afectives, mentre ni tant sols trenquem amb conceptes com la competitivitat o la propietat, ni amb les desigualtats socials que ens trobem a l’hora de relacionar-nos.
Ens agrada parlar de deconstruccions,
de comunicació, de sortir de la zona de confort, de gelosies, d’aferrament, de
l’amor romàntic, de la NRE (New Relationship Energy), entre d’altres
coses, i moltes vegades només es contemplen realitats que no es desvien del que
es considera “normal”: les més privilegiades. Moltes queden o quedem fora quan es
parla de totes aquestes temàtiques, i s’acaben tenint moltes més dificultats
per moure’s en aquests ambients i en les pròpies relacions, fent-nos sentir com
si el defecte fóssim nosaltres. Ja vaig parlar de neurodivergències,
comunicació i exclusió, com he comentat a l’inici del text, així que aquest
tema no el tocaré ara, però és important també incloure’l en aquesta llista de
problemàtiques.
Es
parla, per exemple, de les “virtuts” de sortir
de la zona de confort, quan per moltes, estar exposades a tenir una sola
relació (sigui del tipus que sigui) ja és, moltes vegades, sortir de la seva zona
de confort; o bé fer qualsevol cosa que pugui ser considerada “normal” i
“habitual” perquè tot està muntat de forma que les exclou (les persones
neurodivergents en tenim bastanta experiència, entre moltes altres). Dins de
molts ambients “sortir de la zona de confort” significa fer totes aquelles
coses que socialment no estan molt acceptades, que se’ns han vetat i que, per
tant, se suposa que hi tindrem més dificultat per deconstruir-les, i fer-ho ens
pot empoderar. En aquests casos és molt
fàcil parlar de sortir de la teva zona de confort quan ets una persona
neurotípica, prima, guapa, carismàtica, sense traumes (o amb pocs d’ells),
sense diversitat funcional, cis, etc. Però n’hi ha que podem tenir més dificultats, o, sobretot, necessitarem vies
i processos diferents, depenent del que ens travessi i depenent del context.
I quan es creen aquests espais no es sol tenir en compte. No és igual, per
exemple, per una persona amb un cos no normatiu o grassa, sortir d’aquesta zona,
quan és el propi cos el que s’exposa. Tampoc és igual quan la teva sensibilitat
amb el contacte físic o amb l’exposició a certs estímuls sensorials és diferent
a l’estipulada com normal, com ens pot passar a persones autistes, i no es
tenen en compte les diferents sensibilitats. I es podrien anar sumant exemples.
La majoria de vegades quan es parlen de temàtiques relacionades amb, per exemple, les no-monogàmies, es parteix de la suposició de que tens accés a tenir una relació sexeafectiva o romàntica/platònica/afectiva i les problemàtiques venen quan vols “afegir-ne” més. Però quan ets una persona que ja el fet de tenir una relació d’aquest tipus es fa complicat i et sents sovint exclosa de tenir certs tipus de relacions o bé rebutjada, quan entres en els món de les no-monogàmies, tot es pot fer més costa amunt, i no per la gestió de les teves relacions, si no per un munt d’emocions que t’has de menjar degut a la comparació i la competitivitat(allò que molt sovint es nega que existeixi en les no-monogàmies), l’exclusió, la dificultat o també a un aglomerat de pors, objectificacions diferents a les que estem acostumades, problemes d’autoconfiança, autoestima o afectacions a la salut mental molt complexes.
Se’ns
diu, repetidament, que el nostre problema és un problema de falta de
introspecció, quan moltes de nosaltres, degut al que ens travessa i com ens
afecta, especialment quan ens exclou, ja patim d’un excés d’introspecció i de
rallades que acaben afectant la nostra salut mental. A vegades ens diuen que és
una falta d’actitud, o, també, se’ns sol dir que no ens treballem prou. I,
seguidament, això ho arreglen, com he llegit i he escoltat a vegades, dient que
qui té dificultats per tenir una relació millor que no sigui no monògama: això
exemplifica, com comentava, la pròpia exclusió. Aquest no és un problema individual, és estructural i col·lectiu.
