ConstruirRelacions_Taller_Cartell

taller: ‘deconstruir contextos per construir relacions’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Després d’un temps d’aturada necessària per a mi, torno una altra vegada amb els tallers, seguint pel que ja estava dinamitzant anteriorment ‘deconstruir contextos per construir relacions’, i d’aquí a poc n’oferiré alguns més 😉

 

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a  wuwei.activismedesorientat@gmail.com

 

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.

La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?

No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

 

Dinàmiques:

 

Durant el taller es faran dinàmiques per debatre entorn a les qüestions de:

– individualisme/dominació

– objectificació

–  competitivitat

– compromís

– cures

a través d’aquests conceptes, dinàmiques participatives, i també posant en alguns casos exemples concrets de situacions, es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

 

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

 

Durada: 4 hores amb un descans

 

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

 

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners).

 

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

 

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

 

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a  wuwei.activismedesorientat@gmail.com

 

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibilitat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

plurifeminisme

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

Un dels (molts) estereotips que envolten la bisexualitat és la traïció. Les persones bisexuals som considerades traïdores per les nostres parelles, que creuen que les enganyarem i on l’engany sembla multiplicar-se en ‘gravetat’ quan cap la possibilitat de que es faci amb una persona d’un gènere diferent a ella. També som traïdores per familiars o per les nostres relacions en general, que ens veuen com a persones que no sabem quedar-nos en un sol bàndol i que per tant les ‘traicionarem’ per les que consideren contràries o les seves ‘enemigues’. Som traïdores també a la feina, on sovint no es confia en nosaltres degut a que també som considerades inestables i que per tant no podem ser responsables del que fem.

La reapropiació d’insults és un mecanisme utilitzat en moltes lluites com a acte d’apoderament i a la vegada de transversalitat per a no reproduir altres estigmes, opressions o violències. De forma molt similar, des d’activismes crítics bisexuals i plurisexuals (de totes aquelles orientacions on ens sentim atretes cap a més d’un gènere) decidim molts cops reapropiar-nos dels estereotips que ens assignen. Negar aquests estereotips implicaria negar l’existència de persones dins del nostre col·lectiu que els reprodueixen i que tenen tot el dret a fer-ho, i crearia dos bàndols: el de les ‘bones plurisexuals’ que no reprodueixen els estereotips i compleixen més amb les ‘normes socials establertes’ (que no són promíscues, que no estan confoses, que saben sempre el que volen), i el de les ‘males plurisexuals’ que reprodueixen els estereotips i que són una vergonya social (com són, per exemple, les bisexuals promíscues).

Reapropiar-se d’un estereotip com el de la traïció no és fàcil; si més no, a qui li agrada que la considerin traïdora? Però, si indaguem una mica sobre quins són els motius pels quals la bisexualitat (i la resta de plurisexualitats) siguin constantment estigmatitzades, negades i estereotipades, ens trobarem en que aquestes poden ser una amenaça pel patriarcat i pel sistema, de la mateixa manera que ho són altres alternatives a l’heterosexualitat. Aquesta amenaça fa que el propi sistema intenti defensar-se de diferents maneres: o apropiant-se d’elles (com fa amb la bisexualitat de les dones esborrant la pròpia orientació de la dona i posant-la a mans del plaer de l’home) o negant-les i esborrant-les. Aquesta reacció del sistema ve donada perquè les plurisexualitats també representen una traïció al sistema: traïdores pel sistema, traïdores al sistema. Les persones plurisexuals, i especialment aquelles que no som homes, som traïdores perquè suposem una possible una amenaça al sistema patriarcal.

Un dels motius pels quals representem una amenaça és per la suposada possibilitat d’escollir que tenim. Normalment a les persones plurisexuals se’ns diu que podem escollir entre ser heterosexuals o homosexuals. Això, que quan s’intenta observar amb perspectiva i de forma una mica ‘objectiva’ no sembla que hagués de suposar cap problema, acaba sent utilitzat molt sovint com a acusació i arma contra nosaltres, com si aquesta possibilitat d’elecció fos un problema. El discurs majoritari sobre les orientacions sexuals ens diu que l’orientació no es pot escollir, que és una cosa natural de cada una de les persones. Aquest discurs, que sembla ‘inofensiu’, el que fa és seguir col·locant a l’homosexualitat en una posició negativa, ja que dóna com a únic motiu per acceptar-la el fet de que no es pugui canviar; o sigui, que l’única opció vàlida si poguéssim escollir seria la ‘correcta’: l’heterosexualitat. Per tant, la possibilitat d’elecció a l’heterosexualitat no li agrada perquè qüestiona directament el seu privilegi: si poguessis escollir, escolliries l’heterosexualitat sense dubte, i la possibilitat d’elecció s’acabaria aquí. A més, la possibilitat d’elecció sexual d’una dona suposa una amenaça al patriarcat perquè les dones bisexuals representarien l’elecció de tenir o no relacions amb homes, que, afegint-li una sensibilitat feminista, podria apoderar a les dones per poder escollir interaccions amb homes i els termes sota els quals tenir-les.

Per altra banda, també, les plurisexualitats poden qüestionar la construcció dels dos gèneres imposats: l’estructura sexista i cissexista estableix un model de dos gèneres, forçant a les persones a ser d’un gènere concret segons una assignació determinada al néixer, i a ser heterosexuals. Els dos gèneres dicten una estructura oposada de desig i mútuament excloent. Dins d’aquest marc la possibilitat del desig cap a més d’un gènere es fa poc comprensible i suposa una amenaça a aquesta construcció binària en la que el gènere sempre ha d’anar lligada a l’elecció de l’objecte sexual única i oposada.

