l’agraïment és la memòria del cor

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: text que diu “El agradecimiento es la memoria del corazón (Lao-tsé)”]

 

He afegit una nova pàgina al blog que es diu “gràcies”. Aquest és el seu text.

 

S’atribueix a laozi la frase “l’agraïment és la memòria del cor”. Independentment de si aquesta persona (laozi) va existir o no, o de si és realment una cosa que va dir, és una frase que porta anys ressonant profundament en gairebé tot el que em travessa. La implicació de l’agraïment és molta: és reconeixement. El reconeixement és important ja que sense ell tot el que fan les demés persones, que m’afecten, m’aporten d’alguna manera, així com aporten a tot el que creem i ens envolta, queda totalment menystingut.

Aquest espai no seria ni existiria si no fos per totes aquelles persones amb les comparteixo o he compartit, sigui habitualment o puntualment. Tampoc existiria sense les que llegeixen o les que comenten (tant per aquí, com per les xarxes o per missatges). És gràcies a totes que construïm dia rere dia noves formes de tractar-nos i de relacionar-nos.

Posaria noms concrets de persones que em venen al cap, però tinc por que fent això estaria menystenint a aquelles que no sortirien perquè no em sé els noms, les “anònimes”, i no per això la seva aportació és menys important. Sé que si posés noms sempre em deixaria persones fora. Per aquest motiu prefereixo que l’agraïment vagi per totes, inclús a aquelles amb les que mai he interaccionat però esteu llegint això.

Gràcies a totes aquelles persones amb les que mantinc un vincle i amb les que solc compartir llargues xerrades sobre relacions. Gràcies a totes les persones també amb les que he compartit estones durant un taller, una xerrada, una taula rodona, encara que aquestes només hi hagin participat escoltant i sent-hi. També gràcies a les que hem compartit carrer o espais de molts tipus. Gràcies a totes les que escriviu per les xarxes, en blogs, o en altres espais. Òbviament, gràcies a totes les autores que escriuen en múltiples formats, així com també fan xerrades o tallers. A totes aquelles que us passeu per aquest espai de tant en tant: també gràcies per ser-hi.

Gràcies, de tot cor. Seguim caminant, seguim de/construint. Seguim compartint.

Share

l’amor també pot fer mal?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una paret blanca on hi ha escrit en negre més ressaltat i en majúscules “L’AMORE É UNA COSA RARA”. També hi ha escrit en negre però més fluix: després de “RARA” posa “es la vida”, una fletxa des de “É” senyala “FOLLAR”, senyalant “UNA” afegeix “mierda”, i després de “AMORE” posa “e bello”.]

 

avís de contingut: menció de dolor i patiment, maltractament, abús, jerarquies, estructures de poder, objectificació i explotació emocionals

 

“L’amor de debò implica patiment” és un ideal que gira al voltant de l’amor romàntic i de l’amor en general. És un concepte amb el que ens han farcit a través dels contes, de la televisió, de les cançons, de les històries que ens expliquem entre nosaltres, d’internet amb memes que acostumen a ressaltar un tipus d’amor i d’afecte que s’expressa a través de la jerarquia, del dolor, del patiment i de l’objectificació i l’explotació emocionals i de cures. L’amor, segons aquest tipus d’amor o d’afecte, sempre comporta un sacrifici jeràrquic i molt unit a la violència estructural, masclista, i també d’altres diferències estructurals (no només utilitza el masclisme, sinó també s’alimenta de la monogàmia, de l’heterosexisme, del capacitisme, del racisme, etc).

Segons aquest ideal per l’amor s’ha de patir, tant per a poder-hi accedir com pel que implica en sí mateix un cop obtingut: s’ha d’acceptar incondicionalment tot el que l’altre fa, especialment quan ets la part que està jeràrquicament per sota. Especialment la incondicionalitat és una de les armes més destructives d’aquest tipus d’amor que no qüestiona les jerarquies que ens imposa, ni el maltractament, ni l’explotació emocional. He emfatitzat també l’existència d’aquesta romantització/idealització a través de l’afecte (o l’amor entre persones que no té perquè comportar un component romàntic) perquè entre amigues també pot passar, especialment quan una de les parts és una persona que per por a perdre la relació (degut també a factors estructurals) accepta una situació d’abús.

Des dels feminismes s’ha parlat bastant d’aquesta problemàtica, no estic assenyalant res del que no s’hagi tractat ja anteriorment en moltes plataformes, espais i activismes. Aquestes crítiques han intentat trencar amb la imatge positiva i bonica d’aquest tipus d’abús i d’acceptació del maltractament. La visibilització ha sigut, per tant, una forma de desemmascarar el maltractament anomenant-lo pel seu nom i mostrant que no és bonic en sí mateix, sinó jeràrquic, de dominació i estructural i una forma de tenir-nos enganxades a relacions que ens absorbeixen, exploten i oprimeixen.

Un dels lemes derivats de tot això que es repeteix és “si és amor, no fa mal” (o “si fa mal, no és amor”), intentant emfatitzar la necessitat de buscar un tipus d’amor no basat en el maltractament, en el control, o que justifica el dolor de per se, especialment cap a aquelles que són dones o que gaudeixen de menys privilegis. Però aquesta frase (com totes les que giren al voltant del mateix concepte), tot i ser certa quan parlem de maltractament, és, per un altre costat, una trampa i invisibilitza que es pot patir per amor sense necessitat de que sigui un patiment derivat del maltractament. De fet, sense que aquesta sigui la intenció del lema en sí mateix, el que fa és tornar a romantitzar l’amor, idealitzant-lo al voltant d’un tipus d’emoció perfecte perquè no “gaudeix” de cap tipus de dolor ni patiment. Ignora, per tant, que el món de les emocions és molt més complex que un simple “fa mal” / “no fa mal”.

Amagar que l’amor també pot venir acompanyat algunes/moltes vegades d’algun tipus de patiment pot produir una gran excusa (amb discurs)  per abandonar una relació a la mínima que hi hagi la possibilitat de patiment o dolor per desdir-nos de les cures cap a altres. Es pot patir per la pèrdua, es pot patir pels processos d’acceptació d’incompatibilitats, es pot sentir dolor per les pors que arrosseguem degut al rebuig, o també podem patir quan les persones a les que estimem estan passant per un moment dolent, o una crisi. Estimar també ens pot portar a la ràbia per les situacions injustes, una ràbia molt necessària i que constantment intenten esborrar-nos a través de discursos sobre la cerca de la pura felicitat acrítica. I podríem allargar la llista. També, a més, s’ignora que hi ha moltes persones a les que les intensitats emocionals les pot portar a dolor i patiment en molts sentits, ignorem que no totes tenim les mateixes capacitats a l’hora de sentir o sentir-nos i que estimar, per a algunes persones, pot suposar un patiment que s’intensifica quan, a més, ens travessen les pors a la pèrdua i les pors a que ens maltractin o que ens rebutgin.

