ConstruirRelacions_Taller_Cartell

és ‘només’ un maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Durant aproximadament tres anys vaig patir una relació de maltractament. En realitat, van ser més de tres anys, però com era una relació invisible i està tan poc reconegut el maltractament en les relacions que no són de parella, que el maltractament es va tornar més subtil i costa més comptabilitzar-lo. Bé, és més que això, ens costa molt a nosaltres mateixes posar-li nom, i tota l’estructura es confabula per a que et sentis culpable per tan sols plantejar-te que estàs sent maltractada.

Podríem dir que en realitat el maltractament va durar sis o set anys, el que va durar tota la relació. No va ser un maltractament ‘físic’, sinó psicològic; però no d’aquells en els que es passen el dia dient-te que no vals res, sinó que va ser més aviat un maltractament que alternava assetjament amb rebuig i abandonament, invisibilització, control, mentides, manipulacions i consum i explotació emocionl. Tot això, a més, en un entorn laboral angoixant.

I és que no es tractava d’algú amb qui tingués una relació de parella. Això no vol dir que no hi hagu´s hagut sexe, o algun tipus de relació (de consum) emocional, però el component romàntic o no de la relació no era important. O sí; sí que es va convertir en una cosa important ja que, al no existir, al no ser una relació de parella, ni un context romàntic (o al menys reconegut com a tal), la relació va passar a ser invisible. I de la mateixa manera que quan es diu ‘relació’ normalment es pensa en ‘parella’, i que quan es diu ‘sentiments’ normalment es pensa que són romàntics, quan es diu ‘maltractament’ nomes es considera i reconeix aquell que es dóna en les relacions de parella.

No sembla concebible que una relació que es considera des de fora que és d’amistat (o laboral) pugui ser de maltractament. D’aquesta manera s’invisibilitza més, no només el maltractament, sinó també totes les conseqüències que has de viure en silenci. I finalment també es pot, sense adonar-te, allargar més en el temps.

Una de les grans trampes va ser la demanda de secretisme i d’empatia com a forma de control. Conseqüències: si parles del maltractament estaràs parlant de la relació, una relació que no hauria d’existir i que s’hauria d’amagar, i per tant seràs eternament culpable de tot, de parlar del que no has de parlar, de posar a l’altra persona en una situació incòmode, o de fer-la sortir d’un armari (que és també una mentida i un engany). Vergonya. Un cicle que no té fi. Benvingudes totes a l’infern de la violència masclista que ens col·loca a les dones sempre en aquesta posició: mai víctima, sempre culpable de tot.

Jo no vaig patir un maltractament físic; tampoc va ser un maltractament psicològic ‘directe’ d’aquells en els que l’altra persona no para de dir-te que no vals res. Aquest v ser diferent, indirecte i subtil, implícit, gens explícit, i era jo qui, a través de diversos mecanismes, em vaig crear la imatge del meu poc valor sense necessitat de que se’m digués directament.

Dominació. La mentida, la manipulació que s’apropiava constantment del meu consentiment, robat a través també de l’assetjament, que no era visible perquè es disfressava de preocupació i de companyia laboral diària, van minvar dia rere dia la meva energia, la meva salut mental, portant-me al meu límit emocional.

Tot això sumant-se a la comparació constant amb altres relacions més reconegudes que em van portar a creure i sentir que el problema era jo que no valia suficient, i que a través de l’amenaça constant d’exclusió em feien entrar en un remolí de competició que acabava traient-me encara més tota la meva atenció, energia i emocions. Tanta energia que ja no em quedava res per ningú més, encara que ho volgués. No és això un mecanisme d’alienació?

Però l’energia no només m ela va treure per a les meves altres relaciones. Tampoc la tenia per la feina, lloc on patia una absorció considerable pel fet de compartir espai amb ell: se’m feia molt difícil l’escapatòria. I aquí el problema afegit era que no podia treballar.

A més, en aquell entorn laboral tenia moltes altres coses que també em produïen angoixa i malestar: constants tècniques de dominació per aconseguir que treballés més hores, una ajuda pèssima en la meva feina, i un entorn que poc a poc també minvava la meva estima. Dia rere dia la meva productivitat no era suficient com per q que se’m considerés una persona mínimament resolutiva (sumem-li el capitalisme).

Com podia ser ‘productiva’ si cada dia tenia atacs d’angoixa només seure davant de la pantalla de l’ordinador? Els meus caps, al veure’m com un persona poc productiva van acabar confiant molt menys amb mi que amb la resta, i això va fer que acabés tenint un contracte molt més precari i sota unes condicions d’estrés més gran que les de les meves companyes, ja que la situació emocional a la que estava feia que necessités treballar més hores per fer la mateixa quantitat de feina (si és que aconseguia fer-lo).

Per tant, a tots els meus problemes de salut mental, relacionals (com he comentat per la falta total d’energia cap a altres persones) i familiars, es van sumar també els econòmics. A la llarga, no només vaig sofrir una explotació emocional considerable, sinó també alienació, marginació i desapoderament. Què passava quan intentava explicar-ho a algú? Culpabilització: si no era perquè em deien que ‘jo em deixava’ era perquè ‘m’ho estava buscant’, culpant a altres factors de la meva vida, com el fet de no ser monògama.

