experiència sobre el procés i gestió de la visibilització d’una relació de maltractament

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Avís de contingut: denúncia, maltractament, invisibilització, masclisme, sexisme, poder

Aquest text forma part d’un conjunt de textos en els que vull reflexionar i obrir un procés d’auto-crítica sobre gestió de discursos i espais. El primer està aquí.

Fa uns mesos vaig decidir compartir públicament a través de Facebook una relació de maltractament que vaig viure per part d’una persona vinculada als moviments socials de Barcelona. En aquell text vaig compartir la meva vivència i el nom de la persona en qüestió ja que la meva intenció era, per un costat, mostrar el que aquesta persona havia amagat sistemàticament (una tècnica contrapoder), i a la vegada també volia avisar a persones que poguessin estar en la mateixa situació i, per tant, poguessin estar en cert “perill” (de fet aquesta segona part era la que més em preocupava).

Aquest text no és per remoure més aquella història ni fer-ne cap denúncia més. L’escriptura d’aquest text ve motivada per la voluntat de fer per la meva part un tancament (mental) i per la de compartir l’experiència del procés i de la gestió. Aquesta reflexió pretén estar emmarcada en un conjunt de textos on vull crear un espai d’auto-crítica sobre la gestió de l’espai que fem. Aquestes gestions acaben, vulguem o no, afectant molt la vida de les persones i, per tant, crec que és important parlar-ne, encara que algunes vegades sembli un tema tabú.

Abans d’escriure aquella “denúncia” pública a Facebook (no m’agrada pensar-hi en clau de denúncia, sinó més aviat de visibilització), vaig passar-me mesos pensant com fer-ho o què fer. Sé que sóc una rallada de la vida (però molt rallada de la vida) i moltes vegades el que faig és quedar-me en bucle intentant trobar la millor manera de gestionar alguna cosa. Tenia por a caure en un procés de demandes de vetos o exclusions amb les que jo tampoc hi creia (al menys en aquell cas) o bé a caure en la venjança o en el càstig (en el que tampoc hi crec).

Un dels problemes que em trobava, a més, era que l’especificitat del meu cas implicava no haver pogut participar ni ser en molts espais degut a la pròpia relació, espais on aquesta persona sí que hi era o on hi podrien haver persones que el coneguessin o properes a ell. Finalment el que vaig acabar fent va ser evitar tot un barri sencer i inclús marxant d’aquest (ja que hi vivia). Tampoc sé fins a quin punt haguéssim tingut espais tant comuns, per algunes diferències ideològiques; ara, des de la calma d’haver superat tot allò, veig que és probable que no haguéssim tingut tants espais en comú. Tot i així, la no coneixença i la por a sentir-me com ja em sentia en l’únic espai que compartíem (la feina), vaig acabar esquivant tota la resta amb molta angoixa. Degut a això a tots els meus conflictes i debats interns que tenia es sumaven alguns més: quin dret tenia jo en demanar res a espais on jo no hi participo? És, però, just que hi hagi espais on no hi participo precisament degut a aquesta relació? Fins a quin punt s’entendria realment que no hi hagués participat si no tenim en compte gairebé mai en aquests espais el neurocapacitisme, les tècniques de dominació, entre moltes altres coses? Què podia realment fer?

Sí que se’m van passar pel cap coses que sentia que necessitava demanar, coses molt bàsiques que tenien a veure amb la seva ocupació de l’espai (sobretot virtual) en temes sobre feminisme, violència de gènere o coses relacionades amb violències masclistes; però en cap moment (i era una de les pors que tenia) volia demanar que se’l fes fora d’espais, ni que perdés cap reconeixement per la seva feina, ni que perdés res relacionat amb la seva feina ni entorn. Amb això no estic dient que demanar certs vetos no pugui ser necessari en altres casos, per a mi és contextual i en el meu cas no ho sentia oportú.

Finalment vaig decidir només explicar-ho, sense donar-li més voltes ni demanar res. Volia simplement fer un procés de visibilització per a compensar tota la invisibilització que vaig patir i per a que les persones que es relacionessin amb ell sabessin part del seu comportament relacional, especialment amb dones (al menys que poguessin estar previngudes i poguessin escollir com es compartia espai i discurs amb ell). Vaig pensar que només explicant-ho les persones que els preocupés mínimament aquest tipus de temes ho tindrien en compte com elles creguessin que ho havien de tenir en compte, segons les seves pròpies referències i dels espais que freqüentaven. A més, vaig decidir fer-ho a través de Facebook perquè em semblava més simple i per no haver d’entrar en protocols típics de denúncia i demandes. El post era públic i totes hi podien accedir, es podia compartir fàcilment i llegir.

També vaig decidir no enviar directament la informació a cap dels grups on ell hi participava, ni tampoc enviar-ho directament a persones que formaven part d’aquests grups (tot i que a bastantes d’elles les tinc com a contactes directes). El motiu va ser, seguint en la línia del que ja comentava anteriorment, que no pretenia demanar res concret i tenia certa por a que se’m qüestionés, se’m ridiculitzés o se’m menystingués degut a aquesta falta de demanda.

Durant un parell de dies vaig estar rebent bastantes mostres de recolzament de persones que jo coneixia, persones a qui agraeixo molt el suport emocional, especialment les que van viure amb mi tot el procés.  Per un altre costat, sí que vaig parlar d’aquesta qüestió amb un grup on ell participa, tot i que el procés va ser més aviat protocol·lari: tenia les portes obertes per demanar coses, sempre que fos jo la que m’hi apropés (jo m’hi vaig apropar a través d’una persona que conec que em va dir que estaven disposades a escoltar-me). M’hi vaig posar en contacte només per donar-los informació que crec que era important que tinguessin, pel mateix motiu que vaig explicar la meva història, sobretot per avisar a altres dones que poguessin estar en una situació similar i perquè el seu entorn sabés la història, la meva història.

La meva interacció amb aquest grup va ser curta i van dir-me que prendrien unes mesures que jo no vaig demanar però que elles consideraven necessàries. Mesos després m’he adonat de forma indirecta que aquelles mesures en realitat no es van portar a terme i que el grup no es va assabentar de cap part del que jo havia explicat. Tampoc vaig voler apropar-m’hi més perquè, com ja he comentat, jo no formava part d’aquests grups i, sincerament, jo tampoc sabia quina relació tenien les persones amb les que jo estava parlant amb la persona que m’havia maltractat durant set anys. Davant d’allò vaig preferir seguir amb la meva vida, lluny d’aquell barri i d’aquests entorns. Curar-me implicava cuidar-me, que implicava a la vegada allunyar-me de tot allò.

Sé que van llegir el que vaig escriure moltes persones que comparteixen amb ell espais de molts tipus. Ho sé més que res perquè altres persones m’ho van comentar (no perquè cregui que pel simple fet de posar una cosa al Facebook totes ho han d’haver llegit). Sé, però, que aquestes persones van decidir mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res. Puc entendre aquest tipus de reacció, i podria ser deguda a varis motius: a no creure necessari compartir-ho degut a que no hi ha una exigència ni demanda explícita de res que ens sembli destacable, a tenir por a que la cosa acabi complicant molt al grup al que pertanys degut a les demandes que hi podrien sorgir (igual que abans), o bé degut a com ens deixem anar pel corrent del moment (o sigui pels fluxos de poder que també es donen, molt, en els nostres espais). També pot ser que els importi bastant poc. A més gairebé sempre s’espera que siguis tu la que t’hi apropis i demanis coses, com si estar afectada o traumatitzada et permetés la majoria de vegades tenir la capacitat de fer-ho, especialment quan no coneixes les relacions que es donen entre elles.

Mirant amb retrospectiva, tot i que tinc certes crítiques a fer sobre com gestionem aquest tipus de coses, jo, per la meva part, em sento molt bé amb tot el que vaig fer i com ho vaig fer. No em penedeixo de res. Després del temps que ha passat i veure com em sento crec que vaig fer el que havia de fer. Em sento bé i amb calma. El resultat? Prefereixo no pensar-hi gaire, ara mateix m’és igual, tot i que admeto sentir bastanta decepció. He compartit la meva experiència per poder, per un costat, tancar aquesta història per part meva, però per altre costat, que pugui servir també de reflexió sobre la gestió, que crec que hem de fer en molts aspectes. M’agradaria estirar alguns fils d’aquesta reflexió, sobretot el com ens apropem a les víctimes (si és que ho fem), quan i per què, sobre per què les gestions acaben suposant a vegades efectes totalment contraris als d’aquesta experiència, què volem, què no volem, i si els fluxos de poder acaben o no influint en com gestionem tot plegat (fluxos de poder que a vegades contradiuen els privilegis/opressions que es volen tenir en compte en la denúncia). Jo sé que si m’hagués posat pesada, hagués començat a exigir demandes i hagués buscat aliades en alguns grups feministes, hagués pogut aconseguir certes coses. Però coses que tampoc necessitava i amb les que no em sentia còmode. Ara bé, considero que passar d’aquest extrem a que ni tant sols es vulgui compartir la informació, mirar cap a un altre costat i ignorar tot el que aquesta persona ha fet i com m’hagi pogut afectar a mi, és una cosa que, des del meu punt de vista, fa que senti que s’ha de reflexionar i posar en qüestió molt bona part dels nostres discursos.

Share

alcohol i altres drogues com a forma de sobreviure al neurocapacitisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: alcohol, drogues, addicció, neurocapacitisme, misautismia, dolor, acceptació social, rebuig, por a la pèrdua de relacions, menció de síndrome d’abstinència

 

El que relato en aquest text és la meva experiència personal i no implica ni significa que totes les persones travessades pel neurocapacitisme hagin de viure el mateix. De fet hi ha experiències molt diferents, i totes les experiències són mereixedores de ser tingudes en compte. També, òbviament, dependran del neurotipos. Això no treu que la vivència sigui en molt bona part estructural, i és que cada una vivim les estructures de forma diferent segons molts altres factors de les nostres vides.

 

L’adolescència per a mi (igual que per a moltes) va ser una època de total i absolut trontoll emocional, sobretot en quant a com vivia tota la informació que m’arribava del que m’envoltava i de les relacions. Ara entenc moltes més coses de mi, especialment gràcies al feminisme i a l’activisme de moltes persones neurodivergents que m’ha ajudat a entendre’m fora de la neurotipicitat. Entenc i sé que l’adolescència per a totes sol ser un gran desgavell, però quan et travessen certes estructures pot arribar a fer-se un de més gran. Degut a les exigències socials, a que vaig aprendre sobre mi mateixa i sobre el meu funcionament a través de paràmetres que realment no em representaven ja que jo no funcionava com el que era estipulat com a “normal” i, per tant, degut al fet de no haver tingut temps d’auto-coneixença, al fet de que el meu cap sentia diferent, processava diferent i vivia tot el que li arribava de forma diferent, el neurocapacitisme va afectar molt bona part de la meva vida. En el meu cas les relacions socials i la vivència amb el meu cos, amb el meu cap i les emocions es van fer bastant insuportables. Només sentia dolor i una necessitat molt gran de tapar-lo. Vaig començar a consumir drogues i alcohol envoltada d’aquell neguit, i ràpidament vaig començar a tenir problemes d’abús d’aquestes substàncies (especialment alcohol) i una addicció bastant elevada.

Les meves anades i vingudes amb totes les meves addiccions han sigut complicades, estant barrejades moltes vegades amb episodis molt complexos de la meva vida: he tingut períodes on he deixat completament tot tipus de substància addictiva (també sucres, tes i cafès), i altres moments on he consumit fins a punts extremadament preocupants i on sóc conscient que quasi m’hi ha anat la vida. Tota la meva problemàtica, òbviament, es barrejava amb la gran normalització que hi ha en el consum d’alcohol i d’altres drogues (però sobretot alcohol) en molts tipus d’espais, com els espais de festa, també en celebracions o en el dia a dia. Tot i així, no vull desviar-me del meu problema ja que tot el que a mi m’ha passat en relació amb les drogues ha anat més enllà de la problemàtica del consum en espais on està socialment acceptat: he anat beguda a l’institut, he consumit drogues considerades més “dures” entre setmana per anar a classe a la universitat, he begut per poder sortir al carrer a caminar i interaccionar “normalment” amb gent, etc.

Poc a poc, i sobretot, com he comentat al principi, gràcies a llegir i escoltar a activistes neurodivergents, m’he adonat de quines han sigut les causes del meu problema amb el consum de certs tipus de substàncies. Les causes estan molt relacionades amb el neurocapacitisme que he patit des de sempre i que ara he aconseguit posar-li nom. Com comentava a l’inici del text, des d’adolescent totes les interaccions amb el meu entorn em suposaven un dolor constant, no només psicològic, sinó també emocional i físic. Ara he entès que aquest dolor era provocat per no entendre (o no acceptar) que el meu funcionament era diferent, obligar-me a interaccionar i relacionar-me com s’ha estipulat socialment que s’ha de fer, i no acceptar les meves diferències i sensibilitats sensorials. No era capaç de treure’m aquest dolor de cap manera i hi havia drogues que al produir-me cert plaer tenien la capacitat de treure’m aquest dolor, encara que fos per calmar-me temporalment. No vull, però, que tot recaigui en una qüestió d’auto-acceptació, com si jo fos l’única responsable d’aquell procés, ja que aquesta no acceptació provenia d’una no acceptació social i que jo vaig a aprendre del meu “exterior”.

A part del dolor, m’he adonat de que tinc certa ansietat social que moltes vegades no em permetia suportar el dia a dia, especialment la relació constant (i sense mesura segons com em sentia) amb companyes i amigues i en esdeveniments socials. Ara mateix en aquestes situacions quan m’angoixo o tinc ansietat solc marxar del lloc on sóc per poder-ho gestionar (a vegades amb frustració perquè m’agradaria poder-hi ser i amb la por de perdre relacions en el camí d’haver de marxar dels llocs). També, per prevenir aquestes situacions d’ansietat, solc organitzar la meva agenda per poder tenir moments i dies per a mi i no socialitzar en excés per a ser capaç de poder-ho fer en altres moments. No obstant, això abans no ho coneixia i a més pensava que no seria acceptada per les demés (no només ho pensava, la meva experiència m’ho demostrava), i moltes vegades acabava utilitzant l’alcohol com a ansiolític per a fer-me aguantar situacions socials que em produïen ansietat. També m’he adonat de que en trobades socials fumava molt més, no només per ansietat social, sinó també per amagar els meus stims: o sigui, com que la majoria de stims no són “acceptables” però l’acte de fumar sí, el que feia era substituir-los i utilitzava l’acte de fumar com a stim amagat a ulls de les demés persones.

