no sóc monògama i no sóc un cas de poliamor ‘real’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 28 d’agost.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Fa relativament poc em van trucar per veure si em podien fer una entrevista en un programa de ràdio per parlar sobre no-monogàmies. Bé, en realitat era per parlar de poliamor (evidentment era l’únic tipus de no-monogàmia que coneixien) i vaig ser jo la que va intentar generalitzar el tema a les no-monogàmies. I és que jo no sóc poliamorosa. Intentaré primer introduir-me per contextualitzar-me i contextualitzar el que vaig a explicar.

No sóc monògama, però tampoc sóc poliamorosa. M’identifico més aviat amb l’anarquia relacional. No entraré en definir ni explicar què és l’anarquia relacional, sinó que intentaré explicar què implicar això per a mi en la meva vida i com construeixo les meves relacions. Jo no dono més pes ni importància per defecte a les relacions ‘romàntiques i/o sexuals’; vaja, el que normalment anomenem ‘relacions de parella’ o coses que es puguin semblar. Els graus d’importància que dono a les meves relacions depenen molt de cada una d’elles, les coses que comparteixi o no, etc; però per a mi, perquè amb una persona no tingui un vincle romàntic ni sexual no fa que el que comparteixi amb ella tingui menys valor (poden ser projectes de molts tipus, o la convivència, o projectes d’activisme, de criança, o simplement quedar per parlar i filosofar, per dormir juntes i fer-nos companyia i compartir afecte emocional i/o físic).

Totes les coses que comparteixo amb cada relació són per a mi de certa importància, i les intento tractar amb cura i valor. Sí que tinc relacions més importants que altres, però no jerarquitzo (no poso normes que afecten directament a persones que no formen part de la relació sense que elles no puguin participar en el procés de presa de decisions). No vol dir que tracti a totes de la mateixa manera, no; cada relació és diferent i tindrà els seus temps de dedicació, això dependrà del què es comparteixi, de les persones que formin part de la relació i del que vulguin. No tinc cap relació amb la que comparteixi tot el que se sol compartir amb una parella, però amb amb moltes de les meves relacions comparteixo algunes coses que poden ser ‘de parella’.

Però això no vol dir que per defecte ‘només tingui amigues’, que és el que sol pensar la gent, perquè no crec que l’etiqueta ‘amiga’ per defecte porti en ella el valor que per a mi prenen les relacions (només fa falta que observem el ‘només’ que sol portar la paraula ‘amistat’ quasi sempre davant, com si d’un cosa de menys valor es tractés. Crec que el tracte que es té amb les amigues és bastat poc curós, sense compromisos (o aquests compromisos sempre depenen dels compromisos amb parelles, que sempre són més importants) i sense responsabilitat en la relació; podríem dir que una amiga és aquella de qui pots passar durant mesos sense informar de la teva ‘desaparició’, mentre que en una parella has de passar per tot un ritual de ‘ruptura’ que frega l’absurditat.

Per tant, jo no em moc en cap d’aquests ‘pols’ o ‘estats’, sinó que intento establir relacions més conscients amb cada una de les persones importants que formen part de la meva vida, i amb totes valoro la comunicació, els compromisos, les cures, i un llarg etcètera (tot el que sovint només està reservat a les parelles en la majoria de discursos monògams o poliamorosos).

Per qui tingués dubtes: no, l’anarquia relacional no és anar fent les coses com em surt dels nassos, sense comunicació, gaudint de la meva llibertat personal sense responsabilitat i sense entendre com afecto a altres persones. Dit i introduït tot això, puc tornar a la història del principi, quan em van trucar per participar en un programa de ràdio. El problema me’l vaig trobar ja d’entrada quan em van començar a fer preguntes perquè volien saber si (com deien elles) es trobaven davant d’un cas de ‘poliamor real’. Té molta tela que una persona monògama es posi a jutjar si el teu cas és o no ‘real’; però més tela té el propi concepte de ‘realitat’, com si es pogués establir una ‘norma’ poliamorosa que digués qui és més real que qui. I com veurem, la ‘norma’ que seguien era el propi pensament monògam.

Una de les primeres preguntes que em van fer va ser si jo tenia família. Davant d’aquesta pregunta, i amb la meva ingenuïtat, els vaig respondre que sí, que tinc una mare, un pare, una germana… Després de la meva ingènua resposta, la persona que m’estava preguntant em va insistir en que volia saber si jo tenia família, no d’origen, sinó d’aquelles que es creen de la forma més tradicional. Vaja, que si tenia marit o nòvio (també en un marc molt heterosexual) i filles. Quan em vaig adonar de la pregunta, vaig respondre de forma molt ràpida: ‘No tinc filles, ni tampoc parella’.

La persona que m’estava parlant des del seu pensament totalment monògam deuria pensar: ‘Clar, així és molt fàcil definir-se com a no monògama, total no té relacions!’. Aquí ens topem amb un dels grans del pensament monògam: quan algú diu ‘relació’ totes pensen en ‘relació de parella’, i quan parlem de ‘família’ es tracta de tenir una parella i criatures (amb aquella parella). Em va preguntar després: ‘Però quants anys tens?’, suposant que era una adolescent que encara no havia seguit el camí marcat per la societat. ‘37’, li vaig contestar. Buit existencial a l’altre costat del telèfon i sospir de no entendre res.

De forma molt poc tímida la meva interlocutora em va comentar que els interessava molt més trobar una persona que tingués família, ja que es tractaria d’un cas de poliamor ‘real’, i que el meu cas no era gaire interessant ni ‘creïble’, perquè no era massa realista al no tenir parella/es. A partir d’aquí era impossible raonar. Com li explicava jo a aquesta persona no tinc parelles però que em moc amb una configuració relacional composta de persones que són molt importants per a mi i amb les que comparteixo coses ‘de parella’, però amb cap d’elles ‘totes les coses de parella’? Sobretot quan t’agafa desprevinguda (no m’esperava que algú que s’interessés per la no-monogàmia em diria coses com aquestes).

Ho vaig intentar, que consti, però el que volien, clarament, era un cas d’una parella que tenien filles i que havien obert la relació perquè ‘la seva parella les havia permès estar amb altres’. Jo no tenia a cap persona que em digués o em tragués permís, i això, per al pensament monògam, no és real, no és una relació de veritat. Segons la mirada monògama, les relacions no monògames s’han de basar també en l’ideal de parella, només que existeix un permís explícit de la teva parella per a poder estar amb altres persones (la majoria de vegades estipulant uns límits). Per al pensament monògam les relacions que no són de parella no són ‘relacions’ són ‘només amistats’.

Finalment, parlant amb aquesta persona vam arribar a la conclusió de que més o menys jo hi podria encaixar, tot i que em va demanar que si us plau busqués un cas més ‘real’ que m’hi pugués acompanyar. El problema és que no solc portar casos ‘reals’ a la butxaca, a la bossa, o de complement, cosa que dificulta la tasca de buscar de forma objectificadora un cas concret d’alguna cosa que s’assembla a la monogàmia però amb un toc exòtic. Per tant, vaig decidir anar a la meva. ‘Sí, sí, ja ho buscaré’.

La segona vegada que em van trucar estava una mica més preparada (al menys ja no creia ingènuament que respectarien la meva forma de viure les relacions sense definir-me com més real o menys). Aquesta vegada no em va trucar la mateixa persona, sinó una companya, que automàticament a la segona frase em va dir: ‘M’ha dit la meva companya que ets soltera’. Aquí em van saltar totes les alarmes i del meu cap va començar a sortir fum. De fet, el que el meu cap va veure de cop va er tota la meva xarxa afectiva (les persones que configuren les meves relacions importants) negada totalment, com si no existís com si no fossin ningú, esborrada, eradicada. Un drama pels meus sentits.

Vaig saltar ràpidament: ‘Jo no sóc soltera!’. Davant de la meva ràpida resposta, l’altra persona em va comentar: ‘Bé, la meva companya em va dir que no tenies parella’. Jo, que estava a l’autobús en aquell moment, vaig començar a explicar-li quina era la meva forma de relacionar-me, intentant fer-li entendre que, si no pretenc tenir parelles i que hi ha persones que són molt importants en la meva vida, el propi concepte de solteria és absurd.

El concepte de solteria prové també del pensament monògam, on hi ha dos estats possibles per a una persona: amb parella o soltera (el bo i el dolent). Trencant amb una és inevitable que la segona acabi sent un concepte bastant absurd d’aplicar a la teva vida. Són les meves relacions menys importants perquè no les anomeno parelles? Sóc soltera perquè no anomeno a cap persona ‘parella’? El més fort de tot és que per intentar explicar això a aquella persona vaig haver d’entrar en detalls personals de la meva vida: si tenia sexe o no, o sobre com compartia intimitat.

Al pensament monògam també li agrada molt ressaltar un tipus molt concret d’amor: l’amor romàntic, i/o l’amor de parella. La resta d’amors, d’afectes, queden totalment invisibilitzats, menyspreats i deixats a un costat. Però, intenta explicar això en un programa de ràdio de 20 minuts on hi ha tres entrevistades més. Per aquest motiu, quan en un moment donat durant el programa se’m va preguntar sobre l’amor de parella i la seva importància, la meva resposta va ser tornar a marejar al personal: ‘Sí, l’amor és important, però hem de deixar de parlar només d’amor de parella, hi ha molts altres tipus d’amor també, dels que sempre ens oblidem i deixem de costat, com l’afecte entre companyes, amigues, o altres relacions importants de la teva vida’.

Haig d’admetre que com a activista la situació i la història que vaig viure van ser molt profitoses. Aquesta vivència em va ajudar a entendre una mica més com funciona el pensament monògam i com s’expressa. No és que hagi sigut l’única experiència, en tinc quasi cada dia. Però a aquesta en particular li tinc estima, perquè vaig passar de detestar que em diguessin que jo o era un cas ‘real, a entendre i acceptar que no volia ser un cas ‘real’ si la ‘realitat’ es podria definir com ‘l’obligatorietat de tenir parella i família i només reconèixer un tipus d’amor com vertader’. Així que, en un acte de re-apropiació, em reafirmo: sóc anarquista relacional, no sóc monògama, i no, no sóc un cas de poliamor ‘real’.

Share

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *