ConstruirRelacions_Taller_Cartell

el compromís com a acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El compromís, juntament amb altres conceptes en la nostra cultura, es pot intuir i definir de moltes maneres diferents. És un d’aquests conceptes que per un costat ens ve imposat d’una manera concreta per les estructures de poder, però que a la vegada despendre’s d’aquest també beneficia a aquestes estructures (com el patriarcat, la monogàmia, el capitalisme, entre d’altres), com intentaré explicar més endavant. Construir noves maneres d’apropar-nos a aquest concepte, d’una manera que ajudi a trencar amb els sistemes de privilegis i opressions, és l’alternativa que algunes busquem.

En la monogàmia, per exemple, aquest compromís està relacionat amb totes aquelles idees que envolten com ha de ser una parella (formes de pensar que defineixen què és una parella i totes les normes implícites que l’envolten). Aquest tipus de compromís es connecta amb les exclusivitats, no només exclusivitat sexual o romàntica, sinó també en projectes o qualsevol cosa que es decideixi fer o compartir: tot el que es vol fer fora de la relació de parella haurà de passar per la comformitat de la parella. Si no es fa així, es sol donar la sensació de que no ens volem comprometre i que per tant la relació no és important per a nosaltres o que no sabem estimar. Aquest tipus de compromís, a més, acaba reforçant tota la resta d’idees que abans comentava que s’imposen com a normes del que ‘ha de ser una parella’: projecte de convivència, de criança, de pertànyer a les mútues famílies d’origen, o bé de compartir finances. Al final, qualsevol canvi que una de les dues vulgui fer a la seva vida (com ara canviar de feina) ha de passar per tot el ritual de presentació del tema amb la parella, discussió, acceptació i atorgament de dret o no dret a poder-ho fer per part de l’altre.

El compromís que ens ve definit sistemàticament està construit per a beneficiar les estructures de poder. De fet, és un compromís que sol beneficiar a les persones amb privilegis i ve de forma molt implícita: no és parlat, ni pactat, ni sensible a les situacions de cada una o de les necessitats i voluntats, sinó que prové d’un arrossegament a través de les normes estructurals que beneficien a les persones amb més privilegis mentre explota a les persones oprimides. L’exemple que he posat anteriorment quan he parlat de compromís en la monogàmia beneficia a totes les normes que envolten a la monogàmia i privilegien a les relacions de parella en front de la resta de relacions, com les d’amistat. A més, en els casos de parelles home-dona tampoc es sol repartir de la mateixa manera el compromís, ja que s’ha educat a dones per a que el compromís sigui sempre més fort per part d’elles (amb tot el sacrifici que comporta) i que siguin els homes qui més se’n beneficia (els homes solen tenir molta més via lliure per decidir algunes coses sobre la seva vida fora de casa i els permetrà prendre certs tipus de decisions sobre la seva feina, o per sortir amb els amics). I, finalment, per posar un exemple diferent a la monogàmia, la idea amb la que ens han educat a la classe treballadora per comprometre’ns amb les empreses per les que treballem és també un exemple de que el compromís beneficia al privilegi i a les estructures. En tots aquests exemples podem veure que aquest tipus de compromís sempre va de baix a dalt com un ideal que ajuda a l’explotació (tan sigui laboral com emocional, com d’altres formes).

Moltes vegades, degut a veure que el compromís que ens ve per defecte és nociu i beneficia a les estructures de poder, es proposa com a alternativa el ‘no compromís’, com si el problema fos comprometre’s en sí mateix i no el tipus de compromís que se’ns imposa. Això acaba posant a les persones amb menys privilegis en situacions de vulnerabilitat. Seguint l’exemple de la classe treballadora: tot i que sàpigues que estàs en unes condicions precàries, trencar el teu compromís de forma general amb treballar per una empresa et pot col·locar en una situació encara més vulnerable (sense una feina que et pugui donar un sou a final de mes). El problema és que seguim movent-nos en un sistema que beneficia per defecte a les persones que tenen privilegis.