L’alcohol també m’ajudava a semblar de cara a altres persones més neurotípica; o sigui, més normal. He après que això és un tipus de camuflatge. Davant de la meva desconeixença sobre el tema el que sentia és que l’alcohol m’ajudava a “desinhibir-me”, que és el que se sol dir. Ara, reflexionant bé moltes de les situacions on sentia la necessitat de beure, m’he adonat de que beure m’ajudava a emmascarar molts dels meus trets no neurotípics per semblar més acceptable; en realitat en aquella època que no coneixia la meva no neurotipicitat, simplement sentia que em convertia en una persona més “normal”. D’aquesta manera sentia que podria aconseguir actuar com s’espera de tota persona, una cosa que a mi em costava molt ser-ne capaç i pensava que necessitava treballar-me més. Fer-ho em costava un sobreesforç molt gran, esforç que l’alcohol suavitzava. Aquests processos s’ajuntaven amb una por molt gran a ser exclosa i a ser rebutjada. Jo em forçava i m’obligava a trobar maneres de no passar més per aquelles processos de rebuig i d’exclusió, i el consum d’alcohol formava part de tot aquell desig d’acceptació.

Tot això, juntament amb tenir una facilitat molt gran per enganxar-me a qualsevol droga degut al meu funcionament (més aviat de forma física, no m’estic referint a addició purament psicològica o emocional), acabava per arrossegar-me molts cops a pous d’on em costava molt sortir. Tinc una dificultat molt elevada (comparada amb altres persones) per deixar certes substàncies (també la cafeïna, no tot és un problema amb drogues menys acceptades socialment) i els símptomes dels síndromes d’abstinència que solc tenir són bastant forts. Amb el temps he aconseguit comprendre’m, acceptar-me i entendre com gestionar situacions d’abstinència, i cada cop sortir-me’n més bé. Però això ho he après amb el temps, com tota la resta.

Mai he sabut on col·locar-me davant dels discursos pro-drogues o anti-drogues. A mi les drogues, a part de tot el que he explicat, m’han aportat coses molt bones, així com d’altres de desastroses. Crec en el consum d’aquestes substàncies per l’ús que cada persona li pugui trobar sempre que intenti (com amb tot) compartir els espais de forma responsable (tema complex de tractar, ja ho sé). Per altra banda, simpatitzo amb una part del discurs anti-drogues, especialment per com gestionem els nostres espais, tant de festa com no de festa, i el consum acrític, sense cap mena de reflexió sobre com influeixen amb el nostre entorn i l’obligatorietat que imposen aquests espais a consumir-les sense moltes alternatives. Tot i així, ambdós discursos cauen moltes vegades en el neurocapacitisme (igual que molts discursos sobre el consum de medicaments, siguin o no drogues), especialment el discurs anti-drogues. Per això necessitava compartir la meva experiència. No ens serveix de res fer crítiques cap al consum de drogues que estiguin obviant una part de les persones que tenim tantes dificultats per moure’ns per qualsevol espai fent-nos sentir moltes vegades culpables del nostre propi consum. Certament la resposta als problemes que tenim moltes que ens travessa el neurocapacitisme no tindrien perquè passar per les drogues. Segurament no. Però no ens serveix de res criticar el consum de drogues per a tapar els nostres problemes amb totes aquestes vivències si no generem primer uns espais i relacions menys neurocapacitistes. I amb això últim encara ens queda moltíssima feina per fer.

Share

privilegis i ocupacions d’espai: més enllà de l’home i de la parella

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: privilegis, estructures de poder, ocupació de l’espai, invisibilització, menció de masclisme, parellocentrisme, amatonormativitat, monogàmia, cissexisme, racisme, gordofòbia, capacitisme, neurocapacitisme, sexe

 

Des de fa temps que en els meus textos solc parlar de relacions de forma general per incloure tot tipus de relacions (no només les de parella, romàntiques i/o sexuals, sinó de tot tipus) per a mostrar, no només la importància que tenen altres relacions que no són les de parella, sinó també per parlar de com se solen tractar i menystenir aquestes relacions. A més, també en molts textos també parlo de forma general de “privilegis” o “persones amb privilegis” per parlar de persones privilegiades per totes les estructures de poder, no només per referir-me als homes privilegiats pel sexisme o masclisme. Moltes vegades, inclús, per a exemplificar-ho anomeno algunes estructures més enllà del masclisme per a que sigui més “evident” de que hi ha moltes més persones que ens beneficiem d’estructures de poder.

Tot i així, m’he adonat de que sovint moltes persones quan llegeixen aquests textos segueixen interpretant “relació” com a “relació de parella” o “relació sexeafectiva” (per molt que insisteixi en que no és així) o bé quan parlo de “privilegiats” solen tendir a considerar només a “homes” o a només aplicar-ho a homes. Això m’he adonat a partir dels comentaris sobre aquests textos o comentaris en activitats, tallers o xerrades, i m’ha sorprès molt. No obstant, tenint en compte que gairebé tots els discursos estan molt centrats en el masclisme i en les problemàtiques de parella, ens és molt difícil sortir del paper de que les dones són sempre víctimes (i mai poden ser opressores, que és una de les implicacions d’acceptar que hi ha altres estructures de poder) o bé ens fa creure, des del privilegi de parella o des de la mirada amatonormativa, que el parellocentrisme no pugui ser també generadora de violències, especialment quan estàs dins d’una relació de parella (o més d’una).

Estic bastant cansada de que en entorns no monògams o poliamorosos, per exemple, es repeteixi constantment i s’assenyali que els homes ocupen molt d’espai i que no saben ni poden cuidar (a dones, especialment) mentre a la vegada s’ignora (o es vol ignorar) la infinitat de persones amb privilegis que dins del poliamor ocupen molt d’espai respecte a les que no tenen aquells privilegis i tampoc saben cuidar a aquelles que no els tenen: persones neurotípiques, persones blanques, persones cisgènere, persones heterosexuals, persones primes, persones guapes i/o carismàtiques, persones sense discapacitats o sense diversitats funcionals, etc (jo també m’incloc en alguns d’aquests grups). També inclouríem, òbviament, a les parelles. Tots aquests privilegis i la quantitat d’espai que ocupen i ocupem les persones que els tenim/tenen queden totalment amagats. No vull amb això negar la quantitat de privilegis que tenen els homes ni l’espai que ocupen, sinó que vull assenyalar que a part dels homes hi ha moltes més persones que dins d’aquestes comunitats es beneficien de molts privilegis, així com que ocupen molt d’espai fins al punt de que tots els discursos i temàtiques sempre giren al voltant seu.

Per exemple, per què tots els discursos sobre gestió emocional, sobre comunicació o sobre ”energia de la nova relació” (new relationship energy en anglès, o NRE) sempre giren al voltant de les necessitats de les persones neurotípiques i només al voltant de la parella o de l’amor romàntic i del sexe? Per què gairebé sempre es parla de relacions entre homes i dones cisgènere i les seves problemàtiques? Per què quan es parla de cossos i sexe sempre es parla en uns termes extremadament cissexistes? Per què mai es parla de l’exclusió que viuen les persones gordes, lletges o poc carismàtiques dins del món relacional? Per què sempre som gairebé totes tant blanques en tots els esdeveniments sobre poliamor o no monogàmies? Per què?