Tot això que exposo no pretén ser una alabança ni una acceptació del maltractament dins de les relacions amoroses o afectuoses, al contrari, com a persona que ha patit maltractament és l’últim que vull. Però el que pretenc expressar és que reduir tot el patiment i el dolor al maltractament i idealitzar l’amor és caure en una trampa que ens fa creure que hem de perseguir la més pura felicitat ignorant tots els problemes que ens travessen, sense voler tampoc abraçar o deixar-se afectar per tot allò que no és definit com a “perfecte” pel sistema en les demés i en les relacions.

L’amor és un gran sentiment, això no ho nego. És aquell que ens permet solidaritzar-nos, connectar amb el que ens envolta. Però per aquest mateix motiu, pel fet de ser el que ens permet afectar-nos amb el nostre entorn, és també el que ens connecta amb certs dolors i patiments, tant nostres com de les demés. El que no hem de permetre és que utilitzin el nostre amor per abusar de nosaltres, per a col·locar-se per sobre, ni per maltractar. Per la resta, sí, l’amor pot fer mal, i no és necessari negar-ho per convertir-lo en un altre concepte ideal.

Share

exclusió i monogàmia: el meu procés d’apoderament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: una xapa vermella amb el símbol de l’anarquisme relacional en blanc enganxada en un teixit negre. El símbol de l’anarquisme relacional és una A dibuixada dins un cor]

 

Aquest text el vaig escriure i es va publica a El Salto el 5 d’octubre. Podeu veure l’original aquí en castellà. 

 

Avís de contingut: exclusió, estructures de poder, neurocapacitisme (i insinuació d’altres estructures com gordofòbia, cissexisme, racisme, etc), pensament monògam, por, consum relacional, maltractament, menció d’ansietat social i depressió.

 

Jo no vaig néixer monògama ni anarquista relacional. Jo vaig créixer, com totes, en un entorn social determinat i ple d’estructures de poder: masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, entre d’altres. A mi em van ensenyar des de petita que hi ha una forma correcta de relacionar-se amb cada persona segons unes caixes determinades: les amigues, la parella, la família d’origen, la família política, les companyes de feina, les companyes de classe, etc. També que hi ha diferències en el tracte segons el gènere de l’altra persona o altres factors com la classe social, les capacitats o el color de la seva pell o el país de provinença.

Vaig aprendre que el que era normal era tenir una parella i, en el meu cas, que aquesta havia de ser un home. També em van ensenyar que la parella era el tipus de relació a través de la qual existeix el compromís, sempre acompanyat d’un tipus de sacrifici jeràrquic. Em van ensenyar que les amistats estan bé i són útils (sobretot quan no tens parella o necessites un recolzament emocional degut a algun problema de parella), però que la parella sempre té prioritat. També em van ensenyar que les cures, l’afecte (tant físic com emocional) i el sexe sempre havien d’anar junts a través d’aquesta figura i que, sense parella, només podria obtenir relacions de consum, tant sexual com emocional, totalment acceptades com a càstig per no passar a través de la parella.

Em van ensenyar que, per poder accedir a tenir parella (i per tant accedir a tenir totes aquestes necessitats cobertes) havia de competir amb les guapes, les carismàtiques o les atractives a l’ull normalitzat del que mira i escull. També vaig aprendre que hi havia persones més lletges, gordes, amb cossos menys normatius, rares i desviades (no heterosexuals, trans, racialitzades, etc), i que aquestes acostumaven a rebre cert tipus de violències: moltes hem passat inferns a l’escola o a l’institut que han seguit reproduint-se fora d’aquests entorns. També vaig aprendre que totes aquestes eren les excloses, no només a poder tenir amigues, sinó també, i sobretot, a accedir al privilegi de tenir una parella.

Vaig créixer amb una por molt gran al rebuig i a ser exclosa. Per la meva experiència, perdre la meva posició a ser reconeguda com a “existent” (i ja no diguem a sentir-me apreciada, afectada, estimada o desitjada) era molt fàcil. En el meu cas era per les meves suposades “rareses”. Ara entenc més d’on venia allò: el meu cap és diferent al que s’ha estipulat com “normal” i això implica coses molt variades, com moviments llegits com “estranys”, reaccions emocionals diferents, lentitud per certes coses, rapidesa i estrès per altres, dificultat per comunicar-me d’una forma tipificada, diferències sensorials, etc. Sóc neurodivergent, cosa que em feia ser un blanc fàcil tant d’insults o atacs, ser ignorada o rebutjada. Sumada a l’exclusió, el meu funcionament també em dificultava cert tipus d’interaccions, ja que l’ansietat social o les fases depressives feien que em costés més apropar-me a la gent.

Amb tota aquella por, vaig començar a caminar pel món de les relacions. La por, l’exclusió, i certes violències que vaig rebre em van fer creure que el millor camí era la monogàmia heterosexual quan vaig “aconseguir” tenir una relació de parella: em donava seguretat. Tenir la “sort” de trobar a algú que no em rebutgés. Em vaig agafar molt fortament a allò i vaig viure onze anys en una relació monògama amb un home. També vaig començar a amagar i a no parlar mai de la meva orientació sexual i afectiva (bisexual), ja que, quan l’havia mostrat o havia mostrat algun indici de promiscuïtat, degut al meu gènere havia patit violències de les que necessitava fugir i protegir-me (violències relacionades tant amb el gènere com amb el consum relacional fora de la parella). No sentia l’apoderament com una opció.

Tot i la seguretat que allò semblava donar-me, la relació no era segura: era de poder, desigual i de propietat (girava entorn d’ell, i dels seus desitjos i necessitats). Vaig trigar en acceptar que allò no era bo per a mi per totes aquelles pors que arrossegava: a quedar-me sola, al buit que sempre havia trobat fora d’aquella relació, especialment pel procés d’exclusió; al rebuig, que sempre m’havia dolgut més que la soledat en sí mateixa (a la que m’havia acostumat en moltes èpoques de la meva vida). L’aferrament es complica molt quan ets una persona a qui les relacions se li fan més complicades degut a l’exclusió, als desviaments respecte a la norma, tant per ser neurodivergents, com per ser gordes, lletges, amb diversitat funcional, o per molts altres motius i estructures. Finalment vaig aconseguir fer el pas de deixar aquella relació, amb molta sensació de vertigen.

