als caçadors d’unicorns

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Abans de començar, i per contextualitzar una mica, per aquelles que no estiguin familiaritzades amb el terme, els caçadors d’unicorns solen ser parelles home-dona que busquen una dona bisexual, sovint amb moltes característiques més  (guapa, jove, sense compromisos, que reparteixi els afectes de forma igual als dos membres de la parella, etc) per tenir-hi una relació sexual més aviat continuada i també, en molts casos, afectiva. Normalment, existirà una jerarquia i la relació de la parella “original” estarà per sobre en la presa de decisions sobre la relació de les tres persones, sigui del tipus que sigui. Depèn de la parella poden buscar el seu “unicorn” amb més o menys característiques, però aquesta és més o menys la idea. A vegades he vist definir-los també com parelles que no són home-dona, però jo prefereixo cenyir-me més a les parelles home-dona, que és on se sol reproduir més el masclisme i la bifòbia característiques de la caça d’unicorns. Es pot parlar amb més profunditat sobre el tema, però no vull tampoc allargar-me molt aquí. Us deixo un link en anglès. La resta de coses que he trobat en català o castellà no m’han agradat prou. Crec que on hi ha la millor informació al respecte és sobretot en els debats que es comparteixen en comunitats no monògames amb una perspectiva feminista, o bé en grups on només es debat sobre això mateix. I rellegint la carta que he escrit també crec que a través d’ella es pot entendre una mica més el concepte.

No-estimats caçadors d’unicorns,

començaré presentant-me, més que per cortesia, per contextualitzar-me. Em dic natàlia, també wuwei. Sóc bisexual i no sóc monògama. Sóc, per tant, una de les vostres possibles “víctimes”. Escric “víctimes” per visibilitzar el consum que hi ha al darrera del que feu, ja que no són companyes el que busqueu, són productes/objectes; a la vegada faig servir les cometes per empoderar-me i no sentir-me tampoc una víctima de res, no tinc cap intenció de seguir-vos el joc.

Podria seguir amb una llista de moltes de les meves qualitats, de les que soleu posar vosaltres que busqueu quan esteu intentant trobar el vostre unicorn: si sóc “neta”, si sóc o no dolça, si sé repartir o no els afectes correctament, quan medeixo, si sóc guapa o no, prima o no, si sóc jove o més aviat passadeta, si els meus ulls són de color, si tinc o no compromisos, si tinc filles, etc. Suposo que depenent també de quins són els vostres estatus, soleu rebaixar una mica el llindar, ja ho sé. És el mercat de l’oferta, la demanda i del que es pot pagar. Però no us donaré més informació sobre mi, perquè no tinc cap interès en conèixer-vos.

Permeteu-me també que utilitzi el masculí genèric per a referir-me a vosaltres. Tenint en compte les jerarquies relacionals que esdevenen en aquest tipus de relacions, prefereixo no utilitzar ni el femení ni el neutre per a referir-me a vosaltres. Els senyors manen, a vegades molt subtilment, però és el que hi ha quan sou caçadors d’unicorns, la crítica a les jerarquies és bastant nul·la. Creieu-me, sé del que parlo.

També m’agradaria emfatitzar que no tinc res en contra de les relacions grupals, de tres, quatre, cinc, cinquanta persones, siguin romàntiques, sexuals, afectives, de co-criança, o que comparteixen algun projecte en comú. No només no hi tinc res en contra, sinó que m’encanten. M’encanta la idea de les relacions de més de dues persones, en molts sentits. Tampoc tinc res en contra dels trios sexuals o de les orgies, tot al contrari. Tampoc és necessari que t’agradi tot això per a poder fer una crítica del que feu. Et pot no agradar i seguir tenint un discurs inclusiu amb aquestes pràctiques. El problema no són totes aquestes pràctiques de per se, el problema és el que feu vosaltres, així com moltes altres pràctiques objectificadores que també es mouen en alguns ambients sex-positive sense discurs crític (que no són tots, però en són bastants), però ara no entraré en això, no ens desviéssim pas.

També vull afegir que no tinc res en contra d’aquelles que, tenint una relació sexeafectiva prèvia, coneixen a una persona/noia i comencen una relació sexeafectiva amb ella perquè així ha sorgit. No és això el que moltes critiquem. El que critiquem és una altra cosa, són aquelles parelles que ens busquen, ens cataloguen, ens exigeixen, i ens imposen unes jerarquies; aquelles que, bàsicament, ens utilitzen i ens consumeixen. I no vull ara que com que inicialment no sentiu que estigueu utilitzant ni consumint a ningú no us pareu a fer autocrítica, és possible que ni tant sols us estigueu adonant de que ho feu. Però creieu-me, segurament ho esteu fent. Pareu-vos una estona, o unes quantes estones, i penseu què esteu fent i per què. També podeu consultar a persones amb més experiència en debats sobre el tema; inclús, si pot ser, a altres dones bisexuals no monògames que hagin passat per això. Escolteu-les. Escolteu-nos.

Les dones bisexuals no monògames no som els vostres productes de consum; no estem aquí per satisfer les vostres fantasies de parella sense tenir en compte què volem nosaltres, ni per repartir-vos els afectes a parts iguals i cuidar-vos, ni per arreglar els vostres problemes de parella. Mereixem tenir veu, ser cuidades també (i no de la forma que més us convingui a vosaltres), ser tingudes en compte i no ser tractades com un producte més. Mereixem tenir veu en la relació i no haver de sotmetre’ns a unes normes imposades des de la parella. Mereixem tenir altres compromisos, així com vosaltres el teniu entre vosaltres, sent aquest molt superior al que teniu amb nosaltres, perquè, creieu-me, hi ha altres persones al món també mereixedores del nostre afecte: no som no monògames pel vostre plaer, la nostra no-monogàmia, així com la nostra bisexualitat, és nostra, i la compartim, no és per apropiar-s’hi.

Mereixem no ser expulsades sense cap mena d’explicació a la mínima que un de vosaltres us en canseu, patiu massa de gelosia o no som exactament el que buscàveu. Mereixem que no se’ns faci responsables de la vostra relació, de les vostres emocions, de les vostres gelosies, ni de les vostres criatures, a través d’una imposició jeràrquica que moltes vegades és subtil perquè recau en normes socialment acceptades. Mereixem posar nosaltres també límits i normes sobre tot allò que ens afecti a nosaltres, i mereixem formar part dels processos de preses de decisions en la relació: si no, no l’anomeneu tríada, perquè no ho és, és només una relació exòtica a la que anomeneu així. Mereixem també ser tractades amb respecte i consideració, inclús quan no voleu sortir de l’armari i a l’exterior ens tracteu com si no existíssim. Mereixem tot això, i molt més. Sabeu per què? Perquè totes mereixem això.

Espero que tot això us serveixi de reflexió. I si no, al menys us puc assegurar que jo m’he quedat molt a gust.

Share

canvis en les activitats

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

He canviat parcialment el contingut de la pestanya “tallers/xerrades“:

Tot i que fins fa relativament poc estava oberta a fer tallers, xerrades o activitats amb bastanta freqüència i confiança, ara mateix, degut a la meva situació, tant emocional com geogràfica, he decidit limitar les activitats. Estic oberta a fer-ne (de fet m’encanta fer-ho), però ho faré només en els casos en els que realment em vingui de gust, hi tingui afinitat (amb l’espai, grup o persona que m’ho proposi) i també tenint en compte si puc o no desplaçar-m’hi amb facilitat. Em podeu contactar per propostes. Puc fer-les sobre qualsevol de les temàtiques que tracto en el blog. Per a resumir-ho una mica, les temàtiques que solc tractar són: relacions (cures, consum relacional, jerarquies, dominació, competitivitat, exclusió, inclusivitat, etc), no-monogàmies, anarquia relacional, estructures de poder, tècniques de dominació, bisexualitat i altres plurisexualitats, neurodivergències/ capacitisme, etc. Si hi ha alguna cosa de la que hagi parlat en algun  moment (encara que sigui de passada) que no he inclòs a la llista però que us agradaria que tractés, també. Estic oberta a parlar de tot allò que em travessi i sempre des d’un punt de vista crític; el que segur que no faré és dinamitzar o parlar des del privilegi o de coses que no em travessen (per exemple, de racisme). No cobro per aquestes activitats, tot i que en alguns casos estic oberta a donatius per a poder pagar les despeses de la pròpia activitat (especialment si he hagut de viatjar). El criteri que faig servir per acceptar o no alguna proposta és sobretot d’afinitat, si l’espai, col·lectiu o persona que m’ho proposa encaixa amb la meva filosofia i, com he comentat, em genera certa confiança. No tinc problema en dir que no a alguna cosa que contradiu la meva filosofia o que no m’acaba d’encaixar o no em fa sentir còmode. No solc, per exemple, acceptar participacions quan em pugui estar sentint instrumentalitzada o explotada. Procuro, sobretot, donar suport a través de la meva participació a projectes que crec que són importants, necessaris i/o afins al que jo crec que implica una transformació social, crítica i/o de lluita política. Normalment les activitats les faig a Barcelona tot i que no em fa res moure’m sempre que pugui compensar d’alguna manera la despesa del viatge (si és a través de donatius previs com alguna ajuda per aquella activitat puntual, o bé sempre podem trobar formes). Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grup de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic. Tot i que ja no realitzaré els tallers que organitzava de forma periòdica, els deixo aquí descrits per si alguna persona, col·lectiu o espai volen que els realitzi. Estic oberta a fer-los, el que no faré és organitzar-los periòdicament com feia fins ara.

Si vols estar informada de les activitats i tallers pots agregar-te al grup de facebook, pots afegir-te al canal de telegram, i/o pots afegir-te a la llista de subscripció per rebre la informació per correu electrònic.

Tot i que ja no realitzaré els tallers que organitzava de forma periòdica, els deixo aquí descrits per si alguna persona, col·lectiu o espai volen que els realitzi. Estic oberta a fer-los, el que no faré és organitzar-los periòdicament com feia fins ara. Són aquests dos:

  • Deconstruir contextos per construir relacions:
    “L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.”
  • Parlem de tècniques de dominació:“Les tècniques de dominació, també denominades ‘tècniques de Hérsker’, són estratègies de manipulació social en les que un grup dominant manté la seva posició en una jerarquia. Inicialment van ser introduïdes per a parlar de com els homes dominaven a les dones, però poden ser també extrapolades en la dominació d’altres grups oprimits o relacions de poder o jeràrquiques (persones no blanques, no heterosexuals, trans, etc). Aquestes tècniques són molt utilitzades recurrentment en tots els nostres espais ja que hem sigut totes educades des de petites per a reproduir-les de forma molt inconscient, i ho fem, no només en relacions, sinó també en assemblees, reunions, trobades d’oci, etc.L’objectiu d’aquest taller és entendre de forma general què són les tècniques de dominació i com funcionen, per aprendre a detectar-les i així evitar d’exercir-les o poder-nos-en defensar.Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.“
Share

sóc bisexual, confosa i indecisa

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest text el vaig escriure i es va publicar a El Salto el 28 de juny. Podeu veure l’original en castellà aquí . 

En la meva època universitària, pronunciar la paraula “bifòbia” en qualsevols dels col·lectius LGTB en els que participava o estava era assegurar-se males mirades o comentaris incòmodes. “Bifòbia” era una paraula prohibida que havies de pronunciar en veu baixa i sovint la resposta que escoltaves era “la bifòbia no existeix!”. Aquest va ser un dels principals motius pels quals em vaig allunyar d’aquests col·lectius, ja que no sentia que pogués parlar de cap dels problemes que em travessaven i la major part dels esforços, energies i temps acostumaven a destinar-se a solucionar els problemes dels homes gais.

Amb el temps, l’existència de la bifòbia ha anat guanyant una mica de reconeixement. No obstant, poques vegades es reconeix el que realment representa en les nostres vides. Sovint se sol confondre la bifòbia amb aquella violència que patim les persones bisexuals quan tenim relacions amb alguna persona del nostre mateix gènere, però que no patim quan tenim relacions llegides com “heterosexuals”. O sigui, segons aquest punt de vista patiríem un tipus d’homofòbia partida per la meitat en intensitat i quantitat, una cosa que ha fet que se’ns col·loqui moltes vegades en alguns col·lectius més com aliades que com a verdaderes pertanyents al col·lectiu LGTB. Aquesta reducció de la bifòbia en un tipus de mitha homofòbia invisibilitza la violència diferenciada que patim per l’especificitat de sentir-nos atretes per més d’un gènere (a part de l’homofòbia o lesbofòbia que puguem patir també quan tenim relacions amb persones del mateix gènere).

El monosexisme –del qual la bifòbia és un cas concret- col·loca a les persones que ens sentim atretes per més d’un gènere en una posició d’esborrat continu. Una de les conseqüències d’aquest esborrat és que ens dificulta moltíssim poder descriure les nostres experiències, emocions o relacions, ja que la forma que tenim d’expressar les nostres relacions i emocions passen pel filtre del monosexisme. Aquest filtre, que ens esborra, col·loca el que expressem i el que veiem en una de les dues caixes monosexuals més reconegudes (heterosexual o homosexual).

La nostra forma d’analitzar i descriure allò que estem veient està construït sobre el mateix, com quan veiem una parella, que solem catalogar automàticament l’orientació de les dues persones que veiem segons els gèneres que estem interpretant que tenen aquelles dues persones (afegint també una suposició de que són parella, de que segurament són monògames i del que suposa tot això en el seu conjunt). Això fa que les persones plurisexuals (pansexuals, polisexuals, bisexuals, etc) acabin vivint una dissociació entre el que sentim-vivim i el que es pot expressar o el que les demés interpreten i les lectures que imposen quan es refereixen a nosaltres.

Tot això, que és molt simbòlic, ens fa sentir en una continua necessitat d’escollir entre opcions entre les quals no tindríem perquè escollir. Ens obliga a fer-nos encaixar constantment en ambients dualitzats sense sentir pertànyer a ells. Ens fa sentir pressionades per haver-nos de demostrar contínuament que som aptes per anomenar-nos a través d’alguna plurisexualitat, intentant analitzar-nos a nosaltres mateixes el grau d’atracció cap a cada un dels gèneres, o bé la quantitat de persones amb les que hem mantingut certs tipus de relacions de cada gènere, com si d’un concurs amb puntuació es tractés. Ens col·lapsa una necessitat molt gran d’estar contínuament intentant entendre si realment ens estem sentint atretes, si hem de comptar, sumar o restar coses o hem de donar sempre mil explicacions (també a nosaltres mateixes). D’aquesta manera, l’estereotip que ens persegueix i que diu que som persones confuses, confoses i indecises es materialitza en les nostres vides, mentre a la vegada sembla que necessitem fugir de tot això per a que no se’ns segueixi assenyalant com a portadores d’algun problema sota la mirada capacitista que ens obliga a saber sempre què som, què volem o què necessitem.

