plurifeminisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Un dels (molts) estereotips que envolten la bisexualitat és la traïció. Les persones bisexuals som considerades traïdores per les nostres parelles, que creuen que les enganyarem i on l’engany sembla multiplicar-se en ‘gravetat’ quan cap la possibilitat de que es faci amb una persona d’un gènere diferent a ella. També som traïdores per familiars o per les nostres relacions en general, que ens veuen com a persones que no sabem quedar-nos en un sol bàndol i que per tant les ‘traicionarem’ per les que consideren contràries o les seves ‘enemigues’. Som traïdores també a la feina, on sovint no es confia en nosaltres degut a que també som considerades inestables i que per tant no podem ser responsables del que fem.

La reapropiació d’insults és un mecanisme utilitzat en moltes lluites com a acte d’apoderament i a la vegada de transversalitat per a no reproduir altres estigmes, opressions o violències. De forma molt similar, des d’activismes crítics bisexuals i plurisexuals (de totes aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere) decidim molts cops reapropiar-nos dels estereotips que ens assignen. Negar aquests estereotips implicaria negar l’existència de persones dins del nostre col·lectiu que els reprodueixen i que tenen tot el dret a fer-ho, i crearia dos bàndols: el de les ‘bones plurisexuals’ que no reprodueixen els estereotips i compleixen més amb les ‘normes socials establertes’ (que no són promíscues, que no estan confoses, que saben sempre el que volen), i el de les ‘males plurisexuals’ que reprodueixen els estereotips i que són una vergonya social (com són, per exemple, les bisexuals promíscues).

Reapropiar-se d’un estereotip com el de la traïció no és fàcil; si més no, a qui li agrada que la considerin traïdora? Però, si indaguem una mica sobre quins són els motius pels quals la bisexualitat (i la resta de plurisexualitats) siguin constantment estigmatitzades, negades i estereotipades, ens trobarem en que aquestes poden ser una amenaça pel patriarcat i pel sistema, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat. Aquesta amenaça fa que el propi sistema intenti defensar-se de diferents maneres: o apropiant-se d’elles (com fa amb la bisexualitat de les dones esborrant la pròpia orientació de la dona i posant-la a mans del plaer de l’home) o negant-les i esborrant-les. Aquesta reacció del sistema ve donada perquè les plurisexualitats també representen una traïció al sistema: traïdores pel sistema, traïdores al sistema. Les persones plurisexuals, i especialment aquelles que no som homes, som traïdores perquè suposem una possible una amenaça al sistema patriarcal.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. Això, que quan s’intenta observar amb perspectiva i de forma una mica ‘objectiva’ no sembla que hagués de suposar cap problema, acaba sent utilitzat molt sovint com a acusació i arma contra nosaltres, com si aquesta possibilitat d’elecció fos un problema. El discurs majoritari sobre les orientacions sexuals ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa natural de cada una de les persones. Aquest discurs, que sembla ‘inofensiu’, el que fa és seguir col·locant a l’homosexualitat en una posició negativa, ja que dóna com a únic motiu per acceptar-la el fet de que no es pugui canviar; o sigui, que l’única opció vàlida si poguéssim escollir seria la ‘correcta’: l’heterosexualitat. Per tant, la possibilitat d’elecció a l’heterosexualitat no li agrada perquè qüestiona directament el seu privilegi: si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. A més, la possibilitat d’elecció sexual d’una dona suposa una amenaça al patriarcat perquè les dones bisexuals representarien l’elecció de tenir o no relacions amb homes, que, afegint-li una sensibilitat feminista, podria apoderar a les dones per poder escollir interaccions amb homes i els termes sota els quals tenir-les.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada.

Finalment, les plurisexuals a ulls del patriarcat som considerades promíscues i representem un perill i amenaça per a la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona per a completar-nos. L’existència de les plurisexualitats posen en entredit tota aquesta construcció, com la de la família tradicional i de l’aïllament que comporta, lluny de xarxes solidàries i la multiplicitat relacional.

Per tant, totes aquestes amenaces que podrien suposar les plurisexualitats són el que fan que el sistema es defensi eradicant-les, o bé apropiant-se’n d’elles, com és el cas de la bisexualitat de les dones. L’apropiació es produeix quan, en comptes d’esborrar-la, es representa d’una forma molt concreta en els mitjans i en la societat en general (hipersexualitzada i objectificada), traient-li tot el seu potencial reescrivint-la com una altra cosa, com una cosa més convenient pel patriarcat i per l’home, que satisfà les seves necessitats. Normalment es creu que la bisexualitat de les dones és més acceptada, però això no és cert: està més objectificada. Oblidar-nos des del feminisme d’orientacions o opcions (polítiques) com aquesta és deixar-la en mans del propi sistema per a que se segueixi, per exemple, reproduint violència sexual a dones que exploren seva sexualitat com desitgen. Reapropiar-nos-en és un acte polític.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *