ConstruirRelacions_Taller_Cartell

bisexualitat: història d’un esborrat

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 23 de Setembre en motiu de la celebració del dia internacional de la visibilitat bisexual, o com m’agrada a mi anomenar-lo: dia de lluita contra el monosexisme.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

La bisexualitat (com també la resta de plurisexualitats, orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere) és normalment esborrada i estereotipada. L’esborrat o eradicació es caracteritza per la negació de l’existència d’aquestes orientacions, tant de forma explícita dient que no existim com de forma simbòlica a través del llenguatge amb expressions que ens invisibilitzen (com per exemple anomenant les relacions ‘relació heterosexual’ o ‘relació lèsbica’ sense tenir en compte les orientacions de les persones que formen part de la relació). Una altra forma d’esborrar-nos és amb expressions com ‘totes som bisexuals’, que neguen de forma indirecta l’experiència diferenciada a la monosexualitat (l’heterosexualitat o l’homosexualitat). Però això no és tot, ja que socialment també som considerades promíscues, que mai sabem el que volem i que per tant sempre dubtem, i que som immadures (entre molts altres estereotips).

La primera vegada que va aparèixer la paraula ‘bisexual’ no va ser per referir-se a una orientació sexual, sinó que va aparèixer a meitat de s. XIX, abans de que apareguessin els conceptes d’heterosexualitat i homosexualitat, i es va definir per primera vegada en el context de la biologia per referir-se a organismes hermafrodites o organismes que en un desenvolupament primerenc es seu ‘sexe’ era indiferenciat i que més endavant al desenvolupar-se es diferenciaria entre el que anomenaven ‘mascle’ o ‘femella’. Durant  la mateixa època, i paral·lelament a l’aparició d’aquest concepte, es va començar a creure que l’hermafroditisme era un estat primitiu de les espècies, anterior a la diferenciació sexual, i que per tant era menys ‘evolucionat’, amb tota la càrrega socialment negativa amb la que s’ha estat utilitzant des d’aleshores conceptes com ‘primitiu’ o ‘menys evolucionat’, sempre senyalant com a màxima evolució la cultura occidental, el capitalisme i tot allò relacionat amb les persones amb privilegis en les estructures de poder com el patriarcat, el racisme o el classisme.

En aquest context, la bisexualitat, entesa com hermafroditisme o indiferenciació sexual, es va considerar una fase immadura del desenvolupament humà i es va relacionar amb nens, persones no blanques (a les que anomenaven de ‘races primitives’, ja que també es va relacionar a les persones no blanques amb el primitivisme i allò ‘no evolucionat’), la conducta animal i el que no és del tot humà (tenint com el que és totalment humà la cultura occidental, evidentment, a través d’una visió totalment colonialista).

En aquella època les pràctiques sexuals (i per extensió les romàntiques o de ‘parella’) entre persones assignades amb el mateix gènere eren penalitzades en molts països occidentals europeus, i també moralment i socialment castigades. Eren anomenades pràctiques ‘contra natura’. A finals de s. XIX van començar les primeres teories sobre l’homosexualitat que van intentar ‘naturalitzar’ aquestes pràctiques, veure-les com una cosa que no s’escollia sinó que eren innates, per a que deixessin de ser castigades. El problema és que tot i que es ‘naturalitzin’, al ser una cosa que realment no és acceptat socialment, no estan exemptes de voler ser corregides, i per tant, es tractarà de fer-les entrar en la malaltia per a que se les sotmeti a ‘tractament’.

La teoria que més va ressonar va ser la de la ‘inversió sexual’, que partia de la idea de que l’atracció havia de ser sempre entre persones dels dos gèneres assignats oposats. Per tant, quan et senties atreta cap a una persona del mateix gènere assignat volia dir que la teva psique, la teva ment, era del gènere oposat al que se t’assignava. En aquesta teoria de la inversió sexual les persones que es sentien atretes pels dos eren persones que tenien psicològicament els dos gèneres, i se les anomenava ‘hermafrodites psicosexuals’. En aquest cas, la psique ‘femenina’ es sentiria atret pels homes i la ‘masculina’ per les dones.

Però aquella suposada atracció cap als dos gèneres es va tractar com una cosa que molestava en les investigacions que es feien i ho visibilitzaven com si fos una cosa més aviat irreal. En alguns estudis es poden observar expressions com que aquest tipus de persones creàvem ‘dubte i incertesa’ per finalment dir que en realitat no existíem i que es tractava de persones ‘totalment invertides’. Degut a la molèstia de que pugui existir una cosa que pogués embrutar i no deixar clara la diferència entre el que volien fer entendre que era el ‘correcte’ (l’heterosexualitat) i el que hauria de ser incorrecte (l’homosexualitat), les persones que no quèiem en cap dels dos estats creàvem incertesa i dubte, o molestàvem en les seves dades, i s’intentarà a partir d’aquell moment negar la nostra existència. Podem veure aquí un dels estereotips dels que parlava al principi: que les persones que ens sentim atretes cap a més d’un gènere som persones que dubtem i que no sabem el que volem.