Com no hem d’estar confoses sota aquest prisma de constant vigilància? Com no hem d’estar indecises si no tindríem perquè, d’entrada, haver de decidir res, si se’ns imposa des de fora l’elecció, la decisió, la constant definició? Aquest és un dels motius pels quals hi ha una elevada quantitat de persones no monosexuals amb ansietat, depressió i altres problemes de salut mental (que és una cosa que compartim totes les lletres del col·lectius LGTB, però que en el cas de les plurisexualitats es dispara més que en altres orientacions, així com també passa amb les persones trans). Uns índexs que a vegades nosaltres mateixes volem negar per a que no se’ns catalogui com a malaltes pel fet de no funcionar sora la norma (una cosa també compartida amb tot el col·lectiu, òbviament). El mateix fet de que se’ns catalogui com a persones indecises o confuses i inclús confoses, barrejant-se amb els propis problemes de salut mental, són també els que fan que puguem tenir més problemes amb les relacions o laborals (augmentant així els índexs). Qui confia en nosaltres dins d’un sistema on l’estabilitat és més valorada, fins i tot quan és el propi sistema el que constantment ens inestabilitza?

Com de complicat és nedar en aquest mar quan, a més, ja ets una persona a qui li costa decidir i saber el que vol, com em sol passar a mi. Sóc una persona indecisa. Sóc una persona que sovint se sent molt confosa. Saber el que sento i necessito em costa temps, un procés, que sovint no em permet el ritme frenètic al que estem sotmeses. Estem constantment forçades a prendre decisions, apressa, sense tenir en compte els nostres ritmes, els nostres contextos, sense més referències que unes definicions del que està bé o malament basades en moralitats i en un sistema de càstig subtil, però a vegades letal. En aquest context, el sistema a algunes ens discapacita, especialment en certs ambients laborals o relacionals forçats i de poder.

Recordo inclús amb dolor teràpies on la meva expressió de la confusió era motiu per a que se’m digués que un dels meus problemes era la meva indecisió en quant a la sexualitat o també amb la monogàmia (escollir gèneres, escollir relacions, escollir amors). I tot això quan no se’m monosexualitzava directament, tot i expressant ser plurisexual.

Per això, crec que la millor lluita contra la bifòbia i, en general, contra el monosexisme, no ha de passar per crear una imatge de nosaltres com a persones que tenen molt clar el que volen i que mai es confonen. No necessitem demostrar a ningú que podem ser igual o més productives que la resta. És més, no podem obligar a la nostra comunitat plurisexual a haver de passar pels estàndards que ens precaritzen emocionalment. La nostra confusió i la nostra indecisió poden ser reals perquè són sistemàtiques. Negar-les és una trampa. I reapropiar-nos d’elles és un acte de cures cap a la nostra salut mental.

Share

canvis en “sobre aquest espai”

per wuwei (natàlia)

he canviat el contingut en la secció “sobre aquest espai“:

aquest és un espai per parlar sobre estructures de poder, poder en general, sistemes d’opressió i tot allò relacionat. per tant és un espai per parlar sobre masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, capacitisme, capitalisme, entre moltes altres coses. tot i així, intentant ser sensible a la no apropiació, aquests temes es tractaran des d’una posició que correspongui (s’evitarà, per exemple, parlar de temàtiques des del privilegi, excepte quan es faci sent sensible a aquella posició). és un espai, doncs també, per parlar de relacions, de contextos, de sensibilitats, de construccions, de desconstruccions, d’espais, de cures, i de moltes coses més. el que sorgeixi, el que surti, i com vagi canviant segons el procés.

aquest espai està pensat també perquè hi puguin participar escrivint altres persones, no només jo (wuwei), tot i que prefereixo per ara que només hi participin persones amb les que hi tingui certa confiança i sàpiga o senti que no ho faran només per omplir pàgines de postureig. l’autoria de l’entrada apareixerà sempre a l’inici de l’entrada.

Share

seguim

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Fa temps que no escric res per aquest espai. Vaig decidir aturar l’escriptura, així com de fer també activitats, degut a vàries crisis que vaig tenir referents a activismes i en com em vivia en certs espais. Una mica venia del que explicava en aquest text, barrejat a més amb altres vivències personals. La meva decisió era la de deixar-ho definitivament, tot i que el que vaig fer internament va ser donar-me uns mesos per relaxar una mica totes les emocions i pensaments que tenia al respecte.

Després d’uns mesos d’apartar-me de moltes coses (de llegir, de reflexionar, de sentir, de trepitjar Barcelona i certs espais) he decidit que em ve de gust tornar a escriure i a fer alguna activitat, tot i que d’una altra manera: la freqüència d’escriure serà una altra, la participació d’altres persones al blog serà menys oberta ja que tinc molta desconfiança del que algunes diuen i del que després fan i no vull que aquest sigui un espai només per a donar-se una a conèixer i aconseguir visibilitat per només postureig (cal dir que cap de les persones que hi ha participat crec que ho hagin fet per postureig i són persones en les que confio), les activitats ja no les oferiré per defecte però estic oberta a participar o a fer coses que se’m proposin o que em vingui de gust fer en moments puntuals i els criteris per decidir què i com ho faré seran sensibles al moment, l’afinitat i la confiança també.

Dit tot això, seguim.

Share

reflexions sobre una coalició, dominació i activisme. ser activista bisexual és una necessitat política

per Esdras Catari

en castellà aquí

El text original està escrit en castellà. La traducció al català l’ha fet wuwei (natàlia)

Avís de contingut: monosexisme, bifòbia, exercici de poder, dominació

Fa temps que vaig iniciar un procés de reflexió sobre l’activisme LGTB, bàsicament em vaig fer activista al sortir de l’armari (la primera sortida) i va resultar en un procés de construcció i anàlisi sobre on estava, en presència i essència, i sobre quines bases podia construir una vida més digna d’acord amb els drets i el dret a ser diferent, contribuir a l’equitat i inclusió com a bases d’un grup, comunitat o moviment. Després de molts anys col·laborant activament en espais LGTB institucionalitzats he viscut un procés que ha suposat fer servir un exercici enorme i esgotador de crítica com a anàlisi de tot allò que buscava construir. La realitat ha suposat una sèrie de reflexions que he estat compartint en espais que anteriorment considerava com segurs i que han suposat exclusió, assetjament, esborrat, instrumentalització i apropiació de discursos, fins acabar fora de l’espai que en un altre temps considerava el camí a l’empoderament i el canvi.

L’exercici de la crítica m’ha servit per analitzar afirmacions i conceptes totalitzadors d’un model d’activisme que s’ha convertit en sinònim de l’única veritat, l’autocrítica respecte a accions totalitàries i d’homogenització evidencien la construcció d’un discurs que només imita estratègies del dominador sense posar en dubte que siguin reproduccions d’un mateix sistema heteropatriarcal i heteronormatiu. A la pràctica les veus que fan un exercici d’autocrítica són apartades ja que evidencien les reproduccions d’opressions, exclusions i discriminacions sistèmiques en una “comunitat” (que prefereixo anomenar moviment), evidencia l’oposició a estereotips, desenvolupament de polítiques i una construcció comunitària basades en les estratègies i estructures del mateix sistema que es pretén subvertir, canviar, o contra el que es pretén lluitar.

Aquesta forma d’activisme genera inevitablement en relacions de subordinació ja preestablertes en la societat, on aquells de determinada raça, classe social, formació acadèmica, privilegis, contactes, entre altres coses, són els que subordinen el discurs i reivindicacions a les seves pròpies necessitats, generant inevitablement exclusions, censura, alienació i apropiació. Aquestes diferents subordinacions coexisteixen en un eix vertical que podem evidenciar per exemple a través de l’absència de les persones subordinades en les posicions de poder, direcció o coordinació en una coalició (LGTB racialitzades, LGTB amb diversitat funcional i neurodiversitat, bisexuals que mai han assolit presidències de la federació o d’associacions, bisexuals poliamoroses, absència d’altres plurisexualitats, etc).

