ConstruirRelacions_Taller_Cartell

xerrada: memòries d’una C

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

A i B tenen una relació; B coneix a C, i per ‘estranys’ motius C acaba sentint-se desapoderada en la seva relació.

En aquesta xerrada, utilitzant la lletra ‘C’ com a metàfora sobre les relacions, s’explicaran què són les jerarquies en les relacions, quina relació tenen aquestes jerarquies amb el pensament monògam i quines són les conseqüències d’aquestes jerarquies. Les memòries d’una C no són simples, són travessades pel consumisme relacional, l’objectificació, l’explotació, l’alienació, la marginació, el desapoderament, i molts altres factors que vivim (i que exercim) dia rere dia totes les persones quan ens relacionem. Aquesta no pretén ser una xerrada ‘simple’, sinó una rallada de la vida amb una mirada crítica i política i amb alguna pinzellada en formes de diari i memòries d’alguns relats de situacions de desapoderament relacional. Un diari d’una lletra de la que altres parlen però amb la que gairebé mai es parla.

Després de la xerrada s’obrirà el debat amb les assistents.

Lloc: Ateneu la Base, c/ Hortes, 10, Poble Sec (Barcelona)

Dia: dissabte 4 de novembre.

Hora: 18:30h

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

relacions jeràrquiques vs importància

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Les relacions jeràrquiques i les relacions de poder se solen donar degut a les estructures de poder i a la dominació de tot el que ens envolta (paradigma en el que ens movem en la nostra visió occidental del món). Cal diferenciar la relació jeràrquica de la relació de poder: la relació de poder es donaria entre dues persones (o més, però entre totes elles) i la relació jeràrquica s’estaria donant d’una relació cap a altres relacions. Una relació de poder seria, per exemple, una relació d’un empresari a qualsevol dels seus treballadors, o el d’un home que s’ha apropiat d’una dona a través d’una relació de parella monògama i masclista. Per altra banda, una relació jeràrquica seria, per exemple, la relació entre una relació de parella i la resta de relacions d’amistat d’ambdues persones, o bé la d’una relació primària poliamorosa i la resta de relacions considerades secundàries.

Una relació jeràrquica implica un seguit de normes que s’imposen des de la relació ‘principal’ que limiten la resta de relacions (secundàries) que puguin tenir les persones de la relació ‘principal’ amb d’altres, tant si aquestes relacions ‘secundàries’ ja existeixen quan s’estan imposant aquestes normes com si encara no existeixen. Aquestes normes s’imposen evitant que les persones que no componen la relació ‘principal’ puguin presentar alternatives o formar part de processos de decisió en coses que les afecten (ja que són normes i limitacions que afecten directament a la seva relació i persona). Normalment les normes o limitacions els vénen de fora i només poden acceptar-les o refutar-les, sense poder plantejar alternatives. Tots aquests són actes d’objectificació cap a aquestes persones que no formen part de la relació ‘principal’ (jeràrquica). Les relacions fora de la relació ‘principal’ venen definides per aquestes relacions ‘principals’ i externes a la relació ‘secundària’ que s’està jerarquitzant. Les relacions jeràrquiques treuen veu a les persones que no formen part de la relació ‘principal’ i donen més veu per definir les relacions ‘secundàries’ a persones de les relacions ‘primàries’ que no formen part d’aquestes relacions (per aquest motiu s’anomenen jeràrquiques).

Normalment aquestes normes i jerarquies d’una relació respecte les demés sorgeixen per evitar que les que componen la relació ‘secundària’ no puguin generar vincles que puguin ‘competir’ amb la relació ‘principal’ o ‘jeràrquica’. La raó per la qual es fa és per a que altres no puguin arribar a ser importants per la teva parella, limitant d’entrada aquestes relacions. Es confon ‘no voler perdre la relació’ i ‘compromís’ amb ‘evitar que altres també puguin ser importants’. Això és una reproducció de competitivitat monògama.

És cert que els recursos, el temps i tot el nostre afecte i estat emocional és limitat, i que existeixen configuracions que són importants per a nosaltres i que hem d’anar en compte en com les relacions es poden afectar entre sí. Tot i així, una cosa és ser sensible a com conservem les nostres relacions i una altra és objectificar a altres persones. Evidentment hi ha relacions més importants que d’altres, no s’ha de confondre importància amb jerarquia. Però que una persona pugui ser menys important a la teva vida no implica que se l’hagi d’objectificar i treure-li la veu en coses que li afecten. Aquestes altres persones també tenen altres relacions i necessiten poder parlar de les coses que li afecten; i no al final d’haver pres una decisió, sinó durant el procés. I, és més, qui ha de poder limitar i posar normes en una relació són les persones que la componen, sent sensibles a altres relacions, però no terceres persones que no en formen part.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share