ConstruirRelacions_Taller_Cartell

les cures han de ser crítiques

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

‘S’ha de cuidar les relacions’, ‘les cures són molt importants en les relacions’, o bé ‘sense les cures no hi ha revolució’ podrien ser eslògans de molts entorns feministes o activistes. Les ‘cures’ (substantiu que utilitzem per a referir-nos a aquelles accions on cuidem de les altres o de nosaltres mateixes) són actualment també tractades en molts més entorns on es parla de relacions i opressions, com són els no monògams. ‘Les cures són revolucionàries’ és una frase que jo mateixa he repetit moltes vegades des de molt abans de comprendre gaire què volíem dir amb ‘cures’. I no crec que fos l’única, m’atreviria a dir que ho he sentit com una tendència bastant generalitzada. Vaig començar a fer tallers sobre aquesta temàtica sense entendre-ho amb la idea de poder-ho construir a través d’un procés més col·lectiu que personal. Són revolucionàries totes aquelles accions que anomenem cures? Què entenem realment per cures? Hi ha un buit bastant gran a l’hora de definir què són les cures (se’n parla molt però no es parla de què són), i davant d’aquest buit es poden reproduir opressions i dinàmiques de poder problemàtiques i invisibilitzar-les a través d’un rentat de cara anomenant-les ‘cures’.

Moltes vegades he pogut observar que es parla de cures com si aquestes fossin uns elements ‘extres’ que es fan a algunes persones a les que ens ‘estimem’ per a ‘demostrar’ el nostre afecte: com si es tractessin d’actes en forma de ‘regal’ i ‘carinyosos’, sense molt més que això. Veient les cures des d’aquesta perspectiva poden semblar actes sense els quals podríem viure igual, quasi de la mateixa manera (que no els necessitem, vaja), però que amb ells la vida ens sembla més ‘bonica’ o més ‘dolça’. Aquest pensament s’allunya de la idea de creure o pensar que les cures són una part fonamental de els relacions, i que sense elles més aviat el que fem és reproduir dominació, estructures, i/o consumisme de relacions.

La idea de que les cures són un element ‘extra’ en les relacions rau en la creença de que som éssers aïllats els uns dels altres que ens connectem entre nosaltres només de forma puntual quan ho escollim però que sense aquestes connexions escollides en moments puntuals les coses que fem i com les fem no afecten a les altres persones (no ens afectem les unes a les altres). Aquesta és la base del pensament que proclama la possibilitat d’una total llibertat personal per sobre de qualsevol visió més col·lectiva, sensible i social. Aquesta manera de veure les relacions és molt irreal, és la base del pensament individualista i de dominació i invisibilitza que les persones ens afectem les unes a les altres encara que no ho vulguem ni ens connectem entre nosaltres conscientment o voluntàriament.

Per altra banda, les cures, des d’un punt de vista crític, són la forma de relacionar-nos sent conscients de que ens afectem; per tant, és entendre que el ‘què’ i el ‘com’ faig les coses afecta a les persones que m’envolten, com també entendre i comprendre que les meves necessitats, i les coses que em fan sentir més o menys bé les obtinc del meu entorn, on també hi ha les relacions i les persones. D’aquesta manera decidim tenir en compte quines necessitats tenim i quines tenen les demés, i que aquestes no ens queden cobertes per defecte de forma misteriosa, sinó a través d’un sistema social que privilegia a algunes a qui sí cobreix necessitats, o que podem ser nosaltres qui ens ajudem a cobrir-nos-les de forma més col·lectiva o amb sensibilitat social. Saber que tinc en compte quins són els desitjos i necessitats de l’altre, implica una no objectificació, i per tant una consciència de la seva existència com a persona i no com a objecte extern que està allà només per cobrir les meves necessitats ignorant que m’està afectant d’alguna manera. Tenir només en compte els meus desitjos tracta la relació només per a consum propi.