Aquest model vertical és conflictiu i problemàtic ja que fa impossible prioritzar de manera equitativa les reivindicacions, atorgant poder a aquells subjectes que reprodueixen el sistema contra el qual lluiten, així se’ns exigeix no parlar de temes que són polèmics o subversius del sistema, no podem parlar de poliamor en espais d’empoderament, de trielles, de la monogàmia i el matrimoni com a eines de control i opressió, dels conceptes de promiscuïtat, de promiscuïtat responsable, de construir parelles obertes on les cures de la relació i l’autocura siguin l’eix primordial, de l’exercici responsable i lliure de la sexualitat o de qualsevol altra forma de relacions sexuals, romàntiques i socials que siguin diferents a les ja establertes i estructurades per un sistema patriarcal, capitalista i de moral judeo-cristiana.

Continuem insistint en una cohesió i unitat absolutes de diferents realitats i identitats per adherir-les a una sola política de reivindicacions, això nega les opressions diferenciades a la que cada identitat està sotmesa obviant també les interseccions culturals, socials, de raça, entre moltes altres en cada identitat membre imposant les necessitats polítiques d’aquelles que ostenten les quotes de poder. És evident que no podem negar el valor i força d’una política de coalició d’identitats minoritàries en front a un sistema hegemònic d’una altra, no obstant construir aquesta coalició ignorant les reproduccions de classisme, capacitisme, bifòbia, monosexisme, masclisme, etc, genera exclusions i inevitablement una construcció de persones que s’erigeixen com a sobiranes de la veritat, del veritable activisme i de les polítiques a reivindicar, una actitud messiànica i estàtica que no assegura l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions per als més invisibilitzats o menys empoderats.

Aquesta insistència anticipada en la unitat com a objectiu principal o base de tota acció política grupal implica que la solidaritat a tot preu és condició prèvia per a l’acció política, i que aquesta no pot ser qüestionada tot i suposant que pugui violentar a membres de tal unitat. Però cal preguntar-nos, a quina acció política ens referim? És precís per a una acció política eficaç mantenir la unitat encara que aquesta suposi l’exclusió i invisibilitat dels membres menys empoderats o minoritaris? No és contradictori que l’acció conjunta suposi reproduir violències i estructures d’opressió en benefici del bé comú? I, qui defensa aquest bé comú?

Si prenem les nocions del poder des d’un punt de vista facauldià podem dir que els sistemes de poder formen i regulen als subjectes oposats al sistema a través de diferents mecanismes com per exemple el sistema jurídic de poder. Aquestes nocions de poder es construeixen únicament en termes de prohibició, reglamentació i control restringint o limitant la pròpia elecció dels subjectes, així a partir d’aquesta construcció els subjectes s’agrupen i defineixen les seves polítiques i reivindicacions d’acord a les imposicions i exclusions de tals estructures, derivant en una política inversa, de representació excloent on les veus dels membres són representades per subjectes que no ostenten la identitat, orientació o realitat d’aquells als quals diu representar, per tant neguen l’existència d’opressions diferenciades entre ells participant així de les estructures que perpetuen l’exclusió d’aquells altres. Així quan dic que detecto, observo, sento i pateixo Bifòbia i monosexisme com a home bisexual en la coalició LGTB, mai falta un home gai, cis, i amb certs altres privilegis que negui que sigui real el que detecto, observo, sento i pateixo, afirmant inclús taxativament que és mentida, que això no passa, no ha passat, ni passarà. Això evidencia que les polítiques construïdes en una coalició moltes vegades es situen en un eix diferencial de dominació on persones que suposadament representen a totes neguen la realitat de les altres perquè aquestes evidencia reproduccions d’opressió i exclusió en els subjectes que construeixen aquestes polítiques.

Al llarg d’aquesta experiència he pogut identificar-me amb algunes de les raons de per què més activistes bisexuals a l’activisme LGTB s’identifiquen més com “activista bisexual”. Jo crec en que és una necessitat que s’hauria de fer condició per fer activisme, identificar-nos també com a activistes de la nostra orientació, per mi és la primera eina que tenim per lluitar contra el monosexisme i la insivisibilitat de la bisexualitat, dir-ho, s’és bisexual i després es fa activisme, no al revés.

Recentment un activista LGTB, casualment gai, blanc de classe mitja, que ocupa quotes de poder i representació em va sentenciar el següent “El súmmum de l’individualisme i de l’exclusió és dir-se a sí mateix que s’és activista “Bi”, “les” o “gai”. Quan unx diu activista LGTBI fa una declaració d’intencions. Lluita per totxs, independentment de que un sigui gai, bi o les.”. No és la primera vegada en més de 10 anys d’activisme que escolto aquesta afirmació, que amaga una construcció visible i palpable en l’activisme LGTB d’homogenització dels discursos i aquells que evidencien les contradiccions i reproduccions d’exclusió i poder dins de la coalició. Se’ns acusa d’individualistes i exclusionistes si ens identifiquem com activistes bisexuals, més clarament, se’ns acusa de malvades enemigues per identificar-nos políticament amb la nostra orientació, com si fer ús de la paraula Bisexual com a etiqueta política restés poder d’acció a les lluites contra les discriminacions que tenim en comú i que sempre han sigut també primer objectiu de les bisexuals: l’heterosexisme, l’heteronormativitat, la igualtat de drets civils de totes les persones.

Identificar-nos com a activistes LGTB té el seu valor i importància en la unió d’identitats minoritàries per fer front a opressions i discriminacions comunes, no obstant sembla que pel camí oblidem que LGTB no és una identitat en sí, no és una orientació en sí mateixa, és una etiqueta política comú, que està integrada per orientacions i identitats que tenen les seves pròpies opressions diferenciades, que estan exposades a diferents realitats socials encara que comparteixin opressions, LGTB s’ha convertit en una identitat superior que amb només anomenar-la ens converteix en amos de la veritat, sobirans de la tolerància i éssers més inclusius d’aquest planeta, esborra la identitat pròpia de les persones que integren la coalició i ens impedeix passar de l’ombra d’aquelles que estan més acceptades, reconegudes, tolerades i conegudes com a orientacions, deixant sense possibilitat a que altres visibilitzin les seves interseccions relacionades amb la seva orientació.

M’identifico com a activista bisexual no per desmarcar-me de l’activisme LGTB, que el llegeixo i no sé com em segueixen dient això ja que desmarcar la bisexualitat de l’activisme LGTB seria començar a eliminar la història de l’activisme LGTB des dels seus inicis; m’identifico d’aquesta forma perquè és la primera opció que veig per lluitar contra la invisibilitat, segon perquè això, LGTB, és una coalició, no una identitat o orientació pròpia i si ens submergim en un anàlisi estructural podríem dir que és contraproduent i indubtablement problemàtic per aquelles activistes d’altres orientacions i identitats menys empoderades i acaba per absorbir les reivindicacions pròpies d’aquelles identitats amb menys representació i poder, acaba per desdibuixar les interseccions i les discriminacions diferencies així com les estructures d’opressió específiques, homogenitzant-nos en un discurs marcat per aquelles que ostenten les quotes de representació i poder. Em complau veure que moltes més bisexuals que fan activisme LGTB comparteixen aquestes conclusions i veuen la importància que hi ha darrera d’aquestes construccions i forma de fer-nos visibles, ens convida a discutir, estudiar i reflexionar sobre la importància o les possibilitats de contribució que té identificar-se com a bisexual, a tenir sempre present que parlar de les nostres necessitats específiques com a bisexuals, del monosexisme com a opressió, assenyalar i denunciar les reproduccions d’exclusió, control i opressió dins de la coalició i que identificar-se políticament com a activista bisexual no invalida ni tampoc ens aparta de la lluita contra les discriminacions comuns o pels drets comuns que tenim compartim sinó que ens aparta i restringeix a només parlar d’això, ens restringeix al “bé comú” i al “aquí estem, existim i som vàlides” per sobre de l’èxit d’un canvi substancial de paradigmes, opressions i exclusions com a persones bisexuals.

Share

lateralitat creuada, no n’hi ha per tant?

per Kai Guerrero

en castellà aquí

Avís de contingut: neurocapacitisme

A mi em van diagnosticar amb lateralitat creuada als 5 anys. Abans d’explicar-vos en què m’afecta o  va afectar i per què ho considero una neurodiversitat vull deixar clar què és:

No tinc ni idea dels termes mèdics, no sóc experte, ni he estudiat res relacionat amb això, però de manera simplificada seria el següent.

El nostre cervell es divideix en dos hemisferis, el dret i l’esquerre. Cada un amb les seves funcions i, normalment, un predomina sobre l’altre. Això fa que tinguis preferència en utilitzar una part del teu cos sobre l’altra. Aquest concepte es diu lateralitat i és el que determina si ets equerrane o dretane. Queda definit quan fem els 5 anys aproximadament. Si la part del teu cervell que és més dominant concorda amb la part del teu cos que és més dominant, tens una lateralitat homogènia o homolateral, independentment de si equerrane o dretane. Seràs dretane de mà, d’ull i de motricitat en general i dominarà l’hemisferi esquerre, per exemple.

És a dir, com diu wikipedia: “La lateralitat és la preferència que mostren la majoria dels éssers humans d’una banda del seu propi cos. L’exemple més popular és la preferència per utilitzar la mà dreta o ser dretà. “

La lateralitat creuada o heterogènia és quan no hi ha una homogeneïtat de dominació. Per exemple: tens l’ull dominant dretà i el braç esquerrà. O domina el teu hemisferi dret però en el teu cos domina la part dreta. Això afecta a l’aprenentatge del llenguatge i de les matemàtiques, a la capacitat analítica, lògica, de comprensió i concentració, a la percepció espai-temporal, a l’equilibri, etc.

“La lateralitat (creuada) es considera un trastorn neurofisiològic (del sistema nerviós): els influxos nerviosos que procedeixen de cada costat del cos i que haurien de confluir en els costats oposats del cervell no circulen ordenadament.”

Això és difícil de detectar, en part perquè és una cosa bastant poc coneguda i en part és perquè els símptomes s’associen al fet que la persona és maldestra, deixada, passota o que no estudia o s’esforça prou.

Els símptomes s’acostumen a detectar a l’infància, encara que no exclusivament (i es poden atenuar mitjançant teràpia). Marco en cursiva els símptomes que tenia i ja no tinc i en negreta les característiques o símptomes que encara tinc en major o menor mesura. Moltes d’aquestes dificultats les he pogut compensar a força de teràpia i molt d’esforç, encara que altres em segueixen causant problemes, simplement he après a viure amb elles. He recopilat els símptomes de diferents webs citades al final de l’article i he afegit i modificat segons la meva experiència:

Llenguatge i aprenentatge:

-Dificultats per a les matemàtiques

– Dificultat de l’aprenentatge mecànic i raonament lògic.

-Dificultats en l’ordenació de la informació codificada com la sintaxi, pensament lògic, memorització o matemàtiques.

-Dificultat en l’automatització de la lectura, l’escriptura o el càlcul.

Confusions dreta-esquerra Confusió entre la suma i la resta o la mutiplicació i la divisió.

-Dificultats per a la comprensió.

-Problemes de comunicació i relació.

-Dificultats en el llenguatge oral: fluïdesa, llegir en veu alta, comprensió lectora i retenció de la informació.

-Parla poc fluida, la persona s’ensopega habitualment en parlar.

-Dificultat per tenir un discurs ordenat.

-Costa expressar amb paraules les idees que es tenen al cap.

-Por a parlar en públic.

-Dificultats en el llenguatge escrit: Invertir lletres, síl·labes, números a l’escriure. Escriure en format “mirall”.

-Llegir seguint la línia del text amb el dit o amb el punt de llibre.

-Acostar molt els ulls al llibre o la pantalla.

– Moure el cap en llegir en lloc de moure els ulls.

Perdre el fil en llegir, saltar-línies o fins i tot paràgrafs.

-Llegir sense assabentar-se de què s’ha llegit.

-Tenir dificultats en copiar un text d’una pissarra o un llibre.

-Lletra il·legible.

Concentració i memòria

– Dificultat per seguir amb una tasca durant un temps prolongat.

-Incapacitat de realitzar dues tasques a l’hora que altra gent fa de forma mecànica. Per exemple: Escoltar la ràdio i cuinar alhora.

-Incapacitat de mecanitzar accions com rentar-se les dents cada dia. -Dificultat en recordar accions rutinàries i interioritzar-les.

-Haver de treballar més hores que qualsevol persona neurotípica per aconseguir els mateixos resultats.

-Problemes de memòria

-No seguir la lectura d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una conversa, encara que t’interessi molt.

-Poca “efectivitat”. No centrar-se en una acció. Això causa problemes escolars i laborals.

-Despistes, oblidar on s’han deixat les coses o si s’ha fet o no una acció rutinària com tancar amb clau la porta.

Motricitat:

-Deficiències motores i funcionals. És a dir, caure molt, ensopegar constantment etc.

– Inestabilitat psicomotriu (problemes d’equilibri)

-Dificultat o impossibilitat per conduir o ballar, nedar, anar en bicicleta, patinar, caminar recte o sense ensopegar, esports en general.

-Ser maldestre a nivell psicomotriu. Es pot veure en fer manualitats, capacitat de dibuixar, per exemple. També problemes per agafar un llapis, una forquilla, etc.

-Reaccions lentes, reflexos lents.

-Apretar molt el llapis en escriure.

Percepció Espai-Temps

-Dificultat en calcular quant de temps es triga en realitzar una tasca o en arribar a un lloc.

-Desorientació

-No tenir interioritzat què és l’esquerra i què la dreta.

-Problemes en ordenar espai i organitzar objectes.

-Dificultat en organitzar el temps i les tasques.

– Distingir línies rectes de les que no ho són (simetria)

– Dificultat en calcular distàncies

De peque, amb tot just 5 anys, la meva profe es va adonar que era incapaç de passar per una porta sense donar-me contra els marcs, que em costava caminar i ensopegava amb tot. Així que després de molts tests em van diagnosticar lateralitat creuada.

Tinc el record molt clar d’haver de esforçar-me especialment per aixecar els peus, per caminar. La gent no entenia que no era automàtic per a mi aixecar els peus al caminar o que caminar recte no entrava dins de les meves facultats.

Em va costar molt aprendre a escriure. La meva lletra era il·legible i, com he marcat en la llista, escrivia les lletres a l’inrevés, en forma de mirall o canviava síl·labes. L’ortografia i la gramàtica no s’em ficaven al cap, en cap dels idiomes que sé. I això que m’he fet filòlogue, però vaja, no ens enganyem, ho vaig fer per la poesia. El que és veritat és que m’ha costat bastant més esforç no fer faltes d’ortografia que a una persona neurotípica. Vaja, aquí també intervé el tema del classisme, però és una altra història.

També, a part de ser “maldestre” que no era més que un símptoma de la lateralitat creuada i que em va causar (i em causa) bastantes ferides físiques, no era capaç de nedar o anar en bici, o patins. Avui dia puc evitar certes activitats perquè sé que la meva falta de coordinació em posaria en perill. Al final aquest tipus d’activitats, com conduir, requereixen d’una coordinació ull-cos que jo no tinc. Vaig anar a teràpia durant anys per “reeducar el meu cos” per ser capaç de fer totes aquestes coses, encara que altres segueixo sense poder fer-les segons la norma o em presenten una major dificultat. No tenia problemes de parla, però sí d’organització del discurs. Al final, tot això té a veure amb l’ordre, amb situar l’ordre de les coses. Per això potser em vaig fer poeta, aquí la meva caos era un avantatge, em podia expressar més lliurement. A causa de la LC vaig desenvolupar miopia, però es va poder corregir amb teràpia.

Tot això ha causat problemes d’autoestima bastant profunds, evidentment.

Els meus problemes motrius i de memòria són evidents per a qui em coneix, com la meva incapacitat d’organitzar l’espai o ubicar-me en el temps (sempre arribo aviat, no sé calcular el temps). També em costa molt ubicar els records en un espai temporal.

No m’acostumo a desorientar en ciutats i carrers, però això és perquè he desenvolupat molt la meva observació i m’aferro a detalls que em donen pistes per ubicar-me.

Però és que és més profund encara, la psicòloga li va explicar a la meva mare el següent, jo ho adapto una mica: La gent neurotípica té a la ment un munt de calaixos amb etiquetes que els diuen on s’ubiquen les accions que han de dur a terme i en quin ordre. Ho saben de memòria i ho automatitzen. Saben la seva ubicació i en quin moment obrir-los i tancar-los. Les persones amb lateralitat creuada tenen aquests calaixos sense les etiquetes i no se’n recorden en quin ordre obrir-los i què hi ha en ells, han d’aprendre de memòria i buscar maneres de no oblidar-ho. La meva manera de pensar i el meu món interior també es veuen regits per això. Per això  s’em coneix com a una persona caòtica, poc racional, amb problemes d’entendre el pensament lògic (com les ciències, però també el discurs acadèmic). Acostumo a expressar-me i pensar des d’un lloc més emocional perquè no filo els meus pensaments d’una forma ordenada. Això no vol dir que no hagi après amb els anys a adaptar-me als discursos i la forma neurotípica, però no deixa de ser un adaptació per la meva pròpia supervivència. Per això per a mi a + b = c m’és difícil d’entendre. Perquè quan he entès a i em poso a entendre b ja he oblidat el que era la a i per què és allà i per què estan en aquest ordre i quin sentit té tot plegat. Un exemple pràctic: Jo cada dia m’he de recordar activament de rentar-me les dents. La meva ment no ho té automatitzat, perquè el calaix de “1. Rentar-se les dents” no tinc ni idea d’on és. Així que he de fer un esforç diari per no oblidar-ho i per no oblidar que després he de posar-li menjar al gat. Tenir una rutina per a mi és molt difícil, encara que en el meu cas la necessito. Però no automatitzo les accions, no tenen un ordre espai-tempsl a la meva ment. És igual si cada dia vaig a la mateixa hora al mateix lloc. Cada vegada he d’intentar recordar i calcular a quina hora sortir de casa (sempre m’equivoco) i com arribar.

Però tinc els meus trucs i estratègies. I això és el que he fet tota la meva vida. Intentar buscar maneres de recordar-me de quan i en quin ordre es fan les coses i intentar entendre el món amb la lògica de les persones neurotípiques que tenen la facilitat de mecanitzar tots els seus actes i no haver de pensar en ells contínuament. Per això dic que sóc despistade, perquè per a mi és molt fàcil oblidar quines coses fer, ON i QUAN he deixat les coses, quan vaig fer o vaig deixar de fer o dir X (per això em repeteixo tant) etc.

Algunes coses sí que les he mecanitzat. La lectura, l’escriptura, el caminar (més o menys, perquè la meva tendència segueix sent no aixecar els peus) etc. Però m’ha costat més que a persones neurotípiques.

El tema és que quan parlo d’això o ho vull nomenar com a part de la meva diversitat funcional i mental la gent es riu de mi o ho minimitza. No sembla important, no sembla rellevant. Em diuen exagerade, que no n’hi ha per tant. La incomprensió és molt invalidant. Alhora això forma una gran part de mi, encara que jo pugui amagar-ho, maquillar-ho o el que sigui. La gent no sap l’esforç que faig cada dia per no donar-me cops contra fanals, motos, portes i altres objectes, per pujar i baixar escales sense que suposi un perill mortal, per no oblidar-me de rentar-me les dents, dutxar-me, fer-me el llit o esmorzar, o sigui de mantenir unes rutines o obligacions. No m’és tan fàcil ubicar-me en general en el món. Tot això ha afectat moltíssim la meva autoestima i la meva confiança, perquè en la meva infància tots aquests símptomes eren més evidents i més aguts, perquè estaven sense gestionar i tampoc els sabia amagar o dissimular. Això em provocava sentir-me diferent, sentir fracàs, sentir-me inferior i est * pide, perquè clar si no se’t dóna bé la lògica i el pensament racional, el teu pensament no és vàlid i tu vals menys. I encara sento aquesta sensació d’inferioritat per no entendre o no poder expressar-me d’una manera lògica i acadèmica o, que si ho faig, no es correspongui amb els meus pensaments. És frustrant que, a més, aquest esforç per encaixar en el món no es vegi traduït en resultats i com de fàcil és rendir-se i no voler sortir de casa, ni moure, ni ballar, ni nedar, ni anar en bici, ni caminar per no fer el ridícul, ni parlar en públic, ni estudiar, ni escriure, ni dibuixar, ni voler viure amb ningú perquè odien que t’oblidis de que has de tirar de la cadena. Sí, això tampoc ho tinc mecanitzat.

A més, és que la gent s’irrita fàcilment per les teves “distraccions” i falta d ‘ “organització”, i ho entenc, perquè pot comportar problemes. El que passa és que la gent es creu que tot això ho faig per falta d’interès o ganes. Per això hi ha conflictes i que em puguin veure com una persona “poc eficient” o “mandrosa” per al capitalisme, que es cregui que passo de tot o que no faig les coses per desconsideració, quan la realitat és que no me’n recordo de fer-les. “Però si has de treure la caca del gat cada dia! Com pot ser que no t’en recordis?! “. Doncs perquè tinc problemes amb automatitzar les accions, el que deia. Per això intento fer les coses a l’instant, perquè si ho deixo per després no m’en recordaré, potser en dies o potser definitivament. En el cas del gat, m’en recordaria perquè Oskar (el nom del gat amb el que visc) es queixaria i llavors em donaria compte del que passa. Però no sempre passa això. Tinc agenda i em serveix, però recordar mirar l’agenda és una altra cosa a automatitzar. És tot un món.

La meva falta de concentració tampoc és per falta d’interès. M’interessa molt la nostra conversa, però la meva atenció es desvia i sé que és una merda, intento que no passi, però té a veure amb tot això que estic explicant i no amb que no m’interessis tu.