Finalment, les plurisexuals a ulls del patriarcat som considerades promíscues i representem un perill i amenaça per a la cultura monògama imposada. Seguint la línia anterior, la construcció de la idea de que necessitem a una persona d’un gènere concret per a completar-nos, fa que l’atracció cap a més d’un gènere compliqui la monogàmia imposada ja que existiria la necessitat de tenir relacions amb més d’una persona per a completar-nos. L’existència de les plurisexualitats posen en entredit tota aquesta construcció, com la de la família tradicional i de l’aïllament que comporta, lluny de xarxes solidàries i la multiplicitat relacional.

Per tant, totes aquestes amenaces que podrien suposar les plurisexualitats són el que fan que el sistema es defensi eradicant-les, o bé apropiant-se’n d’elles, com és el cas de la bisexualitat de les dones. L’apropiació es produeix quan, en comptes d’esborrar-la, es representa d’una forma molt concreta en els mitjans i en la societat en general (hipersexualitzada i objectificada), traient-li tot el seu potencial reescrivint-la com una altra cosa, com una cosa més convenient pel patriarcat i per l’home, que satisfà les seves necessitats. Normalment es creu que la bisexualitat de les dones és més acceptada, però això no és cert: està més objectificada. Oblidar-nos des del feminisme d’orientacions o opcions (polítiques) com aquesta és deixar-la en mans del propi sistema per a que se segueixi, per exemple, reproduint violència sexual a dones que exploren seva sexualitat com desitgen. Reapropiar-nos-en és un acte polític.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

no sóc monògama i no sóc un cas de poliamor ‘real’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a la eldiario.es el 28 d’agost.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

 

Fa relativament poc em van trucar per veure si em podien fer una entrevista en un programa de ràdio per parlar sobre no-monogàmies. Bé, en realitat era per parlar de poliamor (evidentment era l’únic tipus de no-monogàmia que coneixien) i vaig ser jo la que va intentar generalitzar el tema a les no-monogàmies. I és que jo no sóc poliamorosa. Intentaré primer introduir-me per contextualitzar-me i contextualitzar el que vaig a explicar.

No sóc monògama, però tampoc sóc poliamorosa. M’identifico més aviat amb l’anarquia relacional. No entraré en definir ni explicar què és l’anarquia relacional, sinó que intentaré explicar què implicar això per a mi en la meva vida i com construeixo les meves relacions. Jo no dono més pes ni importància per defecte a les relacions ‘romàntiques i/o sexuals’; vaja, el que normalment anomenem ‘relacions de parella’ o coses que es puguin semblar. Els graus d’importància que dono a les meves relacions depenen molt de cada una d’elles, les coses que comparteixi o no, etc; però per a mi, perquè amb una persona no tingui un vincle romàntic ni sexual no fa que el que comparteixi amb ella tingui menys valor (poden ser projectes de molts tipus, o la convivència, o projectes d’activisme, de criança, o simplement quedar per parlar i filosofar, per dormir juntes i fer-nos companyia i compartir afecte emocional i/o físic).

Totes les coses que comparteixo amb cada relació són per a mi de certa importància, i les intento tractar amb cura i valor. Sí que tinc relacions més importants que altres, però no jerarquitzo (no poso normes que afecten directament a persones que no formen part de la relació sense que elles no puguin participar en el procés de presa de decisions). No vol dir que tracti a totes de la mateixa manera, no; cada relació és diferent i tindrà els seus temps de dedicació, això dependrà del què es comparteixi, de les persones que formin part de la relació i del que vulguin. No tinc cap relació amb la que comparteixi tot el que se sol compartir amb una parella, però amb amb moltes de les meves relacions comparteixo algunes coses que poden ser ‘de parella’.

Però això no vol dir que per defecte ‘només tingui amigues’, que és el que sol pensar la gent, perquè no crec que l’etiqueta ‘amiga’ per defecte porti en ella el valor que per a mi prenen les relacions (només fa falta que observem el ‘només’ que sol portar la paraula ‘amistat’ quasi sempre davant, com si d’un cosa de menys valor es tractés. Crec que el tracte que es té amb les amigues és bastat poc curós, sense compromisos (o aquests compromisos sempre depenen dels compromisos amb parelles, que sempre són més importants) i sense responsabilitat en la relació; podríem dir que una amiga és aquella de qui pots passar durant mesos sense informar de la teva ‘desaparició’, mentre que en una parella has de passar per tot un ritual de ‘ruptura’ que frega l’absurditat.

Per tant, jo no em moc en cap d’aquests ‘pols’ o ‘estats’, sinó que intento establir relacions més conscients amb cada una de les persones importants que formen part de la meva vida, i amb totes valoro la comunicació, els compromisos, les cures, i un llarg etcètera (tot el que sovint només està reservat a les parelles en la majoria de discursos monògams o poliamorosos).

Per qui tingués dubtes: no, l’anarquia relacional no és anar fent les coses com em surt dels nassos, sense comunicació, gaudint de la meva llibertat personal sense responsabilitat i sense entendre com afecto a altres persones. Dit i introduït tot això, puc tornar a la història del principi, quan em van trucar per participar en un programa de ràdio. El problema me’l vaig trobar ja d’entrada quan em van començar a fer preguntes perquè volien saber si (com deien elles) es trobaven davant d’un cas de ‘poliamor real’. Té molta tela que una persona monògama es posi a jutjar si el teu cas és o no ‘real’; però més tela té el propi concepte de ‘realitat’, com si es pogués establir una ‘norma’ poliamorosa que digués qui és més real que qui. I com veurem, la ‘norma’ que seguien era el propi pensament monògam.

Una de les primeres preguntes que em van fer va ser si jo tenia família. Davant d’aquesta pregunta, i amb la meva ingenuïtat, els vaig respondre que sí, que tinc una mare, un pare, una germana… Després de la meva ingènua resposta, la persona que m’estava preguntant em va insistir en que volia saber si jo tenia família, no d’origen, sinó d’aquelles que es creen de la forma més tradicional. Vaja, que si tenia marit o nòvio (també en un marc molt heterosexual) i filles. Quan em vaig adonar de la pregunta, vaig respondre de forma molt ràpida: ‘No tinc filles, ni tampoc parella’.

La persona que m’estava parlant des del seu pensament totalment monògam deuria pensar: ‘Clar, així és molt fàcil definir-se com a no monògama, total no té relacions!’. Aquí ens topem amb un dels grans del pensament monògam: quan algú diu ‘relació’ totes pensen en ‘relació de parella’, i quan parlem de ‘família’ es tracta de tenir una parella i criatures (amb aquella parella). Em va preguntar després: ‘Però quants anys tens?’, suposant que era una adolescent que encara no havia seguit el camí marcat per la societat. ‘37’, li vaig contestar. Buit existencial a l’altre costat del telèfon i sospir de no entendre res.

De forma molt poc tímida la meva interlocutora em va comentar que els interessava molt més trobar una persona que tingués família, ja que es tractaria d’un cas de poliamor ‘real’, i que el meu cas no era gaire interessant ni ‘creïble’, perquè no era massa realista al no tenir parella/es. A partir d’aquí era impossible raonar. Com li explicava jo a aquesta persona no tinc parelles però que em moc amb una configuració relacional composta de persones que són molt importants per a mi i amb les que comparteixo coses ‘de parella’, però amb cap d’elles ‘totes les coses de parella’? Sobretot quan t’agafa desprevinguda (no m’esperava que algú que s’interessés per la no-monogàmia em diria coses com aquestes).

Ho vaig intentar, que consti, però el que volien, clarament, era un cas d’una parella que tenien filles i que havien obert la relació perquè ‘la seva parella les havia permès estar amb altres’. Jo no tenia a cap persona que em digués o em tragués permís, i això, per al pensament monògam, no és real, no és una relació de veritat. Segons la mirada monògama, les relacions no monògames s’han de basar també en l’ideal de parella, només que existeix un permís explícit de la teva parella per a poder estar amb altres persones (la majoria de vegades estipulant uns límits). Per al pensament monògam les relacions que no són de parella no són ‘relacions’ són ‘només amistats’.

Finalment, parlant amb aquesta persona vam arribar a la conclusió de que més o menys jo hi podria encaixar, tot i que em va demanar que si us plau busqués un cas més ‘real’ que m’hi pugués acompanyar. El problema és que no solc portar casos ‘reals’ a la butxaca, a la bossa, o de complement, cosa que dificulta la tasca de buscar de forma objectificadora un cas concret d’alguna cosa que s’assembla a la monogàmia però amb un toc exòtic. Per tant, vaig decidir anar a la meva. ‘Sí, sí, ja ho buscaré’.

La segona vegada que em van trucar estava una mica més preparada (al menys ja no creia ingènuament que respectarien la meva forma de viure les relacions sense definir-me com més real o menys). Aquesta vegada no em va trucar la mateixa persona, sinó una companya, que automàticament a la segona frase em va dir: ‘M’ha dit la meva companya que ets soltera’. Aquí em van saltar totes les alarmes i del meu cap va començar a sortir fum. De fet, el que el meu cap va veure de cop va er tota la meva xarxa afectiva (les persones que configuren les meves relacions importants) negada totalment, com si no existís com si no fossin ningú, esborrada, eradicada. Un drama pels meus sentits.

Vaig saltar ràpidament: ‘Jo no sóc soltera!’. Davant de la meva ràpida resposta, l’altra persona em va comentar: ‘Bé, la meva companya em va dir que no tenies parella’. Jo, que estava a l’autobús en aquell moment, vaig començar a explicar-li quina era la meva forma de relacionar-me, intentant fer-li entendre que, si no pretenc tenir parelles i que hi ha persones que són molt importants en la meva vida, el propi concepte de solteria és absurd.

El concepte de solteria prové també del pensament monògam, on hi ha dos estats possibles per a una persona: amb parella o soltera (el bo i el dolent). Trencant amb una és inevitable que la segona acabi sent un concepte bastant absurd d’aplicar a la teva vida. Són les meves relacions menys importants perquè no les anomeno parelles? Sóc soltera perquè no anomeno a cap persona ‘parella’? El més fort de tot és que per intentar explicar això a aquella persona vaig haver d’entrar en detalls personals de la meva vida: si tenia sexe o no, o sobre com compartia intimitat.

Al pensament monògam també li agrada molt ressaltar un tipus molt concret d’amor: l’amor romàntic, i/o l’amor de parella. La resta d’amors, d’afectes, queden totalment invisibilitzats, menyspreats i deixats a un costat. Però, intenta explicar això en un programa de ràdio de 20 minuts on hi ha tres entrevistades més. Per aquest motiu, quan en un moment donat durant el programa se’m va preguntar sobre l’amor de parella i la seva importància, la meva resposta va ser tornar a marejar al personal: ‘Sí, l’amor és important, però hem de deixar de parlar només d’amor de parella, hi ha molts altres tipus d’amor també, dels que sempre ens oblidem i deixem de costat, com l’afecte entre companyes, amigues, o altres relacions importants de la teva vida’.

Haig d’admetre que com a activista la situació i la història que vaig viure van ser molt profitoses. Aquesta vivència em va ajudar a entendre una mica més com funciona el pensament monògam i com s’expressa. No és que hagi sigut l’única experiència, en tinc quasi cada dia. Però a aquesta en particular li tinc estima, perquè vaig passar de detestar que em diguessin que jo o era un cas ‘real, a entendre i acceptar que no volia ser un cas ‘real’ si la ‘realitat’ es podria definir com ‘l’obligatorietat de tenir parella i família i només reconèixer un tipus d’amor com vertader’. Així que, en un acte de re-apropiació, em reafirmo: sóc anarquista relacional, no sóc monògama, i no, no sóc un cas de poliamor ‘real’.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

la competitivitat en les relacions: del discurs de la compersió al de la cooperació

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

 

La competitivitat és una situació en la que dues o més persones entren en lluita per poder obtenir alguna cosa. Aquesta lluita, evidentment, implica que una (o unes poques) ‘guanya’ i l’altra (o les altres) queda fora (excloses). La idea de que s’ha de lluitar per aconseguir alguna cosa pot estar basada en la suma de vàries creences, normes socials i desitjos induïts moltes vegades per aquestes creences i normes (o també perquè no hi tens més remei, ja que no entrar-hi implica, com veurem, quedar-se totalment fora, exclosa, i no poder ni tan sols poder rebre cures o un mínim de reconeixement). Aquestes creences i normes són, per exemple, la suposició d’escassetat (on es creu que només una o poques poden obtenir alguna cosa perquè escasseja), la suposició de propietat (només una persona pot obtenir aquella cosa i ser-ne la propietària, evitant que les altres també la puguin gaudir), o la voluntat d’acumulació (com més quantitat tinguem d’alguna cosa millor, i això també passa per evitar que les demés en tinguin o que en tinguin en una quantitat més limitada). Per tant, sota aquestes premises per poder obtenir alguna cosa has d’excloure a altres persones.

En l’estructura monògama les relacions poden donar certs privilegis (per exemple, tenir una parella et dóna una sèrie de privilegis socials), et poden donar cert prestigi (per com està considerat socialment tenir un cert tipus de relació amb un cert tipus de persona) o bé s’hi pot obtenir algun ‘benefici’ al consumir-les (no només de forma física o sexual, com es sol assenyalar, sinó també de forma emocional). Per tant, les relacions poden acabar veient-se com un ‘trofeu’; o més aviat podriem dir que per defecte en la nostra societat les relacions es veuen com un ‘trofeu’. Aquesta idea prové del pensament monògam i es repeteix en les no-monogàmies de pensament monògam: acumular més trofeus i/o seguir consumint relacions. Això, juntament amb les creences presentades anteriorment, fomenten la competitivitat que es donaria per a poder obtenir aquest tipus de prestigis o beneficis. A més, per altra banda, tot i que el que es vulgui en una relació no sigui una espècie de trofeu o de prestigi, si el que es vol és afecte, atencions, compartir, compromisos o cures, degut a la mateixa creença d’escassetat, o a la de que només una o poques persones hi poden accedir, també fa que s’acabi competint sense necessitat de voler obtenir cap premi en ‘especial’. Finalment, això acaba arrossegant a totes aquelles que no entrarien a competir per a obternir trofeus ni consumir, o encara que no creiessin que l’afecte, les cures o els compromisos no es puguessin compartir amb altres persones, ja que en aquest context, que ja és competitiu de per sí, el risc és quedar-te exclosa.

Una de les conseqüències de la competitivitat és l’exclusió, que vindrà donada la majoria de vegades per qüestions estructurals: la persona que té menys característiques que la fan bona per competir en aquelles circumstàncies. Si parlem de relacions pot ser des de la menys guapa, a la més introvertida i/o que té menys facilitat per poder socialitzar, passant per la que menys diners té, la que té menys capacitats (socials, emocionals, o físiques), o la que el seu gènere fa que la seva relació no pugui competir amb el privilegi d’una relació entre dues persones de gèneres diferents. No totes les persones partim des de la mateixa posició, algunes estem col·locades en una posició estructuralment inferior comparades amb altres persones respecte una relació en comú. Aquesta situació posa a les que tenen menys privilegis en situacions més vulnerables excloent-les de forma més freqüent. Fomentar aquest tipus de competitivitat acaba reproduïnt quins són els valors socials ‘positius’ marcats per les estructures i s’acaba reproduïnt violència estructural: masclisme, heterosexisme, racisme, gordofòbia, capactisime, classisme, etc.

Aquesta lluita, a més, porta a moltes a un desgast energètic, de temps i d’atencions considerable degut a que quan estàs competint has de focalitzar-te molt en aquella relació per aconseguir ser reconeguda. Degut al desgat de recursos sense que hi estigui havent un ‘intercanvi’ prou just o sensible, s’acaba arribant a una explotació (que beneficia a la persona que hi ha ‘al mig’ per la que s’està competint), un desgast energètic i també a una alienació (ja que al final tampoc et queda temps per altres persones o relacions).

A partir de la meva experiència he pogut vivenciar i detectar tres tipus de situacions diferents en les que se sol donar competitivitat en les relacions. El primer tipus de situació es donaria per com generem i creem els espais que compartim; dient ‘crear espais’ em refereixo a espais també virtuals (grups de debat, fòrums, grups de whatsapp, etc), no només físics, i no només a través de com es reparteix l’espai, sinó també les normes i referències que s’hi creen (explícites i implícites) entre molts altres factors. Normalment per defecte se sol pensar molt poc en aquest aspecte i tots els espais acaben reproduint estructures de poder i jerarquies: un exemple simple seria el d’un pis estàndard on l’habitació principal sol ser pensada per una parella i no per a que hi puguin dormir més de dues persones juntes, reproduint l’estructura monògama i amatonormativa. En aquest exemple es dóna el cas de que per a poder dormir amb companyia, la lluita per aquest espai i a la vegada per veure qui el pot ocupar, pot estar excloent a altres persones. Però si anem a casos més complicats, podriem pensar-nos com organitzem normalment els esdeveniments socials on queda poc espai per a pensar com es gestionen les interaccions tenint en compte totes les estructures, i moltes persones queden excloses de la possibilitat de poder connectar amb altres persones que hi assisteixen, reproduint capacitisme (les persones amb menys capacitats socials quedarien més excloses), pressions estètiques, entre molts altres factors.

El segon tipus de situacions competitives es donarien quan una persona que està tenint dues o més relacions no és sensible a com tracta a aquestes i les posa en situacions en que han de competir entre elles. Això acaba beneficiant a qui li és molt més fàcil aconseguir tenir una relació més ‘reconeguda’ socialment degut a tenir més privilegis. Per exemple, una relació entre un home i una dona gaudirà de més privilegis i serà més fàcilment reconeguda que la de dues dones; o bé, una relació amb una persona amb unes capacitats socials més grans també podrà ser més reconeguda socialment com a relació. I, finalment, una altra situació de competitivitat es donaria si és la teva metarelació (la relació de la teva relació), o tu mateixa, la que voldria (de forma conscient o inconscient) competir amb l’altre, posant-vos en una situació de competició intentant fer-se amb la relació que teniu en comú a través de mecanismes molt diversos.

Les situacions de competitivitat poden portar fàcilment a emocions relacionades amb l’exclusió, o amb la por a aquesta exclusió, o bé a aquest sentiment constant de comparació en la que et sents petita, especialment quan et compares en termes estructurals (si pateixes, per exemple, de gordofòbia, capacitisme, entre d’altres estructures, és molt probable que aquest sigui un motiu més de sentir aquesta por i d’estar constantment sentint que has de competir amb qui no pateix aquestes opressions i estructures). Aquestes emocions es podrien traduir i interpretar moltes vegades també com ‘gelosia’. Normalment quan es parla de gelosia es sol assenyalar només com un conjunt d’emocions que provenen de falses creences i de la necessitat d’apropiar-se d’una altra persona (com que jo vull que una persona, la meva parella, sigui de la meva propietat, quan està amb una altra persona això em genera unes emocions que em fan sentir malament). Aquesta forma tant excessivament resumida d’explicar la gelosia esborra totes les altres vegades on aquest conjunt emocional prové de situacions on se t’està tractant d’una forma injusta respecte altres persones o bé que estàs patint una situació d’exclusió o de competició.

Una de les coses que no parem de repetir en entorns no monògams és que s’ha d’aconseguir substituir la gelosia per la compersió (sentiment de felicitat o plaer degut a que la teva relació està amb una altra persona que no ets tu). Aquest èmfasi cap a la compersió desvia totalment l’atenció de com tractar la gelosia intentant substituir-la per una altra suposada emoció que no permet poder assenyalar situacions injustes i a la vegada no deixa de recaure en un ideal absurd de fer èmfasi de que ens hem de sentir d’alguna manera quan les persones amb les que ens relacionem estan compartint quelcom amb altres persones. Si en els mites de l’amor romàntic i la monogàmia, la gelosia és una mostra d’amor, en els discursos no monògams s’ha substituit per la compersió com l’ideal de mostra d’amor. Però aquesta compersió no es tradueix en accions concretes que ajudin a generar relacions més o menys justes, sinó més aviat la desvien i treuen l’atenció en intentar analitzar d’on podria provenir la gelosia, especialment quan es tracta de situacions d’exclusió, competició o d’altres situacions injustes.

Realment què soluciona subtituir tot tipus d’emoció interpretat com a gelosia per la compersió? És necessari que jo hagi de sentir alegria? No dic que no estigui bé o que no sigui bonic sentir alegria, sinó que em plantejo si és necessari. No és millor parlar de quines propostes podem presentar per evitar relacions de maltracte, quines són les formes més justes o no de relacionar-se per a també ocupar-nos i responsabilitzar-nos de les emocions que provoquem a altres en situacions injustes o violentes? Una proposta alternativa, més pràctica, a la compersió és la cooperació. La cooperació ens permet tenir en compte a les demés persones, a la seva existència, i per tant a pensar com ser sensibles les unes amb les altres per no posar-nos en situacions de competició. Ens permet pensar en accions, en entendre quina és la situació de cadascuna, en comptes de centrar-nos simplement en substituir una emoció per una altra, com si això arreglés alguna cosa. La cooperació ens permetria deixar de voler ‘curar’ les meves emocions, inseguretats i pors, generant-ne a les demés, que és el que passa molts cops quan ‘per curar les meves inseguretats’ responem competint i excloent a d’altres. Això no vol dir que no ens haguem de ‘curar’ ni que no haguem de prestar atenció a allò que s’està sentint; però en comptes de competir i fer fora a una altra, potser podriem ser conscients de l’altra i ajudar-nos entre totes a curar-nos les ferides que el patriarcat i el capitalisme ens han anat deixant.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

la monogàmia també és privilegi

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

Aquest article el vaig escriure i es va publicar a pikara el passat 14 de juliol.  Podeu veure l’article original en castellà aquí.

Parlar d’alternatives al model relacional monògam no sempre implica parlar del mateix tipus de punts de vista. Tot i així, el model ‘no monògam’ més visible és aquell que beneficia a les persones amb més privilegis (com sempre passa amb tot): de classe social, de gènere, d’orientació sexual, de capacitats, etc. A més, les relacions més visibles i tractades són també un tipus de relacions molt centrades en les relacions sexuals i romàntiques (les comunament anomenades ‘relacions de parella’). Però com passa també amb els feminismes o les lluites LGBTI+, no existeix un discurs únic, ni una forma única de viure’s a una mateixa en relació amb el que significa ser ‘no monògama’. El discurs hegemònic i principal de les no-monogàmies (i que, no ens enganyem, és una reproducció del mateix pensament monògam però multiplicat pel número de parelles que tinguis) és fortament capacitista, competitiu, masclista, heterosexista, i podriem anar sumant més opressions. Però això no és nou. Això ens ha passat també en els col·lectius LGBTI+, on s’han plantejat lluites que només beneficiaven als homes cisgènere gais blancs monògams de classe mitja/alta sense diversitat funcional i neurotípics; ha passat també amb els feminismes, on certs feminismes més institucionals només beneficiaven a una tipologia de dona (cisgènere heterosexual blanca, i amb tota la resta de privilegis); i, per tant, com no, ens està passant amb les no-monogàmies, on hi ha un model poliamorós normativista que a qui més beneficia és a persones (sobretot homes) hetereosexuals cisgènere de classe mitja/alta i amb unes capacitats emocionals considerades normals: un discurs evidentment elitista de la no-monogàmia, que en comptes de proposar una vertadera alternativa a la monogàmia com a estructura, el que fa és perpetuar-la canviant només coses com el número de parelles, d’amants o de companyes sexuals. Tot i seguir perpetuant la monogàmia, a aquestes pràctiques se les sol anomenar també ‘no-monogàmies’. Per què? Degut a l’error de definir la monogàmia només a través del número de relacions i no com una estructura de poder o una forma de pensament. Fer-ho d’aquesta última forma ens permet parlar d’alternatives crítiques (i reals) a la monogàmia molt diferents als discursos elitistes.

En els nostres espais més polititzats s’estan generant fortes crítiques cap a la no-monogàmia; una crítica que comprenc i amb la que empatitzo quan veig especialment el tipus de no-monogàmia que per defecte se’ns està intentant vendre des d’alguns sectors. Un tipus de no-monogàmia que repetim en espais alliberats i/o polititzats sense tenir ni idea del que estem fent: parelles ‘obertes’, jerarquies, objectificacions, consum de relacions, i un llarg etcètera. Però tal com l’estic vivint jo, sento que no s’està assenyalant quin és el problema, com he comentat anteriorment. El fet és que s’està assenyalant la no-monogàmia, com si el problema fos qualsevol no-monogàmia. Es parla de masclisme (que sí, que n’hi ha i que és un problema), però s’assenyala que el problema és la no-monogàmia (de forma general) juntament amb el masclisme que la fa problemàtica, i no el tipus de no-monogàmia (que té un fort pensament monògam i que és utilitzat pel masclisme per a abusar). He arribat a sentir que la no-monogàmia és un invent dels homes masclistes per aprofitar-se de les dones, i altres coses per l’estil, obviant que la monogàmia, nascuda com a estructura en el cor del patriarcat en la nostra cultura, es basa en l’apropiació (especialment dels homes cap a les dones), el consum acrític de relacions, l’exclusió sistemàtica i la competitivitat: quatre coses que intentem combatre diàriament en els nostres espais. I amb això no dic que no hi hagi homes que no s’aprofitin d’aquests discursos normativistes i privilegiats de la no-monogàmia per a perpetuar els seus privilegis, al contrari; tampoc vull obviar com s’estan portant a terme les no-monogàmies en molts espais, de forma molt jeràrquica, sense compromisos, sense cap sensibilitat a les estructures de poder, sense responsabilitat, i amb una alta tendència a només considerar ‘relacions’ aquelles que són sexuals i romàntiques i a no considerar, a més, la cooperació amb les nostres metarelacions (les relacions de les nostres relacions). El que veig problemàtic és que sense fer una crítica més profunda i estructural s’estan atacant les vulnerabilitats que moltes estem deixant en unes pràctiques no monògames que intenten ser més sensibles a combatre opressions front a una estructura dominant hegemònica com és la monogàmia.

A vegades aquestes ‘crítiques’ ens col·loquen a les persones no monògames com si tinguéssim més privilegis pel fet de no ser-ho (com si trencar amb la monogàmia t’atorgués privilegis d’alguna manera). Aquesta idea prové de diferents punts, com per exemple pel fet de que se’ns veu o se’ns llegeix com a persones que ‘acumulem’ o ‘consumim’ més relacions (específicament de les romàntiques i/o sexuals). Aquesta idea és una lectura totalment monògama, on es veu tota relació romàntica i/o sexual com una relació de propietat o de consum, i per tant des d’aquesta visió, la no-monogàmia només consistiria en una multiplicació d’això en el número de relacions romàntiques i/o sexuals que tinguem. Un altre front que ens col·locaria en una situació que es suposa més privilegiada és el de creure’ns més apoderades degut a estar trencant amb una estructura que ens oprimeix. Sí que és cert que la monogàmia ens limita, no ens permet poder establir relacions incompatibles amb la nostra relació de parella, però a la vegada ens dóna una sèrie de privilegis socials (privilegis monògams i privilegis de parella); aquesta visió invisibilitza que trencar amb la monogàmia et fa perdre privilegis i et col·loca molt sovint en posicions més vulnerables, ja que socialment tot està construït per a que les nostres necessitats i estabilitats (també econòmiques) passin a través de la monogàmia i de les relacions de parella (sobretot heterosexuals). Finalment, tot això suma al fet de que, com he comentat abans, el discurs més visible és un discurs de persones amb més privilegis, cosa que acaba ajudant a fomentar aquesta visió de que la no-monogàmia és per defecte un paraís privilegiat.

Trencar amb la monogàmia com a pensament i estructura té un gran potencial per a ajudar a trencar també altres estructures de poder (patriarcals, capitalistes, entre d’altres) perquè ens dóna l’oportunitat de poder construir noves formes de relacionar-nos molt més solidàries, menys jeràrquiques, més conscients, més compromeses, més cooperatives, i més sensibles a la situació estructural de cada una (a les opressions i els privilegis que ens travessen). Permet teixir xarxes de suport i establir vincles més solidaris que no hagin de passar per la jerarquia de la parella (i altres jerarquies) per a poder sobreviure (especialment quan tens menys privilegis). Ara bé, treballar alternatives als tipus de relacions imposades, a moltes ens col·loca en posicions de vulnerabilitat, ja que deixes una estructura que socialment t’ajuda a sustentar-te de forma més fàcil (com he explicat anteriorment, deixes enrere privilegis, com el de la monogàmia). S’entén que perdre aquests privilegis, quan ja estàs prou vulnerabilitzada per altres motius, no és una cosa que totes puguin permetre’s. Però una cosa és això i l’altra és atacar les no-monogàmies deixant la porta totalment oberta per a que es defensi la monogàmia, com si es tractés (només) d’‘una opció més’. Per què davant de situacions d’abús de privilegis d’uns sectors amb discursos elitistes i de la violència que poden generar a col·lectius vulnerabilitzats encara pensem en defensar la monogàmia i culpar a la no-monogàmia (com si tota aquesta violència la provoqués la pròpia no-monogàmia) sense tenir en compte tots els col·lectius vulnerabilitzats que ens enduem per endavant? Precisament defensar la monogàmia i el seu pensament (sense cap mena de crítica al respecte) és defensar indirectament la insolidaritat que perpetua, que només té en compte i reconeix com a relacions les de parella, que explota a les amigues, que s’apropia de les persones, que incita a consumir relacions (més enllà també del consum sexual o de cossos), que no considera a les ‘altres’ com a subjectes a tenir en compte, que tendeix a veure a les ‘altres’ com a conflictes, que els treu la veu sobre les coses que les afecten, que objectifica, i que ens fa competir. Aquella monogàmia que indirectament també estem criticant quan es reprodueix en aquelles pràctiques elitistes que només consisteixen en multiplicar el nombre de relacions a objectificar.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

nou taller: ‘deconstruir contextos per construir relacions’

per wuwei (natàlia)

en castellano aquí.

podeu trobar-lo també a la nova secció del blog ‘tallers‘ i descarregar-lo en pdf aquí.

 

Dinamitzat per wuwei (natàlia): feminista i activista crítica sobre bisexualitat/plurisexualitats, no-monogàmies, relacions, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder. Més informació: http://estructuradifractada.com/ca/sobre-wuwei-una-mica-de-mi/ . També em podeu trobar a twitter (@wuwei_). Contacte: wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

Objectius:

L’objectiu d’aquest taller és reflexionar i posar en qüestió el pensament al voltant de com ens vinculem amb les persones, ja que per defecte, i sense parar-nos a pensar gaire, vivim en una societat molt individualista, competitiva, d’apropiació i de consum acrític, on repetim tots aquests conceptes també quan ens relacionem.

La idea del taller és poder posar un interrogant a la forma que ens ve per defecte de relacionar-nos i trobar eines per a vincular-nos de forma més conscient. Per aquest motiu l’aposta d’aquest taller és la de començar a ‘construir relacions’, per fer del procés de vincular-nos un procés una mica més conscient, crític i sensible. Som conscients de l’altre?

No pretén donar solucions estàtiques, sinó que aquestes sorgeixin a través de la reflexió entorn a estructures de poder i conceptes que ens venen per sistema sobre com hem de tractar les nostres relacions. Aquest taller té una visió crítica amb les estructures de poder, i per tant, una visió bastant polititzada: feminista, anticapitalista i sensible a les opressions i a una crítica al sistema monògam, no tant com a sistema de recompte de relacions de parella, sinó com a sistema que ens obliga a relacionar-nos de formes més concretes i que genera situacions de vulnerabilitat, exclusió, poca solidaritat, entre d’altres.

Aquest taller està i estarà en construcció permanent. És un procés. A través de l’experiència en cada taller anirà canviant i construint-se també.

Dinàmiques:

Durant el taller es faran preguntes i es llegiran textos que giraran entorn a les qüestions de:

– dependència i independència

– objectificació i competitivitat

– compromís i responsabilitat

– cures

a través d’aquests conceptes, dinàmiques participatives, i també posant en alguns casos exemples concrets de situacions, es debatran aquestes qüestions.

No s’obligarà a participar a totes de la mateixa manera. Cada una podrà participar com se senti més a gust, pugui o vulgui. També hi haurà la possibilitat d’expressar-se de forma anònima.

Número de participants: màxim 15 persones per cada taller.

Durada: 4 hores amb un descans

Accessibilitat: en principi no és accessible (per defecte) per a persones sordes, tot i que si el taller no és accessible per a tu degut a aquest factor, posa’t en contacte amb mi (wuwei.activismedesorientat@gmail.com) per a que pugui trobar una solució puntual per al taller i hi puguis assistir. A la llarga la idea és que pugui arribar a ser accessible per a totes.

Preu: Flexible (tipus ‘taquilla inversa’), cada una pagarà el que vulgui i pugui pel taller (sense que hi hagi un mínim estipulat, també es pot no pagar res o oferir altres coses que no siguin diners). Tot i que el taller no és d’una gran complexitat (de material i de dinàmiques), haver arribat discursivament a poder oferir un taller d’aquest tipus ha tingut un cost important de temps, emocional i econòmic; per aquest motiu sento que necessito cobrar algun tipus de compensació econòmica. Tot i així, sóc sensible a la situació econòmica de cada persona, i no vull que no sigui accessible per a persones que no puguin permetre’s pagar res. Deixar-ho amb un preu flexible (com una taquilla inversa, on cada una pagui el que vulgui i pugui al finalitzar el taller) és la fórmula que crec que encaixa més amb el que desitjo per aquest taller. Deixo que sigui cada persona que ho decideixi segons les seves necessitats, condicions i voluntats.

Lloc: a determinar (a la ciutat de Barcelona).

Dia i hora: es fixaran els dies i les hores segons la disponibilitat de les persones que s’inscriguin.

Si et vols inscriure envia un correu electrònic a wuwei.activismedesorientat@gmail.com

A tenir en compte:

No es treballaran dinàmiques corporals, només es treballarà entorn a conceptes i ‘teoria’ o ‘experiències’ de forma verbal. S’intentarà no parlar d’experiències que haguem tingut amb persones que també assisteixin al taller.

També hi haurà la possibiliat de comunicar a la dinamitzadora que no ens estem sentint bé, o decidir canviar la forma de participar, marxar o quedar-se de la forma que se senti més a gust.

Finalment, també es pretendrà que l’espai sigui el més segur possible. Si creus que amb alguna/es persona/es no podries tenir aquest espai, comunica-ho quan t’inscriguis.

Si tens alguna petició o demanda per algun altre motiu que pugui fer que l’espai sigui més segur per a tu, o hi ha dinàmiques que et solen produir algun tipus de molèstia, inseguretat, o que no permeten que hi puguis participar, comunica-ho al inscriure’t i intentaré adaptar les dinàmiques.

Share
ConstruirRelacions_Taller_Cartell

benvingudes

per wuwei (natàlia)

començo aquest projecte/espai com a continuació (evolució, transformació) de reflexiones degeneradas. aquest espai està pensat també perquè hi puguin participar escrivint altres persones, no només jo (wuwei). l’autoria de l’entrada apareixerà sempre a l’inici de l’entrada.

aquest és un espai per parlar sobre estructures de poder, poder en general, sistemes d’opressió i tot allò relacionat. per tant és un espai per parlar sobre sexisme i masclisme, heterosexisme, monosexisme, monogàmia, racisme, capacitisme, capitalisme, positivisme, entre moltes altres coses. tot i així, intentant ser sensible a la no apropiació, aquests temes es tractaran des d’una posició que correspongui (s’evitarà, per exemple, parlar de temàtiques des del privilegi, excepte quan es faci sent sensible a aquella posició). és un espai, doncs també, per parlar de relacions, de contextos, de sensibilitats, de construccions, de desconstruccions, d’espais, de cures, i de moltes coses més. el que sorgeixi, el que surti, i com vagi canviant segons el procés.

la difracció és un procés on es tenen en compte les interseccions, com es sumen, solapen, diferents parts de les nostres vides. les estructures de poder es difracten, es divideixen quan es troben amb les nostres vides i es tornen a rejuntar d’una forma complexa quan s’intenten d’alguna forma analitzar. no som éssers individuals, formem part d’un context. i és per això que em vaig decidir a donar el pas de la reflexió (que creu que es pot observar la realitat tal qual és, com el reflex en un mirall) a la difracció.

benvingudes.

Share