Una altra cosa que perillava acceptant la bisexualitat com una opció vàlida era la monogàmia. Un dels motius de crear els dos rols de gènere com totalment diferents i complementaris era (a part de crear la jerarquia home/dona) la de perpetuar la idea de que el gènere de l’altra persona era l’important en l’atracció i el que et complementava; una vegada trobada una persona d’aquelles característiques ja no necessitaves res més per completar-te. L’atracció cap a més d’un gènere implicaria la ‘necessitat’ de més d’una persona per completar-se i això faria que la monogàmia no es perpetués. Aquest és un dels motius pels que sempre s’ha relacionat la bisexualitat i altres plurisexualitats amb pràctiques poc monògames i hipersexuals.

Més endavant es va començar a utilitzar també la paraula bisexual per referir-se a l’orientació i Freud va agafar la conceptualització que ja s’havia fet amb la bisexualitat com indiferenciació sexual o hermafroditisme i ho va copiar per parlar de l’atracció o, com anomenava ell, l’’elecció de l’objecte’, o el que abans anomenaven hermafroditisme psicosexual. Segons Freud totes les persones naixem sense una distinció entre objectes sexuals (bisexuals) i quan creixem acabem escollint un objecte. De les dues opcions una era l’acceptada (si escollies com objecte el gènere que et feia ‘heterosexual’) i l’altra la no acceptada (si escollies el meu mateix gènere). Per Freud, la naturalesa humana és bisexual, però no obstant és impossible practicar-la per una persona humana moderna ja que el ‘progrés humà’ (l’evolució cap a la cultura occidental) fa que s’hagi d’escollir una monosexualitat. Per tat, l’atracció cap a més d’un gènere es va relacionar també (com es va fer amb l’hermafroditisme) amb els nens, la immaduresa, amb les persones no blanques, etc. D’aquí ve el nostre estereotip de que som persones immadures, com també la relació que es fa sovint entre la bisexualitat i les persones no blanques (a qui també s’ha hipersexualitzat a través de l’estructura racista i colonialista).

A partir d’aquí l’únic binari considerat ‘real’ serà el monosexual heterosexual/homosexual. Els famosos posteriors estudis de Kinsey amb la seva famosa escala de Kinsey com a conclusió, van reforçar també aquest binari ja que construeix la bisexualitat a través de la combinació dels dos ‘pols’ que defineix en els extrems: l’homosexualitat i l’heterosexualitat ‘pures’. I, a la vegada, reforça la idea de que ‘totes som bisexuals, però en realitat no som bisexuals’ ja que quasi totes les persones monosexuals s’acaben trobant en un punt mitjà (perquè no existeix tal ‘puresa’).

Suposadament les plurisexuals hauríem d’estar contentes de que se’ns digui que ‘totes som bisexuals’ (o pansexuals), pensant que així visibilitzen d’alguna forma les nostres orientacions. El problema és que això s’utilitza com a tècnica de dominació des del privilegi monosexual per dir-nos una i una altra vegada ‘no us queixeu tant, en realitat totes som bisexuals, però ja sabem que al final sempre acabes escollint un costat; i quan creixis i maduris ho entendràs’.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

per què faig/fem activisme bi/pluri? (intervenció en la taula rodona d’enrenou 23S)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El 23 de Septiembre és el dia internacional de la visibilitat bisexual (tot i que a mi m’agrada anomenar-lo el dia de la lluita contra el monosexisme), i es va organitzar una taula rodona el dia 25 de setembre de 2015 per part d’Enrenou. Aquesta va ser la meva intervenció.

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc activista bisexual i formo part del col·lectiu d’Enrenou, un grup d’activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Per les persones que no coneguin el terme plurisexual, és un terme que utilitzem per a referir-nos a totes aquelles orientacions sexuals (o afectives) on ens sentim atretes per més d’un gènere. El que m’agradaria poder portar a aquesta taula és exposar quina és la necessitat de fer un activisme bisexual, i per tant partir de la pregunta ‘Per què faig/fem activisme bisexual?’. Per aquesta raó i partint d’aquesta pregunta, intentaré explicar quines són les problemàtiques específiques amb les que ens trobem les persones plurisexuals i bisexuals i a partir d’aquí entendre el per què de la necessitat d’aquest activisme.

La norma social, com moltes sabem, és l’heterosexualitat. Totes les persones som heterosexuals, fins que algú ens treu de l’armari o nosaltres mateixes ho fem. Només les persones que ens enfrontem amb discriminacions o violència d’algun tipus hem de sortir de l’armari, perquè sinó, no ens faria falta sortir de cap lloc que representi un amagatall.

Es sol creure que quan una persona no és heterosexual, per defecte és homosexual (lesbiana o gai). L’heterosexualitat es contempla com el que és ‘correcte’ i ‘bo’, mentre que l’homosexualitat és considerada dolenta, un error, discriminable, menyspreable i a eradicar. Tot i això, considerar-se dolenta i desviada ( i per tant de patir de violència i discriminació), es considera com existent. I cap altre opció és habitualment considerada.

Dintre d’aquest marc, les persones plurisexuals no existim. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Posem l’exemple de tenir una parella. Heu tingut alguna vegada una relació bisexual? O heu vist una parella i heu dit ‘oh, una parella bisexual’? O heu trobat un lloc d’ambient bisexual? Gairebé sempre es parla de relacions hetero o homosexuals, o lèsbiques, o bé de parelles hetero o parelles gai, sempre agafant com a referent al gènere de les persones de la relació. Si vaig pel carrer de la mà amb una noia anomenaran la meva relació com a lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Les persones bisexuals hem d’estar constantment sortint de l’armari, inclús amb les persones amb les que tenim relacions de parella o sexeafectives, amb tota la violència que això representa.