Precisament el pensament monògam va ser una de les coses que més van invisibilitzar qualsevol problema de la relació degut a no ser un ‘problema de parella’. És com funciona el pensament monògam: només les emociona de parella, la gelosia de parella, les baralles de parella, les relacions de parella són emocions, gelosia, baralles i relacions ‘reconegudes’. Tot el que passi fora d’una relació de parella és automàticament invisibilitzat, menyspreat i ridiculitzat; inclús el maltractament. Perquè clar… ‘només’ és una amistat.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

on poso les meves atencions? una qüestió també de gènere

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Una de les últimes modes, especialment en entorns no monògams, és la de “fluir en les relacions”. Jo sempre he sigut (i encara sóc) molt fan del concepte de “fluir” en molts àmbits: adaptar-me a les situacions, permetre’m canviar (tant jo personalment com també les meves relacions, o també tot allò relacionat amb la meva identitat). Jo, sent o identificant-me com a bisexual i polisexual, una de les meves lluites des de l’activisme crític és la defensa de la possibilitat de la no-estaticitat en temes d’orientació, desig, atracció o també d’identificació amb uns gèneres determinats. Per a mi les etiquetes o identitats no “atrapen” ni “estanquen”, sinó que poden canviar i les podem definir nosaltres mateixes.

Ara bé, hi ha hagut també una apropiació molt gran del concepte de la “fluïdesa” per part del sistema en molts aspectes. Un exemple d’aquesta apropiació és aquest “fluir en les relacions”, que sol venir acompanyat de “els compromisos ens oprimeixen”: una negació de la necessitat i voluntat de compromís en tots els aspectes de la vida, sense fer cap anàlisi crític al respecte. Aquest tipus de “fluir”, com a acte neoliberal de les relacions (i sense tenir en compte les estructures de poder que ens travessen, com ens relacionem, ni com afectem a les demés persones) és el que ens porta a moltes a acabar anant a parar a llocs com alguna desembocadura d’algun riu on sempre s’arrossega i “flueix” tota la merda que produïm. Hem de tenir clar que no fluïm en el buit, sinó que ho fem en un fluid: en un mar d’estructures de poder (on hi ha el sexisme, l’homofòbia, el racisme, entre moltes altres), corrents que porten a algunes persones a llocs paradisíacs (qui té més privilegis), mentre a d’altres les sol portar a allà on va a parar tota la merda.

Jo fluïa molt “acríticament” i em vaig deixar arrossegar pels corrents d’aquesta moda.  Vaig intentar deixar-ho de fer fa un temps, quan després de molts intents de voler ser molt guai amb mi mateixa em vaig adonar que sempre acabava en situacions de vulnerabilitat. I quan no era jo era una altra persona. Em vaig adonar, també, que els llocs on jo acabava anant a parar no eren “res” en comparació amb la situació d’altres que encara estan en situacions més vulnerables. Perquè resulta que fluir és molt més fàcil per (beneficia més a) aquelles persones que tenen més privilegis (com per exemple els homes blancs heterosexuals amb totes les capacitats socialment “considerades” en el món de les relacions romàntiques i sexuals) i que per altres persones el resultat pot ser catastròfic. Rebutjar el compromís sense entendre que vivim en una societat jerarquitzada i on no totes partim dels mateixos punts és voler ignorar un dels grans problemes de les visions més lliberals sobre les relacions.

Cada vegada intento esquivar més aquest tipus de “fluïdesa”, tot i que, òbviament, haig de desconstruir-me encara moltes coses i molt sovint em trobo que algun tipus de flux m’ha acabat portant a alguna zona no desitjada o que és problemàtica per a altres persones. Un exemple d’una cosa que m’ha passat ha sigut adonar-me que últimament totes les persones properes a mi a qui estava dedicant més temps eren homes i a les altres persones de la meva xarxa afectiva que no ho eren els hi estava dedicant molt menys temps. El problema principal era que jo no havia fet aquella repartició segons ningun criteri conscient, ni l’havia pensat ni res,  havia sorgit així, i m’havia trobat de cop sense temps per a relacions que per a mi eren molt importants i que quasi no veia.

Em vaig adonar que una característica (entre moltíssimes altres) que diferencia el rol masculí és la demanda d’atenció. Per a simplificar necessitaré ser binària en aquest exemple, ja que els rols de gènere que ha imposat socialment la nostra cultura han sigut dos; tot i així tot el que explico es podria estendre a altres gèneres, depenent d’on es trobin més propers en aquests rols concrets que comento (si és que s’hi troben). Als homes els hi és més fàcil demanar directament quedar, poder parlar, trucar, etc; a les dones, en general, els fa cosa i els costa per por a envair espais, o a ocupar-los (ocupar les atencions de les demés). Això el que fa és crear una diferència en la que, si no hi pares atenció, acabaràs sempre donant més atencions als homes, i no donar a altres persones, que tot i que ho necessitin, no ho obtindran perquè no ho demanaran. La idea, a més, de que preguntant directament, com fan els homes, de que pots dir ‘lliurement’ que no, és molt simplista, i també està molt relacionada amb el gènere; a les dones ens costa molt més dir que no o negar-nos a fer una cosa, especialment quan se’ns demana certa comprensió degut a que la demanda d’atenció sigui emocional.

Molt sovint la crítica que es fa al respecte demana que siguem les dones les que “desconstruïm” les nostres dificultats de demanda i de dir que “no”, una idea molt simplista i que esborra totalment que el problema no és només la demanda, és el com se’ns torna “canvi”: els homes no tornen a canvi aquest acompanyament i quan se’ls demana solen esquivar, escaquejar-se i dir més fàcilment que “no”. O sigui, que tot i que augmentéssim la nostra demanda d’atenció, aquesta seria constantment ignorada; un mecanisme que, a part, vindria recolzat de totes les normes socials que afavoreixen a les persones amb més privilegis en quan al gènere. A més, la nostra dificultat per dir que “no” rau també amb l’esborrat constant d’aquestes negatives, que s’ignoren i es passen per alt (molt relacionat amb con s’esborra el nostre consentiment).

És irònic que se’ns digui constantment que hem de ser nosaltres les que fem més esforços per demanar el que necessitem, si la pròpia dificultat amb la que ens trobem és per la negació constant dels nostres desitjos i necessitats, o fins i tot de les nostres negatives. És més, una decisió com, per exemple, parar de “deixar-se anar i fluir” i començar a ser més conscient de com estic “repartint” les meves atencions serà després atacat per les pròpies estructures com un acte excessivament “lògic” i poc “emocional”, una tècnica de dominació que funciona massa sovint quan parlem de relacions per a ridiculitzar qualsevol discurs feminista i/o crític. Però per més ironies, després s’utilitza la tècnica a la inversa, acusant-nos de massa emocionals quan reaccionem davant d’una opressió.

 

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

seguir les activitats i els tallers d’aquest espai

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

A través d’aquest espai estic realitzant/dinamitzant tallers, com també he presentat alguna xerrada. Com que s’aniran fent activitats he obert diferents canals per a que les persones que vulguin puguin estar informades sobre les activitats i els talleres que s’aniran fent.

Si vols estar informada de les activitats i tallers que s’aniran oferint a través d’aquest espai pots agregar-te al grup de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Recordo que la majoria dels tallers i activitats es realitzaran a la ciutat de Barcelona o rodalies, per motius econòmics. Es realitzaran fora d’aquesta zona sempre que es trobi alguna manera d’ajudar econòmicament en el desplaçament, o bé aprofitant algun viatge que ja faci.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

l’objectificació com a forma relacionar-nos amb el que ens envolta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Quan sentim la paraula “objectificació” automàticament la majoria pensem en l’”ojectificació sexual de les dones”. Ha sigut gràcies al feminisme que hem pogut detectar una (de les moltes) violències simbòliques del patriarcat: la percepció (conceptual) que es té de les dones esborra totalment el nostre consentiment. Tot i així, l’objectificació és un concepte que engloba molts més mecanismes (no només aquest), que tenen en comú precisament el fet de veure a certs grups de persones o a algunes persones en concret com a “objectes” i no com a “subjectes” (éssers amb voluntats, desitjos i necessitats pròpies) a tenir en compte. Però quan diem “objectes” no ens referim només a “objectes sexuals”, sinó una forma més genèrica de veure’ns com a objectes: convertir-nos en éssers que no tenen les seves pròpies voluntats i necessitats i que estan per servir les nostres (més enllà del sexe).

La forma amb la que veiem el món (que està molt relacionada amb una visió cultural occidental i colonialista) és a través d’aquesta objectificació (i la dominació). Sentim (a través d’una construcció conceptual del món) que tot el que ens envolta (on també hi són les persones amb les que ens relacionem) és al nostre servei com un objecte i l’intentem dominar. Però, evidentment, sota aquesta premissa no totes les persones dominaran, ja que quan un domina a un altre, aquest segon passa a ser dominat. Aquesta visió és la que crea les estructures de poder, que generen uns privilegis a un grup determinat de persones que obtindran totes les seves necessitats de forma sistemàtica a través de normes socials que dominaran a altres grups (persones oprimides), els quals seran objectificats per aquestes normes. Un exemple d’això és l’objectificació sexual de les dones que fa que se’ns observi com a éssers exempts de tota possibilitat de consentir.

Creure que “per defecte” només s’objectifica a través del sexe rau en la idea de que el sexe de per sí mateix és objectificador, una idea sexòfoba. Tampoc vull caure en la idea de que el sexe sempre és sempre “bo” i “positiu”, ja que el sexe pot ser utilitzat (i és molt sovint utilitzat) per generar i exercir poder. Però, el que és problemàtic o el que és bo del sexe no és el sexe en sí mateix, sinó la forma i la intenció amb la que ens apropem a les persones amb les que tenim sexe. Si tenim “només” sexe amb una persona, però respectem el seu consentiment, tenim en compte que té desitjos i voluntats propis i l’escoltem si en algun moment té algun problema, no l’estem objectificant, encara que sigui una trobada puntual per tenir sexe sense haver de mantenir una relació abans i/o després.

A part de l’objectificació sexual hi ha altres tipus d’objectificació, com és, per exemple, l’emocional. L’objectificació emocional també la patim molt les dones per part d’homes, ja que som les que per defecte escoltem, cuidem, comprenem i acompanyem emocionalment sense que, la majoria de les vegades, es tingui en compte si és el que podem i volem fer en aquell moment, sense que es tingui en compte quin és el nostre estat, i sense preguntar-nos a nosaltres què necessitem o sense que se’ns acompanyi en els nostres processos.

Una de les conseqüències de l’objectificació és el consum relacional i l’apropiació de les relacions i persones. Per a mi el consumisme relacional no és una qüestió de la “curta durada” de la relació, ni tampoc pel fet de compartir “només” sexe sense una implicació emocional intensa o important. Ens apropem a les demés persones per a satisfer les nostres voluntats i necessitats sense tenir en compte les de les demés. Aquesta seria de fet la forma amb la que a mi m’agrada definir el consumisme relacional, veure les relacions només pel consum propi: apropar-nos a altres persones amb una intenció i necessitat de cobrir certes necessitats o desitjos sense tenir en compte les de l’altra (que podrien ser diferents a les nostres o, fins i tot, incompatibles). Una forma de fer això també és l’apropiació, apropiar-nos de l’altra persona. L’apropiació seria també un tipus de consum: no és que només m’importin els meus desitjos, sinó que a més utilitzo certs mecanismes per apropiar-me dels teus desitjos i voluntats. Això es pot fer de forma implícita a través de mentides, manipulacions o altres tècniques de dominació.

Finalment, l’objectificació també és un procés que porta (entre molts altres mecanismes) a l’explotació, on un grup dominant o una persona que domina (qui objectifica) rep més benefici d’algun tipus (que pot ser econòmic, o prestigi social, capital de tipus simbòlic, etc) a costa del grup o de la persona explotada/objectificada (de la seva feina, esforç, etc), la qual no obté benefici. No només s’explota a la classe treballadora: existeixen molts més mecanismes que no es coneixen i que exploten d’altres maneres. Per exemple, les persones no heterosexuals hem estat explotades durant tota la història de la ciència des de la mirada heterosexual per a beneficiar a metges, el seu capital (no només econòmic, sinó també de prestigi en el seu camp) i al privilegi heterosexual; en comptes de beneficiar a les persones no heterosexuals el que es fa és estereotipar-nos, medicalitzar-nos i mantenir els privilegis de l’heterosexualitat. Un altre exemple és com els rols de gènere fan que s’exploti a les dones per a tasques de cures i de la llar que beneficien especialment als homes i que no reporten cap tipus de capital a les dones. O, seguint amb l’exemple que havia posat anteriorment, se’ns explota emocional a les dones perquè acompanyem emocionalment a homes, mentre aquests no ens acompanyen a nosaltres.

Les persones en la nostra cultura per defecte ens apropem les unes a les altres a través d’una mirada objectificadora. Molt sovint, quan plantegem problemes en els que ens trobem, col·loquem a persones en una posició de “problema”, “conflicte”, “objecte”, i poques vegades les construïm conceptualment com a subjectes: persones que tenen les seves necessitats, desitjos i voluntats pròpies que mereixen ser reconegudes. I, tot i que sí és cert que poc a poc hem après a construir relacions més “horitzontals”, molt sovint ens oblidem de les relacions que es podrien estar objectificant o “dominant” fora de la relació suposadament “horitzontal”. La horitzontalitat no ha de ser una qüestió de dues persones, ni d’un grup determinat i definit, s’hauria d’estendre fora d’aquests grups, sinó tot el nostre discurs queda totalment i políticament buit.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

taller: ‘deconstruir contextos per construir relacions’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Després d’un temps d’aturada necessària per a mi, torno una altra vegada amb els tallers, seguint pel que ja estava dinamitzant anteriorment ‘deconstruir contextos per construir relacions’, i d’aquí a poc n’oferiré alguns més 😉

 

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a  wuwei.activismedesorientat@gmail.com

 

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.

La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?

No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

 

Dinàmiques:

 

Durant el taller es faran dinàmiques per debatre entorn a les qüestions de:

– individualisme/dominació

– objectificació

–  competitivitat

– compromís

– cures

a través d’aquests conceptes, dinàmiques participatives, i també posant en alguns casos exemples concrets de situacions, es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

 

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

 

Durada: 4 hores amb un descans

 

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

 

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners).

 

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

 

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

 

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a  wuwei.activismedesorientat@gmail.com

 

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibilitat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

el meu procés d’independència

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 d’Octubre.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

El procés d’independència de Catalunya ha acaparat totalment la paraula ‘procés’; ara dius ‘procés’ i sembla que no es pugui estar parlant d’alguna altra cosa. Jo sempre he sigut (i sóc) una gran amant dels processos: en una societat que està obsessionada amb els resultats, les metes, o les finalitats, ens oblidem totalment i constantment dels camins i dels processos que passem per arribar a totes aquestes metes. El procés és important, i la finalitat només és un punt situat de forma una mica borrosa al final del camí. En la nostra societat la finalitat no és creada amb la idea de que pugui canviar massa (canvia algunes vegades, però no està pensada ni plantejada amb la idea de que canviï). Però quan et sensibilitzes més en els processos que en les finalitats, aquestes últimes acaben sent mal·leables, canviants, adaptades als propis canvis que porta el procés o camí en sí mateix. La forma, el camí, és important, i marca la diferència ideològica. Creure que el camí no és important és també una ideologia, i va molt lligada al capitalisme i  a totes les estructures que vivim, perquè resulta que quan no et preocupes pel camí, aquest acaba sorgint com està estipulat per les normes.

Com ja he comentat, jo sóc una gran amant del processos: jo molt sovint em defineixo com un procés constant. Paral·lelament a tot el que ha estat passant a Catalunya, jo també he estat passant per processos relacionats amb una ruptura. Fa tres anys més o menys vaig començar un procés de ruptura d’una relació de maltracte, tot i que jo en aquell moment no sabia molt bé que estava iniciant una ruptura, ni de qui tipus, ni tenia molt clar el que estava passant ni a on volia arribar. Com he comentat, per a mi l’important són els processos i només sabia que necessitava travessar un munt de situacions de les que volia sortir i entendre com volia començar a construir relacions. Vaig repetir-me molts cops aquell any que jo volia construir relacions ‘políticament conscients’, un concepte que no tenia molt clar el que significava, i que ara sí entenc més. Dóna la casualitat que la finalització d’aquest procés d’entendre com construir relacions políticament conscients ha acaba en un procés d’independència/ruptura/autodeterminació/autonomia.

Una de les característiques d’aquella relació que vaig viure va ser la constant apropiació de les meves emocions i voluntats. L’apropiació va totalment en contra del propi dret a poder decidir, ja que el que fa és apoderar-se de la teva voluntat: no ets tu qui decideixes, és l’altra que ho fa per a tu (directa o indirectament). I, hagués donat igual que se m’hagués preguntat si estava o no d’acord amb el que estava passant, a mode de referèndum, o que se’m preguntés què volia plantejant-me vàries opcions/resultats: tenir dret a vot no et dóna automàticament veu en les coses que t’afecten. A més, la relació estava basada en la mentida i la manipulació constants amb la intenció de que jo acabés sempre escollint allò que l’altre volia de mi. Aquest acte d’objectificació no només em robava la veu i l’opinió, sinó també em robava la pròpia voluntat.

Les normes socials que privilegien certes formes de relacionar-se fa que no veiem aquests actes com actes de violència. Aquestes normes, que repetim totes i que són les ‘lleis’ i la ‘legalitat’ de les relacions, conformen tot tipus de relacions i en la nostra cultura (que també s’ha imposat sobre altres) es basen en l’objectificació cap a les altres persones que comentava en l’apartat anterior. No seguir les normes, a més, sempre té unes conseqüències: aïllament, més maltracte, culpabilització, victimització de l’agressor, entre moltes altres. Una cosa ens ha de quedar clara d’aquestes lleis socials és que sempre beneficiaran al privilegi (i d’aquí surt la pròpia definició de privilegi).

Poder deixar una relació així no és gens fàcil, no només per tots els mecanismes socials amb els que t’han educat i que t’han portat a aquella relació que has d’aconseguir deconstruir (feinada), i de les faltes amb les que t’han construït a tu mateixa, sinó també perquè es desperten molts mecanismes socials per a que la teva decisió no pugui ser respectada, i que, en una constant empatització cap al privilegi (és molt més fàcil empatitzar amb la ‘norma’), sempre se t’exigeixi una demanda constant de diàleg i de fer les coses ‘bé’, ‘boniques’, o ‘de bones’, que tinguis paciència, i que siguis comprensiva. Quantes vegades hauré sentit allò de ‘has de deixar les relacions amb amor’? Una afirmació que m’encanta però que hauria d’anar sempre acompanyada d’un aclariment per a diferenciar entre tipus de relacions. Moltes vegades l’única forma de poder deixar una relació de poder és utilitzant moltes tècniques considerades ‘lletges’ o poc ‘boniques’: com per exemple, fugir sense dialogar. Voler deixar ‘relacions de poder amb amor’ acostuma a ser un sinònim de no aconseguir deixar-les mai. És més, per què dialogar amb qui per defecte et treu la veu en tot allò que t’afecta?

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

plurifeminisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Un dels (molts) estereotips que envolten la bisexualitat és la traïció. Les persones bisexuals som considerades traïdores per les nostres parelles, que creuen que les enganyarem i on l’engany sembla multiplicar-se en ‘gravetat’ quan cap la possibilitat de que es faci amb una persona d’un gènere diferent a ella. També som traïdores per familiars o per les nostres relacions en general, que ens veuen com a persones que no sabem quedar-nos en un sol bàndol i que per tant les ‘traicionarem’ per les que consideren contràries o les seves ‘enemigues’. Som traïdores també a la feina, on sovint no es confia en nosaltres degut a que també som considerades inestables i que per tant no podem ser responsables del que fem.

La reapropiació d’insults és un mecanisme utilitzat en moltes lluites com a acte d’apoderament i a la vegada de transversalitat per a no reproduir altres estigmes, opressions o violències. De forma molt similar, des d’activismes crítics bisexuals i plurisexuals (de totes aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere) decidim molts cops reapropiar-nos dels estereotips que ens assignen. Negar aquests estereotips implicaria negar l’existència de persones dins del nostre col·lectiu que els reprodueixen i que tenen tot el dret a fer-ho, i crearia dos bàndols: el de les ‘bones plurisexuals’ que no reprodueixen els estereotips i compleixen més amb les ‘normes socials establertes’ (que no són promíscues, que no estan confoses, que saben sempre el que volen), i el de les ‘males plurisexuals’ que reprodueixen els estereotips i que són una vergonya social (com són, per exemple, les bisexuals promíscues).

Reapropiar-se d’un estereotip com el de la traïció no és fàcil; si més no, a qui li agrada que la considerin traïdora? Però, si indaguem una mica sobre quins són els motius pels quals la bisexualitat (i la resta de plurisexualitats) siguin constantment estigmatitzades, negades i estereotipades, ens trobarem en que aquestes poden ser una amenaça pel patriarcat i pel sistema, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat. Aquesta amenaça fa que el propi sistema intenti defensar-se de diferents maneres: o apropiant-se d’elles (com fa amb la bisexualitat de les dones esborrant la pròpia orientació de la dona i posant-la a mans del plaer de l’home) o negant-les i esborrant-les. Aquesta reacció del sistema ve donada perquè les plurisexualitats també representen una traïció al sistema: traïdores pel sistema, traïdores al sistema. Les persones plurisexuals, i especialment aquelles que no som homes, som traïdores perquè suposem una possible una amenaça al sistema patriarcal.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. Això, que quan s’intenta observar amb perspectiva i de forma una mica ‘objectiva’ no sembla que hagués de suposar cap problema, acaba sent utilitzat molt sovint com a acusació i arma contra nosaltres, com si aquesta possibilitat d’elecció fos un problema. El discurs majoritari sobre les orientacions sexuals ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa natural de cada una de les persones. Aquest discurs, que sembla ‘inofensiu’, el que fa és seguir col·locant a l’homosexualitat en una posició negativa, ja que dóna com a únic motiu per acceptar-la el fet de que no es pugui canviar; o sigui, que l’única opció vàlida si poguéssim escollir seria la ‘correcta’: l’heterosexualitat. Per tant, la possibilitat d’elecció a l’heterosexualitat no li agrada perquè qüestiona directament el seu privilegi: si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. A més, la possibilitat d’elecció sexual d’una dona suposa una amenaça al patriarcat perquè les dones bisexuals representarien l’elecció de tenir o no relacions amb homes, que, afegint-li una sensibilitat feminista, podria apoderar a les dones per poder escollir interaccions amb homes i els termes sota els quals tenir-les.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada.