I
què passa, per exemple, quan es vol deconstruir
l’amor romàntic, l’aferrament i la gelosia quan has sigut exclosa de la
possibilitat d’accedir a cert tipus de relacions? Imaginem-nos, el cas,
d’una persona que pel fet de ser grassa, com explica Kai en el text mencionat a
l’inici, ha rebut tota la seva vida el missatge de que no mereix l’amor, i que,
per tant, tenir una relació romàntica i/o sexual (i ja no diguem més d’una) li
ha estat vetat o de difícil accés. Altres col·lectius, com les autistes o
altres neurodivergents, o les persones amb diversitat funcional també reben
aquests missatges. No es viu igual aquesta deconstrucció, perquè no es parteix
des del mateix punt. És més, quan el teu
accés a tenir certs tipus d’afectes, com el de parella, és molt més restringit,
l’aferrament i la necessitat de poder accedir-hi pot ser més alt, i només
aquelles que sempre ho han tingut molt fàcil no entendran quin és el privilegi
i tot el que s’obté d’aquest tipus de relacions, especialment quan fora
d’aquest tipus de relacions és tot més aviat consum i molt volàtil. Moltes,
degut a tot això, senten una necessitat i un desig més elevat de tenir certa
seguretat ens els afectes.
Tampoc es pot deconstruir la gelosia a través del mateix procés quan la teva por és sempre que qualsevol relació et deixarà, t’apartarà o et tractarà amb inferioritat, per algú més prim, perquè socialment el premi és més elevat (i perquè la teva experiència anteriors vegades ha estat aquesta), o més neurotípic, o més guapo, o perquè té, en general un cos socialment més acceptat perquè és cis o no té diversitat funcional, etc. Òbviament la solució no és excusar-se en això per generar violència a altres, sinó adonar-nos de que necessitem també altres discursos complementaris, altres relats, altres camins i altres formes d’acompanyar i de deconstruir. I, sobretot, una sensibilitat i una responsabilitat compartida a l’hora de com ens relacionem des del privilegi i com col·loquem a les nostres relacions en posicions que poden propiciar la competitivitat.
Una
altra temàtica bastant desgastada en les no-monogàmies és la NRE,
aquella “energia” (normalment descrita molt intensa i sovint bonica) que es té
quan s’inicia una relació (l’enamorament); una energia que sol ser temporal i
que et pot arrossegar a menystenir altres relacions i a prendre decisions
precipitades en un context que pot canviar al cap de poc. Totes vivim els
inicis de les relacions de la mateixa manera? Quan es parla de NRE poques vegades veig que es parli de, per exemple,
aquelles que els inicis de les relacions els vivim amb pors: por a
l’abandonament, por al rebuig, por a que se’ns aparti (i segurament en podria
afegir més). Sumant-li, a més, com aquestes pors se’ns poden barrejar també
amb la intensitat, i com, a vegades, ens fan abandonar-les o fugir-ne, tot i
desitjar-les molt. Tampoc vivim igual
els processos intensos emocionals les que no som neurotípiques: hi haurà
que la intensitat del que senten els provocarà un excés de dolor, o bé les que
es podrien llegir com a desinteressades provocant drames neurotípics (suposició
de que l’altre no les correspon) per part de l’altra persona.
Tot
això que he comentat fins ara, a més, també
afecta a altres processos de deconstrucció, com el de la masculinitat.
Tornem al mateix d’abans, és molt fàcil
parlar de deconstruir la masculinitat quan ets un home guapo, prim, neurotípic,
carismàtic, sense diversitat funcional, etc. Amb això no vull dir que si no
ets tot això no has d’acceptar, qüestionar-te ni treballar-te els privilegis que
tens pel fet de ser un home, sinó que, com ja he repetit anteriorment, els
processos són diferents. Una vegada vaig sentir en una xerrada com un home li
deia a un altre que el millor que podia fer per no ser masclista a l’hora de
“lligar” era no fer res, “que siguin elles les que s’apropin”, va dir. Sé que
és una xorrada d’exemple, i que els privilegis masculins són més complexos que
tot això, a part de que molts d’ells no van lligats a les relacions sexuals o romàntiques/platòniques,
però per a mi va ser metafòricament representatiu. En aquell moment vaig
pensar, “molt fàcil de dir per tu, això, quan fent el que acabes de proposar, a
tu no t’afecta ni al teu capital social, ni sexual, etc”, i dic també capital
social, no només sexual, perquè es pot aplicar això a més enllà del “lligar”. No
vull amb això fer-li una oda a l’acumulació de capital sexual o social, sinó
precisament qüestionar-lo i qüestionar
els privilegis dels que acumulen aquest tipus de capital mentre un es creu que
ha deconstruït la seva masculinitat, perquè és una gran mentida. Em costa
molt trobar textos, tallers, xerrades o el que sigui, que parlin sobre
deconstrucció de la masculinitat per part d’homes que no acumulin la majoria d’aquests
privilegis, i que, per tant, hagin hagut de passar per processos diferents.
També
he vist en molts casos, comportaments en alguns homes que provenien, no només
de la seva masculinitat, sinó també de trets d’alguna neurodivergència. L’ocupació
de l’espai n’és un exemple; el que es llegeix a vegades com falta d’empatia, un
altre exemple. I, com abans he comentat, tampoc vull fer d’això una excusa per,
per exemple, que s’ocupi molt d’espai, sinó per mostrar que en aquests casos
també es requerirà de processos i deconstruccions amb vies diferents.
Sé
que m’he deixat molts exemples, però crec que el text ja és prou llarg i l’únic
que volia era donar algunes idees generals. Es podria dir que l’exclusió relacional va molt més enllà de
l’exclusió en sí mateixa i implica una exclusió en els discursos, els debats i
en molts esdeveniments que tracten aquestes temàtiques, que no reflecteixen
realitats que travessen a molta gent. Algunes vegades, les poques que he
pogut veure que es toquin aquestes temàtiques, ha sigut molt puntual i després
no s’ha reflectit en l’esdeveniment en sí, ni en posteriors, només han ocupat
l’espai d’un taller. Crec que a part de fer-ho visible, s’ha d’anar més enllà,
sinó és caure en un tipus de tokenització. I és que és això, també em fa por,
com ja ha passat moltes vegades abans, que s’instrumentalitzi o es tokenitzin a
les persones travessades per tot el que he comentat. Ho he vist fer amb les
persones arromàntiques i asexuals des de discursos de l’anarquisme relacional
(que ens han servit d’exemple per mostrar-nos que les relacions no romàntiques
i no sexuals també poden ser importants, però després les seves problemàtiques
no es veien reflectides realment en les nostres comunitats). També ho he vist
fer amb les neurodivergents, només per fer les no-monogàmies més vivibles per a les neurotípiques mentre
es romantitzen les nostres discapacitats. Però això no és tenir-nos en compte,
això és només una forma d’apropiació.
Tot
i ser bisexual, tot i ser activista, tot i considerar-me “activista bisexual”,
tot i que quasi cada any acabo escrivint en un dia com avui, em costa moltíssim identificar-me amb el
dia de la visibilitat bisexual. I quasi sempre acabo escrivint alguna cosa
perquè crec que és segurament el dia en el que potser pot captar més interès o
perquè utilitzo també aquesta plataforma per llançar alguns missatges
alternatius als missatges mainstream que
solen omplir tot el dia. La majoria dels
missatges intenten donar visibilitat a la bisexualitat i a la vegada instaurar
un tipus d’identitat bisexual que acaba definint-nos, tancant-nos i
atorgant-nos unes característiques que s’allunyen del que crec que és un
veritable empoderament.
Sabem
que el monosexisme es basa en l’esborrat
de tot allò que no sigui heterosexual ni homosexual, i que, a més, tot i
esborrar-nos, el que fa és atorgar-nos una imatge concreta. Perquè en realitat
no és que no existim socialment, no ens hem “inventat” cap mena de cosa que no
s’hagi mencionat a través del discurs mèdic i social. La història porta
mencionant-nos des de que es va inventar l’orientació sexual per a poder
separar gèneres i apartar tot allò que no encaixava en el que suposadament
havia de perpetuar el binari de gènere: les
bisexuals som primitives, som socialment inconsistents, som inestables, som
infants que encara no hem crescut ni escollit. Més aviat estem prohibides i
encaixades en un imaginari asocial gairebé màgic. Es crea una imatge de
nosaltres fora de tot allò que és social, que ni tan sols és un error,
desviació o malaltia, com s’acostuma a assenyalar a l’homosexualitat. És per
aquest motiu per al que normalment
l’activisme bisexual es basa en la visibilització i en la negació d’aquesta
imatge creant una idea “contrària” a la imposada, socialment acceptable i
tancant així una identitat totalment basada en contra-estereotips i la visibilització.
Però
el perill de reivindicar la nostra pròpia existència d’aquesta manera és que seguim perpetuant els propis monosexisme i
heterosexisme fent-li un altar a la creació de les pròpies orientacions sexuals.
No vull caure tampoc en la idea de “totes som persones, no veig orientacions”,
esborrant a la vegada privilegis, opressions, violències i estructures.
Òbviament totes som persones, però les estructures no ens col·loquen a totes al
mateix lloc. En realitat per les estructures no totes som igualment persones.
No, això és la mateixa merda de sempre. El que vull és que reflexionem què
estem re-creant, una i una altra vegada: bisexuals visibles, bisexuals
tranquil·les, bisexuals existents i estables, essencialment bisexuals,
naturals; bisexuals que estabilitzen a una societat que violenta a moltes més,
no pas només a nosaltres. Volem formar part de tot això? Volem estabilitzar
l’estructura d’orientacions sexuals? Què volem ser i fer amb tot això?
Ens
trobem moltes vegades que davant de la crítica a la pròpia existència de l’orientació
sexual se’ns intenta encaixar en altres identitats no heterosexuals, però
monosexuals. I si no contemplem res més enllà de l’heterosexisme i el masclisme
podríem creure que això és suficient i és suficientment poc essencialista i una
mica menys identitari (tot i que això ho poso en dubte molts cops segons el
discurs de la persona que tinc davant). I això també ens porta problemes,
perquè esborra experiències estructurals de moltes, esborra el monosexisme.
Seguim sent les mateixes inestables de sempre, les mateixes qüestionades de
sempre. Seguim sent les traïdores, aquelles amb les que no es pot confiar, però
utilitzant paraules que no ens permeten assenyalar-ho per acabar sent
expulsades als crits de “no sou prou queer”,
fent-nos entendre que no tenim allò que s’ha de tenir per a poder pertànyer a
la comunitat LGBTI+, o bé no ser prou per formar part d’alguns ambients
feministes.
Segueixo
sense entendre molt bé com moure’m entre discursos que em dolen i
identificacions que no sé com portar. Per
a mi no és essencial anomenar-me, sinó entendre com funciona una estructura que
m’afecta a mi i a moltes més, com és el monosexisme. Anomenar-me, però, a
vegades, forma part de poder explicar allò que em travessa. Tampoc és una
carrera per veure qui està més oprimida, ja que les estructures s’expressen de
forma contextual, i no em posaré a dir que em sento o estic més oprimida que
una lesbiana o bollera, perquè depèn del context de cada una i del moment. És
més, considero a les lesbianes i bolleres companyes. Ara bé, el que pretenc és
no esborrar tot allò que m’ha portat a la pèrdua de feines, a la pèrdua de
relacions de tot tipus, a la violència en relacions sexeafectives, a la
violència sexual, i a l’empitjorament de la meva salut mental o el qüestionament
constant de tota relació i del valor o pes de tota aquesta violència. I això no
només m’ha passat pel fet de no ser heterosexual, sinó també específicament pel
fet de no ser monosexual.
Les orientacions, al cap i a la fi,
han sigut creades per estructures com l’heterosexisme, el monosexisme, el sexisme,
el cissexisme o la monogàmia. Caure en missatges normativistes i
assimilacionistes és reproduir totes aquestes estructures. Aferrar-nos al propi
concepte d’orientació com si fos un concepte essencial i no estructural, també.
No obstant, de moment segueixo sentint la necessitat d’anomenar tot això que em
travessa, i per tant, seguiré en aquesta mena de posició estranya, on sóc
bisexual i a la vegada renego de tot allò que a vegades algunes formes de veure
i expressar la bisexualitat supuren.
A vegades he reclamat estereotips, o
derivats com la desorientació, i algunes m’han acusat de perpetuar el rotllo aquest de
“totes som persones, les orientacions no existeixen”: la meva desorientació és
també estructural, és el propi monosexisme que reclama que em decideixi, que
m’orienti, cap a opcions estructurades, jeràrquiques i poc sensibles. El que
fan moltes com a resposta és orientar també la pròpia bisexualitat. Jo
prefereixo mirar cap a altres bandes. Però no per mirar cap a qualsevol banda,
ignorant tot allò que fem a través de les nostres decisions, relacions i
no/orientacions. L’orientació és estructural i em reapropio de la meva
desorientació com un acte polític i sensible cap a totes les meves relacions i
cap a tot allò que pretén encaixar-me per un costat, i també per l’altre. En
comptes d’escollir la no-sensibilitat que totes aquestes estructures volen que
segueixi, construeixo altres opcions, conscients, escollides, no orientades cap
a on sistemàticament “hauria de ser”, i sensibles a com ens travessen aquestes
estructures. La meva desorientació és una forma de resistir, no només a
l’orientació sexual, sinó també a totes aquelles formes amb les que se’ns
pretén orientar sobre com ens hem relacionar amb totes les demés.
Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.
No-estimats
caçadors d’unicorns,
començaré
presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia,
també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres
possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al
darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són
productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no
sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.
Podria
seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar
vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc
“neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan
medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si
els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc.
Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una
mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es
pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap
interès en conèixer-vos.
Permeteu-me
també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en
compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions,
prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres.
Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou
caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me,
sé del que parlo.
També
m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de
tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives,
de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc
res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més
de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios
sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot
això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint
un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes
pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes
altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients
sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però
ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.
També
vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació
sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació
sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes
critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens
busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles
que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que
inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu
a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho
feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes
quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a
persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a
altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.
Les
dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem
aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què
volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni
per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades
també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en
compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació
i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem
tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent
aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha
altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no
monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra
bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.
Mereixem
no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres
us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu.
Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres
emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una
imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes
socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot
allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de
preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho
és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser
tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari
i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més.
Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.
Espero
que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo
m’he quedat molt a gust.
Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí .
En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.
Amb el temps, l’existència de la
bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades
es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol
confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals
quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no
patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest
punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat
i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns
col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu
LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza
la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes
per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també
quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).
El monosexisme –del qual la bifòbia
és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un
gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest
esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres
experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les
nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre,
que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues
caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).
La nostra forma d’analitzar i
descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem
una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues
persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles
dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que
segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa
que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin
vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el
que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a
nosaltres.
Tot això, que és molt simbòlic, ens
fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals
no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en
ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades
per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través
d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau
d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les
que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs
amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar
contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem
de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també
a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que
diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les
nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a
que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la
mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què
necessitem.
Com no hem d’estar confoses sota
aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no
tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora
l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels
quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat,
depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim
totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les
plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també
passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes
volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar
sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El
mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús
confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els
que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant
així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és
més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens
inestabilitza?
Com de complicat és nedar en aquest
mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol,
com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se
sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés,
que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem
constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els
nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes
definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de
càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes
ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats
i de poder.
Recordo inclús amb dolor teràpies on
la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels
meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la
monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això
quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.
Per això, crec que la millor lluita
contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per
crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i
que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més
productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat
plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen
emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè
són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte
de cures cap a la nostra salut mental.
El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)
Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació
Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.
L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes
totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única
veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització
evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del
dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema
heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici
d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions,
exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo
anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de
polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i
estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el
que es pretén lluitar.
Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de
subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça,
classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses,
són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies
necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i
apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical
que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones
subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició
(LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals
que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals
poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).
Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible
prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells
subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns
exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem
parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el
matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de
promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la
relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i
lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals,
romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades
per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.
Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents
realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions,
això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa
obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes
altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles
que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i
força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un
sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant
les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme,
etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que
s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les
polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als
més invisibilitzats o menys empoderats.
Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base
de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició
prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i
suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a
quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç
mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels
membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta
suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú?
I, qui defensa aquest bé comú?
Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir
que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a
través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder.
Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició,
reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels
subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i
defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i
exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de
representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes
que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu
representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells
participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres.
Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a
home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs
altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i
pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha
passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una
coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on
persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres
perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes
que construeixen aquestes polítiques.
Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les
raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més
com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer
condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra
orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el
monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i
després es fa activisme, no al revés.
Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que
ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de
l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan
unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs,
independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en
més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una
construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels
discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions
d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i
exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament,
se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la
nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política
restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú
i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme,
l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.
Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la
unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions
comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en
sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està
integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions
diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que
comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb
només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la
tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia
de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra
d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a
orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves
interseccions relacionades amb la seva orientació.
M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme
LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la
bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de
l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és
la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè
això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens
submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i
indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i
identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies
d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar
les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures
d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles
que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes
més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen
la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos
visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o
les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir
sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a
bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les
reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que
identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens
aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que
tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens
restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de
l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a
persones bisexuals.