Però, per altra banda, s’ha d’anar en compte cap a on es dirigeixen aquestes cures de les que tant parlem, ja que per defecte si no ens parem a reflexionar en com es cobreixen aquests beneficis i necessitats en el sistema en el que vivim aquestes acabaran dirigint-se per defecte cap a qui més privilegis té (o sigui, els de sempre). Precisament el sistema està muntat per a què les normes socials creades, no només a través de ‘lleis’, cobreixin les necessitats de les persones amb més privilegis a través d’actes ‘normalitzats’ de cures cap a elles. De fet, és molt més fàcil empatitzar amb la norma (perquè és el que tenim més interioritzat com a vàlid, coherent i lògic, inclús les persones a qui no ens beneficien les normes) i per tant amb les persones amb més privilegis i les seves necessitats. Un exemple és com s’han creat els rols de gènere perquè siguin les dones les que s’ocupen de totes les tasques de la llar i de cuidar als components de les famílies (homes, filles i persones grans); per defecte, parlar de cures, per exemple, en entorns no monògams sense tenir en compte aquesta diferència de gènere pot portar a que encara cuidin més les dones de més homes i aquests siguin més cuidats per més dones. També sol passar amb la parella enfront a altres tipus de relacions; hi ha un privilegi social que s’atorga a la parella que no s’atorga a altres relacions com les considerades d’amistat, i degut a que s’empatitza molt més amb les emocions d’una persona considerada parella (com per exemple amb la seva gelosia) normalment el discurs de les cures acaba anant cap a la parella (inclús fins i tot les persones fora de la parella que són menys cuidades se les farà cuidar i empatitzar més amb la parella de la persona amb la que mantenen una relació que no és de parella o és menys ‘principal’) i moltes vegades emocions de persones que no són considerades la parella principal no són cuidades, ni acompanyades, ni tan sols reconegudes.

Un dels problemes que també ens trobem és en entendre quines tasques o ‘accions’ són les cures. Degut a que on més se n’ha parlat és en els feminismes (assenyalant que les dones sempre s’han hagut d’ocupar de les tasques de la llar, de cuidar a les vulnerables o malaltes) sovint no es parla d’altres tipus de cures que no siguin les que s’havien assignat per defecte en els rols de gènere a les dones. Hi ha moltes altres accions o tasques que es podrien considerar de cures, que tenen a veure amb ‘tenir en compte’ a l’altra persona i a les coses que pugui necessitar, o també a com expressem les coses. Una de les coses que es repeteix més en els meus tallers quan parlem de cures és la de ‘que se’m tingui en compte’, o ‘que em tinguin en compte quan es tracta de parlar o tractar coses que m’afecten’ o simplement ‘que se m’escolti’. De fet, és molt possible, que per a algunes que els facis el menjar no sigui necessari però el que puguin necessitar és una atenció emocional o acompanyament puntual o bé que se les parli d’una manera concreta per a motius de salut mental (o al revés, que es tingui en compte que la seva forma de parlar o expressar-se en moments emocionalment complicats és diferent a la resta). A més, també és possible que moltes tasques de cures ni tan sols siguin ‘productives’ (o sigui, fer coses) sinó que siguin més aviat ‘deixar de fer certes coses’, com per exemple que una persona necessiti soledat durant un cert temps i que no se la molesti degut a patir ansietat.

Un dels problemes que sovint ens trobem i on s’instrumentalitzen un altre cop les cures és en la realització de tasques concretes que s’han definit de forma genèrica que són ‘cures’ sense escoltar ni tenir en compte què vol o necessita l’altra persona ignorant el que realment necessita amb l’excusa de ‘ja està, ja l’he cuidat’. Això és el que porto anomenant des de fa temps com la ‘cultura del tupper’: preparem tuppers a les companyes per sentir-nos tranquil·les i excusar-nos en que les hem cuidat i després no les escoltem quan ho necessiten o les objectifiquem. Amb això no vull dir que fer el menjar o preparar un tupper a una companya no sigui cuidar i sigui objectificador, sinó que el que senyalo com a problemàtic és la instrumentalització i utilització d’un acte com aquest per a no haver de cuidar.

Una altra cosa que s’ha de tenir en compte amb les cures és el de no forçar a l’altre a que ens expressi què necessita o vol, perquè no totes ho podem saber en un moment donat, o potser inclús no necessitem res concret fins que no ens passa alguna cosa que ens ho fa necessitar o notar d’alguna manera. Una forma de cuidar és precisament respectar aquest espai per a que ho pugui expressar quan ho sàpiga o ho necessiti.

Unes cures crítiques, o com també podríem anomenar, revolucionàries, són (o haurien de ser) unes cures conscients, sensibles a les estructures que ens travessen a totes, a les nostres necessitats i les de les altres, a no objectificar-nos, ni saltar-nos el consentiment ni els desitjos de les altres, escoltar les veus de totes les afectades que desitgin ser tingudes en compte, tenir-les en compte, i fer-nos partícipes a les que vulguin i puguin en cada moment, sempre i quan siguin les afectades i no ‘les externes a la situació que imposen des de fora com ha de ser una relació’. I també acceptar i ser conscients de que hi haurà molts moments en els que les necessitats d’unes i d’altres seran incompatibles; s’hauran de pensar i repensar els espais per compartir-nos i per a no haver-nos sempre de compartir.