En termes d’ocupació de l’espai i del discurs hem de mirar més enllà i adonar-nos de que hi ha molts més privilegis que els masculins, i que en alguns contextos fins i tot poden pesar molt més d’altres privilegis (no en tots, òbviament, depèn del context). L’ocupació de l’espai no és només una qüestió física, de presència i representació, és una qüestió de com s’articulen els discursos, de quines són les problemàtiques que sempre toquem i com les enfoquem. Però el que no podem fer és passar-nos el dia assenyalant uns privilegis (aquells que ja estan més acceptats que existeixen) mentre ignorem tota la resta, especialment perquè aleshores gairebé totes, per no dir totes, ens hauríem de revisar. I és que ens hem de revisar.

Share

expressar-se des de la raó o l’emoció quan es vol parlar d’opressions

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: menció d’estructures de poder, invisibilització, ridiculització i doble vincle

 

Parlar sobre estructures de poder (de masclisme, de monogàmia, de racisme, de cissexisme, de gordofòbia, etc) i de les seves violències sol fer-se a través del que es considera molta teoria: discursos sobre privilegis, opressions, diferents tipologies de violències, etc. O sigui, moltes paraulotes i conceptes als que normalment no hi estem acostumades. El que poques vegades es té en compte és que tota la teoria sobre aquestes violències i estructures ha sigut construïda conjuntament amb les emocions i l’experiència. A la vegada, quan intentem no parlar tant de “teoria” i ens exposem emocionalment per parlar de les nostres vivències es requereix, no només de facilitat d’expressió i de reconeixement de les pròpies emocions, sinó també de vulnerabilització, un procés complicat al que moltes no podem sempre exposar-nos.

En realitat les estructures de poder se senten, et travessen, t’afecten, i és molt difícil parlar d’elles perquè tota la lògica social i tot el que és construït teòricament contradiu la vivència de les estructures i no et permet parlar d’elles. A més, aquesta és una experiència extremadament emocional, ja que la violència afecta molt a nivell emocional. No obstant, quan et poses a parlar sobre aquestes violències i sobre com funcionen aquestes estructures, sembla que només parlis de teories, especialment quan qui t’escolta té el privilegi de no haver-ne viscut les conseqüències ni les violències de les estructures de les que parles. Òbviament parles de teories, i són teories importants; les teories, les experiències i les emocions es construeixen i es deconstrueixen a la vegada.

La nostra cultura privilegia molt més tot el que és racional per sobre del que és emocional. La racionalitat, a més, es vincula a la masculinitat, mentre que allò emocional sempre s’ha relacionat amb la feminitat i amb tot el que s’ha definit com a inferior per totes les estructures de poder (per exemple, també s’ha vinculat a les persones racialitzades per com s’han conceptualitzat de forma racista el que des del privilegi blanc i europeu s’anomenaven cultures “primitives”). D’aquesta manera, les emocions es relacionen amb la debilitat (dins del paradigma on la valentia i la fortalesa també són considerades superiors). Tot i això, la diferenciació entre el que és racional o emocional i la seva catalogació té part de construcció cultural.

Degut a això, les persones oprimides tenen/tenim una pressió molt gran per aconseguir explicar les seves/nostres vivències d’una manera que es pugui considerar “teòrica” o “lògica” per a que se les tingui en compte i per a que se’ns escolti, ja que parlar des de l’emoció no és considerat vàlid (invalida la vivència d’opressió i de violència). No es pot dir, per exemple, que t’has sentit incòmode, o malament, o no pots dir que una cosa la sents, la creus o la penses, sinó que has d’expressar-ho d’una forma que les estructures considerin “objectiva”. Normalment se sol acusar a les persones dels col·lectius minoritzats de ser excessivament emocionals i de no ser capaces de tractar els problemes de forma racional. Normalment s’utilitzen les nostres emocions per a ridiculitzar-nos i invisbilitzar d’aquesta manera el que volem expressar i el que sentim.

A la vegada, però, quan les mateixes persones d’aquests col·lectius intenten explicar tota la teoria que han hagut de construir per a poder expressar les violències que viuen, acostumen a rebre un altre tipus de crítica: se’ls diu que el seu discurs no és vàlid perquè estan parlant des de la teoria però no des de l’experiència i les emocions. Això les col·loca en un doble vincle: tant si és teòric com si és emocional el seu discurs no serà considerat vàlid. Això passa especialment quan del que es parla està relacionat amb les no-monogàmies, on sembla que de la única cosa que es pot parlar per defecte és de connexions emocionals “privilegiades” (o emocions privilegiades). En les no-monogàmies quan parles de les emocions d’aquelles que estan oprimides i afectades per estructures dins de les relacions no monògames se senyalen aquestes emocions com a no-emocions perquè no són reconegudes per les estructures com a emocions vàlides ja que no són les que provenen del privilegi (per tant s’acusa aquest discurs de ser teòric i no emocional): o sigui no és amor romàntic de parella o gelosia de la parella. El tipus de discurs que hi ha al voltant de les no-monogàmies, precisament, és un discurs que intenta girar al voltant de les emocions (privilegiades) per seguir construint el discurs sobre relacions en el romanticisme i la parella, per privilegiar un tipus concret de relacions i de dinàmiques, esborrant d’aquesta manera tot el que hi ha al darrera.

Però de quines emocions es parla des del privilegi? De les emocions que estan definides per les estructures com a existents, les reconegudes, aquelles que són considerades vertaderes emocions i que segueixen perpetuant aquestes estructures (segueixen mantenint la jerarquia privilegi/opressió). Per exemple, si parles de la gelosia de la parella, de l’amor de parella, són emocions que fàcilment seran més tingudes en compte quan en parlis. Però les emocions que provenen de la violència estructural patides per les persones descartades i les violentades per aquestes estructures són emocions de les quals parlar-ne molesta. Per aquest motiu aquestes emocions són sovint esborrades inclús confonent-les amb la no-emoció.

Que es reconegui allò que estàs intentant assenyalar, a través sigui d’un discurs, d’una explicació experiencial d’un problema, o expressant sensacions, no està només condicionat pel reconeixement d’allò teòric per sobre del que és emocional, sinó també, a més a més, està relacionat amb el que és més acceptat estructuralment i el que segueix perpetuant l’estructura, els privilegis i les seves violències.

Share

taller ‘deconstruir contextos per construir relacions’ el diumenge 16 de desembre a Barcelona

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

El diumenge dia 16 de desembre repetiré el taller ‘deconstruir contextos per construir relacions‘. Es farà a les 17h (fins a les 21h) a Barcelona (lloc encara per confirmar). Per tal de construir un espai més segur el número de places és limitat. Encara hi ha places. Si hi estàs interessadi envia’m un correu a wuwei.activismedesorientat@gmail.com.

Més informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/284898965552522/

Share

espais que a vegades no sentim nostres

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

Avís de contingut: exclusió, monosexisme, bifòbia, neurocapacitisme, menció de relació de maltractament, ridiculització, invisibilització

 

Últimament estic parlant molt de l’exclusió. En realitat vaig començar a parlar-ne a “memòries d’una C” i he anat continuant quan parlava de les relacions com un “club d’alt standing”. N’he parlat també a través de la meva pròpia vivència explicant el meu procés d’empoderament. Per poder tancar una mica aquest cicle on parlo d’exclusions i vivències m’agradaria parlar de quines han sigut algunes experiències viscudes aquests últims anys relatives a l’exclusió, però en els “nostres” espais crítics vinculats als moviments socials. Vull parlar d’això, però, perquè a partir d’aquí també m’agradaria començar una sèrie de textos on vull fer una mica d’auto-crítica sobre com gestionem  i tractem molts aspectes des d’aquests espais a través de la generació dels nostres discursos.

Abans de tot, però, vull comentar que tot i que vull escriure alguns textos (on s’inclou aquest) per fer auto-crítica sobre els nostres espais, no vull menystenir tota la feina que fan les companyes des d’aquests espais, tot el contrari. Crec que és molt important la feina que fan moltes d’elles, especialment des de l’anonimat i des de la col·lectivitat i s’ha de reconèixer. La crítica no és per invisiblitzar tot això, al contrari, sinó que crec que és tant important tot el que es fa que per això és important també revisar-nos (sobretot des de la cura i el respecte) i escoltar-nos.

També m’agradaria començar comentant que, tot i que en aquest text estic parlant de la meva experiència com a “exclosa”, no vol dir que la meva posició hagi estat sempre de “víctima”, sinó que entenc que jo també he estat en altres posicions on s’han exclòs a altres persones. Aquí crec que poques ens “salvem”, tot i que, com passa sempre, hi ha persones que a vegades solen estar més en un dels dos costats. Per tant, tot i que parlo des de l’exclusió, no em considero una persona “totalment” exclosa i a la vegada també em considero part del problema “que exclou”. No obstant, per a poder donar veu al procés d’exclusió i les seves motivacions i implicacions, en aquest text parlaré com a exclosa.

Durant temps m’he vist exclosa d’espais als que hi volia pertànyer. No he sigut exclosa directament mentre m’assenyalaven amb un dit i em deien que no podia ser allà (sigui “allà” en aquest cas espais dels moviments socials mínimament crítics/feministes/alliberats/de militància/activistes al que havia pogut considerar la idea de pertànyer). Per tant, el tipus d’exclusió que jo he viscut és diferent a la del veto. He sigut exclosa a través de tècniques indirectes, algunes d’elles a través d’unes estructures, d’altres a través directament del maltractament i de les tècniques d’invisibilització, ridiculització i la por generada degut a tots aquests processos.

Puc dividir els processos d’exclusió que he viscut en aquests espais en tres tipus (tot i que és molt més complex que això però sempre és útil simplificar quan s’intenta explicar una cosa com aquesta). El primer procés ha sigut degut a ser bisexual/plurisexual i fer visiblement activisme bisexual i contra el monosexisme (una cosa inconscientment no molt ben vista en certs sectors del feminisme, així com de l’activisme LGBTI+). El segon procés ha sigut per ser neurodivergent degut al neurocapacitisme d’aquest tipus d’espais (en aquest cas incloc quasi tots els espais). I el tercer procés ha sigut una relació de maltractament i la invisibilització i ridiculització constants que ha comportat aquest tipus de relació (que ha afectat especialment espais més vinculats al barri on jo vivia i espais oberts com les manifestacions, per exemple).

No vull entrar a explicar en detall el motiu pel qual parlar sobre monosexisme ha fet que se m’exclogués d’espais. Les persones que pateixen també el monosexisme i s’han intentat identificar amb alguna plurisexualitat o amb la bisexualitat en alguns ambients feministes o LGBTI+ saben a què em refereixo i tampoc vull que això ocupi molt d’espai en aquest text. Bàsicament aquest fet no m’ha fet sentir gaire còmode en molts d’aquests espais: les (males) mirades, l’hostilitat, la invisibilització dels meus comentaris, etc, m’han fet sentir poc benvinguda, tant en espais físics com virtuals.

En segon lloc, l’exclusió pel fet de ser neurodivergent no és tant fort com la que he viscut fora d’aquests espais, en espais “normals” on les estructures de poder no viuen de cap crítica. De fet, és en aquests espais on m’ha sigut més fàcil trobar-me persones també travessades pel neurocapacitisme i per tant he pogut trobar més fàcil algunes interaccions. Tot i això, el neurocapacitisme és encara viu dins dels nostres espais i moltes vegades s’ignora la seva existència quan es parlen de violències estructurals, encara que siguin espais feministes o sensibles a les opressions. Molts cops, m’he sentit ignorada, desplaçada, incompresa per la meva forma de ser, de moure’m, d’expressar-me, de funcionar, per ser introvertida també o bé per les meves dificultats a l’hora de comunicar-me per com funcionen moltes dinàmiques assembleàries i també relacionals. Això ha fet que acabés poc a poc, sense adonar-me’n, deixant molts espais.

Finalment, està l’exclusió que vaig viure degut a una relació de maltractament. Aquesta relació es basava en la forta invisibilització i la ridiculització que jo sentia cap a mi i la relació davant d’altres persones. Aquest fet va fer que amb el temps sentís molta por a trobar-me aquesta persona juntament amb altres per com em pogués tractar davant de tota aquesta gent, o simplement trobar-me a persones que fossin properes a ell o que el coneguessin (ampliant d’aquesta manera la quantitat d’espais a evitar). Això va fer que, finalment, molts espais vinculats als moviments socials del barri on vivíem les dues (i al que jo era relativament “nova”), o espais on jo podia ser vulnerable a la seva “mirada”, com manifestacions, acabessin sent espais que jo evitava. Al final poc a poc i sense adonar-me, vaig acabar evitant tot el barri pels constants símptomes d’estrès posttraumàtic que em provocava passejar-m’hi, deixant finalment de viure-hi.

Quan vaig començar a treure’m aquella relació de sobre (visibilitzar-la i curar-me) vaig seguir limitant-me el passar per molts d’aquests espais, per una qüestió de cures cap a mi (em generava encara molta ansietat). Durant molt de temps m’he vetat a mi mateixa de molts espais. A la vegada he estat deconstruint-me i acceptant-me com a persona neurodivergent i tot el que això comporta, i he pogut participar en espais més sensibles a aquesta estructura (tot i que en alguna ocasió s’ha exercit aquest tipus de violència cap a altres tipus d’expressions neurodivergents i jo n’he estat partícip), com també sensibles al monosexisme.

Després de tots aquests processos i sentint-me molt més apoderada, estic començant a (re)apropiar-me d’espais que crec que també són meus (o ho haurien de poder ser), però estic intentant no precipitar-me i anar trepitjant espais poc a poc, sense atabalar-me. Ara la meva preocupació és entendre quins són aquells processos en els que jo també he participat en l’exclusió d’altres persones, que n’existeixen, tant per les estructures que travessen a altres i de les quals jo en tinc privilegis, com deixant-me arrossegar per corrents que es donen moltes vegades en els nostres espais, on s’han creat arguments d’autoritat inqüestionables i que posen en entredit moltes de les filosofies “principals” d’aquests espais.

Share

‘memòries d’una C’ a València el 24 de novembre

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

 

El dissabte dia 24 de novembre estaré a la ciutat de València per repetir per quarta vegada ‘memòries d’una C’. L’activitat l’organitza Poliamor València i per anar-hi cal inscripció prèvia enviant un correu electrònic a poliamorvalencia+talleres@gmail.com. L’horari serà de 18h a 20h i el lloc és El Ventanal (C/ Fra Pere Vives, 13-15).

El preu de l’activitat és, com sempre, gratuïta amb donatius/taquilla inversa. Si no pots fer cap aportació econòmica no dubtis en venir!

Tota la informació a l’esdeveniment de facebook: https://www.facebook.com/events/361103404667507/

Us deixo amb la descripció de l’esdeveniment:

“A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a fer gestions i a prendre decisions sobre la seva relació. Però aquestes decisions no només són sobre la seva relació, sinó de retruc també sobre la relació entre B i C, i aquesta relació també s’hi veu afectada. Finalment C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

‘Memòries d’una C’ és una xerrada que utilitza la lletra C com a metàfora sobre les relacions excloses, desapoderades, marginades, i en definitiva, les menys tingudes en compte quan gestionem emocions, quan parlem de relacions, de no-monogàmies, de poliamors; en definitiva, quan parlem d’amors o d’afectes. Es parlarà de jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb la monogàmia i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies.

Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Es parlarà a través de la teoria, però també, i sobretot, a través de l’experiència i les emocions relatades en un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents”

Share

relacions horitzontals també des del dubte i des de la dificultat per expressar-nos

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: dos braços on hi ha escrit en un “indecise” i en l’altre “confosa”]

 

Avís de contingut: neurocapacitisme, obligatorietat de saber el que vols, obligatorietat de saber expressar, exclusió, jerarquies

 

Com ja he comentat en altres textos (com per exemple, a “el compromís com a acte revolucionari”), la majoria de les coses que es comparteixen en una relació són coses que no són (normalment) escollides entre les persones que la composen. Les coses que es comparteixen i els pactes o compromisos no es solen parlar, ni decidir ni prendre, sinó que venen donats per defecte a través d’unes normes implícites segons el tipus de relació que s’hi estableix: per exemple, si tens una relació de parella amb una persona es pressuposa que serà amb ella amb qui aniràs de vacances o acabaràs en algun moment compartint habitatge i finances.

Aquesta forma de “construir” relacions en realitat no construeix la relació, sinó que fa que es creï o es generi a través de normes (socials) que l’arrosseguen i li solen imposar també jerarquies (tant entre les persones que composen la relació com cap a altres persones/relacions). Els compromisos que es no-prenen (o sigui que venen implícits) no són sensibles al context ni les necessitats de les persones que composen la relació. Com ja havia apuntat també anteriorment, una forma alternativa més sensible de construir relacions i compromisos en aquestes relacions és fent explícit el què es vol compartir, parlant i deixant més clar entre les persones que la composen de què tracta la relació, i quins compromisos es volen prendre juntes. Aquests compromisos, però, no només haurien de ser explícits, sinó que puguin ser presos en un espai segur i en que totes realment puguin expressar-se sense coacció.

Hi ha hagut, però, una confusió bastant gran entre la necessitat de prendre les decisions de forma explícita amb que les persones haguem de saber sempre el que volem o el que necessitem i que a més ho haguem de saber expressar sempre de la millor manera. Hi ha moltes persones que consideren inclús violent que l’altra persona no sàpiga o no tingui clar el que vol o no sigui capaç d’expressar-ho de la forma que es considera “sana” (expressió que, sincerament, no m’agrada gens). Això genera, no només una pressió molt gran cap a totes, sinó a la vegada una jerarquia on només les més capacitades per decidir-se, a entendre el que necessiten en un temps considerat socialment “normal”, o a poder-ho expressar amb la claredat que es reclama, tindran el privilegi d’entrar en aquest discurs.

La creença de que per a poder tenir relacions horitzontals has de tenir clar el que vols i el que necessites és capacitista (especialment neurocapacitista), tot i que òbviament afecta a moltes persones no travessades pel capacitisme perquè aquesta incapacitat a l’hora de saber el que volem la podem sentir totes en alguns moments de la nostra vida. La necessitat d’establir pactes explícits no implica la necessitat de saber el que es vol i el que es necessita. És absurd pensar que si no podem establir un pacte concret implicarà automàticament que ens deixarem arrossegar. Que no sàpigues el que vols o necessites es pot respectar sense que es caigui en establir compromisos implícits i jeràrquics. Precisament la idea de trencar amb els compromisos sistemàtics implícits per crear-ne de sensibles és també per tenir-nos en compte amb les nostres especificitats, per tant també amb les nostres no capacitats.

Dir que no saps el que vols ni el que necessites també és ser explícita (una cosa que sovint oblidem perquè sembla que només es poden parlar les coses quan està tot clar i treballat, i precisament es tracta del contrari, compartir-nos i acceptar-nos en els nostres processos). Creure que no es poden pactar coses ni comprometre’s ni parlar sobre com sentim la relació si l’altre no ho té tot clar és bastant reduccionista ja que hi ha moltes formes de parlar, pactar i comprometre’s. Per exemple, es poden parlar dels dubtes que sentim o de les coses que tinguem una mica més clares que potser no volem per intentar moure’ns al voltant d’això; es poden establir pactes temporals depenent de com l’altre pugui anar-se adonant del que necessita, etc.

També es redueix molt la problemàtica a “saber-ho expressar” (o sigui, saber expressar les necessitats o voluntats en la relació) sense tenir en compte que moltes tenim dificultats a l’hora d’expressar el que volem per molts motius. Per exemple, a moltes que ens han negat les nostres necessitats des de petites (tant sigui pel nostre gènere com per tenir unes necessitats considerades “especials”, com passa a moltes neurodivergents) expressar-les moltes vegades se’ns fa dificilíssim; també ens pot ser difícil expressar necessitats quan és un tema que ens afecta emocionalment o tenim por a la reacció de l’altra i ens travessen certes dificultats a l’hora d’expressar-nos d’una manera que es considera “normal” o “acceptable” (no suporto, per exemple, aquest costum que hem adquirit en espais no monògams en resumir-ho tot dient que les coses es poden dir “tranquil·lament i naturalment”). Per a poder treballar les relacions de forma horitzontal no només hem de deixar espai per a que puguem ser explícites, sinó també hem de deixar espai per a que ens puguem expressar de moltes formes que intentin ser sensibles a les necessitats d’expressió de totes, i també hem de poder parlar d’aquestes dificultats que tenim per expressar-nos, parlar sobre els motius i intentar trobar entre totes com podríem crear aquest espai que pugui sentir-se més segur.

La idea de generar compromisos horitzontals és també la de que aquests compromisos no hagin de ser estàtics i puguin canviar per adaptar-se als nostres canvis de necessitats o bé a com ens anem adonant del que necessitem quan es va construint la relació;  també és que es puguin adquirir des de molts punts diferents, també des de la incertesa o el dubte. Els compromisos s’han de poder prendre des d’espais i situacions segures per a totes, especialment per les més vulnerables, on s’hi inclouen aquelles a les que els costa expressar el que volen com també aquelles que moltes vegades els costa temps entendre què necessiten. És important aprendre a parlar també des d’aquestes posicions i arribar a pactes des d’allà per fer les relacions horitzontals més inclusives i sensibles.