Finalment, les plurisexuals a ulls del patriarcat som considerades promíscues i representem un perill i amenaça per a la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona per a completar-nos. L’existència de les plurisexualitats posen en entredit tota aquesta construcció, com la de la família tradicional i de l’aïllament que comporta, lluny de xarxes solidàries i la multiplicitat relacional.

Per tant, totes aquestes amenaces que podrien suposar les plurisexualitats són el que fan que el sistema es defensi eradicant-les, o bé apropiant-se’n d’elles, com és el cas de la bisexualitat de les dones. L’apropiació es produeix quan, en comptes d’esborrar-la, es representa d’una forma molt concreta en els mitjans i en la societat en general (hipersexualitzada i objectificada), traient-li tot el seu potencial reescrivint-la com una altra cosa, com una cosa més convenient pel patriarcat i per l’home, que satisfà les seves necessitats. Normalment es creu que la bisexualitat de les dones és més acceptada, però això no és cert: està més objectificada. Oblidar-nos des del feminisme d’orientacions o opcions (polítiques) com aquesta és deixar-la en mans del propi sistema per a que se segueixi, per exemple, reproduint violència sexual a dones que exploren seva sexualitat com desitgen. Reapropiar-nos-en és un acte polític.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

la vulnerabilitat de les dones bisexuals o no monògames

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Cada estructura de poder té les seves formes d’afectar al grup al que està oprimint. Una de les (moltes) característiques del masclisme és l’objectificació sexual (entre d’altres tipus d’objectificació) de les dones. Això no implica només una hipersexualització (conseqüència de l’objectificació), sinó també d’una disposició del nostre consentiment: el nostre consentiment no és reconegut com a existent, i se’ns anul•la la possibilitat de poder o no consentir. Aquest esborrat es fa i es construeix a través de normes socials (moltes d’elles implícites), com per exemple el fet de creure que l’opinió de les dones és menys que les dels homes (i per tant, que els desitjos de qualsevol home passin per sobre del que pugui pensar, sentir o desitjar una dona), o de la creença de que els homes poden disposar i apropiar-se dels nostres cossos, desitjos, emocions o voluntats (que no només es tradueix en objectificació sexual, sinó també en explotació en les tasques de la llar, o en el consum emocional).

Les interseccions entre opressions solen complicar les coses. Quan, per exemple, parlem de com es combina ser dona amb la bisexualitat, aquesta objectificació de la que parlàvem augmenta. En el patriarcat s’ha establert actualment un tipus de ‘norma’ implícita que diu que totes les dones hem de ser bisexuals per al plaer dels homes, mentre a la vegada se’ns obliga a ser heterosexuals. Què vol dir això? Que la nostra orientació ‘real’ i obligatòria ha de ser heterosexual (només ens han d’agradar i atraure els homes, i són amb qui hem de tenir vincles romàntics exclusius), però que hem de performar (representar-la, jugar a) la bisexualitat per a que els homes (heterosexuals) puguin gaudir de les seves fantasies sexuals. Això fa que per un costat es negui l’orientació de les que siguem bisexuals (la nostra orientació no és ‘real’, és només un joc) i que s’apropiï per part dels homes (no és només un joc, és un joc per als homes). Una de les conseqüències de tot això és la quantitat d’agressions sexuals que patim les dones bisexuals degut a, no només ser dones, sinó també bisexuals. Uns estudis estadístics que es van fer a Estats Units, mostraven que gairebé la meitat de les dones bisexuals havien patit una violació, en front del 15% de dones monosexuals (heterosexuals o lesbianes).

Un augment de l’objectificació també ens passa a les dones no monògames. A ulls dels homes, les dones no monògames som ‘dones més fàcils’, cosa que ens posa en una situació més vulnerable davant d’homes que especialment busquen relacions sexuals obectificades, on creuen que el nostre consentiment és més fàcilment ignorable perquè ‘ja som no monògames’ (com si això donés llum verda a qualsevol home que volgués disposar de nosaltres). A més, depenent del tipus de no-monogàmia la vulnerabilitat pot augmentar: les dones que practiquin un tipus de no-monogàmies que es vegin des de fora com més ‘flexibles’ i que més trenquin amb l’amor romàntic i el concepte de parella solen ser vistes i interpretades a ulls d’un home masclista com ‘dones que només volen tenir sexe i a qui no tinc perquè donar explicacions de res’ o, per dir-ho més resumit, ‘dones més accessibles’.

Finalment, també està el mite de l’unicorn, aquelles dones bisexuals no monògames buscades especialment per parelles home-dona per al seu plaer sexual o com a ‘companya’, on existeix una jerarquia entre la ‘parella’ i aquesta dona (la parella és la que té el poder en la ‘relació’ i per tant són les components de la parella les que posen les normes i les que tenen veu). Les dones que són tractades com a unicorns, a més, se les sol exigir una sèrie d’elements, com si d’un producte de catàleg es tractés: atractiva, jove, que sàpiga ‘donar’ igual a cada un dels components de la parella, que no munti ‘drames’, i que sàpiga aguantar qualsevol dels problemes o gelosies de la parella (i fins i tot fer-se’n responsable, sense exigir cap responsabilitat de ‘tornada’). I compte, que no s’enamori més de l’unicorn un dels components de la parella que l’altre perquè aleshores podrà esdevenir el nou objecte de gelosia mentre a la vegada se la tractarà com a culpable de tot plegat.

Quan jo era adolescent vaig patir certes situacions de vulnerabilitat i d’agressions sexuals on tant el meu suposat comportament poc monògam (no em plantejava la idea de tenir una parella ni el tema de l’exclusivitat) com també el fet de ser bisexual hi van jugar un paper molt important. Tant és així que finalment (i de forma molt inconscient) em vaig acabar tancant en una relació monògama amb un home per protecció (relació que vaig acabar fa més de set anys). Vaig arribar a sentir que la raó per la qual havia patit aquelles agressions havia sigut tant la meva orientació sexual com la meva forma de relacionar-me poc monògama. Una sensació de culpa constant em perseguia (una cosa molt lligada a com ens hem de sentir sempre les dones). Però el problema no va ser ni la meva orientació ni cap tipus de no-monogàmia, sinó els homes masclistes que utilitzen aquests factors com a excusa per apropiar-se dels nostres cossos i de les nostres emocions. Qualsevol dona té tot el dret d’explorar la seva sexualitat, de tenir el tipus de relacions que desitja, com també decidir no voler pertànyer a cap home.

 

 

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

les cures han de ser crítiques

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘S’ha de cuidar les relacions’, ‘les cures són molt importants en les relacions’, o bé ‘sense les cures no hi ha revolució’ podrien ser eslògans de molts entorns feministes o activistes. Les ‘cures’ (substantiu que utilitzem per a referir-nos a aquelles accions on cuidem de les altres o de nosaltres mateixes) són actualment també tractades en molts més entorns on es parla de relacions i opressions, com són els no monògams. ‘Les cures són revolucionàries’ és una frase que jo mateixa he repetit moltes vegades des de molt abans de comprendre gaire què volíem dir amb ‘cures’. I no crec que fos l’única, m’atreviria a dir que ho he sentit com una tendència bastant generalitzada. Vaig començar a fer tallers sobre aquesta temàtica sense entendre-ho amb la idea de poder-ho construir a través d’un procés més col·lectiu que personal. Són revolucionàries totes aquelles accions que anomenem cures? Què entenem realment per cures? Hi ha un buit bastant gran a l’hora de definir què són les cures (se’n parla molt però no es parla de què són), i davant d’aquest buit es poden reproduir opressions i dinàmiques de poder problemàtiques i invisibilitzar-les a través d’un rentat de cara anomenant-les ‘cures’.

Moltes vegades he pogut observar que es parla de cures com si aquestes fossin uns elements ‘extres’ que es fan a algunes persones a les que ens ‘estimem’ per a ‘demostrar’ el nostre afecte: com si es tractessin d’actes en forma de ‘regal’ i ‘carinyosos’, sense molt més que això. Veient les cures des d’aquesta perspectiva poden semblar actes sense els quals podríem viure igual, quasi de la mateixa manera (que no els necessitem, vaja), però que amb ells la vida ens sembla més ‘bonica’ o més ‘dolça’. Aquest pensament s’allunya de la idea de creure o pensar que les cures són una part fonamental de els relacions, i que sense elles més aviat el que fem és reproduir dominació, estructures, i/o consumisme de relacions.

La idea de que les cures són un element ‘extra’ en les relacions rau en la creença de que som éssers aïllats els uns dels altres que ens connectem entre nosaltres només de forma puntual quan ho escollim però que sense aquestes connexions escollides en moments puntuals les coses que fem i com les fem no afecten a les altres persones (no ens afectem les unes a les altres). Aquesta és la base del pensament que proclama la possibilitat d’una total llibertat personal per sobre de qualsevol visió més col·lectiva, sensible i social. Aquesta manera de veure les relacions és molt irreal, és la base del pensament individualista i de dominació i invisibilitza que les persones ens afectem les unes a les altres encara que no ho vulguem ni ens connectem entre nosaltres conscientment o voluntàriament.

Per altra banda, les cures, des d’un punt de vista crític, són la forma de relacionar-nos sent conscients de que ens afectem; per tant, és entendre que el ‘què’ i el ‘com’ faig les coses afecta a les persones que m’envolten, com també entendre i comprendre que les meves necessitats, i les coses que em fan sentir més o menys bé les obtinc del meu entorn, on també hi ha les relacions i les persones. D’aquesta manera decidim tenir en compte quines necessitats tenim i quines tenen les demés, i que aquestes no ens queden cobertes per defecte de forma misteriosa, sinó a través d’un sistema social que privilegia a algunes a qui sí cobreix necessitats, o que podem ser nosaltres qui ens ajudem a cobrir-nos-les de forma més col·lectiva o amb sensibilitat social. Saber que tinc en compte quins són els desitjos i necessitats de l’altre, implica una no objectificació, i per tant una consciència de la seva existència com a persona i no com a objecte extern que està allà només per cobrir les meves necessitats ignorant que m’està afectant d’alguna manera. Tenir només en compte els meus desitjos tracta la relació només per a consum propi.