Les discriminacions que sovint patim parteixen d’aquest supòsit constant de que no existim. Però i què passa quan es parla de nosaltres? Les poques vegades que es parla de nosaltres, o les coses amb les que ens enfrontem quan diem que som bisexuals, és donar-nos de morros amb els estereotips amb els que se’ns relaciona; ja que no es parla mai de nosaltres, però quan es parla és per assignar-nos connotacions socialment negatives, com per exemple, que som promiscues, que estem confoses, indecises, que no sabem el que volem, que som inestables… Una assignació que és una trampa. Una trampa perquè en el fons ser promiscua, ser inestable, ser indecisa, estar confosa, només són negatives pel fet d’estar en una societat patriarcal i capitalista.

Per por a sentir-nos rebutjades, les persones bisexuals ens sentim amb la pressió de negar que som això, que complim aquests estereotips, discriminant així a persones de la nostra comunitat que són promiscues, inestables, confoses, indecises.. (i que ja estan discriminades pel simple fet d’estar així, sumant-nos a aquesta violència). Jo durant anys vaig estar fent un esforç constant per a negar-los, per por al rebuig social, fins que em vaig adonar de la violència que, no només estava exercint cap a una part de la comunitat bisexual, sinó fins i tot a mi mateixa, obligant-me a ser una cosa que no era o que no volia ser. Com per exemple, el fet de no ser monògama, o el fet de poder estar confosa, o de no saber escollir… Com no vaig a estar confosa i indecisa si visc en un sistema patriarcal i capitalista competitiu que m’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a escollir entre dues relacions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a tenir un tipus d’estabilitat molt concreta que només està al servei productiu i reproductiu, o aïllada en una unitat familiar, o que m’obliga a no poder canviar, i haver de ser una mateixa cosa des de que neixo fins que moro (amb la trampa de que un cop neixo se m’assigna el que haig de ser sense que jo ho pugui escollir)?

Doncs bé, aquest marc de la negació de la nostra existència juntament amb l’assignació d’estereotips fan que les discriminacions que patim les persones bisexuals siguin diferents al tipus de discriminació més directa, o de violència més física o verbal; és un tipus de violència més aviat simbòlica. És un tipus de violència poc visible, palpable, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i que té conseqüències. Com, posaré alguns exemples:

  • Problemes de salut mental, com depressions o ansietat, i intents de suïcidi, pel fet de sentir no encaixar, o la pressió constant de definir-nos d’una manera com no ens sentim
  • Ser més vulnerable a violències sexuals, especialment les dones bisexuals pel fet de ser hipersexualitzades
  • Pèrdua de parelles o relacions sexeafectives, degut a la falta de confiança en els pactes als que arribem amb elles (supòsits de que les enganyarem, les deixarem)
  • Pèrdua de llocs de treball, ja que sovint se’ns veu com a persones amb les que no es poc confiar i poc estables, i per tant poc responsables
  • Pèrdua del suport familiar

Entre d’altres. Això també, com passa amb tot tipus de discriminacions, pot acabar afectant al nivell econòmic i a la classe social (si, posem el cas, que perds el suport familiar, d’amistats, perds la feina, i pateixes d’una salut mental més pobre, tens tots els números de patir més problemes econòmics).

Evidentment, totes aquestes problemàtiques són molt difícils de plasmar i de mostrar, ja que és molt més fàcil comptabilitzar la violència física o verbal directa, però no quan ens trobem que moltes persones no volen tenir relacions amb nosaltres perquè som bisexuals, o que se’ns exclou o es desconfia de nosaltres quan denunciem una violació. Aquest tipus de violència simbòlica normalment es pot veure i mostrar a través d’estudis i investigacions específiques, que malauradament no existeixen a Catalunya ni a l’Estat Espanyol, i que de moment només se n’han fet al Regne Unit, EEUU i Canadà.

Tot això exposat és el que anomenem bifòbia i, de forma més estesa com a estructura social de poder, monosexisme. És per tots aquests motius que existeix una necessitat de fer un activisme específic que tingui en compte, no tant la discriminació que puguem patir quan tenim una relació amb una persona del mateix gènere que nosaltres, sinó de la discriminació que patim pel fet de ser bisexuals i sentir atracció cap a més d’un gènere.

A més, i ja per acabar la intervenció, en la nostra lluita també es suma la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, etc, per dos motiu principals. El primer motiu és perquè en la nostra comunitat també hi ha persones trans, també som dones, també patim homofòbia, i per tant, la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, igual que altres opressions, també són les nostres lluites. I a més, com a segon motiu, creiem que el monosexisme és una estructura que reforça les altres estructures, reforça el sexisme, reforça el cissexisme, reforça l’heterosexisme, i reforça l’heteropatriarcat en general, i per tant, lluitar contra el monosexisme és indirectament lluitar contra totes aquestes altres estructures. És per això, que per a nosaltres és important l’aliança, tant amb els col·lectius LGBT com amb els feministes.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

salut mental en les persones bisexuals i d’altres identitats plurisexuals i el monosexisme com a causa: bifòbia, eradicació, invisibilització i imperialisme cultural

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El novembre de 2015 vaig escriure aquesta ponència com a membre del col·lectiu d’Enrenou per als 27 Encuentros Estatales LGTBI.