Share

plurisexualitats i estereotips III: el canvi, les fases i les no estabilitats com a forma de construir un món més sensible

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: manifestació de la comissió unitària del 28J del 2016 de temàtica plurisexual. Es veu una pancarta que hi diu “La nostra fase, la nostra indecisió. @FemEnrenou”]

 

Aquest text és el tercer d’un conjunt de textos que he escrit al voltant dels estereotips assignats a les persones bisexuals i plurisexuals com a eines d’apoderament i reapropiació. El primer el podeu trobar aquí i el segon aquí.

Avís de contingut: monosexisme, estereotips, neurocapacitisme, obligatorietat de l’estaticitat, inestabilitat, insensibilitat

 

El paradigma monosexual amb el qual veiem i descrivim el món ens diu que, segons el que el mateix paradigma defineix com “orientació sexual”, només hi ha dos possibles estats/opcions: l’heterosexualitat (l’opció “correcta” o “bona”) o l’homosexualitat (l’opció “incorrecta” o “dolenta”). Aquestes dues opcions no han de poder barrejar-se ni tocar-se ja que si ho fessin no podríem distingir allò que és bo, perfecte, pur, del que és impur, dolent o negatiu. Per aquest motiu estem obligades a decidir-nos quan madurem per a poder-nos col·locar de forma clara en un dels dos costats, per a que se’ns pugui encaixar i jutjar contundentment i saber a qui s’ha de premiar (privilegiar) i a qui castigar.

Segons aquesta forma de veure les orientacions sexuals, aquelles que no encaixem en aquest suposat imaginari perquè ens sentim atretes per més d’un gènere (o bé com jo prefereixo definir-ho, no filtrem a tots els gèneres excepte un quan ens atrau/agrada algú) se’ns veu com a persones que van saltant constantment d’un estat a un altre: ara som heteros, ara lesbianes o gais. D’aquesta manera, perquè se’ns veu sempre saltant d’un estat a un altre, les persones bisexuals i en general les plurisexuals som estereotipades com a inestables, que canviem constantment i que estem sempre en una fase.

El fet d’haver-nos de definir i fixar en un estat concret (en un estat que a més segurament no ens representa en la majoria dels moments de la nostra vida) no és només una demanda que se’ns fa a la nostra orientació sexual, és un fet sistemàtic que va més enllà del monosexisme: també és una característica de moltes estructures de poder, del neurocapacitisme que estipula que hem d’estar en un sol estat emocional/mental d’una forma constant que pot variar una mica però dins d’unes freqüències determinades, de la monogàmia que ens obliga a escollir una sola relació reconeguda (i de propietat), i del capitalisme de forma general.

El sistema ens necessita estàtiques (amb les seves contradiccions, com comentaré més endavant). Allò que és llegit com a no estable (entès com a no estàtic dins d’uns paràmetres), escollir opcions no considerades com a existents, els canvis, les transformacions, les fases són bastant incompreses en la nostra cultura, que tot ho vol dominar, que tot ho vol fixat en punts molt definits i concrets per tenir-ho sota el control, per a que puguem també ser productives i/o reproductives.

Poder canviar, fluctuar, ser no estables en quant a no ser estàtiques, no té perquè ser res negatiu en sí mateix, i no és la causa real ni directa de la inestabilitat que ens aporta de retruc el sistema, que té unes conseqüències devastadores a les nostres vides. La inestabilitat sistemàtica (econòmica i relacional) és el resultat de com interacciona el sistema (a través de la seva ideologia, l’imaginari social i les estructures de poder) amb els nostres canvis i fluctuacions, o d’aquests estats no permesos. Per tant, és el resultat que ens atorga la insensibilitat amb la que opera el sistema sobre els nostres canvis i els nostres funcionaments desviats de la norma. El resultat és que no puguem obtenir allò que necessitem, i que estiguem a la deriva, que estiguem sempre sentint que necessitem coses diferents (que no són precisament les que necessitem), que no arribem mai a trobar allò que ens va bé o que volem, i que estiguem, per tant, perdudes en un mar de consum acrític absurd, tant relacional com econòmic (tant com a consumides com a consumidores).

És per això que el sistema s’assegura molt bé de, per un costat, prohibir-nos certs estats i a la vegada aprofitar-se d’ells quan existeixen per al seu benefici, semblant d’aquesta manera que som castigades per no seguir les normes que hauríem de seguir. El resultat és, doncs, una inestabilitat econòmica, afectiva i emocional (més enllà de la que s’acostuma a assenyalar com inestabilitat emocional deguda a un funcionament diferent del nostre cap) que s’assenyala sovint com el resultat directe de ser una persona que no està fixada en l’estat al que l’han obligat a fixar-se: o sigui, sempre es responsabilitza a les característiques dels col·lectius oprimits i no a la insensibilitat del propi sistema o a l’apropiació que fa aquest de les nostres vivències romantitzant-les i utilitzant-les fora dels nostres contextos.

Qui acaba rebent més aquesta inestabilitat sistemàtica són aquelles que estan més excloses, explotades i oprimides, i que a més seran les que acaben sent més llegides com a “no estables” i acaben rebent per partida doble aquesta negativització de les seves vivències. Les més privilegiades tindrien mitjans per obtenir les seves necessitats i per tant no estarien tan afectades. Se’ns fa creure, però, que són els nostres canvis, les nostres fases, els nostres estats mentals i emocionals “no estables”/no estàtics, les que produeixen que no puguem accedir a poder cobrir les nostres necessitats.

El monosexisme es serveix d’aquesta ideologia per negar-nos la possibilitat del canvi i les fases, i a la vegada s’acusa a la nostra pròpia no estabilitat i el suposat no aclariment sobre la nostra opció sexual com a culpable dels nostres problemes de salut mental, econòmics i relacionals (les persones no monosexuals tenim més tendència a perdre relacions sexe/afectives degut a la nostra desorientació sexual ja que se’ns percep com a persones amb les que no es pot confiar, traïdores i infidels).

Per tant, el monosexisme no només ens atorga estereotips, sinó que a més nega les fases, els canvis i tot allò llegit com a “no estable” degut a no tenir l’estaticitat que ha de tenir. El monosexisme ens insensibilitza, igual que ho fa el capitalisme, de les voluntats i desitjos de les demés, i de les seves diferents necessitats. El monosexisme ens nega els canvis, les fases i les transformacions. El monosexisme ens nega la possibilitat de no ser tant estables com el sistema ens exigeix i ens culpa de la inestabilitat relacional actual (quan és a nosaltres, les no monosexuals, entre moltes altres, a qui s’objectifica i s’abandona).

Hem de construir altres formes de sentir-nos, que ens permetin poder canviar, transformar-nos, abraçar les nostres “no estabilitats” emocionals, mentals, físiques, les nostres discapacitats. Hem de construir formes de viure’ns més sensibles a la multiplicitat i al canvi fent que a la vegada puguem, a través de formes relacionals horitzontals, trobar entre totes com obtenir les nostres necessitats, a través dels compromisos i a través de la responsabilitat compartida. No acceptar el canvi ni la transformació és no acceptar la possibilitat ni la necessitat de canviar un sistema insensible, jeràrquic i de control.