Una alternativa que trencaria amb el compromís sistemàtic presentat abans seria la de generar compromisos conscients per a cooperar de forma col·lectiva i més sensibles als privilegis i opressions de cada una, intentant trencar amb aquestes jerarquies a través d’aquests compromisos. Comprometre’ns a cuidar-nos, a tenir en compte les nostres necessitats i vulnerabilitats, escoltar-nos per no treure’ns veu en processos que ens afecten, fer els compromisos també flexibles (que puguin canviar-se o deixar-se), i a la vegada explícits, sensibles a tota la resta de relacions que tinguem i que no siguin incompatibles amb compromisos que tinguem amb altres persones i projectes. Una idea de compromís que ens serveixi per a que poguem saber i entendre per a què estem per les altres, poder-nos moure en les relacions, però no per atrapar-nos.

És curiós, si més no, que quan s’han donat situacions on s’ha parlat de compromís de forma més explícita i conscient qui més esquiva el comprometre’s són les persones amb més privilegis: això és degut a que aquestes persones estan tan acostumades a obtenir les seves necessitats per defecte sense dependre (conscientment) de ningú que no troben la necessitat de cap compromís i a la vegada tenen por a la pèrdua de privilegis que això podria comportar, ja que el compromís conscient podria revertir el propi sistema privilegis/opressions.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

dones i bisexualitat: acceptació social o violència de gènere?

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 25 de novembre de 2014 (dia contra la violència de gènere).  Podeu veure l’article original aquí.

La bisexualitat femenina sembla ser socialment aplaudida i inherent en les dones. Se sol dir que és més acceptada que la masculina, tot i que moltes dones bisexuals sovint es queixen de patir agressions a causa de la seva orientació sexual. Això sembla una contradicció. Com és possible que, tot i semblar més acceptada, les dones bisexuals sentin patir aquesta violència?

Breanne Fahs exposa a l’assaig Compulsory Bisexulity?: The Challenges of Modern Sexual Fluidity ( 2009) que el concepte de l’heterosexualitat obligatòria s’ha estès al que anomena “bisexualitat obligatòria”. El que conclou en el seu estudi és que les dones són coaccionades a fingir una bisexualitat per al plaer sexual de l’home heterosexual: les dones han de ser (obligatòriament) heterosexuals però han de fingir (obligatòriament) una bisexualitat per al gaudi masculí. Aquest fet ja representa una violència cap a les dones de qualsevol identitat sexual.

Com és llegida i representada la bisexualitat femenina

La bisexualitat femenina gairebé sempre apareix en un context en què les dones representades són atractives a l’ull de l’heteropatriarcat. Si busquem per Internet notícies sobre dones bisexuals famoses ens en trobem algunes com la de Cinemanía titulada Las bisexuales de Hollywood: actrices famosas que juegan a dos bandas (2012). En les fotografies que s’exposen es mostra a una dona atractiva i sexualitzada. El text, en comptes de parlar de la bisexualitat com una opció sexual o emocional, planteja la bisexualitat com un “joc”, i arriba a posar en dubte la bisexualitat amb frases com “nos hace sospechar que las chicas tampoco le ponen tanto”.

Com apunta també Shiri Eisner en el seu llibre Bi: Notes for a Bisexual Revolution, un altre exemple és el de la pornografia comercial, que és creada per a la mateixa construcció masculina hegemònica. Aquest tipus de pornografia – diferenciada d’altres tipus com la feminista, la queer o la postpornografia – està majoritàriament pensada per reproduir el que se suposa que ha d’agradar a l’home heterosexual: el sexe entre dones és una representació atractiva per a la mirada de l’home. Si entrem en una página de vídeos pornogràfics en línea com PornoTube, els vídeos catalogats com a “lèsbics” estan dintre de la categoria principal “heterosexual”; la categoria principal representa l’orientació sexual de la persona espectadora (home) i la subcategoria “lèsbica” és només una pràctica sexual, on més enllà de ser per a lesbianes, es representa una bisexualitat actuada on sovint hi participen homes.

La bisexualitat femenina és així estructuralment objectivitzada i hipersexualitzada, erradicada com a identitat sexual o emocional pròpia de la dona i representada com una actuació per al plaer sexual de l’home heterosexual. Aquesta imatge, en el context de la cultura de la violació, posa a les dones bisexuals en una posició molt vulnerable a patir agressions sexuals: les exposa a la suposició de ple consentiment a l’hora de portar a terme fantasies sexuals per part d’homes. Aquesta violència també la pateixen lesbianes i heterosexuals sota el supòsit de l’heterosexualitat i la bisexualitat obligatòries.

