ConstruirRelacions_Taller_Cartell

el compromís com a acte revolucionari

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

El compromís, juntament amb altres conceptes en la nostra cultura, es pot intuir i definir de moltes maneres diferents. És un d’aquests conceptes que per un costat ens ve imposat d’una manera concreta per les estructures de poder, però que a la vegada despendre’s d’aquest també beneficia a aquestes estructures (com el patriarcat, la monogàmia, el capitalisme, entre d’altres), com intentaré explicar més endavant. Construir noves maneres d’apropar-nos a aquest concepte, d’una manera que ajudi a trencar amb els sistemes de privilegis i opressions, és l’alternativa que algunes busquem.

En la monogàmia, per exemple, aquest compromís està relacionat amb totes aquelles idees que envolten com ha de ser una parella (formes de pensar que defineixen què és una parella i totes les normes implícites que l’envolten). Aquest tipus de compromís es connecta amb les exclusivitats, no només exclusivitat sexual o romàntica, sinó també en projectes o qualsevol cosa que es decideixi fer o compartir: tot el que es vol fer fora de la relació de parella haurà de passar per la comformitat de la parella. Si no es fa així, es sol donar la sensació de que no ens volem comprometre i que per tant la relació no és important per a nosaltres o que no sabem estimar. Aquest tipus de compromís, a més, acaba reforçant tota la resta d’idees que abans comentava que s’imposen com a normes del que ‘ha de ser una parella’: projecte de convivència, de criança, de pertànyer a les mútues famílies d’origen, o bé de compartir finances. Al final, qualsevol canvi que una de les dues vulgui fer a la seva vida (com ara canviar de feina) ha de passar per tot el ritual de presentació del tema amb la parella, discussió, acceptació i atorgament de dret o no dret a poder-ho fer per part de l’altre.

El compromís que ens ve definit sistemàticament està construit per a beneficiar les estructures de poder. De fet, és un compromís que sol beneficiar a les persones amb privilegis i ve de forma molt implícita: no és parlat, ni pactat, ni sensible a les situacions de cada una o de les necessitats i voluntats, sinó que prové d’un arrossegament a través de les normes estructurals que beneficien a les persones amb més privilegis mentre explota a les persones oprimides. L’exemple que he posat anteriorment quan he parlat de compromís en la monogàmia beneficia a totes les normes que envolten a la monogàmia i privilegien a les relacions de parella en front de la resta de relacions, com les d’amistat. A més, en els casos de parelles home-dona tampoc es sol repartir de la mateixa manera el compromís, ja que s’ha educat a dones per a que el compromís sigui sempre més fort per part d’elles (amb tot el sacrifici que comporta) i que siguin els homes qui més se’n beneficia (els homes solen tenir molta més via lliure per decidir algunes coses sobre la seva vida fora de casa i els permetrà prendre certs tipus de decisions sobre la seva feina, o per sortir amb els amics). I, finalment, per posar un exemple diferent a la monogàmia, la idea amb la que ens han educat a la classe treballadora per comprometre’ns amb les empreses per les que treballem és també un exemple de que el compromís beneficia al privilegi i a les estructures. En tots aquests exemples podem veure que aquest tipus de compromís sempre va de baix a dalt com un ideal que ajuda a l’explotació (tan sigui laboral com emocional, com d’altres formes).

Moltes vegades, degut a veure que el compromís que ens ve per defecte és nociu i beneficia a les estructures de poder, es proposa com a alternativa el ‘no compromís’, com si el problema fos comprometre’s en sí mateix i no el tipus de compromís que se’ns imposa. Això acaba posant a les persones amb menys privilegis en situacions de vulnerabilitat. Seguint l’exemple de la classe treballadora: tot i que sàpigues que estàs en unes condicions precàries, trencar el teu compromís de forma general amb treballar per una empresa et pot col·locar en una situació encara més vulnerable (sense una feina que et pugui donar un sou a final de mes). El problema és que seguim movent-nos en un sistema que beneficia per defecte a les persones que tenen privilegis.

Una alternativa que trencaria amb el compromís sistemàtic presentat abans seria la de generar compromisos conscients per a cooperar de forma col·lectiva i més sensibles als privilegis i opressions de cada una, intentant trencar amb aquestes jerarquies a través d’aquests compromisos. Comprometre’ns a cuidar-nos, a tenir en compte les nostres necessitats i vulnerabilitats, escoltar-nos per no treure’ns veu en processos que ens afecten, fer els compromisos també flexibles (que puguin canviar-se o deixar-se), i a la vegada explícits, sensibles a tota la resta de relacions que tinguem i que no siguin incompatibles amb compromisos que tinguem amb altres persones i projectes. Una idea de compromís que ens serveixi per a que poguem saber i entendre per a què estem per les altres, poder-nos moure en les relacions, però no per atrapar-nos.

És curiós, si més no, que quan s’han donat situacions on s’ha parlat de compromís de forma més explícita i conscient qui més esquiva el comprometre’s són les persones amb més privilegis: això és degut a que aquestes persones estan tan acostumades a obtenir les seves necessitats per defecte sense dependre (conscientment) de ningú que no troben la necessitat de cap compromís i a la vegada tenen por a la pèrdua de privilegis que això podria comportar, ja que el compromís conscient podria revertir el propi sistema privilegis/opressions.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

responsabilitat compartida, cures i sensibilitat: discursos no individualistes sobre relacions, des/construcció de contextos i re-creació d’espais (IV – compromís i responsabilitat compartida)

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquesta és la quarta part de la versió ‘extesa’ de la xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i que vaig resumir a l’article ‘Després de trencar amb la monogàmia‘. La primera la podeu llegir aquí, la segona aquí i la tercera aquí.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís i d’expectatives sol ser molt violent, ja que no és un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa el ‘no compromís’ i no generar cap tipus d’expectativa. La metàfora del ‘fluir’ en les relacions. Fluir és un concepte prou representatiu; fluir no fluïm en el buit, fluïm en un mar, un riu, o qualsevol tipus de fluid on hi ha corrents concretes. Nosaltres fluïm en un sistema, un mar fet d’estructures de poder, i les corrents solen anar a favor de les persones amb més privilegis. Altres, amb menys privilegis ens veiem moltes vegades arrossegades i portades allà on va normalment a parar tota la merda.

No comprometre’s dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquests ja tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir-les. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, en aquest tipus de relacions, es veuen la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, ja que aquestes no senten la necessitat d’haver de comprometre’s perquè les seves necessitats queden cobertes sistemàticament. Per altra banda, qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessita el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò que amb privilegis ja tens.

No voler comprometre’s és una forma de no voler acceptar la connexió amb el que ens envolta ni les coses que obtenim del nostre entorn. El compromís és necessari, per a poder moure’ns, entendre, i saber què estem compartint, què podem esperar, i per tant, què podem demanar i donar. És necessari per a generar relacions no objectificades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. I aquí entren tot tipus de compromisos, més enllà dels que són llegits com a compromisos típics de les relacions de parella: projectes de suport, de cooperativisme, de convivència, de criança, d’activisme, etc.

Tot i així, el que a mi m’agrada és anar un pas més enllà del compromís, ja que el compromís moltes vegades es pot sentir com una cosa externa a nosaltres a la qual ens hi hem de sotmetre sense formar-hi part de forma activa. Sovint parlo, per tant, d’implicació, en comptes de compromís: la implicació suposa entrar dintre del procés, tenir-hi veu, i sentir que podem transformar-lo, adaptar-lo o fer-lo més nostre. I és important que aquests compromisos i implicacions siguin compatibles en poder generar compromisos amb altres persones.

Responsabilitat compartida i reconeixement

Des d’un punt de vista individualista, que és com funciona el nostre sistema, la responsabilitat en una relació recau sobre una sola persona. La monogàmia, recoberta d’ideals d’amor romàntic, et dóna la idea de que una persona, la teva parella, és totalment responsable de la teva felicitat i la teva infelicitat. Aquesta idea genera relacions de poder, de la mateixa manera que ho fa donant-nos tota la càrrega d’haver de cobrir totes les necessitats d’una sola persona.

Per altra banda, per trencar aquesta idea, s’ha generat una idea de que cada persona és totalment responsable de les seves emocions (també aquelles generades a través d’una relació). Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament i només es parla de forma individual o d’individus.

La responsabilitat en una relació hauria de ser una responsabilitat compartida: la responsabilitat en el marc relacional és de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persones), sinó com una combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, aquest privilegi l’hem de tenir en compte, ja que vulguem o no ens beneficiem d’aquest i per tant, tenim una responsabilitat sobre com compartim les coses amb aquella persona per intentar evitar generar violència estructural sobre ella. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint (també les ‘bones’, aquelles que ens fan sentir bé, ens ajuden o ens cobreixen necessitats en diferents graus).

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

després de trencar amb la monogàmia

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure com a resum (molt resumit) d’una xerrada que vaig fer a les II Jornades d’Amors Plurals i es va publicar al número 422 de la Directa. Podeu veure l’article original aquí.

(**)He afegit al final un aclariment a arrel d’alguns comentaris que es van fer quan es va publicar l’article.

La versió extesa (‘no resumida’) de la xerrada la publicaré més endavant en aquest blog dividida en diferents seccions.

 

 

La manera que tenim de relacionar-nos forma part d’un sistema o estructura de poder molt lligada a l’estructura monògama. La monogàmia no només és un recompte de relacions, és també un sistema: està en el llenguatge, en la lògica construïda socialment, en la forma de pensar. I va més enllà de la normativitat entorn a les relacions de parella, ja que ens diu també com ens hem de relacionar en general amb les persones, és un sistema relacional.

La monogàmia ens aïlla en unitats familiars no permetent generar xarxes solidàries, afectives i sensibles a les estructures que ens travessen. La no-monogàmia té un gran potencial, no només per a trencar el propi sistema relacional, sinó també altres estructures de poder ja que aquestes s’alimenten de l’estructura monògama i també perquè et permet construir relacions que trenquen amb els sistemes de privilegis i opressions. Ara bé, és necessari un punt de vista crític en les propostes que es plantegen, sinó es reprodueix el mateix pensament.

Individualisme, dominació i objectivització

La nostra forma occidental de veure el món es basa en la idea de que som individus externs al món que ens envolta (no formem part del nostre entorn) i accedim al nostre voltant per cobrir les nostres necessitats a través de la dominació. Aquesta visió fomenta la creació d’estructures de poder que permet a qui domina obtenir el que necessita sense ni tan sols haver de comprendre que les està obtenint del seu entorn: les seves necessitats queden cobertes de forma sistemàtica a través de les estructures. Es creen, per tant, privilegis cap a aquestes persones de grups dominants i els dóna un fals sentiment d’independència.

En els nostres entorns no monògams sovint s’intenta trencar amb la idea de la dependència total a una sola persona (que prové de l’estructura monògama i que genera relacions de poder) dient que les persones som independents i no tenim necessitat de res o ningú. D’aquesta manera s’estigmatitza la dependència, s’invisibilitza la dependència amb l’entorn de les persones amb privilegis i es crea un discurs de la no-monogàmia que només hi pot accedir persones amb més privilegis.

Tractem el nostre entorn com un objecte degut a veure’l com una cosa externa a nosaltres on hi accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb les que ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte, i per tant ens hi apropem tenint en compte les pròpies necessitats i desitjos però no els de les demés. Aquest és un procés d’obectivització. Per resumir-ho una mica, objectivitzar és tractar a les persones com si no tinguessin voluntats o desitjos propis, o bé no permetent que tinguin espai per a consentir o oposar-se a una cosa, o també que no puguin expressar emocions ni opinions al respecte de coses que les afecten. Aquesta última és bastant comuna en les relacions no monògames jeràrquiques, on sovint persones que es veuen afectades per decisions que es prenen en les relacions primàries no poden opinar, o expressar emocions, o plantejar alternatives, o ni tan sols se les informa. En definitiva, objectivitzar és no tenir en compte a l’altra persona, treure-li veu.

Compromís i implicació

La monogàmia sol portar una càrrega molt gran de compromís implícit i d’expectatives relacionades amb l’escala de les relacions. Aquest tipus de compromís no sol ser un compromís que s’hagi pactat, parlat o que es pugui qüestionar per cap de les parts. A més, sol implicar el fet de no poder compartir compromisos, projectes o afectes amb altres persones i que a més recaigui sobre una persona generar tot el que necessita l’altre.

Moltes persones davant d’això reaccionen plantejant com a alternativa no haver-se de comprometre i no generar cap expectativa. Això dóna un avantatge a les persones que tenen més privilegis, ja que aquestes tenen les seves necessitats més cobertes i no necessiten del compromís per a obtenir res. Per altra banda, les persones amb menys privilegis, es veurien la majoria de vegades arrossegades a viure situacions de vulnerabilitat. Normalment qui rebutja més el compromís són les persones amb més privilegis, i qui més desitja el compromís solen ser les persones amb menys privilegis, ja que el sistema no els cobreix les seves necessitats i necessiten el compromís per entendre com cobrir-les i poder accedir a allò al que no hi poden accedir sense privilegis.