El meu nom és Natàlia Climent, sóc activista bisexual i kuirfeminista, i formo part del col·lectiu Enrenou, que és un grup on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Les identitats plurisexuals són totes aquelles on existeix una atracció sexual i/o afectiva cap a més d’un gènere, entre les que es troben, no només la bisexualitat, sinó també la polisexualitat, la pansexualitat, la skoliosexualitat, la pomosexualitat, entre d’altres. El que des d’Enreno ens agradaria tractar en aquestes trobades és la problemàtica de la salut mental en les persones plurisexuals, ja que moltes vegades no es tracten de manera diferenciada de les que puguin haver en el col·lectiu gai i lèsbic, i per tant no es poden tracta les especificitats del nostre col·lectiu, que no només pot patir en certa mesura d’homofòbia, sinó que també pateix de discriminació degut a sentir atracció per a més d’un gènere. Vull afegir, que encara que des d’Enrenou no ens agrada només parlar de bisexualitat, ni ens agrada invisibilitzar altres identitats plurisexuals, que comparteixen amb la bisexualitat el tipus de discriminació i violència, en aquesta ponència només parlaré de bisexualitat en moltes ocasions degut a que els pocs estudis que s’han fet només es parla de bisexualitat, i no d’altres identitats.

Les persones no heterosexuals, degut a l’estigma, la marginació, la discriminació, i la violència soferta, tendim a sofrir depressions, ansietat, a autolesionar-nos, o a intentar el suïcidi, que les persones heterosexuals. Segons molts estudis, com per exemple els de King et al. (2008), Llhomond y Saurel-Cubizolles (2009), Marshal et al (2011), Ploderl et al. (2013), Warner et al. (2004), McManus et al. (2007) o bé el de Chakraborty et al. (2011), posen de relleu que existeix aquesta tendència a sofrir de problemes en l’àmbit de la salut mental.

El problema que ens trobem és que la majoria dels estudis les dades no distingeixen entre les persones homosexuals i les bisexuals o plurisexuals, posant-les totes en el mateix sac. Això passa perquè es creu que les persones bisexuals patim només d’homofòbia i lesbofòbia (es creu que només patim discriminació quan tenim relacions amb persones del mateix gènere), esborrant l’especificitat de l’experiència bisexual i definint-la com una experiència meitat heterosexual i meitat homosexual. Però la bifòbia és una violència i una discriminació diferenciada de l’homofòbia i la lesbofòbia, i es reprodueix pel fet de que ens sentim atretes per més d’un gènere, i no perquè tinguem relacions amb persones del mateix gènere al nostre. Per posar un exemple, quan a mi se’m discrimina per anar de la mà d’una persona del mateix gènere estic patint, tot i ser bisexual, homofòbia o lesbofòbia; però quan se’m discrimina perquè puc sentir atracció cap a varis gèneres (com explicaré més endavant) a través d’estereotips, o dient-me que això no pot existir, o obligant-me a definir-me com a lesbiana, aleshores estic patint bifòbia.

Habitualment quan es parla de bifòbia es parla dels estereotips. Els estereotips de la bisexualitat (com la promiscuitat, la inestabilitat, la confusió, etc) són connotacions socialment negatives que posen a les persones bisexuals en un lloc simbòlicament nociu per a la societat. Això no vol dir que ser promiscua, estar confosa o ser inestable, siguin coses inherentment dolentes: però al ser conceptes que socialment són discriminables i a la vegada se t’otorguen pel simple fet de la teva orientació sexual fa que aquesta associació pugui sentir-se com violenta.

Però la bifòbia no acaba aquí. Per a que ens fem una idea, la bifòbia, en forma de discriminació directa, visible a través d’estereotips, és només la punta del iceberg. És per aquesta raó que moltes persones utilitzem el concepte del monosexisme, que ens permet entendre on la bisexualitat està estereotipada, prohibida, negada i esborrada, i també per què ho està, i a més ens permet veure que tot això té unes conseqüències en, per exemple, la salut mental de les persones bisexuals. Definim el monosexisme com una estructura social que opera sota la presumpció de que totes les persones som monosexuals (heterosexuals o homosexuals) i que sistemàticament discrimina o esborra a totes aquelles que no ho són (com les plurisexuals). Per tant, el monosexime, al ser una estructura social, no només s’expressa en forma de violència directa, sinó també indirecta o simbòlica.

Yoshino, en el seu article ‘Epistemic contract of bisexual erasure’ apuntava que el monosexisme opera sota la presumpció de que la bisexualitat ha de ser esborrada a través del propi coneixement cultural. L’eradicació de la bisexualitat és un fenomen social en el que aquesta és esborrada de qualsevol discurs on pugui ser rellevant (com, per exemple, en els estudis sobre salut mental, que he senyalat al principi), inclús en l’esfera privada o quan una persona surt de l’armari amb sí mateixa. L’eradicació de la bisexualitat és l’aspecte més rellevant de l’estructura monosexista: la major part del temps la nostra cultura opera sota la presumpció de que la bisexualitat no existeix i no pot existir. Yoshino apuntava també en el seu article que un dels motius d’aquesta eradicació és perquè la bisexualitat posa en dubte l’existència de la monosexualitat (l’heterosexualitat i l’homosexualitat), i per a que les monosexualitats puguin mantenir-se (especialment l’heterosexualitat, que és la que té més privilegis), la bisexualitat ha d’esborrar-se com a possibilitat.