Violència sexual cap a dones bisexuals

En un estudi que va fer el Departament de Salut dels Estats Units al gener de 2013, National Intimate Partner and Sexual Violence Survey, on pulicava dades del 2010, es mostrava que el 46,1% de les dones bisexuals havien patit violacions al menys un cop a la seva vida, davant un 13,1% de les lesbianes, i un 17,4% de les heterosexuals. L’estudi també reflectia que el 74,9% de les dones bisexuals havien patit altres tipus de violència sexual, front a un 46,4% de les lesbianes, i un 43,3% de les heterosexuals. El 98,3% de les agressions a dones bisexuals eren perpetrades per homes. El 61,1% de les dones bisexuals havien patit agressions per part de parelles sentimentals, davant el 43,8% de les lesbianes i el 35% de les heterosexuals. Un altre estudi que es va fer al 2009 anomenat Women’s Sexual Orientation and Health: Results from a Canadian Population-Based Survey va mostrar que les dones bisexuals patien una proporció més elevada de violència domèstica.

Aquestes dades reflecteixen la bifòbia i el masclisme amb què moltes dones són coaccionades per part d’homes a realitzar certes pràctiques sexuals o per apuntar-s’hi sense consentiment, portant a terme així la fantasia de la dona bisexual. Hi ha vàries vivències en blogs d’activistes, a l’assaig de Breanne Fahs o en el llibre de Shiri Eisner. Tot i això, podem exposar les que es van compartir en un projecte que portàvem a terme per a la visibilització de la bifòbia, que són vivències més properes a casa nostra. La Judith comentava: “Jo moltes vegades em sentia pressionada pel meu nòvio a mantenir relacions sexuals amb ell i altres ties. Sovint em deia que hi havia d’estar interessada pel simple fet de ser bisexual. No m’ho deia directament, era una insinuació constant. Algunes vegades sí que ho havia fet i ho volia fer, però no em sentia amb el dret de poder escollir-ho sempre (…) després quan creia que a mi em podria agradar una noia s’alterava totalment per la possibilitat que jo el pogués deixar per una tia. Vàries vegades va utilitzar la bisexualitat per insultar-me i dir-me que era una puta”.

Una altra noia, S., explicava: “Un dia quan estava de festa amb els meus col·legues en dir que era bisexual va venir un tio, em va fotre la mà al cul i em va dir que busquéssim alguna noia pel local per fer un trio. Ni em va preguntar si estava interessada en ell!”. La Isabel afegeix: “Li vaig comentar a una amiga a la barra d’un bar que era bisexual i un tio que havia escoltat la conversa em va entrar directament perquè fes un trio amb la seva nòvia (…) això sense coneixe’ls de res”.

El que moltes dones bisexuals expliquen sovint és que no poden expressar lliurement la seva sexualitat sense la por a l’assetjament o altres formes de violència. Visibilitzar-se com a dona bisexual és, a ulls d’un home masclista i educat en la cultura de la violació, consentiment per accedir-hi sexualment, sense preguntar o esperar a ser-hi convidat. El que conclou Shiri Eisner en el seu llibre és que més enllà de ser acceptada, la bisexualitat femenina ha sigut apropiada per al gaudiment masculí hegemònic heterosexual.

La responsabilitat és del masclisme, no de les dones

Sovint en entorns normatius (i en el propi assaig de Breanne Fahs) s’insinua certa responsabilitat d’aquesta violència a les dones bisexuals que tenen un comportament promiscu o a aquelles que porten a terme pràctiques bicurioses. Un apunt que fa Shiri Eisner en el seu llibre és recalcar que la responsabilitat d’aquesta violència no és de cap dona que decideix exercir la seva sexualitat com desitja, sinó que és estructural, és heteropatriarcal i dels homes que no respecten el consentiment. Qualsevol dona ha de tenir el dret d’explorar la seva sexualitat com vulgui, i a què el seu consentiment i la seva identitat es respectin sempre.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

la bisexualitat també és política

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 7 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Fa poc va sortir el típic estudi que deia que les dones bisexuals existim gràcies a l’objectificació sexual que fa l’home heterosexual sobre les dones ‘bisexualitzades’. Aquesta és una forma d’esborrar la nostra pròpia orientació i sexualitat. Però això no és nou. Les persones bisexuals portem un segle escoltant coses com aquesta, o coses com que els homes bisexuals en realitat són gais que no s’han atrevit a sortir ‘del tot’ de l’armari.