No voler implicar-se és una forma de no voler acceptar les coses que obtenim del nostre entorn i no voler acceptar que l’entorn ens afecta i nosaltres l’afectem. La implicació és necessària per a generar relacions no objectivitzades on les persones puguin tenir veu en les coses que les afecten. Les relacions s’han de construir a través de compromisos i implicacions explícites i que no vinguin donats per normes socials estructurals ni que ens impossibilitin generar altres compromisos.

Responsabilitat compartida

La monogàmia et dóna la idea de que una persona és totalment responsable de la teva felicitat o infelicitat. Per trencar amb aquesta idea que genera relacions de poder s’acostuma a dir que cada persona és totalment responsable de les seves emocions, incloses aquelles emocions que es generen a través d’una relació i del que es comparteix. Aquesta és una visió individualista, i no molt diferent de l’anterior: o les responsabilitats són totalment separades o recauen tota a una sola persona. En aquest paradigma la relació s’esborra completament.

La responsabilitat en una relació hauria de ser responsabilitat compartida: hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació, no de forma separada (cada una la seva), no de forma vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint. Tenir en compte el context de la persona significa que quan tenim una relació amb una persona sobre la qual hi tenim un privilegi, vulguem o no ens beneficiem d’aquest privilegi i per tant, tenim una responsabilitat sobre la violència estructural que puguem generar en aquella relació. La responsabilitat compartida ens permet, a més, reconèixer explícitament totes aquelles coses que ens aporta la relació i el que l’altra persona està compartint.

Cures

Ser conscients de que cobrim les nostres necessitats a través del nostre entorn i, per tant, a través de les nostres relacions, ens permet tractar el tema de les cures des d’un punt de vista crític. Les tasques de cures sempre han recaigut en les dones. Tot i així, les tasques de cures de les quals parlem en el context del feminisme es limiten només a la diferència de gènere. Hi ha moltes necessitats que tenim que no recauen en les tasques que s’han definit com a cures (tasques de la llar, cuinar, o cuidar quan l’altra està malalta), així com necessitem ser conscients de les diferències que van més enllà de les de gènere, ja que hi ha moltes més estructures o tipus de relacions (no totes les relacions les treballem en un context heterosexual, binari, romàntic i sexual).

Cuidar implica entendre què necessita l’altra, no per sentir-nos obligades a cobrir-li les necessitats, sinó per tenir-les en compte i ser sensibles a elles. Tampoc hem d’obligar a que l’altra hagi d’entendre quines són les seves necessitats, sinó deixar-li espai per a que ho pugui expressar quan vulgui i se n’adoni de quines són. I, sobretot, no s’ha d’obligar a tenir necessitats que no es tenen. Degut a que les cures són un tema recorrent en els nostres espais a vegades caiem en l’error de realitzar tasques cap a altres que no necessiten per sentir que l’estem cuidant, i sovint utilitzem aquestes tasques innecessàries com a excusa per no haver d’escoltar les verdaderes necessitats de l’altra o no reconèixer una necessitat quan l’expressa. Vivim en el que jo anomeno la ‘cultura del tupper’: preparar tuppers a les companyes sense parar-nos a reflexionar què volem dir amb ‘cuidar’, i mentre no deixem a les demés expressar-se quan alguna cosa les afecta. Això és un acte d’objectivització.

(**) Afegeixo un aclariment a arrel d’alguns comentaris al seu respecte dient que el que vaig publicar és aplicable també a relacions monògames. No crec que el tema de les cures es pugui realment aplicar en relacions monògames ni relacions no monògames jeràrquiques, ja que la monogàmia implica jerarquia, i en cap jerarquia les cures són reproduibles, només sucedanis de cures, que no són cures. Estic parlant de totes aquelles persones que no formen part de la relació principal. El meu discurs vol enfatitzar el fet de que estem tractant a totes les demés molt malament i de forma molt objectivitzada, tan en responsabilitats, com en compromisos, com en cures. Per això ni la monogàmia ni la no-monogàmia jeràrquica ens salvaran mai de tots els sistemes d’opressió, només els seguiran reproduint, a més a través dels seus propis barems.

Share