 

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (II – individualisme, dominació i objectificació)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la segona part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí.

Individualisme i dominació

El nostre sistema relacional (occidental) es basa en la idea i sentiment de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per obtenir les nostres necessitats a través de la dominació (l’entorn es torna un objecte on vaig a cobrir les meves necessitats).

Aquesta és una visió que prové de les classes dominants; ha sigut una visió creada des de la mirada de l’home cisgènere heterosexual blanc de classe mitja/alta sense diversitat funcional neurotípic, etc. Tot i ser una visió que prové de les classes dominants també s’acaba reproduint en les classes oprimides degut a que forma part de la forma que tenim de llegir tot el que ens envolta.

Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder a través de normes i normativitats; aquestes normes o normativitats es creen per a col·locar a certs col·lectius en caixes estàtiques tancades que permeti a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de veure, creure o sentir que estan obtenint necessitats del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants (els privilegis els ajudarien a obtenir les seves necessitats sense esforç ni consciència de que les obtenen a través d’aquestes ‘normes’), es creen jerarquies i els dóna a les persones amb privilegi un fals sentiment d’independència. Però aquesta independència és una independència falsa ja que les dependències que aquestes persones tenen del seu entorn queden invisibilitzades (les seves necessitats queden cobertes pel sistema de forma invisible i no han de sentir que en són dependents).

En la monogàmia, a través a més de l’ideal de l’amor romàntic, se’ns fa creure que necessitem i depenem d’una persona. I, més enllà de l’ideal de l’amor romàntic, el fet de que tot el que necessitem hagi de passar per resoldre’s a través d’una sola relació també afavoreix l’aparició de relacions de poder (tan pel fet de que totes les necessitats hagin de passar per una sola persona, li dóna a aquesta més poder, com també tot el pes de que hagis de proveir totes les necessitats és una càrrega molt gran i que afavoreix la pressió d’haver de convertir-nos en qui no som o haver d’oblidar les nostres pròpies necessitats i desitjos).

El que fem molt sovint per ‘resoldre’ aquest problema és reproduir la idea de la falsa independència dient ‘jo no depenc de tu, jo sóc una persona independent’ (un concepte que repetim molt sovint dintre d’entorns no monògams). D’aquesta manera, amb aquesta idea, s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència de les persones amb privilegis, i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis (gent amb més diners, o persones menys oprimides que altres, especialment per tenir unes capacitats concretes) i se’ls dóna més eines per seguir reproduint relacions de poder amb persones més oprimides que elles.

Les persones depenem del nostre entorn. El nostre entorn és on obtenim les nostres necessitats i és on obtenim afectes, atencions i tot allò que d’alguna manera ens afecta. L’entorn ens afecta, de la mateixa manera que nosaltres afectem a l’entorn. Trencar amb les relacions de poder no hauria de passar per negar la nostra connexió amb l’entorn, sinó acceptant-la col·lectivitzant les nostres dependències i fent-les més conscients.

Objectificació

Aquesta forma de veure el nostre entorn (veure’ns com éssers externs al que ens envolta i que hi accedim a través de la dominació sense ser conscients de que l’entorn ens afecta i ens veiem afectades pel nostre entorn) fa que accedim al nostre entorn (on hi estan també les persones) veient-lo com un objecte per cobrir les nostres necessitats sense tenir en compte les de les demés (tinc en compte les meves necessitats i desitjos però no les de les demés). Aquest procés és un procés d’objectificació i és una causa i conseqüència de les jerarquies i la dominació.

Sovint es parla d’objectificació en els feminismes per parlar sobre l’objecivització sexual cap a les dones degut al patriarcat. D’objectificacions n’hi ha moltes més. Totes les estructures objectifiquen als grups oprimits: el capitalisme objectifica a les treballadores, l’especisme objectifica als animals no humans, el capacitisme objectifica a les persones discapacitades pel propi sistema que les objectifica, etc. I cada estructura de poder objectifica al grup oprimit a través de mecanismes diferents.

L’objectificació sexual que vivim les dones és un fet, i té unes conseqüències molt dures en les nostres vides. Tot i així, d’objectificacions hi ha moltes més. A més, degut a que només parlem d’objectificacions com a obectificació sexual fa que moltes vegades acabem veient tota relació sexual sense un vincle emocional com un acte d’objectificació, quan no té perquè ser així (si tens una relació sexual sense un vincle emocional amb una persona, però dones espai a l’altra persona a expressar molèsties, a oposar-se, a expressar necessitats o malestars, no l’estàs objectificant), i a la vegada s’estan invisibilitzant moltes objectificacions que no són sexuals (les dones, per exemple, també estem objectificades emocionalment i els homes acostumen a apropar-se a nosaltres per explicar-nos tots els seus problemes emocionals sense tenir-nos en compte o que se’ns escolti la majoria de les vegades quan ho necessitem). Degut a això intentaré posar exemples que no caiguin en l’objectificació sexual per a visibilitzar també altres tipus d’objectificacions.