Aquest ‘del tot’ és una metàfora que ens dóna una imatge del que significa socialment la bisexualitat: meitat heterosexualitat i meitat homosexualitat. Aquesta lectura, de meitat i meitat, és la conseqüència de l’esborrat de la nostra orientació sexual: la bisexualitat no existeix, per això és la suma de dos estats que sí que existeixen (un de bo i un de dolent). I esborrant la bisexualitat, darrera esborrem moltes més orientacions plurisexuals (com la pansexualitat, la polisexualitat, la skoliosexualitat, entre d’altres).

La pregunta és: existeix una opressió cap a les plurisexualitats, aquelles orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere? O només rebem discriminació en forma d’homofòbia quan mostrem la nostra ‘meitat’ homosexual? Haver d’escriure aquesta pregunta, per a mi, resulta dolorós, tot i que jo mateixa sàpiga que la faig a mode d’introducció. Però sé que encara moltes creuen que no existeix aquesta opressió que afecta a plurisexuals i que acostumem a invetar-nos-la, igual que ens inventem la nostra orientació sexual. Els dies que acostumem a inventar-nos aquesta opressió, acostumem a anomenar-la monosexisme, que és l’opressió que sofrim pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere.

Una de les formes que té el patriarcat de marcar una línia clara entre l’’home’ (el privilegiat) i la ‘dona’ -i evidentment eradicar la possibilitat de l’existència d’altres gèneres- és construir com a única bona opció l’heterosexualitat i fent que l’única possible alternativa sigui l’homosexualitat (‘el contrari’), col·locant-la en una posició jeràrquicament inferior a l’heterosexualitat. L’heterosexisme ens diu el que clarament és ‘correcte’, ‘acceptable’ i ‘sa’: l’heterosexualitat. L’heterosexisme és una eina patriarcal amb un gran poder, que ens marcarà quins són els homes ‘de veritat’ que tindran accés a les dones, i quins quedaran descartats i fora d’aquesta possibilitat. Aquells que quedin fora se’ls posarà en una posició discriminable i no acceptable. I aquests dos estats, l’heterosexual i l’homosexual, han d’estar molt ben separats, que no es barregin, que no es puguin tocar o embrutar, per a poder seguir mantenint les jerarquies (home/dona, hetero/homo) clarament.

I quin és el problema de les plurisexualitats? Que puguin contaminar, embrutar, aquella frontera, aquella separació. Per aquesta raó el patriarcat necessita generar una estructura com el monosexisme, que es basa fortament amb la negació de l’existència de la bisexualitat i d’altres plurisexualitats, per a que aquestes jerarquies i separacions es mantinguin.

Per tant, les plurisexualitats són negades constantment, i a la vegada es creen estereotips al voltant d’elles que, no ens enganyem, són conseqüència del mateix esborrat. Per exemple, les persones bisexuals som sempre llegides com inestables, que no existim, o que som infeccioses, traïdores, excessives, infidels… per què? Se’ns veu com hipersexuals i promíscues perquè, com socialment només existeixen l’heterosexualitat i l’homosexualitat, se’ns veu com la suma d’elles (per tant, com el doble de sexuals); se’ns veu com infidels i traïdores perquè, com només s’interpreten de nosaltres dos estats, se’ns veu saltant i canviant tota l’estona d’un costat a un altre; pel sistema som infeccioses perquè ens ‘movem’ entre els dos únics mons que haurien de poder existir i els embrutem i barregem; estem confoses, som inestables i estem en una fase perquè no sabem escollir entre els dos únics estats reconeguts.

La nostra existència i opressió no es mostra ja que no s’accepta la nostra existència fora d’una combinació dels dos únics estats que el patriarcat defineix com estables: el bo (l’heterosexualitat) i el dolent (l’homosexualitat).

Per un costat, acceptar socialment l’existència de les plurisexualitats fa que l’existència de l’heterosexualitat sigui molt difícil (o impossible) de demostrar: com pots demostrar que existeix l’heterosexualitat si qualsevol pràctica que sigui vista des de fora com ‘heterosexual’ no tindria per què implicar ser heterosexual sinó bisexual o alguna altra plurisexualitat? D’aquesta forma, posant en qüestió l’existència de l’heterosexualitat, es posa en entredit el privilegi que té l’heterosexualitat i, per tant defensar el seu privilegi passa per haver de negar l’existència de les plurisexualitats.