Vaig decidir aprofitar la situació per pensar com volia construir les meves relacions. Aleshores, quan pensava en relacions, tenia la tendència a pensar en relacions de parella, com m’havien ensenyat des de petita. Més endavant la meva preocupació s’estendria a la resta de relacions quan, estant un altre cop exposada al consum i l’exclusió, ja no tenint el privilegi de la seguretat de tenir una parella, vaig patir i vaig viure d’una manera molt contundent el que fa el pensament monògam a totes aquelles que no som reconegudes ni tenim parella.

Els següents van ser anys de tornar a reviure rebutjos i, quan semblaven no ser rebutjos, el consum i el maltractament emocional des de la posició d’amistat. La monogàmia és molt competitiva, només una sola persona pot portar-se el reconeixement per part de l’altra. Reconeixement i una sèrie de factors que ja he comentat, com cures o afecte. Ser exclosa no implica només que no se’t reconegui sinó que, a més, tampoc es reconegui el que es consumeix, els maltractaments, la violència emocional, la falta de cures i moltes altres coses.

Des d’aquella sensació d’exclusió i d’estar fora d’aquest “mercat” de les relacions, seguint tenint la por a caure en una relació possessiva i vivint maltractament i consum fora d’una relació monògama, em vaig adonar de que necessitava, no només “descobrir” quina era la forma que volia per les meves relacions, sinó anar més enllà: necessitava polititzar-ho. Va ser en aquell moment quan tot el meu interès va ser debatre, informar-me, reflexionar, formes relacionals que poguessin lluitar contra tota aquella violència. Aleshores va ser quan vaig començar a repetir-me (sense saber molt bé què volia dir) “vull que les meves relacions siguin políticament conscients”.

En tot aquell procés vaig intentar pensar-me a través del poliamor (perquè era l’alternativa que tenia més a mà, la més coneguda). Vaig creure que, potser, la solució podria ser només trencar amb l’exclusivitat de la parella. Però la sensació d’exclusió seguia i l’únic que sentia era la reproducció multiplicada del que ja havia viscut en la monogàmia. Si estàs exclosa dins del “mercat” de les relacions, és igual el número de parelles que estiguis “disposada” a tenir, seguiràs fora; o millor dit, encara més a fora, mentre observes com un conjunt de persones amb un elevat capital social, sexual i de cures s’ho van muntant entre elles. Seguia sentint que no encaixava i, sobretot, seguia sense trobar una alternativa que trenqués amb els sistemes d’opressió.

Va ser aleshores quan la meva atenció es va dirigir a entendre les relacions de forma general (més enllà de la parella). Em vaig espantar al fer-me conscient de com veiem i vivim les relacions, i el poc valor que solen tenir les relacions que no són de parella.

Va ser en aquell moment quan vaig comprendre el concepte de xarxa afectiva, no tant com només un conjunt de persones amb diferents tipus de vincles que et donen un recolzament afectiu, sinó com una xarxa sensible, de solidaritat, en la que es tenen en compte estructures, violències, que presta recolzament econòmic, emocional, intel·lectual i de molts tipus. Tenir en compte les estructures ha d’implicar trencar amb els discursos poc inclusius per incloure a totes aquelles que el capitalisme relacional exclou. Per tant, ha d’implicar qüestionar-se el desig, el perquè unes atrauen (tant emocionalment, intel·lectualment, estèticament o sexualment) i d’altres no, el perquè donem més atencions a unes i a d’altres no, quines construccions socials hi ha al darrera, i desconstruir-les.

Des d’aquell punt vaig començar a construir una filosofia relacional que em va fer, poc a poc, identificar-me amb l’anarquisme relacional (un altre tipus de no-monogàmia) i a valorar les relacions d’una altra forma. No estic dient que totes les que s’identifiquen amb l’anarquisme relacional el visquin exactament de la mateixa manera, a l’igual que hi poden haver persones que s’identifiquin amb el poliamor i tinguin experiències diferents a la meva al respecte i filosofies relacionals semblants, però vaig sentir que era el que més encaixava. Vaig començar a veure-ho com una alternativa a la parella i a la família nuclear més sensible a la meva filosofia en molts aspectes.

El problema de viure filosofies relacionals d’aquest tipus és trobar amb qui poder-te vincular, ja que, per a que no m’arrossegués un altre cop a dinàmiques viscudes passades, necessitava relacionar-me amb persones que treballessin les relacions de forma semblant. Gràcies a l’activisme plurisexual crític (i al privilegi de viure en un ambient urbà) vaig trobar a unes poques persones amb les que podia construir vincles, persones amb les que podia parlar sobre relacions, debatre i tractar tots aquests temes que he comentat. No obstant, no em va ser gens fàcil, ja que vaig començar a buscar aquest tipus de vincles enfonsada i sense tenir cap relació de referència. Poc a poc, i seguint molt vinculada a certs tipus d’activismes (amb altres anarquistes relacionals i activistes de la no-monogàmia també amb una perspectiva crítica), vaig seguir teixint la que és ara mateix la meva (molt estimada i apreciada) xarxa.

Amb el temps m’he adonat de que el que m’estic construint no és compatible ni amb la monogàmia ni amb jerarquies que imposen les voluntats de parelles per sobre de les necessitats i cures cap a altres relacions considerades socialment menys importants. També m’he adonat de que hi ha moltes formes diferents de compartir cures i afecte, i que no tens tampoc perquè centrar-ho tot en una sola figura relacional. No és fàcil perquè suposa nedar contracorrent en molts sentits; perquè no sempre tenir una xarxa d’aquest tipus, degut al context relacional i social que vivim, pot aportar-te tot el que necessites emocionalment o afectivament; i perquè la majoria de persones són jeràrquiques i a més moltes instrumentalitzen filosofies relacionals, amagant a sota una forma de relacionar-se també consumista i excloent.

Moltes vegades aquest món d’exclusió, capitalista i que consumeix relacions, m’ha fet desitjar o sentir necessitar el recolzament d’una parella en monogàmia. De fet, sé que per a moltes persones en situació d’exclusió similar aconseguir tenir una parella “estable” és tota una gran fita. Fa uns mesos vaig llegir un tuit d’una activista explicant que, per a ella, com a autista i gorda, haver aconseguit casar-se amb un home havia sigut un acte revolucionari. Jo no estic gens d’acord amb que aconseguir casar-se sigui un acte revolucionari, tot i que entenc molt perquè ho diu. No obstant, ara mateix, per a mi tenir una relació monògama no seria en cap cas compatible amb la meva voluntat de no voler exercir poder ni privilegis relacionals sobre altres persones. Tampoc seria compatible amb la meva xarxa que, tot i que a vegades la sento inestable, no voldria perdre per a res del món.

Share

responsabilitat compartida

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: text en anglès que diu “accountability and responsability must be thought in terms of what matters and what is escluded from mattering” (Karen Barad)]

 

Avís de contingut: individualisme, dominació, estructures de poder, falsa independència, relacions de poder

 

No podem escapar del nostre entorn ja que nosaltres som part d’ell. No formem part de la natura, som natura; igual que no formem part d’una societat o d’un entorn o moment concret, sinó que el som i som part del seu procés de creació. Som, en quant a que afectem, allò amb el que ens relacionem i aquesta afectació és un tipus d’interacció que va més enllà d’una interacció “externa” a nosaltres: la pròpia interacció (la relació) es podria considerar també un individu en sí mateix. Som context.

Definir i diferenciar què és un individu o què no l’és és un acte (que afecta a com ens movem i relacionem) que creem nosaltres mateixes, i que també és social i cultural; és un acte que generem amb el llenguatge, la simbologia, la cultura, el raonament o també físicament quan creem objectes suposant aquesta diferenciació (quan creem el tipus de mobiliari com bancs, cadires, o d’altres objectes definits a través del que és un individu i/o les relacions, i com els distribuïm), i és un acte a través del qual sentim, pensem, creem, estimem, però també dominem, generem poder o ens solidaritzem. El que vull emfatitzar de tot això és que veure als individus separats de la resta d’objectes del seu voltant té part de realitat, però també d’elecció (majoritàriament social i cultural) que pot esdevenir diferent si ho treballem i ho volem.

És impossible descriure a una persona sense descriure el que l’envolta, el seu context. Si pensem un moment en quines són les característiques que utilitzaríem per a descriure una persona ens trobaríem amb una llista de trets comparatius (dir que una persona, per exemple, és alta és dir que ho és respecte d’altres), o bé amb adjectius que no tindrien sentit sense un context social (quan diem que una persona, per exemple, és extrovertida o té una certa edat, un gènere, una orientació sexual, o una classe social) o natural (quan descrivim quines són les seves necessitats, què necessita menjar, per exemple). I és que la frontera entre nosaltres i aquest entorn no és més que una frontera que nosaltres mateixes hem creat, que ens ajuda a definir conceptes per expressar-nos, però que la seva realitat és contextual. És una separació que es mou entre la realitat, la seva interpretació i la interacció d’aquesta interpretació amb unes voluntats socials i personals: podem configurar o desconfigurar segons els criteris que vulguem o necessitem.

Des de la mirada occidental això no s’interpreta d’aquesta manera. La nostra cultura ens fa veure a les persones com éssers totalment externs al que els envolta, totalment individuals, independents, desconnectats, i veu aquest fet com una cosa irrefutable i “objectiva”. La forma amb la que vivim conceptes com són la responsabilitat està molt vinculada amb aquesta sensació de no-dependència amb el nostre entorn: existeix la possibilitat i el fet de ser totalment independents les unes de altres i la responsabilitat, per tant, recau a cada una per separat i sense afectació (cada una és responsable de la seva vida).

Ara bé, com que això no és possible, no podem ser independents del que ens envolta ja que en realitat tenim una afectació amb el nostre entorn i relacions (hi ha una certa dependència), el que acaba passant és que per a poder recrear aquesta falsa independència hem de dominar el nostre entorn (per no sentir que ens afecta) creant relacions de poder i, per tant, de dominació: qui domini (el privilegiat) serà qui es podrà sentir més independent. Això és el mateix paradigma que solem anomenar com a individualisme, i el motiu pel qual l’individualisme ens porta a una situació de constant dominació.

La responsabilitat, però, també es pot conceptualitzar i entendre des de la visió de que formem part del nostre propi context, i entendre-la i viure-la d’una forma diferent al paradigma de l’individualisme. Per a mi, i des d’un punt de vista de co/inter/dependència amb el nostre entorn, la responsabilitat és la consciència de la connexió que tenim amb el nostre entorn i l’afectació constant amb aquesta (i per tant també l’afectació que aquest entorn té degut a nosaltres).

Però no caiguem en la trampa de creure i assenyalar constantment a les demés com a totals responsables del que ens passa. Això, per a mi, no deixa de recaure en el mateix paradigma: o jo sóc totalment responsable o tu ets totalment responsable, esborrant així la relació i el que implica aquesta juntament amb el context . La responsabilitat es reparteix en totes les parts, no sempre a parts iguals, també s’hi inclou el context, les estructures, els privilegis, la història que arrossegui la relació o qualsevol altre factor contextual. La responsabilitat és molt més complexa que no pas o “jo” o “tu”.

Pero no caigamos en la trampa de creer y señalar constantemente a les demás como totales responsables de lo que nos pasa. Esto, para mí, no deja de recaer en el mismo paradigma: o yo soy totalmente responsable o tú eres totalmente responsable, borrando así la relación y lo que implica esta juntamente con el contexto. La responsabilidad se reparte en todas las partes, no siempre a partes iguales, también se incluye el contexto, las estructuras, los privilegios, la historia que arrastre la relación o cualquier otro factor contextual. La responsabilidad es mucho más compleja que o “yo” o “tú”.

Karen Barad va introduir el prefix “intra” per parlar de la relació entre objectes, persones i discursos (com per exemple intra-acció, en comptes de parlar d’interacció) i dóna una idea de que el procés és intern del propi fenomen-relació. Dins del marc de la intra-connexió, la responsabilitat es converteix en una altra cosa que a mi m’agrada anomenar “responsabilitat compartida” i que ve inspirada pel concepte que introdueix també Karen Barad com response-ability: partint des del paradigma en el que formem part del que ens envolta la responsabilitat és un acte d’intra-dependència, és una consciència d’aquesta connexió, és compartida entre totes les parts del subjecte “relació” i és consciència de com posem o traiem aquestes barreres i fronteres per a decidir què és important, què no és important, quines coses decideixo tenir en compte i quines no, a l’hora de prendre decisions sobre els meus actes sabent que estic afectant i sóc afectada pel meu entorn i les meves relacions. També, a més, és un acte de consciència, respecte i acceptació de les nostres diferències sense que això impliqui sentir-nos externes, sinó més aviat sensibilitat, connexió i compromís. I aquests actes parteixen de decisions preses, òbviament. En realitat sempre prenem aquestes decisions, el que passa és que normalment les prenem deixant-nos arrossegar pel que ens imposen les estructures en comptes de convertir-les en actes polítics, sensibles i/o revolucionaris.

Share

demanda d’atencions: egoisme o necessitat?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La legitimitat o no de voler atencions, buscar-les, o simplement rebre’n és un tema recorrent en moltes discussions i debats. He vist, degut a això, crítiques, defenses i molts comentaris al respecte: que demanar atencions és egoista, o una voluntat d’acumulació d’algun tipus de capital social, o també, per un altre costat, que és un acte legítim per part de persones que necessiten cures. Però per poder parar-nos a debatre o entendre quina posició prenem al respecte hauríem primer d’explicar què són realment les atencions i què implica voler-ne, demanar-ne o reclamar-ne. Crec que és bastant comú que en una discussió es parteixi de definicions o conceptualitzacions des de punts diferents sobre què són les atencions o sobre què és l’egoisme que fan d’alguns debats contradictoris o confusos.

L’atenció és un acte relacional i contextual. Parar atenció a una persona significa parar atenció al que expressa i a ella en quan a persona, però a més, també és parar atenció als seus problemes, les seves necessitats, el vincle i relació que s’estableix entre les dues, com ens afectem i tenir-la en compte (reconèixer-la com a existent i per tant com a possible afectada també de les nostres decisions); i el mateix es podria dir per un grup de persones o col·lectiu. Com tot acte relacional es veurà contextualitzat per situacions molt diferents que dependran d’estructures, de posicions relatives de privilegi o opressió o també d’intencions completament diferents: no és el mateix demanar que se’t tingui en compte quan estàs en una posició d’exclusió que demanar que se’t miri i observi quan ets una persona carismàtica i que, a més, sol tenir les seves necessitats cobertes normalment.

Part de les crítiques senyalen la demanda d’atencions com un acte egoista i egocèntric. Però, què volem dir quan diem “egoista”? És pensar en una mateixa un acte negatiu? És necessitar cuidar-nos un acte egoista en sí mateix? Volem dir egoista quan en el procés de voler-nos tenir en compte deixem de pensar en tot el que ens envolta i com l’influïm? O bé només anomenem egoista quan pensem en nosaltres sense més? És interessant reflexionar al voltant d’aquestes preguntes ja que les estructures de poder ens imposen un imaginari social que no ens permeten veure necessitats importants de certes persones (aquelles discriminades i oprimides) i fa que quan aquesta en un moment donat intenti fer-les veure se la senyali com egoista, i precisament quan passa al revés, i és una persona amb privilegis qui mostra les seves, s’empatitza molt més i se l’acusa molt menys d’”egoista”.

Dins d’un paradigma que creu que pensar en una mateixa és un acte negatiu i que automàticament ignora a les demés, és fàcil creure que voler atencions i demanar-les és també un acte dolent en sí mateix. Aquesta crítica pot tenir certa raó, en el cas de que estiguéssim parlant d’un tipus d’egoisme que es basa en ignorar a les necessitats i les demés persones. Però aquest raonament oblida que, no tots els actes d’auto-cures, ni de demanar cures, ni d’expressar necessitats tenen perquè implicar ignorar el que ens envolta.

Moltes vegades no necessitar demanar atencions pot venir degut a tenir molts privilegis (i no estic parlant aquí només de privilegis de gènere, sinó de molts més que tenen a veure moltes vegades amb el carisma, per exemple). Els privilegis fan que per defecte totes les teves necessitats i atencions et siguin donades de forma sistemàtica. Des d’aquesta posició seria, per tant, molt fàcil veure que qualsevol demanda ja seria un excés, perquè no en veiem les necessitats que hi poden haver al darrera. Però què passa amb totes aquelles que no les reben per defecte? De fet, moltes de les que defensen que demanar atencions no té res de dolent són les que acostumen a ser excloses en un sistema que deixa de banda les atencions de moltes, especialment d’aquelles que requereixen del que (erròniament) el sistema anomena “atencions especials” (fer èmfasi en que són “especials” les aparta de l’àmbit comú i fa que se les tracti com si no fos responsabilitat de totes tenir-ne cura, sinó més aviat un esforç extra que qui el fa és perquè és molt bona persona).

És cert que les atencions solen anar per defecte a les persones més privilegiades, i no només pel gènere, també totes aquelles amb un capital social, sexual, de cures, etc, perquè són guapes, perquè són més “normals”, perquè són primes, perquè són carismàtiques, perquè són extrovertides, així com aquelles que tenen privilegis en altres estructures com el racisme, el cissexisme, l’heterosexisme, i un llarg etcètera. Reconec que la demanda d’atencions des d’aquestes posicions (que és molt comuna) és un abús de privilegis, i un acte d’egocentrisme que ignora i s’imposa sobre el seu voltant: una voluntat d’acumulació de capital social que ignora la majoria de les vegades les cures, l’atenció que elles haurien de donar a “canvi” a altres persones, o el valor inclús de les pròpies atencions que es reben.

No obstant, jo no considero que demanar atencions o voler aconseguir atencions sigui una cosa dolenta en sí mateixa. Totes necessitem d’atencions, només que algunes les tenen per defecte (com he comentat abans sobretot per motius de privilegis) i d’altres els costa més obtenir-ne i per tant les han de buscar. El problema és quins mètodes utilitzem per demanar aquestes atencions i des de quina posició estructural: per exemple, si utilitzem tècniques de dominació, si la relació es converteix en una via només per aconseguir aquestes atencions de forma utilitarista, si no tens en compte què necessita o com se sent l’altra persona, etc.

Jo vaig patir molt les tècniques de dominació que va exercir sobre mi una persona durant anys per tenir tota la meva atenció constantment. Va ser horrible perquè ja no em quedaven energies per a res, només per parar-li atenció a aquesta persona. Allò va formar part d’un maltractament. Era una persona amb molts més privilegis que jo que l’únic que volia era obtenir atencions sense el meu consentiment (o sigui, que no fos una cosa de la que jo en fos conscient, ni que jo pogués escollir o racionar amb altres coses de la meva vida). Però això és molt diferent a que una  persona necessiti atenció i ho demani a través d’altres mètodes i respectant també les teves necessitats i emocions. O sigui, cuidar implica tenir en compte que l’altre pot necessitar parar atenció a altres coses o també pot tenir altres necessitats o no trobar-se bé ni disponible en molts moments.

 

[imatge: una persona cridant per un megafon d’on sembla sortir signes d’admiració]

Share

actualització dels tallers, xerrades i activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He actualitzar i canviat la pestanya que abans es deia “tallers” i ara es diu “tallers/xerrades/activitats”. Informació que copio aquí també:

 

Com comento després, ofereixo i faig alguns tallers ja preparats sobre unes temàtiques concretes (podeu veure més a baix la descripció i els continguts). A vegades també he fet i faig xerrades que he preparat per algunes jornades o que he programat jo mateixa.