Share

salut i dieta: com moure’m per espais on no es contempla la meva realitat

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

[imatge: pastanagues pelades i tallades posades dretes en vertical sobre una taula per tallar de plàstic. De fons es veuen unes mans pelant i tallant taronges i taronges pelades sobre una altra taula de plàstic per tallar. Entre mig es veu un pelador amb les pells de la pastanaga]

 

Avís de contingut: menció de menjar i de TCA, dieta, restriccions, capacitisme, problemes de salut, menció de problemes de salut mental i auto-maltractament, menció de gordofòbia

 

Quan tenia divuit anys vaig començar a tenir un problema de salut que, just la primera vegada que em va trencar amb alguns dels seus forts símptomes, de seguida vaig saber que seria crònic. No sé per què, suposo que vaig notar d’alguna manera que allò que estava sentint no acabava allà mateix i que seguiria perseguint-me durant anys. I així va ser. Ja arrossegava bastants problemes de salut mental (especialment degut al neurocapacitisme, el masclisme i el monosexisme que patia) que m’havien portat a maltractar el meu cos de forma bastant extrema i sense cap mena de consideració. El meu cos va decidir, d’aquesta manera, demanar-me una treva, un descans. El meu cos amb aquests forts símptomes que m’incapacitaven en molts contextos, em va obligar a mirar-me amb més afecte, tot i el patiment que tot just començava i que faria que els següents anys m’obsessionés en trobar una solució que va trigar deu anys en arribar.

Durant deu anys vaig estar anant a metges i especialistes que mai em trobaven res i sempre atribuïen tot el que em passava a l’ansietat i als “nervis” (com ho anomenaven ells). La solució que em donaven: relaxa’t. I ja està. Mil proves (algunes dures), i res. Però després d’uns deu anys donant tombs i trobant-me cada vegada pitjor (fins al punt de tenir molta dificultat per sortir de casa), vaig arribar a la solució. Vaig descobrir el que em passava buscant milions de vegades per internet una combinació de símptomes que els metges m’havien dit que no estaven relacionats i no tenien res a veure entre ells. Sé que es fa molta mofa de qui busca símptomes per internet per auto-diagnosticar-se, però s’ignora que moltes persones patim de problemes que no són tan fàcilment detectables o reconeguts; per a moltes, l’auto-diagnòstic a través d’eines com internet, les xarxes, etc, són l’única via per trobar el que ens passa, entendre’ns o identificar-nos amb altres persones que pateixen el mateix. A mi allò em va salvar. Vaig trobar una llista de símptomes molt llarga que quadraven molt amb tot el que em passava, i vaig decidir anar de cap a la nutricionista que penjava aquella informació a la seva pàgina.

Després de tres anys de tractament a base de dieta, suplements nutricionals i paciència, vaig aconseguir arribar a un equilibri simptomàtic al que pensava que mai arribaria. El que em va “arreglar” no va ser cap medicament, sinó una dieta: una llarga llista d’aliments a evitar, i algunes recomanacions extra alimentàries i pautes, juntament amb algunes adaptacions a la meva condició específica personal que vaig anar aprenent amb l’experiència i el temps. Aquella dieta em va salvar la vida, ho porto sentint des de fa temps. Passar de no poder-me quasi moure, estar sempre cansada, patir símptomes digestius diaris que m’incapacitaven per fer vida fora de casa, a poder tenir el que la gent anomena una vida “normal”, poder sortir de casa, pensar, llegir, fer exercici físic, relacionar-me (dins dels límits de la meva ansietat social, òbviament), i fer-ho sense dolor ni cansament.

Tot i això, no he arribat mai a obtenir una total “cura”, sinó un equilibri que es desfà quan deixo de seguir aquesta dieta. I, tot i que el meu problema quan segueixo la dieta el tinc controlat, saltar-me-la pot comportar que torni tota la simptomatologia que durant molts anys em va incapacitar diàriament: tot tipus de símptomes digestius, dolor corporal, fatiga, mal de coll, més facilitat per posar-me malalta, problemes de pell, agreujament de la depressió, més ansietat de l’habitual, somnolència, sensació de ressaca pels matins, entre d’altres.

Degut a tot això, moure’m per molts espais m’és molt complicat, perquè la majoria de les vegades quan hi ha menjar o hi sóc per menjar, gairebé res és apte per a que jo pugui menjar. I això ho puc confirmar només quan sé quins són els ingredients del menjar preparat que hi ha, ja que la majoria de les vegades ni tant sols tinc accés a saber-ho, un requisit que per a mi és indispensable. La quantitat de restriccions alimentàries juntament amb la insensibilitat que tenim a l’hora de preparar espais amb menjar per a les persones amb aquestes limitacions, fan que finalment la probabilitat de que pugui menjar sigui baixa o bé m’acabi saltant la dieta la gran majoria de les vegades.

Per un altre costat, cada vegada que vaig a un espai i menjo diferent a la resta o a la majoria de gent, o bé intento explicar que necessito seguir una dieta per a que es tingui en compte, rebo un munt de preguntes molt invasives i que em fan sentir incòmode (per què menjo diferent, quin problema tinc, com és que el tinc, etc), on haig d’acabar explicant parts de la meva vida que no em ve de gust compartir, sobretot perquè em sento obligada a fer-ho per la circumstància; també podria dir que no vull respondre però la gent no sol prendre-s’ho molt bé i això em fa sentir atrapada entre dues respostes que no tinc ganes de viure. Imagineu-vos, per exemple, quan la trobada és de més de vint persones, la quantitat de vegades que m’haig de trobar en aquesta situació en un interval curt de temps em dispara totalment l’angoixa. Això fa que moltes vegades no expliqui que segueixo una dieta, i no dir que no segueixo una dieta implica que no es tingui en compte i que, per tant, acabi també saltant-me-la en aquests casos, sota el risc de trobar-me pitjor.

Finalment, una situació habitual amb la que em trobo és la sensació d’auto-càstig quan, pel motiu que sigui, necessito o vull saltar-me aquesta dieta (perquè tinc un trastorn de la conducta alimentària i ansietat, perquè em sento baixa de carbohidrats i decideixo menjar cereals que no puc menjar, o simplement perquè aquell dia em ve de molt de gust menjar alguna cosa que no em va bé i prenc la decisió personal de menjar-ho sabent les conseqüències pel meu cos). Sento una pressió molt gran per no saltar-me-la quan estic amb persones que saben que segueixo la dieta i que m’ha costat molt que la tinguin en compte (o simplement m’ha costat molt explicar-li-ho). Sento que si me la salto farà que se’m tingui menys en compte a partir d’aquell moment, o que se’m criticarà.

Existeix en molts dels nostres espais una crítica molt contundent contra les dietes (una crítica que comparteixo per la pressió que tenim moltes a haver-nos d’aprimar, especialment a aquelles que les travessa la gordofòbia). Tot i això, la crítica, tal com es porta moltes vegades, esborra que no totes les dietes són iguals, no totes es basen en una restricció en el número de calories o són per aprimar-se, i algunes les podem estar necessitant. Algunes vegades m’han dit que en aquest cas utilitzi altres paraules diferents a “dieta” per diferenciar-la. Però després d’haver provat altres formes d’anomenar-la segueixo sentint que “dieta” és el que més hi encaixa: aquesta, igual que qualsevol dieta, afecta tota la meva vida, moltes de les meves decisions, a on vaig, amb qui em relaciono, inclús com em relaciono amb la meva feina, etc. Crec que el problema no és la paraula que utilitzo, sinó més aviat la insensibilitat sobre un tipus de no-privilegi bastant poc reconegut i que va lligat als problemes de salut i a les discapacitats.

Share