Per un altre costat, a les persones plurisexuals se’ns veu com persones que podem escollir el gènere de la persona amb la que tenim una relació sexual i/o romàntica, i que per tant també podem ‘escollir’ la nostra orientació sexual. Això posaria en entredit l’excusa de que les persones homosexuals només se les pot acceptar perquè han nascut així i no ho poden canviar (o sigui, que no ho poden escollir). Aquesta forma de ‘tolerar’ les pràctiques ‘homosexuals’ és altament homòfoba, ja que vol dir que només és acceptable per no poder-se canviar, i que si es pogués canviar o escollir no seria acceptable, ja que hauria d’escollir-se l’heterosexualitat. Acceptar la possibilitat d’elecció hauria d’obligar-nos a acceptar i respectar qualsevol orientació, opció o pràctica pel simple fet d’existir i no perquè no es pugui canviar.

El fet de que se’ns digui que som inestables o que estem en una fase, com si d’un estigma o d’alguna cosa negativa es tractés, amaga en sí mateix un rebuig social cap als canvis, la fluïdesa, a l’elecció, que ens converteix en persones insensibles quan establim relacions amb les demés persones (no volem fer-nos més atentes a la possibilitat de que les demés vulguin i puguin canviar, per exemple, i amb la nostra forma de tractar-les les ‘obliguem’ a romandre tancades en caixes estàtiques).

El sistema ens ‘estabilitza’, ens ‘tanca’ en caixes, ens ‘estanca’ per a que siguem persones productives per al capitalisme, i no ens permet tenir en compte els constants canvis, voluntats i desitjos de les demés. Per tant, el monosexisme és també l’enemic del canvi i enforteix la insensibilitat relacional.

No pretenc semblar una ‘bona bisexual’, aquella que no està confosa, que sap sempre el que vol, que no pot ser promiscua si vol, o que, sinó, ha de sembla una bona lesbiana o heterosexual. La meva bisexualitat és una eina política contra el patriarcat, contra la jerarquia i la demanda constant d’una estabilitat imposada per a mantenir aquestes jerarquies. La meva bisexualitat és una eina d’infecció, contra la por a que el que ha d’estar separar per poder exercir opressió es barregi. És una eina a favor de les fases, i de la sensibilitat constant cap a les persones que ens envolten i amb les que ens vinculem. És també una eina a favor de l’elecció, de poder escollir.

La meva bisexualitat és una eina a favor del canvi, contra l’ordre establert, a favor de la multiplicitat, d’allò que és híbrid i contra la idea de la ‘puresa’. És una eina de la ‘no suposició’, que ens permet accedir d’una forma més sensible als nostres desitjos i als de les demés.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

natural vs cultural, masclisme i orientació sexual

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a eldiario.es el passat dia 16 de maig.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Tot sovint en discussions sobre feminismes (o altres tipus d’activismes on estic implicada) per xarxes socials utilitzem sense adonar-nos expressions que cauen en el ‘primitivisme dels comportaments masclistes’ o en ‘la naturalització de la no heterosexualitat’. Per exemple, quantes vegades hauré llegit coses com ‘aquests masclistes són uns cavernícoles’ o bé ‘ser homosexual no es pot escollir, si us plau accepteu-me’? Tot i que comprenc d’on surt la necessitat d’utilitzar expressions com aquestes, hem d’anar en compte i entendre què estem reproduint utilitzant-les. Per exemple, el fet d’anomenar ‘primitius’ als homes masclistes fa que es naturalitzin els seus comportaments, oblidant-nos de que l’estructura patriarcal i la seva violència tenen un gran component cultural i construit; fent això, fins i tot, donem excusa per a que es segueixi reproduint, ja que ‘al ser natural’ socialment es veurà com una cosa difícil d’evitar. Per altra banda, la necessitat d’emfatitzar el component natural i de ‘no possible elecció’ de l’homosexualitat per a que se la contempli com a acceptable, implica i està suposant que si fos escollida no seria acceptable, i per tant, segueix reproduint la idea de que hi ha alguna cosa dolenta en l’homosexualitat. Més enllà de saber si realment l’orientació sexual és o no escollida, hem de deixar de reproduir la idea de que és dolent no ser heterosexual, i aquesta és una idea estructural i cultural.

Existeix el costum en la nostra cultura occidental de separar tot allò que és natural de tot el que és cultural, creant un binari ‘natural/cultural’ que s’utilitza per a reforçar estructures de poder, com ara masclisme o heterosexisme (com els exemples comentats anteriorment) i d’altres.