El nostre sistema relacional funciona a través de l’objectificació: és aquesta la forma amb la que ens apropem a les persones, tenint en compte els nostres desitjos, voluntats i necessitats, però sense tenir en compte les d’aquesta altra persona, que podrien ser totalment diferents a les nostres, o inclús incompatibles.

Una forma d’objectificar seria tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis (que podrien ser diferents als nostres). Un exemple d’això seria el que passa sovint quan estem a la universitat, on algú s’apropa a una altra persona només perquè vol que l’ajudi a aprovar un examen i perquè li passi els apunts. I, tot i que la seva intenció és ‘només’ aquesta, el que fa és fer creure a l’altra persona que el que desitja és una amistat. Un cop aquesta persona ja ha obtingut el que ha volgut (aprovar l’examen) s’allunya una altra vegada. Si aquesta persona hagués tingut en compte els desitjos de l’altre li hagués dit directament que la seva voluntat era la d’aprovar l’examen, no la d’una amistat, i haver deixat que fos l’altra persona que expressés quin era el seu desig, si ho acceptava o no. Tot i així, no és precisament el que acostumem a fer en aquests casos.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin consentir o oposar-se. I per a que una persona pugui consentir o oposar-se no només se li ha de preguntar si una cosa la vol o no, sinó que a més s’ha de crear un espai per a que aquest consentiment es pugui donar de veritat. Un exemple d’això seria preguntar-li a una persona al saludar-la si vol o no vol una abraçada. Si jo davant d’un ‘no’ reacciono amb certa molèstia, encara que sigui de forma indirecta, el més probable és que la propera vegada que li ho pregunti no em contesti que ‘no’ per por a que jo em pugui molestar. És per aquest motiu que per a que una persona realment pugui consentir o oposar-se a alguna cosa se li ha de deixar l’espai per a que realment ho pugui fer sense cap sensació de xantatge emocional.

Una altra forma d’objectificar és que les demés persones no puguin expressar opinions ni emocions al respecte de coses que les afecten. Un exemple d’això és el que passa sovint en les relacions no monògames jeràrquiques. En aquest tipus de relacions s’acostumen a prendre decisions entre les persones que tenen una relació ‘primària’, especialment quan es volen gestionar emocions (com gelosies, o d’altres), que afecten a una ‘tercera’ persona, però a aquesta tercera persona no se la informa ni se li deixa expressar la seva opinió o emoció al respecte, ni se li permet demanar res. Molt sovint el que es fa, quan es vol informar, és donar possibilitats a aquesta ‘tercera’ persona en mode de ‘referèndum’: se li dóna una opció on només pot dir que ‘sí’ o que ‘no’. Aquest tipus de ‘referèndums’ poden arribar a ser actes molt violents, ja que aquesta persona no pot plantejar molèsties, alternatives o demandes. Fent això se li treu veu a una persona sobre temes que li afecten. No ens oblidem que aquest tipus de situacions es donen també en la monogàmia, on de fet són la ‘norma’, i s’estenen en la no-monogàmia a través de les relacions jeràrquiques. La monogàmia ja és de per sí mateixa jeràrquica.

En definitiva, objectificar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu. Hi ha un debat que tenim molt en els nostres entorns (de forma bastant genèrica en els moviments socials): és el debat de si les persones som imprescindibles o prescindibles. Aquest debat prové del fet de que en la nostra societat jeràrquica es sol etiquetar a algunes persones com a imprescindibles, donant d’aquesta manera un poder a aquestes persones. Per trencar això solem dir que les persones som totes prescindibles, un acte que sol viure’s amb bastanta violència quan hi ha persones a la nostra vida a les que considerem importants. Però aquest debat és un debat erroni, ja que considerar a les persones com prescindibles o imprescindibles prové de la mateixa idea de veure a les persones com a objectes. Les persones no som prescindibles ni imprescindibles. No som objectes ni eines a utilitzar. Les persones som importants i a tenir en compte. I és possible que hi hagi persones que per molts motius considerem menys importants que altres (perquè hi tenim menys vincle), però que una persona no sigui tan important en la teva vida no significa que li hagis de treure veu en coses que li afecten.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share