Però, per altra banda, s’ha d’anar en compte cap a on es dirigeixen aquestes cures de les que tant parlem, ja que per defecte si no ens parem a reflexionar en com es cobreixen aquests beneficis i necessitats en el sistema en el que vivim aquestes acabaran dirigint-se per defecte cap a qui més privilegis té (o sigui, els de sempre). Precisament el sistema està muntat per a què les normes socials creades, no només a través de ‘lleis’, cobreixin les necessitats de les persones amb més privilegis a través d’actes ‘normalitzats’ de cures cap a elles. De fet, és molt més fàcil empatitzar amb la norma (perquè és el que tenim més interioritzat com a vàlid, coherent i lògic, inclús les persones a qui no ens beneficien les normes) i per tant amb les persones amb més privilegis i les seves necessitats. Un exemple és com s’han creat els rols de gènere perquè siguin les dones les que s’ocupen de totes les tasques de la llar i de cuidar als components de les famílies (homes, filles i persones grans); per defecte, parlar de cures, per exemple, en entorns no monògams sense tenir en compte aquesta diferència de gènere pot portar a que encara cuidin més les dones de més homes i aquests siguin més cuidats per més dones. També sol passar amb la parella enfront a altres tipus de relacions; hi ha un privilegi social que s’atorga a la parella que no s’atorga a altres relacions com les considerades d’amistat, i degut a que s’empatitza molt més amb les emocions d’una persona considerada parella (com per exemple amb la seva gelosia) normalment el discurs de les cures acaba anant cap a la parella (inclús fins i tot les persones fora de la parella que són menys cuidades se les farà cuidar i empatitzar més amb la parella de la persona amb la que mantenen una relació que no és de parella o és menys ‘principal’) i moltes vegades emocions de persones que no són considerades la parella principal no són cuidades, ni acompanyades, ni tan sols reconegudes.

Un dels problemes que també ens trobem és en entendre quines tasques o ‘accions’ són les cures. Degut a que on més se n’ha parlat és en els feminismes (assenyalant que les dones sempre s’han hagut d’ocupar de les tasques de la llar, de cuidar a les vulnerables o malaltes) sovint no es parla d’altres tipus de cures que no siguin les que s’havien assignat per defecte en els rols de gènere a les dones. Hi ha moltes altres accions o tasques que es podrien considerar de cures, que tenen a veure amb ‘tenir en compte’ a l’altra persona i a les coses que pugui necessitar, o també a com expressem les coses. Una de les coses que es repeteix més en els meus tallers quan parlem de cures és la de ‘que se’m tingui en compte’, o ‘que em tinguin en compte quan es tracta de parlar o tractar coses que m’afecten’ o simplement ‘que se m’escolti’. De fet, és molt possible, que per a algunes que els facis el menjar no sigui necessari però el que puguin necessitar és una atenció emocional o acompanyament puntual o bé que se les parli d’una manera concreta per a motius de salut mental (o al revés, que es tingui en compte que la seva forma de parlar o expressar-se en moments emocionalment complicats és diferent a la resta). A més, també és possible que moltes tasques de cures ni tan sols siguin ‘productives’ (o sigui, fer coses) sinó que siguin més aviat ‘deixar de fer certes coses’, com per exemple que una persona necessiti soledat durant un cert temps i que no se la molesti degut a patir ansietat.

Un dels problemes que sovint ens trobem i on s’instrumentalitzen un altre cop les cures és en la realització de tasques concretes que s’han definit de forma genèrica que són ‘cures’ sense escoltar ni tenir en compte què vol o necessita l’altra persona ignorant el que realment necessita amb l’excusa de ‘ja està, ja l’he cuidat’. Això és el que porto anomenant des de fa temps com la ‘cultura del tupper’: preparem tuppers a les companyes per sentir-nos tranquil·les i excusar-nos en que les hem cuidat i després no les escoltem quan ho necessiten o les objectifiquem. Amb això no vull dir que fer el menjar o preparar un tupper a una companya no sigui cuidar i sigui objectificador, sinó que el que senyalo com a problemàtic és la instrumentalització i utilització d’un acte com aquest per a no haver de cuidar.

Una altra cosa que s’ha de tenir en compte amb les cures és el de no forçar a l’altre a que ens expressi què necessita o vol, perquè no totes ho podem saber en un moment donat, o potser inclús no necessitem res concret fins que no ens passa alguna cosa que ens ho fa necessitar o notar d’alguna manera. Una forma de cuidar és precisament respectar aquest espai per a que ho pugui expressar quan ho sàpiga o ho necessiti.

Unes cures crítiques, o com també podríem anomenar, revolucionàries, són (o haurien de ser) unes cures conscients, sensibles a les estructures que ens travessen a totes, a les nostres necessitats i les de les altres, a no objectificar-nos, ni saltar-nos el consentiment ni els desitjos de les altres, escoltar les veus de totes les afectades que desitgin ser tingudes en compte, tenir-les en compte, i fer-nos partícipes a les que vulguin i puguin en cada moment, sempre i quan siguin les afectades i no ‘les externes a la situació que imposen des de fora com ha de ser una relació’. I també acceptar i ser conscients de que hi haurà molts moments en els que les necessitats d’unes i d’altres seran incompatibles; s’hauran de pensar i repensar els espais per compartir-nos i per a no haver-nos sempre de compartir.

 

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

xerrada: memòries d’una C

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

A i B tenen una relació; B coneix a C, i per ‘estranys’ motius C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

En aquesta xerrada, utilitzant la lletra ‘C’ com a metàfora sobre les relacions, s’explicaran què són les jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb el pensament monògam i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies. Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Aquesta no pretén ser una xerrada ‘simple’, sinó una rallada de la vida amb una mirada crítica i política i amb alguna pinzellada en formes de diari i memòries d’alguns relats de situacions de desapoderament relacional. Un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents.

Lloc: Ateneu la Base, c/ Hortes, 10, Poble Sec (Barcelona)

Dia: dissabte 4 de novembre.

Hora: 18:30h

Share