Des del nostre punt de vista occidental, allò natural és vist i usat com una cosa que no pot canviar, com allò immutable, i que només es pot canviar a través de la nostra força de conquesta, de dominació. Per tant, la naturalesa es veurà com una cosa que no s’escull, exempta totalment d’un judici moral per a no poder escollir-se, però sí vista a forçar-se a través de la tècnica i a poder-se ‘corretgir’. És cert que sabem que la naturalesa canvia, però segons la nostra forma de veure-ho, els seus canvis son conseqüència de lleis inamobibles. A més, part d’aquesta forma d’intuir la naturalesa tampoc prové d’una idea purament ‘científica’, sinó més aviat de la idea social general que hi ha al darrera des d’un punt de vista estructural.

Per un altre costat, la cultura és vista com una cosa que pot canviar, però on l’elecció és important. Ets tu qui escull comportar-te t’una forma o comportar-te d’una altra, i sotmetre’t a les normes culturals té un pes en quant a l’elecció: has d’escollir, i has d’escollir bé. El veure’t com algú que pot (lliurement) escollir és vist com una cosa negativa, perquè allò cultural no et diu que pots escollir el que vulguis, sinó que has d’escollir el correcte.

Un altre binari que s’utilitza, equivalent a natural/cultural, és el de primitiu/evolucionat. Allò primitiu és vist com lligat a la naturalesa que no està dominada per la cultura i per tant no sotmès al procés obligatori de la ‘bona’ elecció. Allò evolucionat serà vist com una naturalesa culturitzada, superior i avançada, dominada, on s’ha exercit un poder d’elecció moral. Cal dir que no és aquesta exactament la idea amb la que la ciència en algunes especialitats utilitza les idees de ‘primitiu’ i ‘evolucionat’; tot i així, en moltes teories científiques aquesta idea es pot veure de forma indirecta en els seus textos, especialment a finals de s. XIX i principis de s. XX, on aquests termes començaven a usar-se més, i que han creat imaginaris que ara encara perduren (imaginaris racistes, homòfobs, bífobs, masclistes, capacitistes, etc). Durant el procés de colonització i racialització es van utilitzar els discursos científics per a col·locar a les races no blanques en una posició ‘més primitiva’ i ‘menys evolucionada’ i per tant també menys ‘culturitzades’ i més properes a la ‘natura’. Juntament amb la racialització, altres col·lectius com eren el de les dones, les persones amb malalties mentals o les criatures, eren llegides i vistes també sota aquest prisma. Amb l’orientació sexual va passar una cosa curiosa: es va situar a l’homosexualitat en el paradigma de la malaltia com un cas de ‘degeneració’ en l’evolució humana i a la bisexualitat com un cas de ‘primitivisme’ i per tant o inexistent, o bé relacionat amb persones de color, criatures o persones amb malalties mentals.

El binari natural/cultural és un binari que s’utilitza molt per a reforçar estructures, i és un joc molt perillós. Si tu utilitzes la naturalesa per a excusar un comportament, o sigui considerar una cosa com ‘natural’ per a parlar d’un comportament, poden passar dues coses: si el que vols excusar és considerat socialment negatiu automàticament el passaràs pel motlle de la correcció (això és el que ha passat, per exemple amb l’homosexualitat, que es va veure fins no fa molt de temps una enfermetat a curar), però si és una cosa socialment acceptada automàticament la naturalitzaràs i la reforçaràs (això és el que passa amb els comportaments masclistes). Només el que estigui acceptat culturalment com correcte sortirà ben parat d’una possible ‘naturalització’.

La pregunta és: per què allò cultural no és natural si existim culturalment en la naturalesa? La diferenciació natural/cultural prové de la visió occidental (i històricament burgesa) de l’individu separat del seu entorn i que veu el que l’envolta extern a ell, posant-se sempre en una posició jeràrquicament superior. Aquesta forma de veure el món, divideix entre allò ‘propi’ (cultural) i tot el que és ‘extern’ (natural i a dominar). Per aquest motiu també s’ha col·locat la cultura occidental com a més evolucionada que la resta: una visió racista i colonialista que veu la resta de ‘cultures’ com més ‘primitives’ i més properes a la ‘natura’ i l’alteritat.

Tota producció cultural és natural i la naturalesa no és immutable, és plàstica. Natura i cultura interaccionen entre elles, es transformen, canvien. Natura i cultura es relacionen dins d’elles mateixes.

Share