Jo mateixa passo d’explicar a tothom això. Em limito a dir que sí, que sóc maldestre, que sóc despistada, que sóc de ment més abstracta, que la lògica no és el meu fort, que em costa l’ortografia, que sóc un desastre, que sóc desorganitzada, que sóc desordenada, que sóc dispersa etc. És més fàcil. Perquè si dic que tinc lateralitat creuada em diuen que això és una excusa, que m’arrepenjo en això per no “millorar com a persona” (quin concepte de merda, realment). Em diuen que m’aferro a això per justificar els meus defectes. Doncs si sabessin quant m’esforço perquè aquests “defectes” desapareguin i quants traumes i falta d’autoestima m’han ocasionat, potser no m’ho dirien. Però la gent no sap res d’això i quan ho explico ho subestimen. Per això he volgut explicar-ho aquí més extensament.

És la primera vegada que escric seriosament sobre això, així que em sento vulnerable. Però volia visibilitzar-ho, perquè conec més gent que té LC, diagnosticada o no, i es senten com una merda i es culpabilitzen per ser “un desastre”.

Crec que queda clar per què és una neurodiversitat. Més enllà que sigui un tema genètic o no, el nostre cervell és  diferent i amb això les nostres capacitats i limitacions són diferents a les normatives i vistes com a desitjables, sobretot pel capitalisme. Al final vull dir que també em travessa el capacitisme per tot això i sé que per a altres persones pot semblar que són nimietats, però influeixen en la meva vida i em travessen cada dia.

Que tu no ho vegis és una altra cosa.

Per acabar, com postdata, volia emfatitzar que en totes les webs que he consultat, a part del llenguatge i les idees capacitistes, es fa molt d’èmfasi en com corregir les dificultats de llenguatge i motricitat, perquè semblen més urgents. Perquè són més productives per al sistema. En canvi el tema de la mecanització de les accions i els problemes d’ubicació espai-temporals, sembla que es tracten com a aspectes menys importants. Perquè clar, són temes que afecten la persona i no afecten tant a la teva productivitat i efectivitat. Al final interessa el que interessa, encara que el problema de mecanització i la falta d’ubicació espai-temporal m’hagin marcat més i em afectin molt més que el escriure en forma de mirall o donar-me cops (encara que també sigui una cosa important i que m’afecta, òbviament), però és que es veuen com anècdotes en comparació a no saber escriure bé o no saber fer una divisió. Ah, segueixo sense saber fer divisions, que consti.

Espero que tot això us hagi servit d’alguna cosa o tingueu més informació o curiositat.

I si no, tant és, jo m’he quedat a gust.

(1) http://lateralidad.com/que-es-el-trastorno-de-lateralidad/

Fonts consultades: (VIGILEU: CAPACITISME A TOTES, LOGO DE PUZZLE, LLENGUATGE CAPACITISTA)

http://lateralidad.com/

https://www.psicodiagnosis.es/areaclinica/trastornosenelambitoescolar/queeslalateralidadcruzada/

http://ikusilateralidad.com/lateralidad/

http://www.juguetes.es/lateralidad-cruzada-implicaciones-problemas-actividades-para-mejorar/

http://www.elisaribau.com/lateralidad-cruzada/

http://www.ceril.cl/index.php/articulos?id=319

Share

la violència de la comunicació no violenta

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

en français ici

Aquest text es va publicar al número 474 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

Avís de contingut: comunicació no violenta, llenguatge capacitista (empatia), capacitisme, neurocapacitisme, individualisme, jerarquies, desigualtats socials

La comunicació no violenta (CNV) ha esdevingut una de les eines preferides en molts dels nostres espais. Existeixen versions crítiques i té punts útils, especialment relacionats amb l’apoderament, l’autonomia i l’autoresponsabilitat; però hem d’entendre quines són les bases conceptuals sobre les quals s’ha construït per poder fer-ne un ús més conscient. En aquest text parlaré de la CNV definida per Rosenberg a inicis dels anys 60, que és la que ha ocupat tant d’espai en xerrades, tallers i debats, i que és la més estesa i la que ha creat més dogma.

He vist utilitzar aquesta eina comunicativa tantes vegades per manipular, maltractar i abusar que ha resultat per a mi una alarma prou important per decidir voler comprendre millor quins són els seus punts problemàtics. Bona part del discurs està basat sobre una visió individualista que veu les persones com a éssers aïllats i independents que només s’afecten de forma puntual i voluntària, obviant i ignorant la interdependència. La CNV pot ser una bona eina quan estàs en una relació horitzontal, però obvia les estructures de poder i les jerarquies que sovint hi ha en les relacions.

La responsabilitat

La CNV anomena violència a negar la pròpia responsabilitat dels actes i les emocions. La proposta és interessant. El problema està en com es decideixen distribuir les responsabilitats, ja que depèn de molts factors: depèn del context (situacions socials) i també del que es fa i del que es rep. La CNV es basa en un paradigma on les responsabilitats estan totalment separades i on la relació i el context s’esborren: tu ets totalment responsable del que fas i sents i jo soc totalment responsable del que faig i sento, i el que tu sentis a causa del que jo faci és responsabilitat teva. Segons la CNV, assenyalar cap a fora és sempre un acte de violència.

Un dels exemples que utilitza la CNV per il·lustrar això és la crítica que fa a l’expressió “haig de fer (una cosa)”. Aquesta expressió utilitza el verb haver per expressar obligatorietat: fem una cosa perquè ens hi sentim obligades, no perquè l’escollim. Segons la CNV, utilitzar aquesta expressió ens treu responsabilitat i consciència de la nostra llibertat d’elecció. La seva proposta és expressar que ho faig perquè ho escullo. Aquesta visió ajuda a prendre consciència de les coses que fem i del poder que podem tenir en com ens sentim amb el que ens envolta. Tot i això, com tot pensament liberal, es basa només en la llibertat d’elecció obviant totalment les situacions socials desiguals. Tenir menys opcions o escollir sota coerció no és escollir lliurement.

Finalment, moltes vegades persones utilitzen la CNV per no responsabilitzar-se d’agressions o actes que afecten les seves relacions, ja que si tu ets totalment responsable del que sents, com et sentis a causa de les meves accions no és responsabilitat meva.

L’objectivitat

Segons la CNV, per comunicar-nos de forma no violenta ho hem de fer a través de les observacions objectives i no amb valoracions subjectives: per exemple, dir que una persona ens està ignorant és una valoració subjectiva, però dir que no ens ha respost és una observació objectiva. Fer això ens permet no avaluar coses que desconeixem, ni atorgar a l’altra intencions, desitjos o emocions.

No obstant això, per defecte, el que sovint és descrit com a observacions objectives sol caure en una definició concreta del món que ens envolta vinculada als privilegis (l’objectivitat sovint correspon a la mirada de l’home blanc, cis, heterosexual, de classe mitjana-alta, neurotípic, prim, sense diversitat funcional, etc., els qui han tingut el privilegi de poder definir què és objectiu i què no), i, per tant, aquest tipus d’observacions a qui més sol beneficiar és a qui més privilegis té. Seguint amb l’anterior exemple, suposar que l’altra persona no ens ha respost també pot ser una valoració subjectiva que es correspon a una definició sobre què és una resposta i què és acceptat com a comunicació vàlida: pot ser que la persona, dins de les seves capacitats comunicatives, ens hagi respost però nosaltres no ho hàgim entès així quan ho interpretem a través de les normes culturals i neurotípiques sobre comunicació. El context sempre és important.

Aquest raonament, a més, no ens permet poder expressar que ens han manipulat o que ens han maltractat, ja que aquest tipus de valoracions les col·loca sempre en la classificació de subjectives.