Posarem un exemple simple d’aquesta eradicació. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Quasi sempre que parlem de relacions parlem de relaciones hetereosexuals, homosexuals o lèsbiques; si vaig pel carrer de la mà d’una dona diran que la meva relació és lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Com també es comenta a l’informe Bisexual Invisibility, de la comissió de drets humans de San Francisco, les persones bisexuals experimentem altes tasses de discriminació, de ser ignorades o invisibilitzades. Sovint l’orientació sexuals en sí es considera invàlida o irrellevant.

Per tant, si barregem el fet de que la bisexualitat és estereotipada i a més invisibilitzada, ens trobarem amb el que Obradors en el seu article ‘Deconstructing biphobia’ descriu com l’imperialisme cultural: «L’imperialisme cultural…. té un significat paradoxal… Per un costat, l’imperialisme cultural invisibilitza a un grup de persones negant-les la seva existència. Per un altre costat, aquest grup de persones està descrita a la vegada a través d’un número de prejudicis que crea una imatge clara (i desviada) d’elles.». Aquest marc descrit, de la negació de la nostra existència, juntament amb l’assignació d’estereotips, fa que les discriminacions que patim les persones bisexuals i plurisexuals siguin diferents al tipus de discriminació directa o violència física o verbal; és un tipus de violència més simbòlica. És un tipus de violència poc visible, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i té conseqüències. Una de les conseqüències més freqüents és en la salut mental de les persones bisexuals i plurisexuals en general.

Al Març de 2011, la comissió de drets humans de San Francisco (cos governamental dels EEUU) va recollir dades de diferents estudis dels EEUU, Regne Unit i Canadà on es tenia en compte a la bisexualitat de forma diferenciada en un inforrme anomenat ‘Bisexual Invisibility’. Alguns dels resultats que és reflecteixen són:

Les persones bisexuals experimenten disparitats més grans en la salut que la resta de població, incloent més probabilitat de sofrir depressions i desordres d’ansietat i ànim (Miller et al., 2007; Steele et al., 2009).

Les dones bisexuals mostraven tasses significativament més altres en mala salut en general i d’angoixa més freqüent que les lesbianes i les heterosexuals, especialment en àrees urbanes, on les dones lesbianes podien trobar un recolzament en la comunitat, però no les dones bisexuals. A més, les dones bisexuals eren un 64% més propenses a patir un trastorn alimentari, un 37% més propenses a autolesionar-se, un 26% més propenses a sentir-se ansioses o nervioses, comparat amb les lesbianes (Fredriksen-Goldsen, et al., 2010).

Les persones bisexuals tenien més tendència al suïcidi: 9,6% de les dones heterosexuals, 29,5% de les dones lesbianes i el 45,4% de les dones bisexuals; 7,4% dels homes heterosexuals, el 25,2% dels homes gais, i el 34,8% dels homes bisexuals (Brennan et al., 2010; Steele et al.; 2010)

Per desgràcia no tenim estudis específics en l’estat espanyol sobre la salut mental de les persones plurisexuals i no podem mostrar quins són els efectes de la bifòbia i el monosexisme aquí. Tenint en compte el que s’ha presentat i exposat cap esperar que hi hagi diferències específiques en la salut mental de les persones plurisexuals. És per aquesta raó que des d’Enrenou creiem que aquests estudis són necessaris i importants. És més, els resultats d’aquests estudis han de tenir-se en compte per deixar d’eradicar les nostres experiències, les nostres identitats i les violències simbòliques a les que ens afrontem cada dia. Creiem també que en l’àmbit de la salut mental les professionals han de sensibilitzar-se amb les nostres experiències, ja que si som una poblció vulnerabilitzada d’aquesta manera, i específicament per la nostra orientació no monosexual, els tractaments que rebem haurien de tractar aquest tema amb especial atenció.

Referències

Brennan, D.J., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuizen, S., Steele, L.S. (2010). Men’s sexual orientation and health in Canada. Canadian Journal of Public Health, 101: 3, 255-258

Chakraborty, A., McManus, S., Brugha, T.S. (2011). Mental health of the non-heterosexual population of England. British Journal of Psychiatry 198(2):143.8

Fredriksen-Goldsen, K.I., Kim, H., Barkan, S.E., Balsam, K.F., Mincer, S.L. (2010). Disparities in health-related quality of life: a comparison of lesbians and bisexual women. American Journal of Public Health, 100(11), 2255-2261

King, M., Semlyen, J., Tai, S.S., Killaspy, H., Popelyuk, D., Nazaret, I. (2008) A systematic review of mental disorder, suicide, and deliberate self harm in lesbian, gay and bisexual people. BMC Psychiatry8:70.

Llhomond, B., Saurel-Cubizolles, M.J. (2009). Sexual orientation and mental health: a review. Revue d’Epidemiologie et de Sante Publique 57:e44-58

Marshal, M.P., Dietz, L.J., Friedman, M.S., Stall, R., Smith, H.A., McGinley, J., Thoma, B.C., Murray, P.J., D’Augelli, A.R., Brent, D.A. (2011). Suicidality and depression disparities between sexual minority and heterosexual youth: a meta-analytic review. Journal of Adolescent Health 49:115-23

McManus, S., Meltzer, H., Brugha, T., Bebbington, P., Jenkins, R. (2007). Adult psychiatric morbidity in England, 2007: results of a household survey. Leeds: NHS Information Centre for Health and Social Care.

Miller, M., André, A., Ebin, J., Bessonova, L. (2007). Bisexual health: an introduction and model practces for HIV/STI prevention programming. National Gay and Lesbian Task Force Policy Institute, the Fenway Institute at Fenway Community Health, and BiNet USA.

Obradors, M. (2010). Deconstructing biphobia. Journal of Bisexuality 11:2-3

Ploderl, M., Wagenmakers, E.J., Tremblay, P. (2013). Suicide risk and sexual orientation: a critical review.Archives of Sexual Behaviour 42:715-27

San Francisco Human Rights Comission LGBT Advisory Committee (2011) Bisexual Invisibility: Impacts and Recommendations. San Francisco, California.

Steele, L.S., Ross, L.E., Dobinson, C., Veldhuidzen, S., Tinmouth, J.M. (2009). Women’s sexual orientation and health: results from a Canadian population-based surve. Women & Health; 49:5, 353-367

Warner, J., McKeown, E., Griffin, M., Johnson, K., Ramsy, A., Cort, C., King, M. (2004). Rates and predictors of mental illness in gay men, lesbians and bisexual men and women: results from a survey based in England and Wales. British Journal of Psychiatry 185:479-85

Yoshino, K. (2000). Epistemic contract of bisexual erasure. Stanford Law Review 52(2) p. 353

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

la bisexualitat també és política

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 7 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Fa poc va sortir el típic estudi que deia que les dones bisexuals existim gràcies a l’objectificació sexual que fa l’home heterosexual sobre les dones ‘bisexualitzades’. Aquesta és una forma d’esborrar la nostra pròpia orientació i sexualitat. Però això no és nou. Les persones bisexuals portem un segle escoltant coses com aquesta, o coses com que els homes bisexuals en realitat són gais que no s’han atrevit a sortir ‘del tot’ de l’armari.

Aquest ‘del tot’ és una metàfora que ens dóna una imatge del que significa socialment la bisexualitat: meitat heterosexualitat i meitat homosexualitat. Aquesta lectura, de meitat i meitat, és la conseqüència de l’esborrat de la nostra orientació sexual: la bisexualitat no existeix, per això és la suma de dos estats que sí que existeixen (un de bo i un de dolent). I esborrant la bisexualitat, darrera esborrem moltes més orientacions plurisexuals (com la pansexualitat, la polisexualitat, la skoliosexualitat, entre d’altres).

La pregunta és: existeix una opressió cap a les plurisexualitats, aquelles orientacions on existeix una atracció cap a més d’un gènere? O només rebem discriminació en forma d’homofòbia quan mostrem la nostra ‘meitat’ homosexual? Haver d’escriure aquesta pregunta, per a mi, resulta dolorós, tot i que jo mateixa sàpiga que la faig a mode d’introducció. Però sé que encara moltes creuen que no existeix aquesta opressió que afecta a plurisexuals i que acostumem a invetar-nos-la, igual que ens inventem la nostra orientació sexual. Els dies que acostumem a inventar-nos aquesta opressió, acostumem a anomenar-la monosexisme, que és l’opressió que sofrim pel fet de sentir-nos atretes cap a més d’un gènere.

Una de les formes que té el patriarcat de marcar una línia clara entre l’’home’ (el privilegiat) i la ‘dona’ -i evidentment eradicar la possibilitat de l’existència d’altres gèneres- és construir com a única bona opció l’heterosexualitat i fent que l’única possible alternativa sigui l’homosexualitat (‘el contrari’), col·locant-la en una posició jeràrquicament inferior a l’heterosexualitat. L’heterosexisme ens diu el que clarament és ‘correcte’, ‘acceptable’ i ‘sa’: l’heterosexualitat. L’heterosexisme és una eina patriarcal amb un gran poder, que ens marcarà quins són els homes ‘de veritat’ que tindran accés a les dones, i quins quedaran descartats i fora d’aquesta possibilitat. Aquells que quedin fora se’ls posarà en una posició discriminable i no acceptable. I aquests dos estats, l’heterosexual i l’homosexual, han d’estar molt ben separats, que no es barregin, que no es puguin tocar o embrutar, per a poder seguir mantenint les jerarquies (home/dona, hetero/homo) clarament.

I quin és el problema de les plurisexualitats? Que puguin contaminar, embrutar, aquella frontera, aquella separació. Per aquesta raó el patriarcat necessita generar una estructura com el monosexisme, que es basa fortament amb la negació de l’existència de la bisexualitat i d’altres plurisexualitats, per a que aquestes jerarquies i separacions es mantinguin.

Per tant, les plurisexualitats són negades constantment, i a la vegada es creen estereotips al voltant d’elles que, no ens enganyem, són conseqüència del mateix esborrat. Per exemple, les persones bisexuals som sempre llegides com inestables, que no existim, o que som infeccioses, traïdores, excessives, infidels… per què? Se’ns veu com hipersexuals i promíscues perquè, com socialment només existeixen l’heterosexualitat i l’homosexualitat, se’ns veu com la suma d’elles (per tant, com el doble de sexuals); se’ns veu com infidels i traïdores perquè, com només s’interpreten de nosaltres dos estats, se’ns veu saltant i canviant tota l’estona d’un costat a un altre; pel sistema som infeccioses perquè ens ‘movem’ entre els dos únics mons que haurien de poder existir i els embrutem i barregem; estem confoses, som inestables i estem en una fase perquè no sabem escollir entre els dos únics estats reconeguts.

La nostra existència i opressió no es mostra ja que no s’accepta la nostra existència fora d’una combinació dels dos únics estats que el patriarcat defineix com estables: el bo (l’heterosexualitat) i el dolent (l’homosexualitat).

Per un costat, acceptar socialment l’existència de les plurisexualitats fa que l’existència de l’heterosexualitat sigui molt difícil (o impossible) de demostrar: com pots demostrar que existeix l’heterosexualitat si qualsevol pràctica que sigui vista des de fora com ‘heterosexual’ no tindria per què implicar ser heterosexual sinó bisexual o alguna altra plurisexualitat? D’aquesta forma, posant en qüestió l’existència de l’heterosexualitat, es posa en entredit el privilegi que té l’heterosexualitat i, per tant defensar el seu privilegi passa per haver de negar l’existència de les plurisexualitats.

Per un altre costat, a les persones plurisexuals se’ns veu com persones que podem escollir el gènere de la persona amb la que tenim una relació sexual i/o romàntica, i que per tant també podem ‘escollir’ la nostra orientació sexual. Això posaria en entredit l’excusa de que les persones homosexuals només se les pot acceptar perquè han nascut així i no ho poden canviar (o sigui, que no ho poden escollir). Aquesta forma de ‘tolerar’ les pràctiques ‘homosexuals’ és altament homòfoba, ja que vol dir que només és acceptable per no poder-se canviar, i que si es pogués canviar o escollir no seria acceptable, ja que hauria d’escollir-se l’heterosexualitat. Acceptar la possibilitat d’elecció hauria d’obligar-nos a acceptar i respectar qualsevol orientació, opció o pràctica pel simple fet d’existir i no perquè no es pugui canviar.

El fet de que se’ns digui que som inestables o que estem en una fase, com si d’un estigma o d’alguna cosa negativa es tractés, amaga en sí mateix un rebuig social cap als canvis, la fluïdesa, a l’elecció, que ens converteix en persones insensibles quan establim relacions amb les demés persones (no volem fer-nos més atentes a la possibilitat de que les demés vulguin i puguin canviar, per exemple, i amb la nostra forma de tractar-les les ‘obliguem’ a romandre tancades en caixes estàtiques).

El sistema ens ‘estabilitza’, ens ‘tanca’ en caixes, ens ‘estanca’ per a que siguem persones productives per al capitalisme, i no ens permet tenir en compte els constants canvis, voluntats i desitjos de les demés. Per tant, el monosexisme és també l’enemic del canvi i enforteix la insensibilitat relacional.

No pretenc semblar una ‘bona bisexual’, aquella que no està confosa, que sap sempre el que vol, que no pot ser promiscua si vol, o que, sinó, ha de sembla una bona lesbiana o heterosexual. La meva bisexualitat és una eina política contra el patriarcat, contra la jerarquia i la demanda constant d’una estabilitat imposada per a mantenir aquestes jerarquies. La meva bisexualitat és una eina d’infecció, contra la por a que el que ha d’estar separar per poder exercir opressió es barregi. És una eina a favor de les fases, i de la sensibilitat constant cap a les persones que ens envolten i amb les que ens vinculem. És també una eina a favor de l’elecció, de poder escollir.

La meva bisexualitat és una eina a favor del canvi, contra l’ordre establert, a favor de la multiplicitat, d’allò que és híbrid i contra la idea de la ‘puresa’. És una eina de la ‘no suposició’, que ens permet accedir d’una forma més sensible als nostres desitjos i als de les demés.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

monosexual per defecte

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la directa el 23 de setembre de 2015 (dia de la visibilitat bisexual).  Podeu veure l’article original en aquí.

 

Fa uns mesos es va publicar l’article “Hetero fins que es demostri el contrari” on l’autora mostrava la suposició de què totes les persones som heterosexuals i com això genera tot un marc simbòlic on les persones homosexuals (lesbianes i gais) patien d’invisibilització i del que podríem anomenar discriminació. Aquest tipus de discriminació o violència simbòlica no és anomenada directament d’aquesta manera al text. Tot i així m’agradaria poder recalcar i utilitzar-les ara per a mostrar que l’heterosexisme (estructura que privilegia a les persones heterosexuals i que les col·loca en una posició jeràrquica) no sempre es reprodueix en forma de violència o discriminació directa (homofòbia), sinó que s’expressa de moltes formes estructuralment violentes. Per altra banda, l’heterocentrisme (com l’anomena el text) també és heterosexisme. L’article, amb el qual hi estic bastant d’acord en moltes de les parts, en certa part és una bona visibilització d’una problemàtica força important i és positiu mostrar-ho. Tot i això, m’agradaria poder ampliar-lo per a mostrar també una part que el text no reflecteix.

L’heterosexualitat és l’orientació sexual que se’ns designa per defecte. Com passa amb totes les característiques que gaudeixen de privilegis (ser blanca, ser home, ser cisgènere, no tenir diversitat funcional, etc.) l’heterosexualitat és la ‘norma’. Certament, totes les persones som heterosexuals fins que es demostra el contrari, que és en situacions com quan sortim de l’armari o quan som ‘pillades’ amb una persona del mateix gènere. Aquest és un dels molts privilegis de l’heterosexualitat: el fet de no haver-se d’afrontar amb la violència que suposa sortir de l’armari, la discriminació, ja que no s’ha de sortir d’enlloc. Però, què passa amb les persones que no som monosexuals?