A més, estic també oberta a propostes o a que em convidin a fer altres activitats de qualsevol de les temàtiques que toco en el blog, tant sigui xerrades, tallers o participar en taules rodones. Puc tractar temes molt variats que poden anar des de la dominació (entesa com a dominació en el plànol relacional diari i habitual, no en el BDSM/sexual) i estructures de poder, relacions, no-monogàmies, anarquisme relacional, cures, plurisexualitats i bisexualitat, discurs crític sexpositive, neurocapacitisme, entre d’altres que us hagi pogut inspirar alguna de les temàtiques que he tractat tant al blog com a les meves activitats.

No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos (com per exemple en els tallers ja preparats) estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar).

El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot ideològica o d’afinitat política, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec  que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social o de lluita política.

Normalment les activitats les faig a Barcelona, ciutat on visc actualment, tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar maneres).

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grupo de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Finalment, com he comentat anteriorment, realitzo alguns tallers de forma periòdica (a mida que tinc prou gent apuntada interessada). Són els que hi ha llistats a continuació amb una descripció dels objectius de cada taller i una descripció més detallada clicant sobre del títol de cada taller. Quan n’hi hagi de “nous” s’aniran afegint aquí a la llista i s’anunciaran en una entrada nova del blog.

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:

    “Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.

    L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.

    Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“

 

[imatge: resultat d’un dels tallers “deconstruir contextos per construir relacions” – llista en un paper penjat a la paret sobre característiques de les persones (físic, caràcter, classe social, ideologia, ètnia, etc), i d’idees al voltant del compromís (obligació, sacrifici, vulnerabilitat, etc)]

Share

sobre el preu, donatius i la filosofia del blog i les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit fer alguns canvis en aquest espai (no només el blog en sí mateix, sinó també les activitats). Ho aniré posant poc a poc perquè no puc dedicar-li tant de temps com feia abans, però a la vegada m’agradaria explicar el perquè d’un dels canvis.

He reflexionat algunes coses al voltant de como vull enfocar el tema de la suposada taquilla inversa dels tallers, xerrades, activitats, etc. Hi havia dos motius pels quals posava la taquilla inversa: el primer és per poder pagar els gastos que em suposa mantenir l’espai del blog i les pròpies activitats; el segon motiu és molt complex i ve sobretot degut a la sensació (o més bé el fet) de l’explotació que patim les activiste en certs ambients, especialment de les no-monogàmies, i era per donar l’oportunitat d’equilibrar que hi hagi persones que treguin profit econòmic del treball que fem moltes gratuïtament (això és molt complex, dóna per parlar molt sobre el tema i no vull exposar-me molt més per aquí).

No obstant, donant-li moltes voltes, prefereixo només compensar la primera. Finalment, sent més fidel a la meva filosofia i/o forma de pensar/sentir, deixaré de posar “preu” i “taquilla inversa”, i simplement posaré que és gratuït i obert a que si algú vol pugui fer algun donatiu (explicant explícitament per a que són els donatius, mantenir l’espai del blog i les activitats, etc). Sé que les dues formes s’assemblen (o al menys inconscientment la meva forma de veure la taquilla inversa era més com un donatiu), però filosòficament o paradigmàticament no ho són.

A la vegada també trauré els donatius del blog que, tot i que tenien la mateixa filosofia els mitjans no em convencen.

Poc a poc aniré canviant alguns d’aquests aspectes en les informacions que hi ha al blog. També posaré més informació sobre certes polítiques que tinc a l’hora de donar certes activitats i d’acceptar o no invitacions. Em ve de gust deixar clares certes coses més clares al blog. Quan actualitzi la informació penjaré una entrada explicant-ho.

Aprofito per donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat alguna vegada amb alguna aportació, tant econòmica, com emocional o també amb aportacions amb experiències o reflexions, així com totes aquelles amb les que he compartit en activitats d’altres col·lectius/grups/persones/espais, o de forma més personal i amb les que anem creixent i generant coneixement col·lectiu). Gràcies, de tot cor.

 

[imatge: 2 notes on està escrit “Agraïr crear espais tant còmodes i respectuosos on deconstruir-nos i seguir desaprenent” i “Simplement gràcies a totes per venir i compartir aquesta estona i aquestes relfexions”.]

Share

ser una “mala” bisexual en temps de bisivilització

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: monosexisme, normativització, assimilació, instrumentalització, estructures de poder, instrumentalització, capacitisme, neurocapacitisme, soxofòbia (slut-shaming), menció de cissexisme, llenguatge capacitista (ús del sufix –fòbia per parlar de violència estructural)

 

S’apropa el 23 de setembre, dia internacional per la visibilització de la bisexualitat, i tremolo de pensar en les campanyes que moltes activistes hauran estat preparant: una demostració constant de la nostra “normalitat” a través de missatges com “les bisexuals no som promíscues”, “les bisexuals no som inestables”, “les bisexuals sabem el que volem”, o perles com “som 100% bisexuals”. Sé que tots aquests missatges i aquestes campanyes les fan activistes que dediquen molt de temps i amor al que fan i reconec la feinada que suposa fer un activisme que és molt negat i marginat dins dels col·lectius LGBTI+. Tinc molta estima a moltes d’aquestes persones, així com també necessito dir que això que estic fent no pretén ser un atac cap a elles, sinó més aviat cap al sistema que ens porta a haver de defensar-nos-hi d’aquesta manera. És, per tant, un procés d’autocrítica interna feta des de l’afecte que tinc cap a totes aquelles amb les que comparteixo opressió monosexista i activismes.

Haig de reconèixer que tot aquest discurs que pretén fer-nos més acceptables socialment és el que ha fet que durant els últims anys m’hagi identificat molt menys amb la bisexualitat, perquè sento que m’exclou i no sento encaixar en aquest ésser 100% capaç de sobreviure en aquest sistema patriarcal i capitalista. Hem intentat moltes radicalitzar una identitat com aquesta, reapropiant-nos-la, intentant fer-la nostra, diferent, desmedicalitzant-la, etc; però és una lluita invisible al costat de campanyes que el que fan finalment (sense que aquesta sigui la intenció) és marginar a moltes bisexuals que són/som promíscues, inestables, que passem fases, que no sabem el que volem o que no encaixem en un sentiment 100% pur d’alguna cosa, en comptes de lluitar contra el que no ens permet viure, opinar, sentir, compartir.