L’empatia

Finalment, una de les estrelles de la CNV és el que anomena empatia. La CNV descriu el procés empàtic com una interpretació sobre què necessita l’altra persona sense que aquesta ho expressi ni demani aquesta opinió. El que proposa la CNV és que quan algú t’assenyala alguna queixa tu no pots ser responsable del que ella sent i, per tant, ha d’estar sent un problema que necessita alguna cosa que no està podent satisfer-se ella mateixa, i li ho has de fer saber (incloent-hi una suposició de quina deu ser la seva necessitat no coberta). Des del meu punt de vista, dir-li a una persona què és el que sent i què necessita, a través d’una lectura i sense que ella ho hagi expressat ni demanat aquesta opinió, és bastant violent. És més, el que es fa amb això és desviar l’atenció del que l’altra deia: passes de ser tu l’assenyalada a assenyalar-la a ella.

He vist manipular moltes vegades a través d’aquest tipus d’empatia. Seguint amb exemples: si intentes assenyalar alguna agressió, el que automàticament se’t qüestionaria és quines deuen estar sent les teves emocions i buscant les teves carències que et porten a aquelles emocions, com si no fos l’agressió en si la que et provoqui l’emoció, ja que la persona que t’agredeix no és responsable de les teves emocions. Aquesta és una de les parts que a mi més ansietat em produeixen quan estic davant d’algú que utilitza aquesta eina.

Share

què s’amaga darrera de les relacions no-serioses?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: objectificació i consum relacional

Vull començar dient que no suporto des de fa molt de temps les expressions “relació seriosa” o “relació no seriosa”. Al principi era més aviat una reacció visceral, emocional, a la que no li havia assignat cap mena de reflexió, ni havia entès el motiu pel qual em regiraven tantes coses dins meu. Sabia, això sí, que tenia alguna relació també amb el que sentia per l’expressió “només una amistat” (aquest “només” sempre m’ha emprenyat). I, de fet, l’experiència en el món de les relacions em confirmava constantment aquest rebuig que sentia cap a totes aquestes expressions.

L’expressió “relació seriosa” sovint fa referència a una relació de parella, on hi ha un vincle romàntic, de referència, principal i on el compromís es basa en bona part amb la limitació dels vincles fora de la relació, amb un tipus d’exclusivitat complexa que va més enllà de l’exclusivitat sexual (de cures, de temps, de les coses que es comparteixen, com l’economia, la criança, l’habitatge o les respectives famílies d’origen).  “Jo no vull res seriós” seria la típica frase que et diu algú que està buscant un tipus de relació que no és la que pensem com a parella. En realitat se sol dir quan el que busquem és un simple rotllo, alguna cosa “només” sexual i sense les “complicacions” d’una relació amorosa romàntica amb un cert grau de “compromís”. Que consti que les cometes no les poso de decoració, sinó per qüestionar el context i com s’utilitzen aquests conceptes.

Sovint es relaciona la seriositat d’una relació amb la quantitat de compromís que hi tenim. Però en aquest context quan es pensa en “compromís” es pensa en un tipus de compromís que ens ve imposat quan pensem en relacions. La majoria de les vegades quan s’hi pensa es relaciona el compromís amb la fidelitat, entesa de la forma més monògama: no tenir relacions sexuals ni romàntiques amb altres persones (o limitar-les d’alguna manera), prioritzar a aquella persona per davant de qualsevol altra relació i a més moltes vegades acompanyat d’algun tipus de sacrifici. O sigui, es pensa el compromís especialment com un sinònim d’exclusivitats, que no només són sexuals, sinó que van més enllà, com comentava a l’inici del text.

Però què passa quan no existeix el compromís? Normalment, es presenta per defecte un binari força extrem: o ens relacionem a través d’un compromís implícit, jeràrquic i opressor, o bé ens trobem en un buit de consum relacional i d’objectificació (també opressor, però d’un altre tipus). Per això, quan una persona repeteix que no busca res seriós, normalment acaba perpetuant aquest un tipus de relacions objectificades i de consum (no només consum sexual, també moltes vegades de consum emocional). La pròpia expressió cau pel seu propi pes, perquè no voler tractar a una persona de forma seriosa significa no tenir-la en compte ni creure que els seus problemes i voluntats no són importants (t’impliquis o no en ells o vulguis o no acompanyar-los).

Què vol dir, doncs, no voler tenir relacions serioses? Ha de significar que una persona amb la qui no tens un tipus de compromís de parella, s’ha de tractar sense responsabilitat? Què és el compromís? Algunes em podrien dir que això és filar massa prim, que és una forma de parlar i que aquesta expressió simplement significa que no vols un tipus concret d’exclusivitat i no vols jerarquitzar aquella persona. Però l’experiència que hem viscut moltes no és aquesta quan ens han tractat de forma “no seriosa” (que és molt propera a la de quan et diuen que “només volen una amistat”). L’experiència majoritària ha sigut un tipus de relació on si sorgia algun problema, alguna preocupació, no es podia parlar, que si l’altra un bon dia decidia no tornar-se a posar en contacte podia passar sense més (i les normes socials li ho permeten sense que es vegi com violent), i quan volia apropar-se també. L’experiència majoritària gairebé sempre ha sigut una falta de responsabilitat i una relació que s’ha mantingut gràcies a la responsabilitat i sacrifici d’una de les parts (precisament l’altra part, la que no estava demanant una relació “no seriosa”, normalment la menys privilegiada).

Per tenir relacions responsables hem de tractar a les persones de forma seriosa. O sigui, hem de reconèixer-les pel que són, amb les seves pròpies voluntats, desitjos, problemes i necessitats. El que cal, de fet, és canviar què vol dir compromís, i no deixar de responsabilitzar-nos del que fem amb aquelles persones amb les que ens relacionem. No m’estendré a parlar de compromís i de responsabilitat, perquè ja n’he parlat, per exemple, aquí i aquí.

Cada vegada que escolto aquestes expressions com “no vull una relació seriosa” em salten totes les alarmes. I no perquè vulgui una relació de parella del tipus que moltes persones podrien estar pensant, sinó perquè sento que en algun moment se’m tractarà de forma no-seriosa, com a persona, una cosa que per a mi implica una falta de consideració cap als meus desitjos, necessitats, o com jo em pugui estar sentint i com em puguin afectar les coses. En el fons és una falta de reconeixement a la importància que pugui tenir cap part de la meva vida pel simple fet d’existir. Totes mereixem ser tractades de forma seriosa. Que no té perquè ser sinònim de no poder passar-s’ho bé o gaudir.

Share

més autores per escriure al blog?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Des de que vaig iniciar el blog el vaig pensar com un espai on no només hi escrivís jo i que fos un espai on altres poguessin també expressar-se, sempre que es mantingués una certa coherència amb la filosofia de l’espai (més informació aquí). La idea és parlar sobre estructures de poder i des d’una vessant crítica (intentant no reproduir violències cap a altres col·lectius també oprimits). A més a més, jo tampoc no puc abastar molts temes, com per exemple molts tipus de capactismes, el racisme, la gordofòbia, la transmisogínia, entre moltes altres estructures, i seria interessat que també hi pogués haver espai per aquestes temàtiques.

Suposo que sembla que aquest blog té una personalitat concreta i un estil concret, ja que sol tenir el meu estil, però entenc que l’estil de cada autori pot ser molt diferent i divers, no fa falta seguir el mateix. Precisament seria interessant trencar-lo una mica per a que hi hagués més multiplicitat. Pot ser experiencial, pot ser teòric, pot ser com vulgueu o necessiteu expressar-ho.

Si hi esteu interessades només cal que m’envieu un correu electrònic a estructuradifractadablog@gmail.com.

Share