Monosexual és un terme que utilitzem per a referir-nos a les persones amb una orientació o identitat sexual i/o afectiva on només se sent atracció per un gènere. Les monosexualitats més conegudes són l’heterosexualitat i l’homosexualitat. Per defecte, quan no som identificades com a persones heterosexuals se’ns identifica com a homosexuals. Existeixen molts motius per les quals passa això, i tots ells estan directament relacionats amb una estructura que privilegia les monosexualitats i que oprimeix a totes aquelles persones que no som monosexuals com, per exemple, les bisexuals. Aquesta estructura és el monosexisme, un mecanisme que funciona de forma diferent a l’heterosexisme, i que està també lligat al patriarcat en reforçar el mateix sexisme. Les persones sempre som suposades monosexuals fins que nosaltres, amb esforç, aconseguim demostrar que no ho som. Aquesta és una de les principals característiques del monosexisme: nosaltres hem d’estar constantment demostrant que no som monosexuals perquè socialment no existim. Fins i tot sortint de l’armari se’ns continua relacionant amb un armari.

El monosexisme, com totes les estructures de poder, ve acompanyat d’una simbologia que el caracteritza. El nostre vocabulari, la nostra forma d’expressar-nos, és monosexista per defecte. La forma en què ens han ensenyat des de petites a llegir les relacions i les orientacions de la resta de les altres persones és monosexista. Posem per exemple el fet de veure una persona que sembla tenir una relació amb una altra persona. Automàticament llegim l’orientació sexual d’aquestes dues persones en referència a com són llegides pels seus gèneres: si el que estem veient ens semblen dues dones les llegirem com a lesbianes; si ens semblen persones de dos gèneres diferents, com heterosexuals. Les expressions ‘relació heterosexual’ i ‘relació homosexual’ són formules monosexistes que imposen la monosexualitat i que amaguen la possibilitat de que les persones que formin part d’aquesta relació tinguin una orientació o identitat que no sigui l’heterosexual o l’homosexual, tancant l’opció de que tinguin una identitat plurisexual com polisexual, pansexual, bisexual, o skoliosexual (entre d’altres), i de què, a més a més, els seus gèneres no siguin binaris (home o dona).

Les violències específiques a què ens enfrontem les persones no monosexuals acostumen a formar part d’un conjunt de violències molt simbòliques: la no possibilitat, la no existència, el fet que t’assignin estereotips per defecte (i que sentim la necessitat de negar-los oprimint així a una part de la nostra comunitat que els reprodueix i que té tot el dret de fer-ho, com podrien ser les persones promíscues, o les que estiguin confoses), el fet de veure’ns envoltades d’un vocabulari que no ens representa i ser llegides com suma, divisió, resta o multiplicació, sempre de dos estats amb els quals no ens identifiquem. El fet que anomenem ‘simbòlica’ a aquest tipus de violència, no la fa menys ‘violenta’, però sí més difícil de mostrar, de veure i de detectar. Al cap i a la fi, la violència simbòlica es tradueix a la llarga en problemes de salut física i mental, depressions, ansietat, intents de suïcidi, ser més vulnerable a violències sexuals, tenir menys cobertures i informacions específiques en ITS o en salut que pugui afectar de forma diferent a les persones que tenim relacions amb més d’un gènere, problemes relacionals, pobresa, tenir menys accés a llocs de treball, pèrdua de llocs de treball, pèrdua del suport familiar i/o de les amistats, pèrdua de relacions de parella o sexeafectives, exclusió, etc. La violència simbòlica és també característica de totes les estructures: tal com he comentat al principi del text, l’heterocentrisme ho és i acaba reproduint també conseqüències devastadores i que només es poden mostrar a través d’estadístiques.

Sí, és cert que sempre se suposa l’heterosexualitat fins que es demostra el contrari. Però, què és el contrari? Quan penses o dius que el contrari d’heterosexual és homosexual estàs imposant la monosexualitat per defecte, una reproducció monosexista (i que omet a altres monosexualitats menys conegudes). El ‘contrari’ a l’heterosexualitat és la no heterosexualitat, i això és múltiple.

Parlar del contrari com una cosa singular és patriarcal, opressor i discrimina un munt de possibilitats. Les estructures que ens oprimeixen sempre ens assignen una única opció vàlida i per tant la impossibilitat de la varietat, de l’heterogeneïtat. És més, l’expressió ‘fins que es demostri el contrari’ és de per sí mateixa opressiva donat que les persones plurisexuals estem sempre obligades socialment (fins i tot per part de persones homosexuals) a haver de demostrar que existim.

Sincerament, davant de tota aquesta simbologia monosexista que m’envolta, m’és ‘impossible’ ‘demostrar’ la meva bisexualitat, perquè inclús quan decideixo anar de la mà amb dues persones de gèneres diferents, se’m diu que estic confosa o que encara no he sabut escollir i que algun dia, quan ‘creixi’, em decidiré. Així que, si en algun moment alguna persona s’adona que no sóc heterosexual, el més probable és que pensi que sóc lesbiana. I al contrari… quantes vegades m’hauran acusat d’accedir al privilegi heterosexual tot i fer més de 15 anys que m’identifico com a no heterosexual? De fet, podríem dir, que en alguns entorns se m’imposa l’heterosexualitat per sobre de les meves decisions, voluntats o possibilitats, tot i haver ‘demostrat’ que no ho sóc. O sigui, que la meva vida consisteix bàsicament en una lectura binària constant de demostracions del que mai sóc.

Share