No entraré en batalles absurdes dient que la bisexualitat és binària i trànsfoba, la meva crítica no va cap aquí, i si cada vegada m’hi identifico menys no és precisament per aquest motiu. La transfòbia es reprodueix segons com vulguis definir tu mateixa la teva orientació o identitat, no en la identitat en sí mateixa. I en la teva actitud quan et relaciones, òbviament. Tampoc vull dir que les demés plurisexulitats, com són la pansexualitat, polisexualitat, omnisexualitat, escoliosexualitat, etc, siguin bífobes, ja que és una lluita també que prové del mateix sistema que ens oprimeix: el que ens vol dividides, el que ens vol distretes en baralles internes per no tenir temps per lluitar contra ell. És més, totes aquestes “baralles” són degudes al mateix monosexisme que ens obliga a definir les nostres orientacions al voltant del gènere i que ens obliga a expressar-nos amb termes que ens exclou i que formen part d’un paradigma que és purament monosexual. Jo, de fet, m’identifico com a polisexual i com a bisexual (no entraré en més detalls dels motius perquè l’article no va sobre definir identitats ni explicar el perquè jo m’identifico amb unes i no amb d’altres), i les meves “identitats” són més aviat canviants, polítiques, desorientades, confoses i més sensibles que estàtiques. Prefereixo enfocar-me en lluitar contra les estructures que en emfatitzar i realçar identitats concretes.

El monosexisme es basa en l’eradicació de qualsevol opció no monosexual (en la que et puguis sentir atreta cap a més d’un gènere): no pot existir res fora del binari hetero/homosexual. D’aquesta manera s’aconsegueix que no pugui existir res que pugui confondre la barrera que ha d’haver entre l’heterosexualitat i l’homosexualitat per a que així l’heterosexualitat segueixi mantenint el seu privilegi: si acceptem l’existència de plurisexualitats no es pot demostrar l’existència de l’heterosexualitat com una cosa estàtica, pura i única. D’aquesta manera, conceptualment, les plurisexualitats s’han construït com a combinació de les dues monosexualitats, llegint-nos, per tant, com a suma de dues sexualitats (per això se’ns hipersexualitza i se’ns atribueix l’estereotip de la promiscuïtat), com a saltant entre dos estats (per això se’ns veu com a confoses i que no sabem el que volem o que estem en una fase), o com a combinació de dos orientacions (per això se’ns diu que som 50% heteros i 50% homosexuals).

Davant d’això l’activisme bisexual més visible el que fa és bàsicament negar els estereotips que ens atorguen, juntament amb “bisibilitzar-nos” per combatre l’eradicació. Però quin resultat obtenim de tot això? Qui es beneficia més d’aquest tipus de campanyes i activisme? Com és que (misteriosament) aquest sigui l’activisme bisexual més acceptat dins de l’activisme hegemònic LGBTI+ que fins fa molt poc negava la nostra pròpia existència, incloent-hi la nostra discriminació i opressió?

Fins no fa molts anys la negació de la nostra existència i la nostra discriminació era el pa de cada dia dins dels grups LGBTI+. Fa 15 anys tenia quasi prohibida la paraula “bifòbia” dins del col·lectiu on em movia. En la majoria de grups la B es va incorporar fa poc més de 10 anys, i no va ser una lluita fàcil. Encara, de fet, es nega en molts entorns, tot i que ja no és un pensament tant acceptat de cara a l’exterior. Ara totes es sumen a fer campanyes pel 23 de setembre, i a abanderar-se (moltes vegades des del privilegi monosexual) de la lluita contra la bifòbia. Però no ens enganyem gaire perquè part d’aquest procés ha conclòs en una normativització, en una assimilació i en una instrumentalització per part d’aquests col·lectius cap a nosaltres, ja que les persones bisexuals o plurisexuals seguim sent utilitzades només com a ítem exòtic: seguim sense tenir veu, seguim necessitant els nostres espais de seguretat fora d’aquests grups, seguim sent invisibles en jornades, i a la vegada se’ns utilitza per omplir programes però només com a rentat de cara o com a forma de fer creure que se’ns té en compte.

En aquest procés ha sigut on tota la nostra energia ha anat a parar en fer-nos més acceptables socialment, per a que també se’ns acceptés en aquests grups. Qui vol a unes promíscues inestables? Qui ens voldrà si seguim acceptant que es pot estar confosa? Qui ens vol incapaces o discapacitades en les nostres decisions? És així com poc a poc hem anat convertint el nostre activisme en una lluita per l’acceptació, en la construcció d’una identitat estàtica i súper estable, 100% ella, 0% tot allò que la pugui fer menys assimilable.

Però en aquest procés hem deixat enrere a companyes, a persones que també pateixen el monosexisme, i que a més pateixen també altres estructures. Hem deixat la transversalitat de banda, hem deixat de lluitar contra un sistema per passar a aplaudir la discriminació a la promiscuïtat, a la confusió, a la discapacitat en la decisió o la inestabilitat. Hem creat una barrera dins del nostre col·lectiu (com sol passar sempre): una barrera que separa entre les “bones” bisexuals i les “males” bisexuals. El pitjor de tot és que les que són titllades de males bisexuals són també aquelles que els travessen altres estructures i que, per tant, pateixen encara de més discriminació. Les mateixes jerarquies sempre s’acaben colant a tot arreu.

Jo durant anys vaig intentar ser una molt bona bisexual, vaig negar moltes parts de mi. Durant temps vaig procurar fer-me veure com volien que fos, per no sentir que jo era la culpable o responsable de la violència que patíem. Em va costar anys, i una bona entrada de discurs crític, adonar-me de que jo no era la responsable de la violència que rebia, que jo no era la culpable de que a les persones plurisexuals se les estereotipés pel simple fet de reproduir aquell estereotip, i que la responsabilitat era estructural i de totes aquelles persones que des del privilegi procuraven que dia rere dia jo no oblidés que la meva vàlua, el meu sentir, el meu poder per decidir sobre la meva vida, depenia més d’elles que de mi.

Òbviament que se’ns assignin estereotips per defecte només pel fet de ser bisexuals o plurisexuals és violència estructural i és monosexisme. Però afirmar que no som d’una manera concreta no és molt diferent a assignar-nos estereotips: també és una imposició d’una forma de ser, a més travessada per una expectativa social que ens normativitza. Per tant, aquesta negació no deixa de ser una reproducció monosexista també. Les persones plurisexuals podem ser (i som) de moltes maneres, i no per aquest motiu menys mereixedores de ser o estar. Les promíscues, les confoses, les que no sabem el que volem o les que passem per fases també som plurisexuals.

 

imatge: punts de llibre (i plantilles) de la Colectiva Desorientada (I Jornades Desorientades a Madrid)

Share

les excloses i consumides pel capitalisme de les relacions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

torno un altre cop a penjar entrades al blog, i començo amb un article que, de fet, ja tenia escrit i no el vaig penjar perquè suposadament me l’havien demanat per un altre espai i no es va utilitzar al final. va començar sent una versió de l’article ‘el món de les relacions: un club exclusiu d’alt standing‘ i es va anar canviant combinant coses de ‘memòria d’una C‘. i finalment, això que penjo aquí.

avís de contingut: capitalisme relacional, consum relacional, competitivitat, apropiació, objectificació, exclusió, violència monògama, menció de vàries estructures de poder (capacitisme, neurocapacitisme, gordofòbia, cissexisme, racisme…)

 

El capitalisme no és només un sistema “econòmic”, aquest està per totes les parts de la nostra vida, també en les relacions. El capitalisme relacional es basa en la competitivitat entre persones per poder aconseguir reconeixement, afecte o cures, en el consumisme que fa que ens apropem a les demés de forma utilitarista (no només per satisfer desitjos sexuals, sinó tot tipus de desitjos i voluntats que els imposem), o en l’apropiació (propietat) de desitjos, cures i atencions d’altres persones (com passa sovint amb la parella, i en altres tipus de relacions de forma més amagada).

Tots aquests mecanismes acaben apartant i excloent amb més probabilitat a les persones que queden més en els marges. La majoria de les vegades que es parla d’aquest sistema relacional es sol assenyalar de com ens afecta a les dones, ja que sistemàticament som objectivitzades i utilitzades en les relacions, tant de parella, com de consum sexual o emocional. Però cal assenyalar que som moltes més les afectades i que aquesta estructura es val de moltes més, deixant de costat i utilitzant a persones de col·lectius minoritzats, com són les neurodivergents, les que no tenen un cos normatiu, les discapacitades, les trans, les racialitzades, i un llarg etcètera. Com pots competir davant de cossos normatius quan el teu és travessat per la gordofòbia? O quan tens ansietat o fòbia social? O quan et rebutgen per ser trans i no entrar dins de les expectatives cissexistes del que ha de ser una persona amb una genitalitat concreta? I un llarg etcètera.

En articles d’opinió, xarxes socials i blogs, hi ha una tendència en assenyalar com a causa i conseqüència d’aquest capitalisme relacional a certes pràctiques “poliamoroses”, fent-les còmplices de la “fluïdesa” de les relacions actuals, la falta de compromís o de responsabilitat. Poso entre cometes “poliamoroses” perquè moltes persones utilitzen la paraula poliamor per a referir-se a tot tipus de pràctiques diferents a la monogàmia, tot i que existeixen pràctiques i filosofies més enllà del poliamor (i no només com a “evolució” d’aquesta, sinó que han sorgit per altres camins o inclús abans). Tot i que puc estar d’acord en que moltes formes de practicar el poliamor, així com d’altres no-monogàmies, parteixen d’una forma liberal i capitalista de veure les relacions, tampoc m’agradaria deixar-li al poliamor tant de protagonisme: i és que la monogàmia no té molt per envejar-li, de fet podríem dir que la monogàmia té gran responsabilitat en la creació d’aquest marc en el que ens movem a l’hora de relacionar-nos.

En la monogàmia només existeix una relació reconeguda com a “vàlida”: la parella. Només fa falta pensar que quan diem “tinc una relació amb algú” automàticament la majoria de persones pensaran que es tracta d’una relació de parella (o sexeafectiva, com vulguem anomenar-la). Serà, per tant, a través d’aquesta relació on podrem obtenir un “mínim” de cures, atenció o valor. Amb això no vull per a res obviar tota la violència que hi ha hagut sempre en la parella monògama (paradigma de l’apropiació), sinó assenyalar que fora de la parella les relacions reben un altre tipus de violència: queden més al desemparament, al descuit, al no compromís i a la falta de responsabilitat. Com que la majoria de les vegades que critiquem a la monogàmia només ho fem per criticar la violència que s’exerceix en la parella i de l’apropiació o propietat, creiem que trencant amb el concepte de parella trenquem amb tota la violència de la monogàmia. Però què ens queda si trenquem amb la parella sense parar-nos a criticar o reflexionar com tractem a la resta de relacions? Res, el que ens queda és el no-res: un món de relacions sense compromisos, sense responsabilitats i utilitaristes. Saltem aleshores de la relació basada en la propietat a relacions basades en el consum: les dues cares de la mateixa moneda en la monogàmia.

Totes aquestes persones excloses de les relacions per la monogàmia se’ns fa molt més complicat nedar en certes pràctiques no monògames o poliamoroses. Unes pràctiques que són com la monogàmia però amb algunes més “llibertats”: més llibertats només per a algunes persones, per a qui més privilegis té, i per tant més perjudicials per a qui no tenim aquests privilegis. A mi personalment em molesta que es negui que existeixin pràctiques poliamoroses o no monògames liberals, perquè moltes les patim, sobretot aquelles que estem dins de la comunitat no monògama o “poliamorosa” i que a més ja patim de l’exclusió en el capitalisme relacional. A la vegada, també em molesta que persones monògames tatxin directament les no-monogàmies de liberals, quan és la pròpia monogàmia la font d’aquesta forma de veure les relacions i hi ha moltes persones que estem intentant construir altres alternatives no monògames més crítiques (poliamoroses i no poliamoroses) deixant els nostres cossos i emocions en tot el procés.

Per trencar amb el capitalisme relacional les alternatives a la monogàmia que hem de construir han de passar per trencar, no nomes amb la propietat de les relacions (i per tant de la parella), sinó també amb el consum relacional, així com la competitivitat.  Ha de començar a reconèixer totes aquelles relacions oblidades, cuidar-les i tenir-les en compte. Hem de ser més sensibles als eixos d’opressió, parlar de discriminacions i d’exclusions, però parlar d’exclusions de forma molt àmplia, no només de dones o d’orientacions no heterosexuals. I, finalment, hem d’escoltar les queixes sobre el “poliamor” i qualsevol tipus de filosofia relacional de totes aquelles que se senten excloses o consumides perquè és molt probable de que la nostra monogàmia i el nostre “poliamor” les estigui deixant de costat. Però compte, res d’instrumentalitzar les seves queixes, que no ens serveixin només per omplir paràgrafs i articles, que sigui una escolta de veritat, per construir entre totes formes de relacionar-nos que incloguin de veritat.

Share

pausa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

He decidit prendre’m un temps de pausa en l’activisme. Això vol dir que temporalment deixo d’escriure al blog, de dinamitzar tallers i de fer xerrades. Els motius són molt variats, i alguns d’ells no em ve de gust compartir-los, però d’altres sí: necessito descansar, autocuidar-me, temps per a mi, temps per les meves relacions i energia per a altres projectes.

Avisaré quan em reactivi. Fins aleshores!

Share